BON NADAL

TRADICIONS

El tió i els Reis desplacen el Pare Noel

Les famílies catalanes aposten per mantenir les tradicions del país i relegar les estrangeres

MARTÍ GELABERT Barcelona | ARA 24/12/2014 00:00

 

“No sabem quin és l’origen de la festa de Reis, però té un element essencial: és la festa dels nens. I això és el que fa que funcioni”. El tècnic en cultura popular de la Generalitat de Catalunya, Jan Grau, defensa així una de les principals tradicions del país. El dia de Reis, però, conviu amb altres costums que se celebren a Catalunya: el tió i, amb una menor intensitat, el Pare Noel.

“El tió és l’element de les joguines per excel·lència. Els Reis, antigament, portaven el que necessitaves de cara a l’hivern”, explica Grau. Amb els anys, però, aquesta tendència ha variat. Entre els lectors de l’ARA, a qui s’ha preguntat com celebren les festes, aquest canvi és significatiu. És el cas de la Rosa Sala. “El tió cagava coses petites, detalls sense embolicar com llibres, llapis de colors, torrons, xocolata i llaminadures, mentre que el regal de Reis era i és l’important”, puntualitza. El Pare Noel -afegeix- queda relegat. “No és que no li tingui simpatia, simplement és una tradició que no vivim, m’és indiferent. És una cosa estranya”, aclareix.

Entre Catalunya i el País Basc

Grau explica que el Pare Noel és la continuació de Santa Claus. “Ell porta regals als nens europeus, així com el follet Pumuki ho fa amb els dels països nòrdics”. Una altra lectora, l’Aina Fernàndez, relata que a casa seva caga el tió i ve l’Olentzero. El seu company, el Rubén, és del País Basc, i, d’aquesta manera, aconsegueixen mantenir vives dues tradicions autòctones. “L’Olentzero és un carboner que viu a la muntanya. Tota la nit del 24 al 25 de desembre passa pels pobles i deixa regals als nens bons i carbó als dolents”, indica el Rubén. És un home gras, amb barba, que fuma pipa i va vestit amb txapela. Dels sis anys que porta a Catalunya, el Rubén mai no s’ha perdut la visita de l’Olentzero: “Sempre ho he celebrat. Per què hem de competir amb el Pare Noel?”, es pregunta. “És millor mantenir les nostres tradicions que les estrangeres”.

Els seus dos fills, de dos i cinc anys, fan cagar el tió el dia 25. L’Aina explica que el tió porta “coses per pintar, adhesius, torrons...” En canvi, l’Olentzero s’inclina per les joguines. “Aquest Nadal portarà una bicicleta i un helicòpter teledirigit”, diu. A més a més, cada any la família mira pel·lícules sobre l’home gran amb txapela que els ha robat el cor. La Rosa Sala i la seva família també viuen les festes amb molta il·lusió. Explica que com que el seu fill ja té 14 anys, no fan cagar el tió, però que abans buscaven un “tronc ben gran” i el guardaven. Cada any era diferent i sempre li pintaven la cara. “Tots picàvem, i qui no ho feia no tenia regals”, recorda. La mateixa “devoció” que la família tenia pel tió encara la manté pels Reis. “Tinc la botiga al carrer per on passa la Cavalcada i sortim fora i cantem les cançons. Sempre han sigut unes festes que hem viscut molt”, comenta. “Preparar el pessebre, l’arbre... és donar el tret de sortida al Nadal!”, sentencia.

Jan Grau explica que el tió està arrelat aquí, a l’Aragó i a Salamanca, entre altres punts de l’estat espanyol i l’estranger. “El concepte és un paral·lelisme amb la terra i la natura. Tapes el tronc, en tens cura i el final de tot aquest sacrifici és que dóna fruits”, afirma. L’expert en cultura popular manté que, de fet, tot el Nadal està encaminat a desitjar abundància de cara a l’any que comença. “També passa amb la loteria”, diu. En aquest sentit, Grau detalla que “el tió és pedagògic”. Durant el franquisme, però, la tradició va perdre pes, sobretot a les grans ciutats. “La majoria de cases es decantaven per l’arbre de Nadal, que en principi porta llaminadures, tot i que en la influència nòrdica porta regals”, indica Grau. “El tió té un sentit molt nostre. Si el franquisme fa arbres, nosaltres fem tions”.