dimecres, 28 de juny del 2017
dimarts, 27 de juny del 2017
divendres, 23 de juny del 2017
La Flama del Canigó s’estén per tot el país
Cultura > Cultura popular
22.06.2017 22:00
El 23 de juny a la matinada la Flama del Canigó es renova al cim d’aquesta muntanya i en un sol dia centenars de voluntaris distribueixen el foc per tot el país per encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, cada any, la celebració d’una festa ancestral vinculada al solstici d’estiu, que és també un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.
Enguany el foc de la Flama arribarà a centenars de poblacions de tot el país: des de Catalunya Nord, on neix, al Principat, passant per Andorra. La ruta de la flama continuarà fins al País Valencià, on serà rebuda en sis poblacions: Castelló de la Plana, Cullera, Nules, València, Gandia i Guardamar, als confins del país. I el foc de la Flama enguany també arribarà per primera vegada a Mallorca, on serà rebut al castell d’Alaró. El batlle de la població, Guillem Balboa, recollirà el foc al Parlament de Catalunya i el transportarà fins a Mallorca per recuperar la tradició. Com en la majoria dels indrets del país, a Alaró la Flama serà rebuda amb una gran revetlla que inclourà foguera, un sopar popular i música.
A Òmnium Cultural, l’entitat que coordina la rebuda de la Flama al Principat, expliquen que les festes populars i tradicionals són una eina bàsica de cohesió i de construcció col·lectiva. Com totes les tradicions, es va renovant i adaptant a les noves realitats socials i culturals. En vista dels nous desafiaments socials, la cultura popular és una bona eina de transformació i de cohesió. Per això es vol donar un nou impuls a la festa de Sant Joan amb l’objectiu que la Flama del Canigó arreli en el màxim nombre de municipis i ciutats del país i esdevingui el referent nacional de la festa de Sant Joan.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
La Flama del Canigó s’estén per tot el país
Enguany arribarà fins a Mallorca, on serà rebuda a Alaró pel batlle, Guillem Balboa i fins a Guardamar
22.06.2017 22:00 Enguany el foc de la Flama arribarà a centenars de poblacions de tot el país: des de Catalunya Nord, on neix, al Principat, passant per Andorra. La ruta de la flama continuarà fins al País Valencià, on serà rebuda en sis poblacions: Castelló de la Plana, Cullera, Nules, València, Gandia i Guardamar, als confins del país. I el foc de la Flama enguany també arribarà per primera vegada a Mallorca, on serà rebut al castell d’Alaró. El batlle de la població, Guillem Balboa, recollirà el foc al Parlament de Catalunya i el transportarà fins a Mallorca per recuperar la tradició. Com en la majoria dels indrets del país, a Alaró la Flama serà rebuda amb una gran revetlla que inclourà foguera, un sopar popular i música.
A Òmnium Cultural, l’entitat que coordina la rebuda de la Flama al Principat, expliquen que les festes populars i tradicionals són una eina bàsica de cohesió i de construcció col·lectiva. Com totes les tradicions, es va renovant i adaptant a les noves realitats socials i culturals. En vista dels nous desafiaments socials, la cultura popular és una bona eina de transformació i de cohesió. Per això es vol donar un nou impuls a la festa de Sant Joan amb l’objectiu que la Flama del Canigó arreli en el màxim nombre de municipis i ciutats del país i esdevingui el referent nacional de la festa de Sant Joan.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Quatre maneres diferents i fàcils de fer la coca de Sant Joan
Cultura > Gastronomia
Ingredients:
(per a fer una coca de mig quilo)
300 grams de farina de força
2 ous
45 grams de sucre
30 grams de mantega
7 grams de sal
60 grams d’aigua
50 grams de llevat
vainilla
canyella
llimona
Elaboració:
Per començar a fer la pasta, es barregen la farina, els ous, el sucre, la sal, uns 10 grams de mantega i el llevat. Es barreja a poc a poc i s’hi afegeix la resta de mantega en dues vegades. D’aquesta manera serà més fàcil i ràpid de fer la pasta, que es va afinant. Quan no s’enganxi a les mans, es deixa reposar trenta minuts.
Artés ens explica un truc: ‘Per saber si la pasta és al punt, n’agafarem un trosset i l’estirarem amb els dits per comprovar-ne l’elasticitat. Si s’estira formant un tel fi que no es trenca (això vol dir que el gluten és ben integrat), la pasta és a punt.’
Es treballa la pasta fins que sigui al punt i s’hi dóna una forma una mica allargada per facilitar el procés d’estirar-la, que vindrà després. Aleshores es tapa amb un drap humit i es deixa reposar trenta minuts més, per ajudar la pasta a estirar-se bé sense que s’arronsi.
S’estira la pasta amb un corró. La coca ha de fer uns 55 centímetres de llargada per 15 d’amplada. Es pinta amb ou. Es deixa fermentar fins que dobli el volum. Això vol dir que haurà de reposar tota la nit.
L’endemà es torna a pintar amb ou, s’hi col·loca el guarniment (fruita confitada, pinyons…) i sucre al damunt. I s’enforna a una temperatura de 220º, entre tretze minuts i quinze.
Coca de cabell d’àngel amb pinyons. Recepta de Neus Cuscó
Ingredients:
Una pasta de full rectangular (comprada)
Un pot de mig quilo de melmelada de cabell d’àngel
Pinyons o ametlles tallades de llarg
Sucre de llustre
Elaboració:
Encenem el forn a 200 graus abans de començar la preparació. Obrim la pasta de full i l’estirem a sobre del paper que porta. La col·loquem sobre la safata del forn i la punxem amb una forquilla. Amb els dits, amb la mateixa pasta, fem un rivet a tot el volt perquè quedi una mica més pujat. Estenem la melmelada de cabell d’àngel per sobre la pasta. Després agafem l’ametlla o els pinyons i els posen per sobre. Enfornem la coca, amb el forn encès a dalt i a baix, de 18 minuts a 20. I ja tindrem la coca enllestida. La traiem del forn i la deixem refredar. Un cop freda, la posem en una safata bonica i l’adornem amb sucre de llustre per sobre. És una coca molt gustosa i molt fàcil de fer (si comprem la pasta).
Coca de llardons. Recepta de Neus Cuscó
Ingredients:
(per a 4 persones)
1 paquet de pasta de full rectangular
100 g de llardons
1 ou
Pinyons o ametlles tallades de llarg
Sucre
Elaboració:
Obrim la pasta de full i l’estirem. En fem dos trossos allargats. Agafem els llardons i els aixafem fins que quedin finets. Posem els llardons per sobre d’un dels trossos de pasta de full. L’altre tros el posem a sobre. Premem bé la pasta. Hi fem uns talls petits per tota la vora, perquè quedi tancada i també serveixi de decoració. Pintem la pasta amb ou batut i hi posem per sobre els pinyons o les ametlles. Hi espolsem sucre. Posem la coca al forn, calent a 200 graus, uns 20 minuts, fins que quedi daurada.
Coca de taronja confitada. Recepta de Neus Cuscó
Ingredients:
250 g sucre
3 ous
100 g de ‘mantega pomada’ o oli de gira-sol
1 iogurt natural
250 g farina de pastissos
1 sobre llevat Royal
1 taronja mitjaneta a trossos
1 polsim de sal
un grapat de pinyons
taronja confitada en almívar
Elaboració:
Batem el sucre i els ous fins que blanquegin. Hi afegim l’oli, el iogurt, la taronja a trossos petits i passats per la batedora (amb pell i tot, però sense llavors). A continuació, hi afegim la farina amb el llevat i el polsim de sal. Remenem la pasta de baix cap amunt, amb compte. Col·loquem la pasta en un motlle rectangular untat amb una mica de mantega. Piquem la pasta perquè s’escampi bé de sota i d’aquesta manera evitem que s’hi facin bombolles. La posem al forn. La fem coure a 180 graus, de 30 minuts a 40, depenent del forn. El forn no s’ha d’obrir durant els primers quinze minuts, fins al moment de mirar si la coca és cuita. Si l’escuradents surt net, ja és cuita.
Abans de treure la coca del forn, la pintem amb l’almívar de la taronja confitada, amb un pinzell. Hi posem les rodanxes de taronja en almívar que ja havíem preparat (consulteu recepta), els pinyons i sucre normal. Deixem refredar la coca. Un cop freda, la posem en una safata per dur-la a taula.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Quatre maneres diferents i fàcils de fer la coca de Sant Joan
Receptes de Neus Cuscó i Lluís Artés per a fer la coca de Sant Joan a casa
22.06.2017 22:00 Ingredients:
(per a fer una coca de mig quilo)
300 grams de farina de força
2 ous
45 grams de sucre
30 grams de mantega
7 grams de sal
60 grams d’aigua
50 grams de llevat
vainilla
canyella
llimona
Elaboració:
Per començar a fer la pasta, es barregen la farina, els ous, el sucre, la sal, uns 10 grams de mantega i el llevat. Es barreja a poc a poc i s’hi afegeix la resta de mantega en dues vegades. D’aquesta manera serà més fàcil i ràpid de fer la pasta, que es va afinant. Quan no s’enganxi a les mans, es deixa reposar trenta minuts.
Artés ens explica un truc: ‘Per saber si la pasta és al punt, n’agafarem un trosset i l’estirarem amb els dits per comprovar-ne l’elasticitat. Si s’estira formant un tel fi que no es trenca (això vol dir que el gluten és ben integrat), la pasta és a punt.’
Es treballa la pasta fins que sigui al punt i s’hi dóna una forma una mica allargada per facilitar el procés d’estirar-la, que vindrà després. Aleshores es tapa amb un drap humit i es deixa reposar trenta minuts més, per ajudar la pasta a estirar-se bé sense que s’arronsi.
S’estira la pasta amb un corró. La coca ha de fer uns 55 centímetres de llargada per 15 d’amplada. Es pinta amb ou. Es deixa fermentar fins que dobli el volum. Això vol dir que haurà de reposar tota la nit.
L’endemà es torna a pintar amb ou, s’hi col·loca el guarniment (fruita confitada, pinyons…) i sucre al damunt. I s’enforna a una temperatura de 220º, entre tretze minuts i quinze.
Coca de cabell d’àngel amb pinyons. Recepta de Neus Cuscó
Ingredients:
Una pasta de full rectangular (comprada)
Un pot de mig quilo de melmelada de cabell d’àngel
Pinyons o ametlles tallades de llarg
Sucre de llustre
Elaboració:
Encenem el forn a 200 graus abans de començar la preparació. Obrim la pasta de full i l’estirem a sobre del paper que porta. La col·loquem sobre la safata del forn i la punxem amb una forquilla. Amb els dits, amb la mateixa pasta, fem un rivet a tot el volt perquè quedi una mica més pujat. Estenem la melmelada de cabell d’àngel per sobre la pasta. Després agafem l’ametlla o els pinyons i els posen per sobre. Enfornem la coca, amb el forn encès a dalt i a baix, de 18 minuts a 20. I ja tindrem la coca enllestida. La traiem del forn i la deixem refredar. Un cop freda, la posem en una safata bonica i l’adornem amb sucre de llustre per sobre. És una coca molt gustosa i molt fàcil de fer (si comprem la pasta).
Coca de llardons. Recepta de Neus Cuscó
Ingredients:
(per a 4 persones)
1 paquet de pasta de full rectangular
100 g de llardons
1 ou
Pinyons o ametlles tallades de llarg
Sucre
Elaboració:
Obrim la pasta de full i l’estirem. En fem dos trossos allargats. Agafem els llardons i els aixafem fins que quedin finets. Posem els llardons per sobre d’un dels trossos de pasta de full. L’altre tros el posem a sobre. Premem bé la pasta. Hi fem uns talls petits per tota la vora, perquè quedi tancada i també serveixi de decoració. Pintem la pasta amb ou batut i hi posem per sobre els pinyons o les ametlles. Hi espolsem sucre. Posem la coca al forn, calent a 200 graus, uns 20 minuts, fins que quedi daurada.
Coca de taronja confitada. Recepta de Neus Cuscó
Ingredients:
250 g sucre
3 ous
100 g de ‘mantega pomada’ o oli de gira-sol
1 iogurt natural
250 g farina de pastissos
1 sobre llevat Royal
1 taronja mitjaneta a trossos
1 polsim de sal
un grapat de pinyons
taronja confitada en almívar
Elaboració:
Batem el sucre i els ous fins que blanquegin. Hi afegim l’oli, el iogurt, la taronja a trossos petits i passats per la batedora (amb pell i tot, però sense llavors). A continuació, hi afegim la farina amb el llevat i el polsim de sal. Remenem la pasta de baix cap amunt, amb compte. Col·loquem la pasta en un motlle rectangular untat amb una mica de mantega. Piquem la pasta perquè s’escampi bé de sota i d’aquesta manera evitem que s’hi facin bombolles. La posem al forn. La fem coure a 180 graus, de 30 minuts a 40, depenent del forn. El forn no s’ha d’obrir durant els primers quinze minuts, fins al moment de mirar si la coca és cuita. Si l’escuradents surt net, ja és cuita.
Abans de treure la coca del forn, la pintem amb l’almívar de la taronja confitada, amb un pinzell. Hi posem les rodanxes de taronja en almívar que ja havíem preparat (consulteu recepta), els pinyons i sucre normal. Deixem refredar la coca. Un cop freda, la posem en una safata per dur-la a taula.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
diumenge, 18 de juny del 2017
Sardenya, la germana injustament oblidada
HISTÒRIA
Sardenya, la germana injustament oblidada
Marc PonsTarragona. Diumenge, 18 de juny de 2017
EL NACIONAL.CAT
Sardenya i Cervera
Sardenya, l'illa situada a mig camí de Barcelona i Roma, és l'altra meitat de la fesomia catalana. Netament mediterrània. Enclavada al bell mig de la Mediterrània occidental, el “mar català” de l'almirall Roger de Llúria, té una llarga i injustament oblidada relació amb Catalunya, que es remunta als segles centrals de l'Edat Mitjana. Any 1157: Hug de Bas, nascut a Sardenya de pares de Cervera (Segarra), es converteix en jutge-rei d'Arborea, un dels quatre dominis en què estava dividida l'illa políticament. L'aparició dels cerverins Bas a l'illa de Sardenya no era fruit de la casualitat ,ni d'una fugida de nit i a les fosques. Revela que les oligarquies senyorials de l'illa practicaven un tipus de polítiques matrimonials que no eren diferents de les del continent. Els Lacon d'Arborea es van emparentar amb una nissaga catalana quan van casar el jutge-rei Barisó amb la cerverina Agalbursa, com anteriorment ho havien fet amb nissagues genoveses, provençals o llenguadocianes.
Mapa de Sardenya, per Jansonius. Principis del segle XVII
La nissaga catalana d'ArboreaI cap a Arborea que hi falten mans. Agalbursa es va endur una germana, un cunyat i una bona colla de criats i de minyones. Una pràctica habitual que tenia relació amb la vella dita “allà on vagis, que dels teus n'hi hagi”. I si no, emporta-te'ls. Barisó i Agalbursa no van tenir descendència i a la mort del sard, la catalana, que era una entusiasta de les intrigues de palau, va aconseguir associar el seu nebot Hug (fill de la germana en la diàspora) al govern de Pere, primogènit d'un primer matrimoni del difunt jutge-rei. Amb la mort del vell Barisó es va confirmar la societat nebot-tia contra Pere, dedicada a arrossegar-li la cadira i a segar-li l'herba sota els peus, que va tenir resultats immediats: van forçar el casori de l'hereu d'Hug -el nebot imposat- amb la pubilla de Pere -l'hereu arrabassat. Amb el plançó de la parella oportunament enllaçada, s'iniciaria la dinastia Cervera-Lacon que governaria Arborea amb total independència, fins a la conquesta militar catalanoaragonesa de 1324-1325.
Els Berenguer-Aragó, reis de Sardenya
L'existència dels Bas de Cervera a Arborea no explica que el pontífex Bonifaci VII coronés rei de Sardenya Jaume II de Barcelona i d'Aragó (1297). Aquella acció s'explica en el context d'un llarg conflicte que enfrontava les corones catalanoaragonesa i francesa pel control de la Mediterrània. El regne de Sicília havia passat a l’òrbita política de Barcelona pel matrimoni del comte-rei Pere II amb Constança, hereva al tron de Palerm (1282). I l'almirall Roger de Llúria havia derrotat els francesos a Malta (1283) i a Nàpols (1284). Amb aquests elements, el pontífex va arbitrar una pau -suplicada de genolls pels Anjou- que se saldava amb una sonada victòria catalanoaragonesa, una humiliant derrota francesa i un curiós benefici -comissió per la gestió, tal vegada- per a l’àrbitre del conflicte. Sicília passaria a ser domini de la Santa Seu. I Sardenya, un trencaclosques de reialmes independents que França ambicionava, passaria a ser domini dels Berenguer-Aragó
Vestuari tradicional
La invasió catalanaAllò de “paraula de català és igual avui que demà” no devia ser la divisa de la cancelleria de Barcelona. Si més no, la de Jaume II, fill de Pere i de Constança. Sicília va continuar políticament vinculada a Barcelona i Sardenya va ser incorporada al domini patrimonial dels Berenguer-Aragó. En aquest punt és on, de nou, entren en joc els Cervera-Lacon. Inicialment com a col·laboradors de la nova dominació i més endavant com a ferms opositors al que s'havia convertit en un espoli del poder a les classes oligàrquiques autòctones. Sardenya es va convertir en un autèntic vesper, el “Vietnam” medieval dels catalanoaragonesos, que enfrontava les noves classes dominants, llavors considerades invasores, aliades amb les oligarquies locals de la part sud i oriental de l'illa, que preferien els catalans als francesos, amb les de la part central i occidental de l'illa, que no volien sentir a parlar ni de Barcelona, ni de París, ni de Roma, i ni tan sols de Gènova o de Pisa.
Sardenya, tomba de la dinastia catalana
El camí de la història -el destí, en diuen alguns- conté giravolts misteriosos. Sardenya va ser la tomba dels Berenguer-Aragó. I Sicília, la seva darrera esperança. Martí el Jove, l’últim príncep hereu de la dinastia Barcelona-Aragó, va trobar prematurament la mort en la campanya militar de Sardenya. Any 1409. Seria Martí el Jove qui aconseguiria pacificar-la -que vol dir, dominar-la- després de vuit dècades de guerra. Moriria d’èxit a causa d'unes febres, probablement terçanes, malgrat que algunes fonts relacionen la seva defunció amb l’obsessiva afició que tenia per les dames -no les del joc de taula. En la seva castissa singladura havia tingut ocasió d'engendrar diversos hereus legítims, que no l'havien sobreviscut, i il·legítims. El comte-rei Martí l'Humà, pare del castís Martí el Jove, va intentar sense èxit de legitimar Frederic, la darrera esperança dels Berenguer-Aragó abans de la tragicomèdia de Casp, que era fill del príncep i de la seva amant siciliana Tàrsia Rizzardi.
Vista de l'Alguer. Principis del segle XIX
La pau de plomA partir de Martí el Jove, l'illa va entrar en una llarga pau de plom que es va perllongar fins al 1714. Durant aquest període, la relació entre la societat catalana, és a dir, la formada per catalans, valencians i mallorquins, i la sarda va ser molt intensa. I beneficiosa per a les oligarquies autòctones. Les elits sardes es van mesclar amb els les classes funcionarials i mercantils catalanes establertes a l'illa. El català es va convertir en la llengua de la cultura, dels negocis i de la judicatura. En canvi, no ho va ser tant -més ben, dit no ho va ser gens- de les classes més humils. La societat sarda havia resistit relativament bé el procés de feudalització que, a partir de l'any 1000, s'havia acabat imposant arreu d'Europa. Els pagesos i els pastors de Sardenya estaven sotmesos a un règim senyorial que no era cap meravella, però no contenia els elements de violència del feudalisme. Per la seva banda, els catalans, amb la col·laboració entusiàstica de les oligarquies locals, van obrir portes i finestres a la pesta feudal.
La correspondència històrica
Sardenya quedava definitivament incorporada al sistema europeu just quan el model havia entrat en una profunda crisi. No sabrem mai del tot què hauria passat si Sardenya hagués pogut conservar la bombolla que l'aïllava. El que si que sabem és que Castella, construïda amb un règim similar, va resistir bé la crisi feudal. I que es va ensorrar estrepitosament quan Europa remuntava els efectes d'aquella crisi global. I també sabem que, des de la conquesta de Martí el Jove, Sardenya va viure -durant tres segles- un seguit de revolucions antifeudals que, sorprenentment, tenen la correspondència a Catalunya. Més enllà de la unió dinàstica hispànica -amb el matrimoni dels Reis Catòlics-, Sardenya va estar vinculada políticament, socialment, culturalment i econòmicament a la corona d'Aragó, especialment amb Barcelona i València. Fins que el 1714, el primer Borbó hispànic la va regalar als Habsburg a canvi que abandonessin els catalans a la seva sort.
Ajuntament de l'Alguer
Camins diferentsVa ser a Utrecht, en les negociacions per posar fi al conflicte de Successió hispànic. Però com havia passat quatre segles abans, en l'arbitri del pontífex Bonifaci VII, la societat sarda no hi va poder dir res. Sardenya, poc després, passaria al domini dels ducs independents de la Savoia piemontesa, embrió del futur regne d'Itàlia. Però el català continuaria sent la llengua de les elits -dels negocis, de la cultura i de la judicatura- fins ben entrada la centúria del 1800. Unes elits que tenien un fort component familiar d'origen català. Sobretot a la part sud i oriental de l'illa. I l'Alguer, a la part occidental, repoblada completament amb catalans del Camp de Tarragona i del Penedès durant les guerres de la centúria del 1300, continuaria sent una ciutat catalanoparlant fins a l'actualitat. El domini més oriental de la llengua catalana. L'illa esquitxada de pobles i de paisatges que recorden les comarques catalanes del Priorat, de la Segarra o del Berguedà. Sardenya, la germana injustament oblidada.
Fonts de les fotos: 1 i 5, Viquipèdia; 2 i 4, arxiu d'El Nacional, i 3, Wikimedia Italia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)