La Generalitat treu pit per una notícia a 'Nature' per la qual va pagar
La revista afirmava que la ciència havia superat indemne la crisi a Catalunya
El Govern i el mateix president van difondre en les xarxes socials el reportatge patrocinat
PETER MACDIARMID
MICHELE CATANZARO / BARCELONA
Dilluns, 28 de novembre del 2016 - 19:42 CET EL PERIODICO
La ciència catalana ha superat indemne la crisi, segons la prestigiosa revista Nature: diversos mitjans catalans (com TV-3) i destacats polítics en els seus comptes de Twitter (inclòs Carles Puigdemont) van repetir la informació el cap de setmana. El que cap va explicar és que el document de la revista que contenia aquest missatge era un reportatge realitzat en col·laboració amb Biocat, entitat de la Generalitat que impulsa les ciències de la vida.
Al setembre, Biocat va difondre una convocatòria per oferir a diversos centres de recerca catalans la possibilitat de cofinançar un suplement especial sobre Catalunya. La convocatòria anunciava «articles promocionals i anuncis de les universitats, institucions científiques i empreses privades que vulguin donar-se a conèixer», encara que aclaria que «la gestió de l’especial correspon exclusivament a la revista.» Els preus dels anuncis oscil·laven entre 3.000 i 20.000 euros, segons l’espai.
‘AGUANTAR EL XÀFEC’ / El resultat va ser el text publicat dimecres passat, titulat Aguantar el xàfec, amb el subtítol: «Catalunya ha capejat la crisi financera que ha afectat Espanya i ha mantingut els seus indicadors de recerca en sorprenent bona forma. ¿Com ho ha fet?» Fonts de Biocat asseguren, no obstant, que la iniciativa va ser una proposta desenvolupada independentment per Nature i que Biocat només va contribuir a difondre-la, per la qual cosa va obtenir una mitja pàgina d’anuncis gratuïta. «Fa molt que vam decidir no pagar ni directament ni indirectament perquè les notícies de la nostra ciència surtin en els mitjans. [...] Difondre la ciència és fonamental, pagar per tenir una visió millor no», afirma el director d’un institut d’investigació català.
Nature no fa misteri del component publicitari dels suplements de tipo spotlight al qual pertany el reportatge. No obstant, la publicació va desencadenar entre diversos mitjans catalans una onada d’entusiasme per l’interès de la revista per Catalunya. Cap va detallar el component pecuniari de tal interès.
Divendres, TV-3 va dedicar un reportatge a la notícia de la qual, entre altres, es va fer ressò la Generalitat a través del Twitter de la Direcció General de Recerca: «La investigació catalana, protagonista d’un monogràfic de la prestigiosa revista científica @NatureNews». En el reportatge, diverses fonts fan declaracions (a més del director de Biocat, l’exconseller d’Economia Andreu Mas Colell i l’exsecretari de recerca Josep Martorell. Tots dos treballen ara en centres de recerca de la Generalitat).
El reportatge de Nature es va difondre en les xarxes, incloent-hi el compte del president: «Una manera d’explicar raons de voler tenir un Estat propi: poder contribuir més i millor al progrés de la humanitat a través de la ciència».
El nou COC uneix el Govern i les institucions privades de l'esport
Gerard Figueras anuncia un acord entre la Secretaria General de l'Esport, la UFEC i la Plataforma Pro Seleccions Catalanes per reactivar el Comitè Olímpic de Catalunya
per Adrià Soldevila 26/11/2016
Els participants en la Jornada de Diplomàcia Esportiva, encapçalats per Gerard Esteva i Xavier Vinyals. | Adrià Soldevila
El Comitè Olímpic de Catalunya tindrà nova vida el proper 13 de desembre. Després d'onze anys guardat al calaix, el Govern i les institucions esportives catalanes creuen que ha arribat l'hora de reactivar-lo, de convertir-lo en una estructura d'estat preparada i disposada per actuar al costat del procés. Així ho va assegurar el mateix Gerard Figueras, Secretari General de l'Esport de la Generalitat, en la 2a Jornada de Diplomàcia Esportiva Internacional i Models Esportius organitzada per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes amb la col·laboració de Diplocat i la mateixa Secretaria. "Volem que sigui un agent actiu que estigui al servei del país des del món de l'esport", va explicar Figueras.
En la mateixa jornada, el màxim responsable d'esports del Govern de la Generalitat va anunciar un acord entre la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i la mateixa administració per, plegats, posar en funcionament el COC "de forma ordenada, consensuada i unitària. Estem fent bé la feina perquè pugui tenir la màxima fortalesa". Però Gerard Figueras no va triar aquestes paraules de manera aleatòria. Va voler destacar l'ordre, el consens i la unitat amb tota la intenció, després d'unes setmanes d'estira i arronsa en la posada en funcionament del Comitè Olímpic.
Gerard Esteva i unes actuacions controvertides
Gerard Esteva és president de la UFEC. De fet, va ser reelegit el 28 de setembre passat després de no tenir cap rival en les eleccions a la presidència i, per tant, de ser proclamat automàticament. Després de la pressió del Govern sobre les institucions esportives per reactivar el COC, Esteva va decidir reunir el darrer consell directiu de l'entitat a la seu de la UFEC, un consell amb el mandat expirat des del 5 de febrer del 2012 i amb el teòric president en funcions sense opció de participar-hi per defunció. David Moner, qui fou el darrer president del COC, va morir el 7 d'abril passat. En la reunió del consell directiu -en funcions-, Esteva va proposar la convocatòria d'una Assemblea Extraordinària per al dia 14 de novembre destinada a aprovar l'actualització i modificació dels estatuts de l'entitat, i ho va fer en una posició que no li pertocava. Va signar el document de convocatòria com a President del Comitè Olímpic de Catalunya, un càrrec pel qual mai ha estat escollit. De fet, Esteva no formava part del darrer consell directiu del COC.
Aquesta autoproclamació no va convèncer alguns dels membres del Comitè Olímpic, encara que el mateix consell directiu no va apreciar-ne cap irregularitat. Segons explica Pere Sust, secretari en funcions del COC en declaracions a El Món, "hi va haver una delegació per part del senyor Jordi Merino [president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya] en favor de Gerard Esteva, perquè representés a la FEEC". El càrrec de vicepresident del COC en la darrera junta -el 2012- corresponia al president de la FEEC, amb la qual cosa la defunció de Moner va provocar un canvi important: des del 7 d'abril del 2016 i seguint la Llei d'Associacions, el darrer vicepresident passa a ser president en funcions del COC.
Convocatòria enviada per Gerard Esteva. |
Tot i això, aquella convocatòria signada per Esteva era irregular. Fins i tot, el mateix Govern, de la mà del Secretari General de l'Esport, va advertir el president de la UFEC que estava cometent un error. Fonts de la Generalitat han confirmat a aquest diari la recomanació explícita, mitjançant carta, de Figueras a Esteva per evitar la impugnació de l'Assemblea Extraordinària. "Hem de fer les coses bé perquè Espanya no ho tombi fàcilment", expressen des del Govern. Segons diversos juristes consultats, una junta en funcions només està capacitada per convocar l'Assemblea amb un únic objectiu: la renovació dels càrrecs directius. És a dir, per dur a terme unes eleccions. En cap cas, Gerard Esteva tenia la potestat per modificar els estatuts d'un ens del qual no en forma part, tot i tenir-ne una delegació formal.
Canvi en el procediment i acord amb el Govern
"Per motius aliens al Comitè Olímpic de Catalunya hem decidit cancel·lar l'assemblea extraordinària prevista pel proper 14 de novembre i posposar la tramitació dels acords que es preveien". Això expressava el comunicat enviat pel Comitè Olímpic de Catalunya als seus membres, poc després de les recomanacions del Govern a Gerard Esteva. En aquest nou comunicat, el COC desconvocava l'assemblea extraordinària però en convocava una de nova. Una trobada destinada a "l'actualització dels càrrecs directius", és a dir, amb l'única finalitat que legalment correspon als seus directius en funcions. El proper 13 de desembre, un candidat únic es presentarà per al càrrec. Serà Gerard Esteva, i ho farà amb el suport majoritari dels socis del Comitè Olímpic, format per una cinquantena federacions esportives catalanes i diversos membres a títol personal. Un cop proclamat, Esteva podrà convocar, de manera lícita, una nova assemblea per modificar els estatuts i actualitzar-los en base a la Carta Olímpica i als nous reglaments.
Haurà estat un camí feixuc i amb entrebancs, però la voluntat del Govern i de les institucions esportives era aconseguir activar el Comitè Olímpic de Catalunya duent a terme accions impecables i evitant discussions. "És un acord de país perquè el COC tiri endavant. Ens interessa que el COC estigui al servei del país i que sigui funcional", expressen des de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, l'ens que anirà de la mà de la UFEC en la posada en funcionament del Comitè. L'esport caminarà, a partir del proper 13 de desembre, en la mateixa direcció del procés.
La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi
El Cercle d'Economia s'omple de gom a gom per escoltar la trajectòria de la gran multinacional catalana, considerada estratègica pel govern dels EUA
D'esquerra a dreta: Víctor Grífols Roura, Antón Costas, Raimon Grífols Roura, Víctor Grífols Deu (fotografia: ABC).
L’any 2010 WikiLeaks va filtrar milers de cables que el Departament d’Estat nord-americà enviava a les seves ambaixades. En un explicava quins eren els 300 elements estratègics del planeta. De la península Ibèrica apareixien l’estret de Gibraltar, el canal de Gas que uneix Algèria amb Europa i la multinacional catalana Grífols. Per primera vegada molts ciutadans van sentir el nom d’aquesta farmacèutica que produeix a partir de derivats de la sang: immunoglobulines intravenoses (IVIG), albúmina i més productes extrets del plasma sanguini. És la primera empresa d’Europa en el seu camp, l’any 2015 va facturar 3.900 milions euros, el 95% fora de l’estat espanyol, té més de 14.000 treballadors i fàbriques repartides pel món. Són als Estats Unts, on compren sang de 27.000 persones diàriament. Bloomberg calcula que el president de l’empresa, Víctor Grífols, té una remuneració d’1,2 milions de dòlars l’any. És una de les grans multinacionals catalanes. Tot un imperi.
La segona vegada que el nom de Grífols va aparèixer amb força a la premsa va ser l’any 2014, quan el seu president, Víctor Grífols Roura, va demanar públicament al president Artur Mas que no s’arronsés amb el procés independentista i tirés endavant. Però les aparicions públiques de la família Grífols, són escassíssimes. I per això ahir el Cercle d’Economia, a Barcelona, es va atapeir per escoltar tres Grífols: el president, Víctor Grífols Roura (66 anys), i els dos homes que el substituiran a partir de Nadal: el seu germà petit, Raimon Grífols Roura, (52 anys) i el seu fill, Víctor Grífols Deu. (40 anys). Tots dos, consellers delegats.
Notícies del dia
Cada matí rebràs les notícies del dia a la teva bústia de correu
Entre els assistents, Andreu Mas-Colell, Marina Geli, Anna Balletbó, membres de la família Esteve i més integrants de la burgesia catalana. Tots van escoltar la història d’aquesta empresa de primera mà, dins el cicle ‘Capitans d’indústria explicats pels seus fills‘, moderat amb molt d’ofici per Xavier Cambra, editor del llibre Capitans d’indústria explicats pels seus fills, de Francesc Canosa, que dedica un capítol a l’empresa.
Per l’interès que té, VilaWeb ofereix avui la transcripció editada, gairebé íntegra, de la intervenció dels tres Grífols, que expliquen amb tota mena de detalls com funciona una multinacional per dins i també el seu origen i el futur previst. Així mateix, publiquem una part del debat.Si voleu veure el debat sencer en vídeo, ací es pot veure:
El primer de parlar va ser el president, Víctor Grífols. L’home que va enviar una carta demanant, si us plau, de no formar part de l’Íbex-35 espanyol. Veureu com v anar. I sabre també els orígens de l’empresa. Víctor Grífols Roura«Mon avi va néixer l’any 1880 i poc, i va fer medicina a Barcelona. Va anar a Alemanya el 1907 a fer un doctorat en transfusió sanguínia. S’acabaven de descobrir els grups sanguinis, i ell es va especialitzar en transfusió de sang. Abans de saber-se els grups sanguinis, hi havia mortaldats en la transfusió de sang. Va tornar aquí i va muntar un laboratori de transfusió. Va fer de metge, d’analista i de transfusionista. A la guerra civil el van involucrar en el banc de sang de Barcelona. Acabada la guerra, va decidir muntar un laboratori, perquè no volia exercir més la medicina. En va acabar tip. Era l’any 1940. Va muntar laboratori amb els seus fills, de vint i vint-i-un anys: el meu oncle, que era metge i farmacèutic, i mon pare, químic i farmacèutic. La guerra espanyola va ser molt important per la transfusió de sang. Es va avançar molt. Fins al punt que el doctor Duran va organitzar els bancs de sang anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Mon pare i mon oncle van viatjar-hi.
La sang, ho sabeu del col·legi, és de color vermell. I té diversos components: el plasma (un líquid de color groc) i, dins el plasma, tres tipus de cèl·lules vives (les plaquetes, els glòbuls vermells, i els glòbuls blancs). A la indústria els glòbuls i les plaquetes no ens interessen. El plasma, sí. Als anys quaranta i cinquanta, el donant donava sang, i la indústria es quedava el plasma i llançava les plaquetes i els glòbuls. El problema és que el cos humà tarda tres mesos a recuperar els glòbuls i les plaquetes (el plasma només és qüestió d’hores). Això feia que el donant, si volia tornar a donar sang, havia d’esperar tres mesos.
El meu oncle va inventar un mètode. En lloc de quedar-se el plasma i llençar els glòbuls i les plaquetes, ell les reintroduïa al cos del donant. Glòbuls i plaquetes dins el cos. A veure si així el donant es recuperava abans, i podia venir un cop per setmana, i no cada tres mesos. Va funcionar. I aquest és el mètode que avui es fa servir a escala mundial. El British Journal of Medicine va publicar-ne el descobriment l’any 1951. Aquesta és la tècnica que permet que la indústria tingui un sentit. Si hem d’esperar tres mesos per a tornar a tenir matèria primera, no funciona. Ara es podia tenir molta més sang. El meu oncle es va morir al cap de set anys, quan era molt jove (1958) i mon pare es va quedar la companyia. I va dir: o ens busquem algú que ens ajudi des de fora, o no ens sortirem. Ell havia dissenyat una centrifugadora. La va patentar i la va vendre a una empresa dels EUA. Es va convertir en el nostre soci a l’empresa. Teníem el 50% cadascú. Des de l’any 1966 fins a l’any 1999 hem tingut diferents socis al 50% i 50%. És difícil que el matrimoni duri. Però va durar. Fins a l’any 1999 no ens vam separar d’aquest mètode de meitat i meitat, però aquell any vam recuperar el 50%, perquè ens vam veure capaços de sobreviure sols. Va ser un gran avantatge que mon pare decidís que s’associava amb americans. Ara és moda criticar els joves perquè són immigrants. Això no és veritat. Nosaltres a l’empresa tenim expatriats, no immigrants. Uns 50 treballadors que van amunt i avall. I amb 100 euros van amb Ryanair on vulguin. Jo tant de bo hagués anat més temps a fora, hagués trigat més a tornar» Jo vaig néixer l’any 1950. Vaig mamar empresa des del primer dia. Tots sabem la misèria que hi havia. Em fa riure quan ara es parla de crisi. I em semblen bé les start-up, però que no plorin tant. Aquí tenim el doctor Esteve, que ens pot parlar d’aquells anys. A vint-i-tres anys em vaig incorporar a l’àrea comercial de l’empresa. Érem 120, o 200. Hi tenia els cosins. Un que és metge, i un físic. I no els va interessar portar-la ells. Vaig veure que mon pare estava molt sol i em vaig sentir obligat de continuar. Em sabia greu que no ho fes ningú. Jo havia viscut els patiments de mon pare i la família, i al final em va agradar bastant.
A la indústria de la sang, l’any 1980 la sida ens va agafar tots sense conèixer-ho. Fins al punt que al principi no se sabia ni què era. Es va definir com una síndrome. Fins al cap de tres anys no es va identificar que era un virus, el VIH. La indústria i les autoritats no sabien ni què fer ni què dir. El món dels hemoderivats va canviar totalment. A Espanya eren quatre empreses i no en va quedar cap. A Àustria, tres, i no va en quedar cap. Als EUA van tancar-ne dues o tres. L’ètica de les empreses, davant una amenaça com la sida, va ser un fet diferencial. Nosaltres vam fer un reactiu per a veure si el plasma nostre tenia sida o no.
L’any 1995, vam decidir que la nostra ambició era sortir d’Espanya. Gràcies a l’entrada d’Espanya a la Unió Europa es va poder fer. Vam tenir llibertat d’invertir, i viatjar. I mon pare va dir que les autoritats dels EUA llicenciessin la nostra fàbrica. Que fos aprovada per les autoritats EUA. Que poguéssim vendre allà. De fet, la nostra fàbrica va ser la primera d’Europa a vendre producte fet a Europa, als Estats Units.
Invertim un 4%, 6% en R+D. Passa que el nostre R+D és una mica senzill. Nosaltres hem de buscar per a què serveixen les 3.000 proteïnes que hi ha al plasma. El nostre R+D és investigar per a què serveixen. I de moment només se’n coneixen 25, de les 3.000. No hem de buscar coses fora del nostre entorn. Anem gastant aquest 6%. I fent patents. Unes seixanta.
Fa quatre o set anys, tots els polítics s’omplen la boca amb això de les start-ups. Jo no diré quan, però un dia em vaig sentir molt ofès. Era un lliurament de premis dels joves. Ens van premiar. I el polític de torn, el que va xerrar darrere meu, es va ficar amb els de l’Íbex. Han passat 75 anys des que es va fundar l’empresa i per desgràcia som a l’Íbex-35. I ara m’han d’insultar? Així no cal que animin els joves a créixer, doncs. L’any 2006 vam passar a borsa i el 2008 passem a l’Íbex-35. Jo els vaig enviar una carta. No volia estar a l’Íbex-35. No ho volia. I em van dir que això ho decidien ells. Ah, molt bé. Ens hi van ficar. I ara ens insulten? Ara crec que toca que ho deixi. La gent jove està molt ben preparada. I avui dia, tal com està el món, l’experiència no sé si és un grau. La meva àvia, l’any 1960, va agafar un atac d’apendicitis. A casa va haver-hi un gran drama a veure qui l’operava. I segurament, imagino, a mon pare li van donar dues ofertes. Un metge de 70 anys i un de 30. Mon pare devia agafar el metge de 70. Si m’ho diuen ara, jo agafo el metge de 30. Avui l’experiència no sé si té valor o és un llast. No és que estigui cansat, però crec que ja no em toca. Mon pare va fer igual: quan ell tenia seixanta-set anys m’ho va deixar a mi. Quan va fer la darrera patent tenia noranta anys, però anava a un altre ritme. Jo si puc faré com ell: molestar tan poc com sigui possible. No tinc ganes de perpetuar-me. La gent jove ha de tenir la seva oportunitat. Sóc jo que els pressiono. Raimon Grífols Roura, conseller delegat «El meu germà Víctor ens passa una patata calenta. Però tranquils, jo sé on viu! Ha ha! Jo no sóc tan conegut com el Víctor. Sóc advocat. I ens portem catorze anys. A casa hi havia dos banys. Un era un laboratori del meu pare, ple de tubs. La família fèiem servir l’altre. Vull dir que l’empresa l’he mamada des de ben petit. Acabo la carrera d’advocat l’any 1990 i m’incorporo al despatx que porta els temes de Grífols. Al cap de cinc o sis anys comença a haver-hi problemes de caràcter tècnic amb el soci. Qüestions de qualitat, que per nosaltres és bàsic. En el nostre sector, és bàsic. Veiem que no podem continuar amb aquesta gent perquè tenim criteris tècnics diferents. I van sorgir discrepàncies. I arriba un moment, el 1998 o 1999, que ens criden a Nova York els americano-japonesos que teníem de socis i ens diuen que ens faran una proposta que no podrem refusar. Us comprem la vostra part per aquest preu. Aleshores es fumava, i vam baixar al carrer a fer una cigarreta. Quina oferta! No es pot refusar, ens anàvem dient entre cigarreta i cigarreta. I vam dir, escolta, i si en comptes de vendre, comprem? Passa que no teníem ni un duro. Vam tornar a dalt. Aquesta oferta és tan bona que no es pot refusar. Cert. Però per aquest preu us la comprem nosaltres. No es vam poder desdir. D’aquí a un mes us farem proposta formal, els vam dir. Arribem a casa i veiem el pare. Ara què fem? No teníem crèdit, ni diners, ni res. Ens vam espavilar buscant gent. Ens va anar bé.»
«Passa que ho vam comprar per 150, i no per 300, com demanaven, diu son germà Víctor.» [Rialles del públic.]
«Sí, vam anar rebaixant. El soci americà, a més a més, era propietari dels centres on nosaltres compràvem el plasma. Teníem fet un contacte amb ells. Ara ens ho tallaran, vam pensar nosaltres. La segona operació, per tant, va ser buscar un altre proveïdor de plasma. I comprar la fàbrica. Vam trobar un senyor que ens va interessar, i vam pagar-li de mica en mica, com vam poder. Ara aquest senyor és molt amics nostre.
L’any 2001 treballàvem per entrar a la borsa. Però, si ho recordeu, l’any 2001 van caure les torres bessones, i vam haver d’ajornar-ho. Una de les idees era poder pagar la companyia de plasma que havíem comprat al senyor. El 2004 vam tornar a intentar sortir a borsa. Vam fer més voltes que un ventilador. Però finalment, a l’hora de fixar el preu, a ningú no li va interessar Grífols. I vam dir pleguem, anem cap a casa , ja tornarem més tard. Uns bancs ens van ajudar, i l’any 2006 vam tornar a provar-ho. I aquesta vegada va ser un gran èxit. Va ser un gran èxit perquè la gent va veure que les coses que havíem dit que faríem el 2004, les havíem fetes. Van veure que complíem. Com a advocat he viscut guerres. Una va durar un any i mig. L’any 2011 ens va sortir l’oportunitat, de manera inconscient, de comprar una companyia el doble de gran que la nostra. Als EUA. Vam veure que érem el matrimoni perfecte. Ells eren molts forts als EUA i amb uns productes determinats. Nosaltres érem molt forts a Europa i amb uns altres productes. El problema que vam tenir, més enllà de l’import, van ser les autoritats americanes. Per defensar la competència, quan veuen concentració, hi posen problemes. I a més, just en aquella època, un dels competidors va tancar uns quants mesos. I les autoritats van posar-hi moltes pegues. Vam estar un any i mig lluitant a Washington, i convencent-los que era bo per al mercat. Víctor Grífols Deu, conseller delegat «Jo sóc fill del Víctor i intuïa que un dia m’arribaria la proposta, que va arribar més d’hora que no em pensava, i la vaig agafar encantat. I amb por. Per sort, el Raimon també hi és. I el Víctor no marxarà el 2 de gener i si el necessitem ens ajudarà. Jo vaig estudiar administració d’empreses a Barcelona, a l’IQS, i el 2001 em vaig incorporar a l’empresa. La meva trajectòria sempre ha estat a l’àrea financera. En diem control de gestió. És una àrea que et permet de veure tota la dimensió de la companyia. Des del cost de la matèria primera fins al preu de venda a l’últim mercat que has llençat. Et permet una visió global. No conec el producte des d’un punt de vista científic, però no crec que sigui cap handicap. Sí que crec que haver tocat tots els punts de la companyia em dóna cert bagatge.
Jo el fet del 50% i 50%, no l’he viscut. No l’he patit. I ara no estem en aquesta dinàmica. La magnitud ara ens permet d’anar sols. La darrera compra que hem fet és la divisió de diagnòstic de Novartis. Ens hem trobat que ells tenien dos grans contractes, amb empreses que hi són també al 50% i 50%. Ara treballem per a desfer aquests contractes. Hi treballem. Per tornar a tenir tot el control. Per estar segurs que la qüestió de la qualitat i seguretat es fa seguint el nostre criteri.
La primera cosa que vols és expandir-te a Portugal, si ets espanyol. Vam anar-hi. El segon lloc on penses, pel tema de l’idioma, és Sud-amèrica. Vam fer Xile, Mèxic, el Brasil. Però un capítol a part són els EUA. La matèria primera de la nostra empresa, el plasma, prové dels EUA en un 95%. L’any 2001 vam veure que valia la pena llançar-se a la piscina. I vam fer integració vertical. On vam trobar-la? Als EUA. Vam decidir de comprar el nostre proveïdor de plasma. Vam fer integració vertical. En aquell moment va ser arriscat. Volia un capital. Ara veig entre el públic un auditor que ens demanava si tenia sentit econòmic. Ara no en dubta ningú. Va ser trencador, la gent no estava integrada, i les empreses no es proveïen elles mateixes de la matèria primera.
Hem fet una altra compra a Los Angeles, i la compra gran, Talecris. Aquestes dues compres ens van donar capacitat de producció. Vam doblar. I aquesta gent ens van donar cota de mercat. Ara tenim un 15% o 20%.. La lectura que en voldria fer és per què ho vam trobar als EUA i no a Alemanya o el Japó? Perquè als EUA tenen clar el business. Van de cara a barraca. I al món nostre o vas de cara a barraca o fracasses. Per exemple: als EUA és inconcebible que no paguis factura. De mitjana paguen a 30 dies. Al Canadà, és 10 dies. Per concloure: la millor subvenció que pot fer un estat és pagar a temps els proveïdors. Prefereixo això que subvencions. Debat:
—Pregunta: La seva matèria primera té una característica: donar sang està unit a certs valors. Pagar per això és una cosa dolenta per si mateix. Quines pegues hi ha en els països per comprar sang? És anar-los a buscar?—Víctor: Aquest és un tema molt complicat. Quatre coses. Espanya és autosuficient en un 30%. La resta de la sang la d’importar. El Regne Unit, des de les vaques boges, ho ha d’importar tot. Alemanya, Àustria, i República Txeca són les excepcions. Tot el plasma ve dels Estats Units. Has de buscar plasma on hi ha civilització. Gent amb DNI i adreça. Qui treu plasma de l’Índia? Impossible. No sabríem qui és el donant. Sense els EUA no hi hauria medicaments de plasma. Pensa que per un hemofílic, necessitem 900 donants de plasma. I el donant ha de venir contínuament. O el pagues, o no ve. Fins a l’any 1985 a Espanya havíem tinguts centres de plasma, però els van tancar tots. El motiu, no el sé. Però al final, no és autosuficient, tampoc. I ha d’importar-la de fora.
—Pregunta: En un tema com el vostre, fins a quin nivell teniu científics decidint? —Raimon: El director científic de la companyia és Déu. No es pren cap decisió si no ho diu el director científic. —Pregunta: Tot i estar a borsa, la família teniu el control de l’empresa? —Víctor: Avui la família té un 32% de l’empresa. Inclosos els cosins, i els fills dels cosins, i etc. Però no hi ha cap pacte familiar. Res escrit. Poden fer el que vulguin: vendre accions, o comprar. És sorprenent però avui en tenen més que fa deu anys. Senyal que se senten ben tractats. Tant se’m dona el control. M’interessa que vagi bé, la controli qui la controli. Jo ara aniré de president d’administració, que és un càrrec de xixinabo. Ja no és executiu. No és el mateix que ser conseller delegat. Algun dia jo plegaré i el Raimon farà de president. Jo també vaig estar de conseller delegat amb un altre delgat. El de l’empresa que tenia el 50%. Jo amb aquest tema hi he estat molt a gust. Manegar el 50 i 50 té el seu mèrit. No et pots barallar. Estic més a favor del 50 a 50, que d’un 51 i 49. Demostra més bona fe. L’altre ensenya que sempre hi ha algú que vol manar més. —Preguntar: Què opineu de la Xina? Hi teniu presència? —Víctor: Vaig anar-hi per primera vegada el 1983. Un any després que Nixon jugues al ping pong. Hi venem productes. A la Xina només es pot vendre albúmina. És molt mercat per a nosaltres. A la Xina ara s’estan preparant, i copien el model americà. Seran autosuficients. Nosaltres estem ajudant els xinesos en com fer-ho. —Anna Balletbó (PSOE) ex-diputada: He quedat fascinada. He trobat una explicació fantàstica. La llavor de l’èxit és passió per la feina, la seguretat, i que el món és petit? És això? —Víctor: Aquesta vida sempre s’ha de donar el valor que cal a la sort. Hem tingut la dosis de sort necessària. La seguretat en el nostre producte és el més important. Els hemoderivats o et curen, o et maten. Podem salvar la vida d’un hemofílic, però si li passem la sida, el matem. Això nostre és la seguretat. I la seguretat no té final. Nosaltres als EUA rebem 27.000 donacions de plasmes diàries. A Catalunya, 3.000 al mes. Cada donació de plasma, requereix deu anàlisis per seguretat. Això són 270.000 anàlisis diàries. Si ens equivoquem, hem begut oli. Sabem la traçabilitat. Sabem els donants, el DNI, en quins centres, amb quin fabricant. I això no té final. —Marina Geli, ex-consellera de Sanitat: Abans ha sortit el tema: a Espanya als anys vuitanta es van tancar els centres de plasma, amb la idea que els donants altruistes eren més segurs, que no els remunerats. I no hem estat capaços de debatre-ho seriosament. I al final hem de comprar producte que es podria fer aquí. —Víctor: I es compra als Estats Units. A escala mundial som 7 competidors. De fet, 3 o 4 ens repartim el 75% del mercat. I tots tenim plasma americà. L’any 2025 la nostra previsió és que doblem. I la competència suposo que també. Això vol dir que no hi ha plasma americà suficient per a tots. D’aquí a uns anys, si falta producte als EUA, vindrà el senyor Trump, o el senyor que tingui trempera, i dirà el plasma americà, pels americans. No és proteccionisme. Nosaltres traiem 40 dòlars al gram de plasma, aquí. I als EUA, 60 dòlars. Allà paguen a 30 dies, i aquí a 400. —Marina Geli: Hi ha mercat de cèl·lules per a fer regeneració. Anireu per aquí? —Víctor: Tenim certes inversions en I+D en aquest camp: cultiu cel·lular, i cèl·lules mare. Tenir un medicament ens costarà uns anys. Però ara ja apliquem una política d’invertir en empreses externes que s’hi dediquen, per estar-hi ficats. En alguns hi tenim un 60%, o 20%. Depèn.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
L’estratègia financera del govern per a salvar el moment crític de la independència
Serà capaç de recaptar els imposts multitudinaris? Què farà per fer complir la nova legalitat proclamada en aquesta matèria? Podrà manllevar diners a cap estat amic?
Reunió del consell executiu del govern de la Generalitat.
Aquesta és una de les incògnites més qüestionades del procés cap a la independència. Com s’ho farà el nou estat acabat de proclamar per esdevenir econòmicament viable i solvent des del primer moment? Com s’ho farà per encarar els pagaments i despeses pròpies del període autonòmic i també les del període republicà? Serà capaç de recaptar en massa els imposts de ciutadans, empreses i institucions? I si no paguen, què farà per fer complir la nova legalitat proclamada? I fins que el sistema tributari no funcioni al cent per cent, podrà manllevar diners a ningú? Hi haurà cap estat amic? Caldrà acudir als fons d’inversió privats? Algú deixarà diners al nou estat? I què farà l’estat espanyol mentrestant?
És evident que no hi ha respostes segures ni tancades a totes aquestes preguntes. Si de cas, hi ha previsions i estratègies que caldrà confirmar sobre la marxa. I això tan sols es podrà fer si abans s’han fet tots els passos necessaris per a tenir una estructura d’estat ben greixada i dimensionada per a assumir les noves càrregues d’un estat sobirà. Aquesta és la tasca actual d’un equip coordinat al Departament de Vice-presidència i Economia del govern de Junts pel Sí. El departament presidit per Oriol Junqueras treballa en el desplegament de la hisenda pròpia per tenir la dimensió i la preparació tècnica necessàries en el moment polític de la desconnexió. Els quatre pilars del desplegament Aquest desplegament ha de portar el govern al control ple del sistema tributari amb capacitat d’actuació sobre tot el procés de liquidació tributària i de constrenyiment (en cas que un ciutadà, empresa o institució no satisfaci les obligacions fiscals). I és un desplegament que es fa sobre quatre pilars: el personal i la xarxa d’oficines; el sistema informàtic matricial; la legislació del codi tributari; i el coneixement i les dades d’activitat econòmica i patrimonial. La hisenda pròpia ha d’avançar en tots quatre aspectes per satisfer les necessitats competencials d’un estat independent. Actualment, el govern desplega tots els elements que formen part encara del tram autonòmic. La resta estarà a punt en el moment de l’aprovació de les lleis de desconnexió, el juny o juliol del 2017, que portarà a la celebració del referèndum al setembre.
Segons les fonts consultades per VilaWeb, fins al juliol, la situació no tindrà cap complicació: es desenvoluparan al màxim les competències ja reconegudes de la Generalitat per a esprémer la recaptació executiva dels imposts propis. Però és evident i sabut que el gruix dels ingressos per imposts està en els multitudinaris (IRPF i IVA), la gestió dels quals no depèn actualment del govern català. I és aquest pas –l’assumpció d’aquesta gestió i cobrament– el més delicat o complicat del procés cap a la independència des d’una perspectiva fiscal. La jugada del moment zero L’estratègia del govern en aquest sentit ha estat la de l’aliança d’administracions. Expliquem-nos: una part substancial de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) la trobem en un volum important de funcionaris i treballadors de l’administració pública que aquesta legislatura és governada pels partits compromesos amb el procés constituent de la república catalana. Parlem de centenars d’ajuntaments –que han expressat molt sovint el compromís amb el procés–, les quatre diputacions, els consells comarcals i, evidentment, l’administració autonòmica. Quin és l’objectiu del moment zero? Que totes aquestes administracions liquidin l’IRPF amb l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), d’acord amb la nova legislació aprovada el juny o el juliol del 2017.
El govern pot ser que no tingui la força per a actuar des del primer moment sobre la totalitat de les empreses del país. La previsió actual és que hi haurà un volum d’empreses que també actuarà de manera automàtica segons la nova legalitat i l’ordre de liquidar els imposts a l’ATC, però no es pot comptar que això passi amb totes. Per tant, convindrà començar per les administracions públiques, que afecta d’una sola tirada un gruix important de les rendes de Catalunya. I, és clar, comptant també que hi pot haver excepcions marcades pel color polític d’alguns ajuntaments que no segueixin aquestes directrius. I quan ha de passar això? El calendari marcat en el full de ruta no dóna pas gaire marge. Si les lleis de desconnexió s’aproven el juliol del 2017 i es vinculen al resultat afirmatiu d’un referèndum que es preveu la segona quinzena de setembre, el canvi d’agulles tributari pot esdevenir-se a l’octubre. I això situa el moment decisiu al divendres 20, que és quan s’haurien de fer les liquidacions d’IRPF del mes. És en aquest moment quan les administracions públiques catalanes passaran a ingressar l’IRPF dels seus treballadors a l’Agència Tributària de Catalunya. I a continuació, què? Si això passa d’aquesta manera, el govern català comptarà amb uns ingressos que li poden servir per a assumir les despeses de les primeres setmanes. Però és evident que l’estabilització d’aquesta situació tampoc no serviria per a finançar les despeses corrents de la nova república. Per tant, caldria comptar que una sotragada d’aquesta dimensió portaria l’estat espanyol a una inestabilitat econòmica perillosa. Com reaccionaran els mercats quan es demostri que la comunitat econòmicament més forta i solvent de l’estat comença a separar-se i que un volum molt majoritari de les seves institucions deixen d’ingressar un impost multitudinari a les arques estatals? Com serà la qualificació del deute públic espanyol en aquell moment? Podrà suportar-ho l’estat espanyol? Com actuaran els principals tenidors del deute de l’estat?
Una dels supòsits d’aquest moment decisiu és que l’estat es trobi obligat, per interès propi, a seure a la taula de negociació amb el govern català. El risc de no fer-ho, si el govern català aguanta la pressió –que també hi serà i potser encara més forta–, serà molt gran per a l’estat espanyol. I seure a la taula de negociació té moltes conseqüències possibles. Per exemple, que la negociació sigui sobre el repartiment d’actius i passius i el calendari d’execució d’una independència finalment pactada. Aquest seria l’objectiu més desitjat pel govern, perquè desencallaria la resta d’aspectes que han de fer entrar el procés en una via d’estabilitat i seguretat institucional a Catalunya i al món. Suport extern? Un altre supòsit del qual s’ha fet molta literatura per al desenvolupament dels primers mesos de la independència és el que apunta al finançament extern. S’ha parlat d’un crèdit pont i de fórmules per a les quals un estat tercer podria acompanyar financerament la independència de Catalunya. Experts en la matèria consultats per VilaWeb diuen que totes aquestes especulacions no es podran constatar fins al moment de la veritat. És difícil, segons aquestes fonts, que un estat tercer es comprometi amb un estat nou si aquest està en conflicte obert amb l’estat matriu. Tanmateix, hi ha fórmules no directes per a les quals un estat podria estar darrere del finançament extern de la naixent república catalana.
Sigui com sigui, l’opció que tindria més probabilitats seria la d’acudir als fons d’inversió privada, que exigirien al govern de la Generalitat uns comptes equilibrats. És a dir, que el govern fos capaç de pagar la despesa corrent (els serveis prestats als ciutadans) amb els imposts dels seus ciutadans i empreses. Actualment, el govern es troba obligat a pagar despesa corrent amb deute. Per això, les mateixes fonts consultades veurien incomprensible de fer un gest polític que havia exigit la CUP anteriorment, com ara l’impagament del deute. Un gest d’aquesta mena, diuen, tancaria totes les vies de finançament extern de la Generalitat per als mesos decisius de la independència.
La capacitat recaptatòria dels primers moments i la possibilitat d’acudir al finançament extern seran dues claus per a fer viable econòmicament la independència. Per a arribar a aquest punt, cal haver exhaurit prèviament el tram autonòmic i arribar al juny o al juliol amb tota l’arquitectura legal i estructural preparada. Segons ha pogut saber VilaWeb, aquesta és ara la preocupació del govern.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Divendres, 25 de novembre del 2016 - 18:43 CET
El setembre del 1887, poc després haver arribat a l'illa italiana de Sardenya, el cònsol Eduard Toda i Güell es va allotjar en una pensió a l'Alguer la propietària de la qual li va dirigir un estrany interrogant. “¿D'on és vostè que parla el nostre idioma?”. L'episodi, que es rememora entre els catalanoparlants d'aquest petit enclavament, parla de l'enrevessat passat multicultural que han deixat tantes civilitzacions que van passar pel lloc, on fins i tot es va arribar a desconèixer que el que es parla a l'Alguer és un dialecte del català. Una herència que ara els hereus de la colonització catalana del XVI no volen perdre.
Així, després que l'aerolínia de baix cost Ryanair confirmés fa dies la suspensió dels seus vols des de l'Alguer que permetien la connexió directa amb Catalunya -ja interromputs el gener d'aquest any-, els catalans italians d'aquesta ciutat de Sardenya han tornat a desenterrar la destral de guerra, en el que veuen com un altre obstacle per mantenir la seva cultura. “És que amb això molts estudiants que viatjaven a Catalunya han deixat de fer-ho”, reflexiona Carla Valentino, de l'associació Òmnium Cultural de l'Alguer.
Als seus 50 anys, Valentino, que va néixer a l'Alguer de pares catalanoparlants, se sent un estendard d'una disputa que apunta a no perdre un vincle i una llengua que fa un segle parlaven gairebé tots -d'acord amb un cens de principis del segle XX-, però que en l'actualitat ja molts han abandonat per l'italià. “Fa 20 anys que sóc activista”, explica la dona, que també és una de les poques que tradueixen a l'alguerès. “Molts de nosaltres encara som bilingües. Tota la meva família n'és”, coincideix Dolores Serra, periodista de Catalan TV, un canal de televisió que s'emet des del 2004.
En veritat, ningú sap amb certesa quants catalanoparlants queden a l'Alguer, una ciutat de 44.000 habitants situada a la costa de l'illa que mira cap a Catalunya. D'acord amb els últims i parcials estudis que hi ha, la gran majoria de la població l'entén, menys de la meitat el parla i molt pocs el saben escriure. En els últims anys han sorgit diverses associacions que es dediquen a donar cursos per aprendre l'idioma i que fins i tot organitzen visites turístiques i excursions naturistes a l'alguerès.
PROMOCIÓ CREIXENT
A més, la població catalanoparlant de l'Alguer també compta en els últims temps amb un creixent nombre de petites empreses mediàtiques que, molt enèrgicament, promouen l'idioma. A més de Catalan TV, també ha sorgit un diari, Alguer.cat, que des del 2008 s'encarrega de fomentar “l'ús normal” de la llengua -segons es llegeix a la seva web- i, des de fa cinc anys, una ràdio local ha començat a emetre un programa bilingüe (meitat en italià, meitat en català-alguerès).
“I ho seguirem fent, encara que els problemes són molts. La interrupció de l'enllaç aeri és un altre més. Però també hi ha el tema que a les escoles no existeix un verdader ensenyament d'alguerès”, argumenta Nicola Nieddu, un dels conductors del programa radiofònic Onda Stereo. La queixa de Nieddu remet al fet que l'alguerès no figura en els currículums escolars de l'Alguer, ni com a idioma estranger, malgrat que existeixin lleis nacionals que no li tanquen la porta a aquesta possibilitat. “Durant molt temps, el nostre idioma ha sigut desacreditat com la parla de la gent ignorant”, es queixa Valentino, subratllant que fins i tot a penes hi ha cartells en els dos idiomes.
MINORIES LINGÜÍSTIQUES
Aquesta argumentació es basa en el fet que, com ha passat amb altres idiomes minoritaris i amb els dialectes que prevalien abans a Itàlia, l'Estat italià ha frenat -a partir del final de la segona guerra mundial- les minories lingüístiques d'Itàlia, privilegiant l'alfabetització de l'italià. Cosa que a gran part de la península italiana va ser absorbit sense més sobresalts. “El cert és que probablement alguns de nosaltres se senten més pròxims a les seves arrels. Per no parlar dels beneficis econòmics que podria donar una relació més estreta amb Catalunya”, afegeix Nieddu.
No obstant, en una illa autonòmica on l'alguerès competeix amb altres idiomes minoritaris -sard logudorès i sard campidanès- i alguns dialectes -el gallurès i el sassarès-, les autoritats polítiques de l'Alguer han tingut una actitud intermitent sobre el tema. Quan l'últim alcalde de la localitat va ser elegit, per exemple, va pronunciar el seu discurs d'investidura en alguerès, i des del 2009 la Generalitat de Catalunya ha obert una oficina allà, que avui dirigeix el valencià Joan Elias Adell. “Va passar arran d'una petició de l'Ajuntament de l'Alguer”, puntualitza Adell.
El carrer blinda els càrrecs investigats: "No tenim por!"
Milers de persones desborden l'Avinguda Maria Cristina i obliguen a tallar la Plaça Espanya per donar suport a diputats, alcaldes i regidors perseguits per la justícia espanyola. Les entitats avisen: "Comença l'hora de la mobilització permanent!"
per Bernat Vilaró 13/11/2016
elMón
Milers de persones desborden l'Avinguda Maria Cristina i la Plaça Espanya, durant la concentració del 13-N | Jordi Borràs
El poble de Catalunya ha perdut la por i s'ha conjurat, de manera unitària, per defensar els càrrecs electes perseguits per la justícia espanyola. 80.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, han omplert i desbordat l'Avinguda Maria Cristina i han obligat a tallar la Plaça Espanya en l'acte Per la democràcia, organitzat per l'ANC, Òmnium i l'AMI, per donar suport als diputats, alcaldes i regidors processats o amb processos oberts.
La concentració ha estat una nova demostració de força, i ha servit per deixar clar que la societat blinda els càrrecs electes enfront els atacs de l'Estat espanyol. Les estelades han tenyit l'Avinguda Maria Cristina i la Plaça Espanya, tot i que el clam era per la democràcia. El crit unànim, més enllà dels habituals in-inde-independència, ha estat el de "no tingueu por", dirigit als càrrecs electes, un crit que ha evolucionat al "no tenim por" que ha unit poble amb representants polítics.
"No tenim por", diu una pancarta en la concentració del 13-N | Jordi Borràs
El poble ha respost, una vegada més, davant la crida de les entitats, i dos mesos després d'omplir els carrers de Barcelona, Lleida, Taragona, Berga i Salt per la Diada, la mobilització d'aquest diumenge 13 de novembre ha servit per demostrar que el procés no té marxa enrere. Ara només hi ha un compte enrere.
En aquest sentit s'han expressat els presidents de les entitats dalt de l'escenari. El president d'Òmnium, Jordi Cuixart, ha emplaçat el poble a mantenir-se unit i ferm: "Ens hem de preparar forts, units, alegres i combatius, ara comença l'hora de la mobilització permanent!", ha assegurat.
El president d'Òmnium, Jordi Cuixart, a l'escenari de l'acte del 13-N | Jordi Borràs
La fila zero era plena de polítics entre diputats, consellers, alcaldes i regidors en representació dels més de 300 càrrecs electes amb processos oberts per defensar el mandat del 27-S, el 9-N, o altres accions dutes a terme als municipis. La imatge ha estat d'unitat, i en pocs metres quadrats hi havia Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa,Marta Rovira, Jordi Turull, Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega, Francesc Homs, Núria de Gispert, Joan Coma, Montse Venturós i José Téllez.
Al capdavant de la concentració, Junqueras, Romeva, Rovira, Ortega, Bassa, Mas, Forcadell i Rigau, entre d'altres | Jordi Borràs
L'acte, que ha aplegat prop d'un centenar de persones, ha començat amb la lectura de diversos decrets i lleis aprovades pel Parlament i posteriorment suspeses pel Tribunal Constitucional. La gent ha anat escalfant motors i ha improvisat càntics com "ni un pas enrere" , "fora, fora, fora la justícia espanyola", o "ho farem".
Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium) i Neus Lloveras (AMI) s'han conjurat per omplir els carrers tantes vegades com faci falta, i han reiterat que "això no va d'una persona", ja que "quan ataquen un càrrec electe ataquen tota la institució i, per tant, tot el poble", tal i com han sentenciat els representants de les entitats.
Els càrrecs electes, dalt de l'escenari durant la concentració del 13-N, que ha desbordat l'Avinguda Maria Cristina | Jordi Borràs
Finament, els càrrecs electes presents a la concentració han pujat a l'escenari per rebre el suport de la gent que s'ha mobilitzat aquest 13-N. Les notes de L'Estaca, Llença't i Els Segadors han sigut la banda sonora d'una mobilització que no serà l'única dels propers mesos.
"Hi tornarem, haurem de tornar als carrers i a omplir les places, però com avui, ho tornarem a fer bé", s'han conjurat els representants de les entitats sobiranistes. Els càrrecs electes donen la cara per tirar endavant la ruptura amb l'Estat, i avui han rebut l'escalf, el suport i els ànims del carrer.
El sobiranisme escurçarà els terminis de tramitació del plebiscit per no donar marge a l'Estat
La campanya podria durar 10 dies, encara que la data i la pregunta se sabran ben aviat
ALBERT BERTRAN
XABI BARRENA / FIDEL MASREAL/ BARCELONA
Dissabte, 12 de novembre del 2016 - 20:27 CET EL PERIODICO
Com si fos un d'aquells edificis del passeig de Gràcia sotmesos a una gran reconstrucció en què una gran lona protegeix les obres de la mirada dels curiosos, els arquitectes, aparelladors i paletes de l'eventual referèndum d'autodeterminació català prossegueixen els seus treballs, lluny dels ulls ciutadans i, sobretot, dels instruments judicials de l'Estat. La intenció dels partits sobiranistes, en aliança amb les entitats, és, segons ha pogut saber aquest diari, treure la ‘lona’ tan tard com puguin, per deixar sense marge de maniobra el Govern de Mariano Rajoy.
Es tracta d'un referèndum en dues velocitats. Una de foc lent i una altra llampec. Segons fonts sobiranistes de divers color polític, per un costat, i abans que finalitzi l'any, es comunicarà la data exacta de la cita amb les urnes, és a dir, quin dia de la segona quinzena de setembre se celebrarà. La cimera sobiranista que el Govern -ara ja amb el ‘plàcet’ de la CUP per admetre a tràmit els pressupostos- està preparat per organitzar podria ser el marc ideal per donar a conèixer tant la data, com la pregunta. Aquesta última donarà poc lloc a les sorpresa. Serà clara i meridiana i de resposta binària, res a veure amb la del 9-N. Segurament amb alguna al·lusió a la pertinença a la Unió Europea.
Amb el nou any s'emprendran les campanyes de mobilització, del Govern, i de proselitisme del ‘sí’, en mans de les entitats, en una espècie de repetició de la de ‘Ara és l’Hora’. ¿Poden ser impugnades per l'Estat? Les fonts sobiranistes ho veuen difícil perquè creuen que amb el que s'ha aprovat al Parlament tenen cobertura sobrada.
I després estaria l'‘operació llampec’. Coneixedors, per experiència pròpia del 9-N, que l'Estat no pot actuar fins que el Govern ha firmat algun document o el Parlament ha votat una llei o resolució, els arquitectes del referèndum han previst una seqüència ràpida de cops molt pròxima al dia de les eventuals votacions.
PRECEDENT KOSOVAR
L'arquitrau de tot són les lleis de desconnexió, sobretot la de transitorietat jurídica que dirà, més o menys, que la legalitat espanyola deixa d'aplicar-se a Catalunya. Una declaració d'independència xiuxiuejada més que proclamada als quatres vents. Els experts jurídics independentistes no alberguen dubtes que, arribat el cas, el Tribunal Jurídic Internacional els donaria la raó, i més amb l'antecedent del Kosovo, en què els jutges van al·legar que la unilateralitat no era cap problema i van convenir que la declaració kosovar no atemptava contra la legalitat internacional.
Immediatament després de l'aprovació de la llei de desconnexió, Carles Puigdemont o el mateix Parlament, convocarien el referèndum. El dia de la convocatòria distaria al mínim possible del dia D, partint de la base que està acceptat que per a un referèndum n'hi ha prou amb 10 dies de campanya (per exemple, llei de referèndums espanyola del 1980) es tractaria d'escurçar al màxim els terminis obligatoris de consulta de cens i constitució de meses electorals.
Hi ha un exemple recent de referèndum realitzat a penes una setmana després de la seva convocatòria, el de Grècia sobre les mesures de la Troica. En el cas català, la data i la pregunta es coneixerien des de 10 mesos abans i la campanya duraria més d'una setmana. És a dir, el referèndum grec seria fins i tot més extrem, encara que quan es va celebrar no van ser gaires les veus que van dubtar de la seva legalitat.
LEGALITAT INTERNACIONAL
Els arquitectes segueixen al peu de la lletra el ‘Codi de bones pràctiques sobre referèndums’ que va emetre la Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, coneguda com la Comissió de Venècia. S'hi fa especial incidència en el fet que les dues posicions confrontades, el ‘sí’ i el ‘no’ tinguin les mateixes oportunitats. No s'exigeix neutralitat a les entitats convocants, poden "aportar el seu punt de vista, però sempre sense abusar de la seva posició i, en qualsevol cas, es prohibeix l'ús de diner públic per a la campanya".
El gran perjudicat de referèndum seria el denominat procés constituent. Una gran campanya de participació pública que es va preveure com el pas anterior a les eleccions constituents d'un Parlament que tindria com a missió escriure una constitució. Sense constituents fins a, segons el calendari sobiranista, el març del 2018, aquesta campanya no és que se suspengui, perquè “cal il·lusionar la gent dibuixant un país diferent de l'actual”, apunta una veu, però sí que es redimensiona la seva magnitud.
L'associació veïnal del barri considera que les columnes del Portal de la Glòria envaeixen l'espai públic al carrer Mallorca
DAVID GARCÍA / BARCELONA
Dijous, 3 de novembre del 2016 - 20:47 CET EL PERIODICO
L'Associació de Veïns de la Sagrada Família ha presentat aquest dimarts una denúncia contra el temple icònic de Barcelona. En l'escrit, registrat al departament d'Ecologia Urbana de l'Ajuntament de Barcelona, l'entitat demana que s'inspeccionin i es corregeixin les columnes del portal de la Glòria, situat al carrer de Mallorca, perquè “envaeixen entre 20 i 50 centímetres la vorera d'aquest carrer”, per la qual cosa s'estaria vulnerant l'article 231 a) del Pla Metropolità de Barcelona.
Els veïns fan directament responsables de la infracció el patronat eclesiàstic i la Junta del Temple. De fet, consideren que són ells els que han d'encarregar-se de restituir la legalitat urbanística, o el que és el mateix: corregir la posició de les columnes de la basílica, de forma que no envaeixin la vorera com ho fan ara.
TAXES I IVA
Des de l'associació de veïns també s'insta el temple a aplicar l'IVA a les seves entrades, ja que creuen que en l'actualitat no es realitza el pagament de l'impost. L'entitat es mostra tan convençuda de les irregularitats que de fet conviden el departament d'Hisenda a realitzar una inspecció sobre la gestió econòmica que està portant a terme la junta de la Sagrada Família.
Per últim, els veïns demanen a l'Ajuntament de Barcelona que apliqui una taxa d'un euro per entrada al temple, ja que d'aquesta manera consideren que es podran recaptar prou diners per cobrir els sobrecostos que produeix el turisme als entorns del temple. Ja sigui en qüestió de seguretat, neteja o agents cívics que treballen als carrers adjacents a la Sagrada Família.
Dimecres, 2 de novembre del 2016 - 21:45 CET EL PERIODICO
El Consell Gaudí posa les bases per crear la primera ruta a través de l'obra de l'arquitecte. Aquest consell, liderat per la Generalitat i l'Ajuntament de Mataró, va néixer fa tres anys a la capital del Maresme amb motiu de la celebració del 130è aniversari de la construcció de la primera obra ideada per l'arquitecte: la nau de la cooperativa La Obrera Mataronense. L'objectiu d'aquesta entitat que agrupa investigadors, institucions públiques, museus i gestors o propietaris de monuments gaudinians és difondre informació sobre l'autor de meravelles modernistes, com la Pedrera i la Casa Batlló, i vetllar per la preservació de la seva obra.
Després de reunir-se el consell aquest dimecres al matí, Josep Maria Boya, director general d'Arxius, Biblioteques, Museu i Patrimoni del Govern, ha anunciat la creació el 2017 d'un passaport que activarà una ruta dedicada a Gaudí en què participen 14 monuments, la majoria de Barcelona.
Els 14 monuments que, d'entrada, participaran en aquest passaport que se segellarà a cada visita són la Nau Gaudí de Mataró (1883), la Casa Vicens (1883, que es troba en la fase final de la seva restauració), la Sagrada Família (1883), els pavellons de la finca Güell (1884), el Palau Güell (1886), la Casa Calvet (1900), la Torre de Bellesguard (1900), el parc Güell (1900), el portal de la finca Miralles (1902), el Misteri de Montserrat (1907), el col·legi de les Teresianes (1890), la Casa Batlló (1906), la Pedrera (1906) i la cripta de la colònia Güell (1908). "Estem oberts que n'hi entrin més, fins i tot ens hem dirigit a la catedral de Palma de Mallorca", ha assenyalat el director general de Patrimoni, que descriu l'obra de Gaudí com "la joia de la corona" del patrimoni català.
Això anirà acompanyat del naixement del Portal Gaudí (www.portalgaudi.cat), que informarà de tots els béns patrimonials de l'arquitecte, d'entrada en cinc idiomes, que s'aniran ampliant en els pròxims mesos. "Aquesta web vol facilitar l'accés a les activitats relacionades amb l'obra de Gaudí i difondre informació sobre la història i sobre horaris, localitzacions i preus", ha explicat Boya.
El meu oncle es va morir al cap de set anys, quan era molt jove (1958) i mon pare es va quedar la companyia. I va dir: o ens busquem algú que ens ajudi des de fora, o no ens sortirem. Ell havia dissenyat una centrifugadora. La va patentar i la va vendre a una empresa dels EUA. Es va convertir en el nostre soci a l’empresa. Teníem el 50% cadascú. Des de l’any 1966 fins a l’any 1999 hem tingut diferents socis al 50% i 50%. És difícil que el matrimoni duri. Però va durar. Fins a l’any 1999 no ens vam separar d’aquest mètode de meitat i meitat, però aquell any vam recuperar el 50%, perquè ens vam veure capaços de sobreviure sols. Va ser un gran avantatge que mon pare decidís que s’associava amb americans. Ara és moda criticar els joves perquè són immigrants. Això no és veritat. Nosaltres a l’empresa tenim expatriats, no immigrants. Uns 50 treballadors que van amunt i avall. I amb 100 euros van amb Ryanair on vulguin. Jo tant de bo hagués anat més temps a fora, hagués trigat més a tornar»
Ara crec que toca que ho deixi. La gent jove està molt ben preparada. I avui dia, tal com està el món, l’experiència no sé si és un grau. La meva àvia, l’any 1960, va agafar un atac d’apendicitis. A casa va haver-hi un gran drama a veure qui l’operava. I segurament, imagino, a mon pare li van donar dues ofertes. Un metge de 70 anys i un de 30. Mon pare devia agafar el metge de 70. Si m’ho diuen ara, jo agafo el metge de 30. Avui l’experiència no sé si té valor o és un llast. No és que estigui cansat, però crec que ja no em toca. Mon pare va fer igual: quan ell tenia seixanta-set anys m’ho va deixar a mi. Quan va fer la darrera patent tenia noranta anys, però anava a un altre ritme. Jo si puc faré com ell: molestar tan poc com sigui possible. No tinc ganes de perpetuar-me. La gent jove ha de tenir la seva oportunitat. Sóc jo que els pressiono.
Com a advocat he viscut guerres. Una va durar un any i mig. L’any 2011 ens va sortir l’oportunitat, de manera inconscient, de comprar una companyia el doble de gran que la nostra. Als EUA. Vam veure que érem el matrimoni perfecte. Ells eren molts forts als EUA i amb uns productes determinats. Nosaltres érem molt forts a Europa i amb uns altres productes. El problema que vam tenir, més enllà de l’import, van ser les autoritats americanes. Per defensar la competència, quan veuen concentració, hi posen problemes. I a més, just en aquella època, un dels competidors va tancar uns quants mesos. I les autoritats van posar-hi moltes pegues. Vam estar un any i mig lluitant a Washington, i convencent-los que era bo per al mercat.
—Pregunta: La seva matèria primera té una característica: donar sang està unit a certs valors. Pagar per això és una cosa dolenta per si mateix. Quines pegues hi ha en els països per comprar sang? És anar-los a buscar?—Víctor: Aquest és un tema molt complicat. Quatre coses. Espanya és autosuficient en un 30%. La resta de la sang la d’importar. El Regne Unit, des de les vaques boges, ho ha d’importar tot. Alemanya, Àustria, i República Txeca són les excepcions. Tot el plasma ve dels Estats Units. Has de buscar plasma on hi ha civilització. Gent amb DNI i adreça. Qui treu plasma de l’Índia? Impossible. No sabríem qui és el donant. Sense els EUA no hi hauria medicaments de plasma. Pensa que per un hemofílic, necessitem 900 donants de plasma. I el donant ha de venir contínuament. O el pagues, o no ve. Fins a l’any 1985 a Espanya havíem tinguts centres de plasma, però els van tancar tots. El motiu, no el sé. Però al final, no és autosuficient, tampoc. I ha d’importar-la de fora.
