CANVI DE CICLE
Les 10 incògnites del 2015
Passi el que passi el 9-N, l’any que ve serà clau en el futur
polític de Catalunya i d’Espanya. La possibilitat d’unes eleccions
plebiscitàries a principis d’any guanya pes si l’Estat no permet
finalment la celebració de la consulta, però a més a més hi haurà unes
eleccions municipals que poden capgirar el mapa polític i unes
espanyoles que poden certificar el final del bipartidisme
DAVID MIRÓ / ROGER MATEOS Barcelona |
Si el 2014, any del Tricentenari, havia de representar
el moment culminant del procés sobiranista, el 2015 es perfila, ja ara,
com un any tant o més transcendent i farcit d’interrogants que, en
funció de com es resolguin, poden sacsejar el mapa polític català i
espanyol. El 2015 probablement no hi haurà hagut temps de tancar la gran
carpeta del procés, però sí que pot quedar-ne orientat definitivament
el rumb. Tot estarà condicionat per com es dirimeixin les grans
incògnites que s’albiren.
S’HAURÀ FET LA CONSULTA?
La solució al primer dels interrogants ajudarà a clarificar els
escenaris de l’any que ve. L’Estat ha advertit que pensa curtcircuitar
la consulta del 9 de novembre i a la Generalitat saben que les
possibilitats que el Tribunal Constitucional (TC) l’autoritzi són
remotes. En l’hipotètic cas que s’arribés a celebrar i s’imposés amb
claredat l’opció independentista, el Govern d’Artur Mas faria valer la
potència política del resultat -no vinculant jurídicament- per negociar
amb Madrid la desconnexió catalana. Un resultat poc decantat complicaria
el procés però no l’aturaria, mentre que un de contrari a l’estat propi
directament l’enterraria. Si l’Estat veta el 9-N, Mas reunirà el bloc
sobiranista per fixar l’estratègia a seguir. El president no és
partidari de forçar les urnes sense el vistiplau del TC, però ERC,
ICV-EUiA i la CUP no volen posar-ho tan fàcil a l’Estat i demanen tibar
la corda. El procés català entraria en el que Mas anomena “una nova
fase”, que passaria per preparar el país per fer un salt qualitatiu per
avançar cap a la independència.
ES FORMARÀ UN GOVERN Ci u-erc?
A finals de juliol, Mas va proclamar crípticament que a la tardor
caldrà prendre “grans decisions”. No va voler revelar-les i va deixar
que es reobrissin les especulacions sobre una implicació més gran d’ERC
en la governabilitat per empènyer el procés. A ERC no els entusiasma la
idea d’un govern d’unitat, i menys després del terratrèmol polític
generat pel cas Pujol, però tampoc s’hi tanquen en banda si és per
garantir que els catalans podran votar. Una coalició CiU-ERC com a
resposta a la prohibició del 9-N seria, en tot cas, un primer pas per
encarar el següent (i definitiu) pols amb Madrid.
HI HAURÀ PLEBISCITÀRIES?
Ho ha reiterat Mas públicament: “L’únic pla és votar”. Si l’executiu
de Mariano Rajoy no permet fer-ho en format referèndum, el president es
guarda la carta d’unes eleccions al Parlament en què les llistes
sobiranistes es presentin amb el compromís explícit de tirar endavant
l’estat propi. A Convergència hi voldrien concórrer amb una “llista de
país”, semblant a la que proposaven per a les eleccions europees i que
ja llavors ni Unió ni els republicans van veure clara. Per Mas és
essencial la llista unitària: ara per ara, amb CiU caient a les
enquestes, presentar-se amb aquestes sigles als pròxims comicis seria
assumir un alt risc de quedar per sota d’ERC i perdre el lideratge del
procés.
Però els d’Oriol Junqueras no se’n refien i
exigiran, si els arriben a oferir una candidatura unitària, garanties
plenes que el programa inclogui inequívocament una declaració
d’independència si s’obté una majoria suficient al Parlament. Mas no
descarta avançar les plebiscitàries a abans del 2016. Guanya pes la
possibilitat de fer-les a principis de l’any vinent -abans de les
eleccions municipals del maig- o fins i tot a la tardor, gairebé en
paral·lel a les generals que haurà de convocar Rajoy. El calendari
electoral condicionarà un aspecte bàsic per a la Generalitat: els
pressupostos. ERC ja va advertir que els comptes del 2014, que va ajudar
a aprovar, havien de ser els últims de la Catalunya autonòmica.
Probablement el Govern es veurà obligat a prorrogar els del 2015.
ES REFUNDARÀ CDC?
El cas Pujol i la davallada constant als sondejos han deixat tocada la
moral al partit de Mas. A la cúpula ja parlen de “refundar” la
formació, tot i que s’ha descartat accelerar-ne els tempos per evitar
obrir un meló potencialment desestabilitzador a les portes d’afrontar el
repte del 9-N. Provisionalment, Mas ha designat un equip directiu de
transició encapçalat per Josep Rull, amb cares noves com Mercè Conesa i
amb pesos pesants com Francesc Homs, Jordi Turull i Lluís Corominas.
Seran els encarregats de pilotar la formació fins a un congrés de
refundació que encara no té data. Algunes veus del partit suggereixen
fer-lo després de les municipals, però el que ho condicionarà tot serà
el calendari de les plebiscitàries.
Quin abast ha de
tenir aquesta renovació? Ningú descarta que les sigles de Convergència
Democràtica de Catalunya, les mateixes que Jordi Pujol va ajudar a
fundar l’any 1974, acabin sepultades sota una nova denominació que
simbolitzi la nova etapa. El debat intern estarà marcat pel grau de
renovació de cares i de projecte ideològic. El futur conclave hauria de
deixar definit quins poden ser els perfils que substituiran Mas quan
decideixi fer un pas enrere.
QUÈ FARÀ DURAN?
Des que Mas va decidir posar-se al timó del procés sobiranista el
2012, les relacions entre CDC i una Unió que subscriu l’autodeterminació
però no la independència no han parat d’aguditzar-se. Artur Mas i Josep
Antoni Duran i Lleida van pactar, en vigílies de les últimes eleccions
catalanes, anar junts fins a la consulta. I estan a punt de complir-ho.
Ara bé, la perspectiva d’unes plebiscitàries podria ser el detonant
d’una ruptura que fins ara mai s’ha acabat concretant malgrat els
vaticinis. Duran ha deixat clar que no se sentiria còmode amb unes
eleccions plantejades en aquests termes, i menys si ha de fer costat a
una llista amb ERC encaminada a fer realitat el projecte
independentista.
Al mateix temps Duran ha patrocinat
en els últims mesos dos moviments clau dins d’Unió: ha promogut la
figura de Ramon Espadaler com a possible successor seu al partit i està
mirant de teixir una xarxa civil de suport a un espai de centre polític
que ajudi a ressituar CiU en la “centralitat” que, a parer seu, ha
perdut acostant-se als plantejaments d’ERC. Duran ja ha anunciat que
farà una conferència ideològica al novembre, en ple terrabastall per les
conseqüències del 9-N.
QUÈ PASSARÀ A LES MUNICIPALS?
Passi el que passi, les eleccions municipals seran clau. Si no hi
hagut 9-N ni plebiscitàries, seran el primer test a les urnes dels
partits sobiranistes, que fins i tot podrien presentar-se a molts llocs
sota un mateix paraigua per atorgar així un aire plebiscitari a la cita
electoral. La idea que tenen als partits és la de repetir l’efecte que
van tenir les municipals de l’any 1931, que van propiciar la caiguda de
la monarquia borbònica i l’adveniment de la República. Calculen que si
la majoria sobiranista és aclaparadora i inclou els governs de les
principals ciutats, amb Barcelona al capdavant, i el de les quatre
diputacions, el procés sobiranista pot rebre un impuls definitiu des de
la base municipal.
Una altra possibilitat és fer
coincidir les eleccions municipals amb les plebiscitàries, però aquesta
opció té detractors entre els alcaldes dels principals partits.
A Barcelona caldrà estar atent al fenomen Guanyem i al pols entre
Xavier Trias i Alfred Bosch per l’alcaldia. I a la resta d’Espanya serà
interessant veure si el PP perd al País Valencià, les Balears i Madrid.
CREIXERÀ L’ESQUERRA ALTERNATIVA?
Totes les enquestes apunten a un creixement de les candidatures de
l’esquerra alternativa. El fenomen Podem està revolucionant el panorama
espanyol, mentre a Catalunya comparteix espai amb la CUP, Procés
Constituent i amb plataformes municipalistes com ara Guanyem, que
encapçala una icona dels moviments socials com Ada Colau. Els escàndols
de corrupció i la crisi econòmica han posat en qüestió el sistema i
alimenten el vot a aquestes candidatures. La incògnita és si aquestes
formacions podran gestionar el creixement de les expectatives electorals
tot mantenint l’esperit fundacional i sense repetir els vicis dels
partits tradicionals. En el cas català, aquest moviment es barreja amb
el procés sobiranista. La CUP i Procés Constituent són clarament
independentistes, mentre que Podem està a favor de la consulta però no
recomana cap vot concret.
ES REFARAN EL PSOE I EL PSC?
El PSOE i el PSC han agafat camins diferents per mirar de superar la
crisi en què estan immersos. El PSOE ha renovat el lideratge i ha
apostat per una cara nova, Pedro Sánchez, en un intent de girar full de
l’època Rubalcaba i competir amb més garanties amb IU i amb formacions
emergents com Podem. Les enquestes encara no han recollit l’ efecte Sánchez,
però el seu discurs ortodox de suport a la monarquia i obert a pactes
amb el PP en qüestions com el 9-N fa preveure pocs canvis en la línia
del PSOE i, per tant, és difícil que pugui recuperar els desencantats.
El PSC no tan sols no ha canviat de rumb sinó que ha apostat per un
dirigent amb tres dècades a primera línia com Miquel Iceta per dirigir
les regnes del partit en el seu pitjor moment. El primer efecte Iceta
ha sigut el d’augmentar l’autoestima del partit de portes endins, molt
baixa en l’última etapa de Pere Navarro, però no ha pogut evitar la fuga
dels crítics, com Joan Ignasi Elena, que al novembre crearà un nou
partit amb el NECat d’Ernest Maragall i que pot acabar confluint amb el
Moviment Catalunya de Marina Geli, Antoni Castells i Montserrat Tura.
Iceta espera que Mas fracassi amb el 9-N per deixar pas a un altre cap
de cartell, com ara Núria Parlon.
QUIN SERÀ EL PRÒXIM GOVERN ESPANYOL?
Un dels arguments que fa servir CiU per voler ajornar les
plebiscitàries fins al 2016 és que el pròxim govern espanyol serà molt
més feble que l’actual perquè no tindrà majoria absoluta. Les eleccions
tocarien al mes de novembre, però Rajoy les pot avançar o fins i tot
deixar-les per a principis del 2016 si considera que això el beneficia.
Un argument per avançar-les a abans de les municipals seria evitar anar a
les generals havent perdut bastions com València i Madrid. Un motiu per
no fer-ho és esperar que l’economia millori. Sigui com sigui, el pròxim
Congrés de Diputats estarà més atomitzat i és molt difícil que hi hagi
majories absolutes. En aquest sentit s’albiren tres possibilitats: una
aliança PP-UPyD-C’s, que tindria un caràcter fortament espanyolista, una
gran coalició PP-PSOE, que podria optar per oferir alguna mena d’acord a
CiU, i un govern d’esquerres amb PSOE, IU i Podem. Aquesta
possibilitat, però, és la més remota, ja que els programes electorals
són completament incompatibles.
APAREIXERAN MÉS CASOS DE CORRUPCIÓ?
Ningú sap si hi haurà nous casos, però el que és segur és que hi haurà
moltes novetats al voltant dels que ja es coneixen i, sobretot,
s’espera que comenci el judici oral del cas de corrupció més important
de l’etapa democràtica a Catalunya: el cas Palau. Una de les
ramificacions de l’espoli del Palau de la Música comès per Fèlix Millet i
Jordi Montull és el suposat finançament il·legal de CDC. El jutge
estima que es van desviar 6,6 milions d’euros del Palau cap a CDC en
forma de comissions dels patrocinis d’empreses com Ferrovial, que a
canvi rebien adjudicacions d’obra pública. En aquest cas està imputat
l’extresorer convergent Daniel Osàcar. Paral·lelament, la gran incògnita
del cas Pujol és si la investigació sobre Jordi Pujol Ferrusola pot
acabar esquitxant la Generalitat.
El 2015 també se
celebrarà el primer gran judici contra la trama Gürtel, després que el
jutge Pablo Ruz hagi decidit tancar la instrucció d’una part del cas per
portar al banc dels acusats un total de 45 imputats, entre els quals
Luis Bárcenas, l’extresorer del PP. El judici posarà de manifest
l’existència d’una caixa B al PP, gestionada per Bárcenas, que servia
per pagar sobresous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada