10
/12.01.15
ANEM CAP A LA
INDEPENDÈNCIA... (15).
Ara
és l'hora…!!!, o No. Després
que han passat més de seixanta dies des del nou 9N i ja som el
2015, i les negociacions Mas-Junqueras són un verdader l'espectacle
i estant encantades, on mostren que els importa més els seus
personalismes que el futur de Catalunya.
Unes consideracions de traca i
mocador , però un xic perplex.
Doncs
tenim un país acollonit, emprenyat, esmaperdut i deprimit amb tot
això de les lluites i converses sobre les llistes, plebiscitàries,
independents,etc.,i tota la parafermàlia. Mentre els unionistes
estant més contents que un gos amb un os. Tot això ha esdevingut a
més de seixanta dies després del Nou 9N- i que va tot un èxit. I
ara pa ssem moments tan difícils com sembla que el nostre país
havia de ser així, ja que els egos personals o partidistes passen
per davant de tot, i no diguem llocs amb dos galls, o mes en un
galliner, amb ideologies o sense que forment part de la nostra vida.
I això també passa a Catalunya que és un país petit sovint
autodestructiu i caïnita que no estima a la seva gent, siguin els
que siguin per moltes bones obres que hagin fet, cosa que no és
diferent dels seus avantpassats en cultura.
Recordem
que en el món romà hi havia de tot i més, el Senat amb Brutus com
executor van apunyalar al Cèsar ; l`egolatria de Neró va cremar la
ciutat de Roma i Calígula que va fer totes les barrabassades i
perversions, polint-se fins i tot al Gall de la Passió i així
successivament i això que tots plegats eren romans...com nosaltres.
Si no toquem de peus a terra,
malament.
Aquí
ens hem d'asserenar i tocar de peus a terra , i fer com em deia fa
anys un amic de Bilbao, abertzale, clar!, quan li deia: “...i
qui us portarà la independència...?,
i em contestà: -“...
Que la porti el qui vulgui, la qüestió que la tinguem..., després
ja ens espavilarem, però serem nosaltres mateixos...!. Era
una època que hom es pensava que ells, els bascos, estaven molt més
prop que nosaltres en la consecució de la sobirania i que
l'aconseguirien molt abans que Catalunya, però la nostra realitat
s'està imposant i gairebé la tenim a tocar, o això esperem, perquè
fins ara sembla que hi ha totes les dificultats del món i sembla que
ho trencarem tot i del primer al darrer serem la riota de tots, però
sobretot dels espanyolistes siguin intel-lectuals o de totes classes
i condicions, de dretes, esquerres i de centre.
I
el que em fa més por, és que ens hem passat,i ens passem, moltes
setmanes
de vodevils,
putxinel-lis, comèdia,
i que ara és un drama
es pot convertir en una tragèdia
molt pitjor que grega,i
fer el paper d'estrassa.
Dos comentaris adients.
“En
la transmissió d'aquest diumenge passat 11 de gener del 2015 del
partit del Barça- Atlètic de Madrid - que per cert van guanyar els
culés per 0-3, amb un gol de cadascun dels tres davanters, després
de la setmana de polèmiques i escarafalls de tot tipus - per part de
la TDP (La Transmissió d`en Puyal) de Joaquim Maria Puyal a
Catalunya Ràdio, els crits d`independència - normals en el camp del
Barça i en molts d'altres- en el Camp Nou es varen cridar quan
passava 23 minuts de les deu de la nit , llavors quan es van sentir
Joaquim Maria Puyal va dir : “Això
sembla una Metàfora
que els crits d'independència es cridin més tard dels 17,14
minuts...”,
suposem que el que es referia en Puyal era per la tardança del
partit ERC de Junqueras i el Govern de Generalitat amb el seu
President Artur Mas que encara no s'hi han posat d'acord.”
O
el que a comentat avui mateix l`Eva Piquer a El Singular Digital al
seu article Alerta amb les paraules
del procés,
on diu:“ Podria passar que
arribéssim a la independència quan la paraula “ independència”
ja s'hagués convertit en sinònima d'autonomia”.
...i
hom n'anirà parlant, anant cap a la independència..., i
com tothom ja estic cansat d'aquestes lluites personalistes i de
galls polítics quan la gent han parlat moltes vegades.
Víctor
Lluelles i Cardona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada