Reflexions sobre el 26-J

M’estic enganxant a Borgen, una extraordinària sèrie danesa que acaba de confirmar la política ficció com a un dels gèneres més atractius de la televisió. De fet, sèries com House of Cards, l’Ala Oest de la Casa Blanca, i fins a cert punt, i amb un cert esperit shakespearià, Joc de Trons, han fet que la política no pugui ser considerada precisament avorrida.
Ara bé, que tot plegat resulti més o menys excitant, no treu que segons quines coses que passen, no acabin resutant depriments. Les eleccions, i sobretot els resultats, de diumenge passat, crec que ho han estat per a molta gent, si més no per a la gent del meu entorn. Disposar d’informació, i fins i  tot de certa cultura sociològica, no apaivaga el malestar d’adonar-se que la por, el conformisme, la desorientació o la complicitat acabin premiant aquells que són obertament corruptes, o que utilitzen l’estat per conxorxar contra la dissidència. Ja vinc advertint fa molt de temps que Espanya s’assembla massa a Turquia, i encara pitjor, a sí mateixa.

La primera constatació del veredicte de les urnes, és la persistència del franquisme sociològic

La primera constatació del veredicte de les urnes, és la persistència del franquisme sociològic. El PP duu incorporat al seu ADN, des dels inicis de la seva fundació, tics autoritaris. Votar al PP, com votar a qualsevol formació que vegi amb hostilitat votar referèndums d’autodeterminació, equival a prioritzar la unitat a la democràcia, a validar el resultat de la guerra civil, a justificar les clavegueres de l’estat i la cal viva al simple respecte a la voluntat popular. També implica acceptar que bona part de la identitat assumida implica la idea d’un supremacisme nacionalista espanyol per damunt de qualsevol altra consideració. La proposta de plurinacional expressada des de Podem, d’altra banda expressada amb escasses dosis de convicció, ha estat derrotada amb escreix. El divorci Espanya-Catalunya ha estat validat a les urnes. Des de la distància, el mapa dibuixa dues espanyes.

La segona constatació és que Espanya torna a repetir els errors que l’han caracteritzat sempre: la triple incapacitat de corregir terribles diferències socials; la de crear una cultura política democràtica sòlida, i el més evident de tots, la d’administrar la naturalesa plurinacional de l’estat. En resum, un estat on la convivència resulta difícil, en què la trilogia republicana de llibertat, igualtat i fraternitat és ben lluny, en què l’Espanya imaginada per molts acaba resultant la terrible decepció d’una Espanya real, sostinguda pel ressentiment mutu, la intolerància, la por, el sectarisme, el caciquisme polític, i els mateixos vicis que assenyalaven els regeneracionistes de fa més d’un segle. L’Espanya real, exhibida a les urnes aquest passat diumenge, és tan gris i mediocre com el socialisme real amagat rere el mur de Berlín.
En la sèrie Borgen, apareix una Dinamarca despullada de la mitificació del mite nòrdic d’una societat sòlida, solidària i cohesionada que hem cisellat en aquesta banda de la mediterrània. Entre els independentistes, el país escandinau esdevé una referència de l’estat al qual voldríem aspirar, i francament, les maniobres matusseres i les trames que assenyalen els guionistes ens exposen les misèries d’un model on molts ens voldríem emmirallar. Dinamarca no és cap gran meravella, sinó que, com Catalunya té greus conflictes, contradiccions, inconsistències i defectes. Tanmateix, i malgrat tot, el comportament del país el passat diumenge demostra que no som Espanya, que el franquisme sociològic aquí és residual i folklòric –tret d’alguns residents com el clan Fernández Díaz, per cert, arribats en el si d’un exèrcit invasor–. La independència, en aquest sentit, és pràcticament l’única opció, especialment per a aquells no independentistes, i tanmateix, d’esperit liberal i republicà. No es tracta d’una qüestió de banderes, sinó de salut mental. Al cap i a la fi, per a molts dels qui mantenim lligams personals i emocionals amb Espanya, diumenge passat va resultar molt depriment.