12.06.2020 21:50
‘Si la salut l’hagués acompanyat,
avui no estaríem commemorant el quinzè aniversari de la mort de Jesús
Moncada.’ Segur que en aquesta frase tan peculiar els lectors de Camí de sirga
hauran detectat de seguida ressons d’un dels personatges de la
novel·la. Em refereixo al bon Estanislau Corbera, amo del Cafè del Moll
i, sobretot, escrupolós cronista d’efemèrides i aniversaris luctuosos de
la molt vella, noble i lleial vila de Mequinensa.
Efectivament,
el 13 de juny de 2005 un càncer segava la vida de Jesús Moncada –una
vida de seixanta-tres anys que estava en la plenitud i que podia haver
donat encara molts fruits– i ens deixava a tots plegats una mica més
orfes i abandonats. Amb aquell sentiment d’aflicció i buit irreparable
que ens deixa el traspàs d’una persona bona que, a més a més, ha estat
un escriptor excepcional.
Com
ja ha esdevingut costum des de fa temps, per a aquest 2020 tan especial
que vivim s’havien programat uns quants aniversaris –’Anys’, en
majúscula i entre cometes– dedicats, entre més, a Joan Perucho i Antoni
Maria Badia i Margarit (cent anys del naixement) i a Josep Carner i
Robert Gerhard (cinquanta del traspàs). És innegable que un centenari o
mig segle són xifres contundents i a la vista de com funcionen aquestes
coses sembla raonable pensar que per a l’administració competent en
matèria de commemoracions institucionals una absència de quinze anys deu
ser encara un lapse de temps poc significatiu. Poc commemorable, vaja.
Precisament aquell dia històric de 1970 ja feia tres anys que Jesús Moncada vivia a Barcelona, on s’havia desplaçat amb la intenció de fer carrera com a pintor. Per guanyar-se la subsistència, però, treballava a l’editorial Montaner i Simón del carrer d’Aragó –l’actual Fundació Antoni Tàpies– com a dissenyador de publicacions a les ordres ni més ni menys que de Pere Calders. Un Calders que de seguida es va fixar en les potencialitats que amagava aquell xicot d’aspecte tranquil i notable tirada cap a la ironia (qualitats d’altra banda molt ‘caldersianes’) que demostrava un tarannà no gens habitual en els temps que corrien.
Va ser doncs a Montaner i Simón que Moncada va començar a fer les primeres temptatives literàries que no devien anar gaire mal encaminades, atès que l’any 1971 va guanyar el premi Joan Santamaria de contes. Entre aquelles quatre parets es devien anar gestant –lentament, com és habitual en Moncada– les Històries de la mà esquerra i El cafè de la granota, publicades el 1981 i el 1985, respectivament, i és clar, la monumental Camí de sirga, publicada el 1988.
L’obra de Jesús Moncada es desenvolupa en la major part en el seu territori mequinensà, tot i que ja fa temps que se sap que quan es va morir feia una temporada llarga que estava concentrat en una novel·la diferent de les que havia escrit fins aleshores, en la qual l’acció es desenvolupava a Barcelona i descrivia les peripècies de l’autor durant els catorze anys que va treballar a l’editorial Montaner i Simón: des de 1967, quan va entrar-hi, fins que l’empresa va tancar la porta el 1981.
De tot això, en va parlar el març passat en un número pràcticament monogràfic dedicat a Jesús Moncada la revista Sàpiens –veterana publicació que des de fa uns mesos ha emprès una trajectòria summament interessant i prometedora–, que va reproduir tres fragments d’extensió diversa i amb un aire inequívocament ‘Moncada’, és a dir, carregats amb la ironia habitual en els textos de l’autor. Ara bé, coneixent la manera de treballar que tenia, a força de fer i refer sense presses el que anava escrivint, em resisteixo a nomenar-los capítols, tal com fan els bons amics de Sàpiens. Prefereixo parlar de fragments ja escrits que no sabrem mai com haurien acabat integrant-se en el cos de la novel·la. Una novel·la que tal com explica la seva germana Rosa Maria en una entrevista del mateix número que es fa curta: ‘La “Dante” existeix, és real, però se la va emportar ell a la tomba. La tenia tota al cap: faltava picar-la. Jo recordo, a més, una llista on cada personatge corresponia a algú real i em va dir, de paraula, que es guardava l’opció de, al final, quan hagués acabat el llibre, posar els noms de veritat en lloc dels que ell s’havia inventat. I una cosa que quasi ningú no sap: si et fixes en la façana de l’antiga Montaner i Simón, hi ha un bust de Dant!’
La Baixada de la Ferradura
No seré jo, doncs, qui ara surti a la palestra demanant-ne explicacions, però si l’amo del Cafè del Moll pogués ficar cullerada en aquesta conversa segur que ens recordaria un detall que ha passat desapercebut per a molta gent. Si fa no fa, el vell Corbera ens diria que, sense necessitat que la salut l’acompanyés o no, el passat 12 d’abril –quan els pensaments i les angoixes de tots plegats s’orientaven cap a una altra banda– es van complir cinquanta anys exactes del moment que les màquines varen enderrocar la primera casa de Mequinensa: la del número 20 de la Baixada de la Ferradura. No és en absolut una dada trivial perquè és just en aquest instant quan es posa en funcionament el meravellós artefacte narratiu que és Camí de sirga: ‘Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament: una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei…’Precisament aquell dia històric de 1970 ja feia tres anys que Jesús Moncada vivia a Barcelona, on s’havia desplaçat amb la intenció de fer carrera com a pintor. Per guanyar-se la subsistència, però, treballava a l’editorial Montaner i Simón del carrer d’Aragó –l’actual Fundació Antoni Tàpies– com a dissenyador de publicacions a les ordres ni més ni menys que de Pere Calders. Un Calders que de seguida es va fixar en les potencialitats que amagava aquell xicot d’aspecte tranquil i notable tirada cap a la ironia (qualitats d’altra banda molt ‘caldersianes’) que demostrava un tarannà no gens habitual en els temps que corrien.
Va ser doncs a Montaner i Simón que Moncada va començar a fer les primeres temptatives literàries que no devien anar gaire mal encaminades, atès que l’any 1971 va guanyar el premi Joan Santamaria de contes. Entre aquelles quatre parets es devien anar gestant –lentament, com és habitual en Moncada– les Històries de la mà esquerra i El cafè de la granota, publicades el 1981 i el 1985, respectivament, i és clar, la monumental Camí de sirga, publicada el 1988.
Una novel·la amb valors universals
La novel·la va aparèixer en un moment en què la nostra societat lletraferida estava entretinguda amb aquell bonic debat que pretenia confrontar els valors de la narrativa urbana amb els de la rural i que va servir per a demostrar dues coses: la primera és que a perdre el temps en discussions inútils difícilment tenim rival; i la segona és una veritat moltes vegades repetida des d’aleshores però que juraria que encara hi ha qui no l’ha acabada de capir: es pot ser perfectament universal –i, de fet, Camí de sirga és una novel·la amb valors universals– des del més estricte localisme. No hi ha cap diferència entre els neguits i les passions que es coven en un llogarret de cinc-cents habitants i en una urbs de dimensions descomunals.L’obra de Jesús Moncada es desenvolupa en la major part en el seu territori mequinensà, tot i que ja fa temps que se sap que quan es va morir feia una temporada llarga que estava concentrat en una novel·la diferent de les que havia escrit fins aleshores, en la qual l’acció es desenvolupava a Barcelona i descrivia les peripècies de l’autor durant els catorze anys que va treballar a l’editorial Montaner i Simón: des de 1967, quan va entrar-hi, fins que l’empresa va tancar la porta el 1981.
De tot això, en va parlar el març passat en un número pràcticament monogràfic dedicat a Jesús Moncada la revista Sàpiens –veterana publicació que des de fa uns mesos ha emprès una trajectòria summament interessant i prometedora–, que va reproduir tres fragments d’extensió diversa i amb un aire inequívocament ‘Moncada’, és a dir, carregats amb la ironia habitual en els textos de l’autor. Ara bé, coneixent la manera de treballar que tenia, a força de fer i refer sense presses el que anava escrivint, em resisteixo a nomenar-los capítols, tal com fan els bons amics de Sàpiens. Prefereixo parlar de fragments ja escrits que no sabrem mai com haurien acabat integrant-se en el cos de la novel·la. Una novel·la que tal com explica la seva germana Rosa Maria en una entrevista del mateix número que es fa curta: ‘La “Dante” existeix, és real, però se la va emportar ell a la tomba. La tenia tota al cap: faltava picar-la. Jo recordo, a més, una llista on cada personatge corresponia a algú real i em va dir, de paraula, que es guardava l’opció de, al final, quan hagués acabat el llibre, posar els noms de veritat en lloc dels que ell s’havia inventat. I una cosa que quasi ningú no sap: si et fixes en la façana de l’antiga Montaner i Simón, hi ha un bust de Dant!’
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada