18.06.2020 02:00
L’atemptat de la Rambla de Barcelona del 2017 va canviar la vida de Javier Martínez. Aquell 17 d’agost en Xavi,
el seu fill petit, va ser assassinat. Només tenia tres anys. Allò va
destruir la família, però en Javier assegura que no es pot rendir. De
llavors ençà, treballa incansablement per saber què va passar i si s’hauria pogut evitar. Fa tres anys que investiga, parlant amb tothom, pagant factures d’advocats…
Ara demana ajuda a la gent. Ha obert una pàgina web amb l’objectiu de recaptar diners per poder pagar totes les despeses del macrojudici en què es jutjaran els fets. Assegura que ells volen anar-hi a fer preguntes, a demanar per què no s’han investigat certes coses, com ara la relació de l’imam de Ripoll amb el CNI. ‘Vull anar al judici per poder esbrinar alguna cosa. Per això he obert aquesta pàgina, per recaptar diners i poder pagar tot el cost que tindrà aquest judici.’
Ara demana ajuda a la gent. Ha obert una pàgina web amb l’objectiu de recaptar diners per poder pagar totes les despeses del macrojudici en què es jutjaran els fets. Assegura que ells volen anar-hi a fer preguntes, a demanar per què no s’han investigat certes coses, com ara la relació de l’imam de Ripoll amb el CNI. ‘Vull anar al judici per poder esbrinar alguna cosa. Per això he obert aquesta pàgina, per recaptar diners i poder pagar tot el cost que tindrà aquest judici.’
—Fa quasi dos anys, en una entrevista que us vam fer, asseguràveu que calia cercar recursos per saber què havia passat el 17-A. Al final heu decidit de fer-ho pel vostre compte…
—Fa tres anys que intento de demostrar que el 17-A hi va haver una cadena d’errors. I en tot aquest temps no s’ha fet res per investigar per què va passar tot això. No ho faig per mi, sinó perquè no torni a passar. És important de saber per què hi va haver aquests errors. Tots hauríem pogut ser a la Rambla aquell dia. Li va tocar al meu fill i al seu oncle… També a la meva filla petita i la meva ex-dona. Però hauria pogut ser qualsevol. Fa tres anys que lluito i l’única opció que em donaven com a eina era fer una associació. Però he vist com funcionen aquestes associacions de víctimes del terrorisme i no vull convertir-me en això. Aquesta gent recapta diners per a les víctimes, però després no ajuden ningú. No vull ser una associació més. Vull anar al judici, per poder esbrinar alguna cosa. Per això he obert aquesta pàgina, per recaptar diners i poder pagar tot el cost que tindrà aquest judici.
—Demaneu 100.000 euros…
—Nosaltres ja ens hem gastat molts diners. Hem pagat moltes factures. Però ha arribat un moment que no podem més. Necessitem diners per a poder anar al judici i fer moltes preguntes sobre la investigació. Jo no vull anar al judici per seure en una cadira i escoltar. Nosaltres volem preguntar… Per exemple: per què no van anar a Bèlgica i al Marroc a investigar? En definitiva, aquests diners no són per a mi, són per a tots. A mi ningú no em tornarà el meu fill amb vida. Però tot plegat ha de servir per a canviar protocols i actuacions. Cal veure què va fallar per arreglar-ho i poder estar més protegits. I si els polítics no ho fan, ho haurem de fer nosaltres, la gent del carrer. M’agradaria no solament demanar diners, sinó poder donar alguna cosa a canvi. Per exemple fer un concert en record de les víctimes. Però amb la covid-19 tot s’ha aturat.
—Per a què serviran aquests diners?
—Aquests diners han de servir per a pagar totes les despeses d’un judici com aquest, que durarà dos o tres mesos. Jo ara mateix em sento molt pressionat, i aquesta sensació no és pels diners. En tot moment explicarem en què els gastem, aquests diners. La pressió és per aconseguir alguna cosa. Però si aquí, a l’estat espanyol, no és possible, ho hem d’aconseguir a Europa…
—A Europa?
—Ens hem trobat que moltes proves aquí no ens les han acceptades, perquè no formen part del sumari, però algú se les hauria de mirar. Si aquí no volen investigar, ho haurem de dur a Europa… Aquí no ens agafen les proves que vénen de fora de la investigació, potser a Europa sí. Per exemple, ara a França segurament es farà un judici amb les víctimes franceses que hi havia aquell dia a la Rambla. Es farà amb una setantena més de víctimes que l’estat espanyol no té comptabilitzades. La idea seria que nosaltres poguéssim donar tota la informació a aquesta gent, perquè França ho investigués. Però això és molt complicat. Nosaltres no ens podem presentar en aquest judici, i tot plegat també té uns costos.
—Dieu que teniu informació que no us han acceptat en el cas…
—Si, només accepten coses que siguin al sumari. Per això ara l’equip de Jaume Alonso-Cuevillas mira el sumari. El senyor Carles Agustí Garau, que va ser jutge, fa dos mesos que mira tots els papers del judici. I la veritat és que hi descobreix molts errors.
—Precisament ahir Publico informava que la Guàrdia Civil i la fiscalia havien passat per alt el testimoni clau que relacionava l’imam de Ripoll amb el CNI… És aquesta mena d’informació la que investigueu?
—Exacte, aquesta informació, per exemple, fa molt de temps que la sabíem. Però no ens havien deixat preguntar sobre la relació amb el CNI i l’imam perquè no era al sumari. Ara si trobem aquesta classe d’informació, potser podrem demanar d’investigar més.
—Què trobeu?
—Havíem trobat, per exemple, això de la Guàrdia Civil i la declaració que aquest imam va fer a la fiscalia de Bèlgica. Sabem que la cadena de custòdia de l’ADN d’es-Satti, l’imam de Ripoll, es va trencar en algun moment. Creiem que aquestes proves no van arribar a Madrid…
—Per això l’altre dia Jaume Alonso-Cuevillas va dir al 3/24 que posava en dubte que es-Satti fos mort?
—Sí, no posem en dubte que sigui viu. Però sí que sigui mort, perquè no s’ha pogut comprovar. Per exemple, la gel·laba amb què es va comparar l’ADN era d’un color diferent de la que ell duia sempre. Però hi ha moltes més coses. Per exemple, hi ha gent de la comunitat de Ripoll que assegura que l’endemà de l’explosió d’Alcanar van veure la furgoneta d’es-Satti recollint coses a la mesquita. Ningú no hi ha anat a parlar per demanar-los què van veure? S’han comprovat els enregistraments de les càmeres per veure si realment aquesta furgoneta era a Ripoll?
—Dieu que teniu unes proves que no us han acceptat… Quines són?
—L’estiu de l’any passat vam presentar un munt de proves. Per exemple, papers de quan el CNI va visitar es-Satti a la presó o de quan agents de policia van anar a Ripoll a parlar amb aquest senyor. Són proves que tenim de fonts, de periodistes que ho han investigat o de policies que ens han dit coses. Però jo encara confio que hi hagi alguna persona, amb més informació, que trenqui aquest silenci i expliqui tot allò que hi ha darrere d’aquest atemptat…
—I de tot plegat en traieu cap conclusió?
—La cosa que tenim més clara és que l’imam de Ripoll era controlat d’alguna manera pel CNI. O potser era un espia doble. No ho sé. Però és clar que tenien alguna relació amb ell. L’investigaven, el tenien controlat o intentaven comprar-lo…. Això no ho sabem. Però tenim claríssim que fos el que fos, hi ha hagut una negligència per part de l’estat. M’han arribat més informacions que indiquen que alguns serveis secrets sabien que hi hauria aquest atemptat. Però això no ho puc assegurar. No conec aquestes fonts i per tant tot queda molt a l’aire. El que crec jo no ho puc dir ara mateix….
—Per què?
—Primer s’ha de fer el judici… Però sí que veig clar que això va més amunt de l’imam. Tots veiem clar això, però qui manava aquesta gent? Quines conseqüències hauria tingut aquest acte terrorista si s’hagués fet com volien en un primer moment? Moltes vegades ens oblidem que l’objectiu no era la Rambla ni Cambrils. Si haguessin aconseguit fer allò que ells volien què hauria passat? Tinc les meves conclusions, però de moment no les puc dir.
—‘Li demano perdó, senyor Martínez, per no donar la informació de l’imam als Mossos d’Esquadra.’ Assegureu que el jutge que instruïa el cas us va dir això quan el vau visitar. És aquí on comencen les preguntes?
—Això em va dir. Però no, jo ja tenia molts dubtes. Precisament, jo buscava informació, però no sabia com trobar-la. Enmig de tot plegat vaig demanar de veure el jutge per explicar-li que els protocols havien estat un desastre. Per exemple, a mi no em deixaven enterrar el meu fill. I li van fer una autòpsia que no tocava. Tenia unes queixes que li volia fer arribar directament. I en aquell moment em va demanar perdó per no haver donat la informació als Mossos d’Esquadra. Creieu que si ho haguessin sabut els Mossos hauria canviat res? Potser si, no? En aquella conversa em va dir això i moltes més coses.
—Com ara quines?
—Em va assegurar que ell tenia totes les proves en una caixa forta i que ningú no les podria veure. L’endemà tots els mitjans tenien els vídeos dels interrogatoris…
—Creieu que com a societat ens anem oblidant dels fets del 17 d’agost del 2017?
—Sí, precisament per això impulsem aquesta campanya. Som conscients que del judici potser no en traurem res, però la idea és que la gent pensi. Cal que pensem sobre què va passar aquell dia, perquè no torni a passar. Cal que la societat reclami d’estar més preparada per a aquesta mena de situacions. Com més temps passa, més gent se n’oblida. La gent vol oblidar aquell atemptat. Jo no puc. Jo no tinc el meu fill jugant aquí al meu costat. El dia 26 d’aquest mes faria sis anys… I tenim una família destrossada… Tenim molt poca ajuda. Són tres anys que hem estat molt sols. Però no em puc rendir.
—Demaneu que s’hi faci alguna cosa… Això podria ser la comissió d’investigació que s’ha denegat?
—Pensa que l’estat espanyol és l’únic govern de tot Europa que no ha fet una comissió política d’un atemptat al seu país. Per què la neguen? Si és una comissió política, l’únic que diran és que tot va ser culpa de l’imam. Però per què no la volen fer? Que han d’amagar? A França es va fer. I arran d’això van canviar protocols. Per què aquí no? No seria més senzill de reconèixer la relació que tenien amb l’imam i demanar perdó? És que tot plegat fa créixer la teoria conspiratòria. Però no ho fan, perquè si reconeixen que es van equivocar hauran d’indemnitzar les víctimes econòmicament. Passa igual amb els nois que continuen empresonats en relació amb l’atemptat. Si els condemnen per assassins, hauran d’indemnitzar les víctimes, però si ho fan com a col·laboradors de banda armada, no. L’estat no vol pagar res…
—…
—Tu saps quantes víctimes hi havia aquell dia a la Rambla? Seixanta-vuit persones? Al judici només han admès seixanta-vuit persones, però t’asseguro que som molts més. Pensa en un diumenge d’agost a la Rambla. Imagina’t quanta gent hi havia… Tots són víctimes, malgrat que ara l’estat no les vol admetre com a tals. Deneguen fins i tot gent ferida, perquè no van presentar els papers a temps. Ningú no ens va explicar què havíem de fer…
—Vós no sou considerat una víctima, per exemple…
—No, a mi no em consideren víctima de l’atemptat malgrat que hi vaig perdre en Xavi, el meu fill, que només tenia tres anys. No em consideren víctima, malgrat que vaig arribar a la Rambla minuts després dels fets i vaig veure tot allò que havia passat. I molta gent m’ha donat la raó, m’han dit que hauria de ser considerada víctima. Per exemple, el ministre Grande-Marlaska em va dir que canviarien el protocol, però de moment no han fet res. Tot això ho porta la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), dirigida per Robert Manrique. Ells no són una associació, són una unitat d’atenció a les víctimes. Però són els únics que han atès les víctimes i que les han buscat per tot el món. Fan tota aquesta feina sense diners. Són els que fan la feina que haurien de fer les associacions de víctimes o els governs. Però continuem estant sols…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada