Opinió
El tiet Jordi
Joan J. QueraltBarcelona. Dissabte, 13 de juny de 2020
3 minuts
El tiet Jordi ha fet aquesta setmana 90 anys. Un aniversari estrany.
Estrany perquè el tiet Jordi és un dels pares de la pàtria. Ficat en mil
negocis, sempre de gran volada i amb visió de futur. És cert que molts
van acabar de mala manera, als jutjats en més d’una ocasió, però ell en
va sortir sempre sense ser esquitxat. Se’n va retirar al final. Però,
com veureu, no han estat els negocis el que li han donat maldecaps.
Anem per feina. El seu prestigi era tan gran que, fins i tot, malgrat que no tots els socis ho veien clar i que havia escapçat algun més que merescut successor al front del seu imperi, a qui va designar, aliè a la família, no va ser criticat públicament, ni tan sols pels afectats directament. Alguns deien, però, que el seu successor era interí, fins que un dels seus fills, quan estigués ben madur, pogués agafar el timó. Coneixent el tiet Jordi, murri com era, és ben possible.
A partir de deixar els negocis, el tiet Jordi no es pot dir que es jubilés. Més aviat va canviar d’activitat. Va passar del món empresarial, on havia deixat una emprenta tan indeleble com discutida, al món intel·lectual, més aviat al món dels valors, dels valors superiors. Conferenciava, publicava, impulsava. Continuava sent un referent per a propis i estranys. A més, malgrat ser català, el tiet Jordi tenia molt bon cartell a Madrid des de sempre i a algunes capitals estrangeres, on era rebut com pocs per les altes autoritats locals, la qual cosa generava no poques enveges i reserves. Ras i curt: el tiet Jordi continuava sent un referent: tenia opinió sòlida sobre tot per a tot aquell que el volgués escoltar i de fet tenia cua per ser sentit en públic i en privat. Un orgull per a la família, el tiet Jordi.
Però vet aquí que, octogenari com era, l’home més respectable de la nostra família, i gosaria dir que pocs més com ell havia conegut, es presentà fa uns sis anys enrere a casa seva, a l’hora de dinar, quasi ja asseguts a taula la tieta Mercè i els fills encara solters. Es presentà acompanyat.
Això era infreqüent, això que anés a casa seva a dinar amb estranys sense avisar. Però d’immediat els estranys van passar a ser una amenaça pel nostre univers familiar: tot el construït entorn al pal de paller que havia estat el tiet Jordi es va diluir com un terròs de sucre a l’aigua, en un instant.
Com he dit, no vingué sol. L’acompanyava una dona madura, en la inicial seixantena, molt ben conservada i amb l’elegància de la distinció innata. També aparegué un jove, com tants d’altres, vestit informal, ben plantat, de suaus maneres. Pràcticament, des la polleguera del rebedor, va etzibar: “Us presento l’Aida i el vostre germà, Ot”. No calgué cap més paraula; amb aquestes set va quedar al descobert un secret de més de 30 anys. Teníem, nosaltres, un nou cosí i una mena de tieta postissa. Pel poc que els he freqüentat després, crec que és una pena no haver-los conegut abans. Si ens haguessim vist de forma regular, ens hauríem avingut. Jo m’he vist amb ells algun cop, amb l’Ot més, ja que som contemporanis; em sembla agradable i molt interessant; de fet això de l’astronomia, que és la seva professió, sempre m’ha atret.
Però aquesta incipient relació personal no és el tema. La qüestió és que aquell dinar ordinari de fa sis anys, mai va acabar. La família es va trencar. El matrimoni del tiet Jordi i la tieta Mercè va petar com un globus de fira. I els fills, els solters i els casats, es van dividir, encara que algun casat va ser especialment compassiu amb el tiet Jordi. Però, és clar, la meva família mai va a tornar a ser la mateixa. El pal de paller va caure, esmicolat. I van caure la seva dignitat, la seva autoritat, els seus valors. Al cap i a la fi, va caure per terra i va ser trepitjat tot allò que ell havia presentat com a frontispici de la seva vida i ens reclamava a la família que el seguíssim.
El temps, si no guareix, sí que apaivaga. La tieta Mercè, és clar, no vol sentir parlar del tema, encara que quasi a diari es creuen a l’escala, ja que el tiet Jordi ara viu en un mig soterrani del mateix immoble, amb vistes al pati de l'illa. Home, una mica humit i sobre tot amb poca claror sí que és, però no paga lloguer i li permet rebre alguna visita.
Alguns de la família i algun amic, els més moralment relativistes, s’han acostat a celebrar amb ell el seu 90è aniversari. No és l’home més popular del món -del món familiar-, però, què voleu que us digui, és el tiet Jordi. Amb això està tot dit.
Anem per feina. El seu prestigi era tan gran que, fins i tot, malgrat que no tots els socis ho veien clar i que havia escapçat algun més que merescut successor al front del seu imperi, a qui va designar, aliè a la família, no va ser criticat públicament, ni tan sols pels afectats directament. Alguns deien, però, que el seu successor era interí, fins que un dels seus fills, quan estigués ben madur, pogués agafar el timó. Coneixent el tiet Jordi, murri com era, és ben possible.
A partir de deixar els negocis, el tiet Jordi no es pot dir que es jubilés. Més aviat va canviar d’activitat. Va passar del món empresarial, on havia deixat una emprenta tan indeleble com discutida, al món intel·lectual, més aviat al món dels valors, dels valors superiors. Conferenciava, publicava, impulsava. Continuava sent un referent per a propis i estranys. A més, malgrat ser català, el tiet Jordi tenia molt bon cartell a Madrid des de sempre i a algunes capitals estrangeres, on era rebut com pocs per les altes autoritats locals, la qual cosa generava no poques enveges i reserves. Ras i curt: el tiet Jordi continuava sent un referent: tenia opinió sòlida sobre tot per a tot aquell que el volgués escoltar i de fet tenia cua per ser sentit en públic i en privat. Un orgull per a la família, el tiet Jordi.
Però vet aquí que, octogenari com era, l’home més respectable de la nostra família, i gosaria dir que pocs més com ell havia conegut, es presentà fa uns sis anys enrere a casa seva, a l’hora de dinar, quasi ja asseguts a taula la tieta Mercè i els fills encara solters. Es presentà acompanyat.
Això era infreqüent, això que anés a casa seva a dinar amb estranys sense avisar. Però d’immediat els estranys van passar a ser una amenaça pel nostre univers familiar: tot el construït entorn al pal de paller que havia estat el tiet Jordi es va diluir com un terròs de sucre a l’aigua, en un instant.
Com he dit, no vingué sol. L’acompanyava una dona madura, en la inicial seixantena, molt ben conservada i amb l’elegància de la distinció innata. També aparegué un jove, com tants d’altres, vestit informal, ben plantat, de suaus maneres. Pràcticament, des la polleguera del rebedor, va etzibar: “Us presento l’Aida i el vostre germà, Ot”. No calgué cap més paraula; amb aquestes set va quedar al descobert un secret de més de 30 anys. Teníem, nosaltres, un nou cosí i una mena de tieta postissa. Pel poc que els he freqüentat després, crec que és una pena no haver-los conegut abans. Si ens haguessim vist de forma regular, ens hauríem avingut. Jo m’he vist amb ells algun cop, amb l’Ot més, ja que som contemporanis; em sembla agradable i molt interessant; de fet això de l’astronomia, que és la seva professió, sempre m’ha atret.
Però aquesta incipient relació personal no és el tema. La qüestió és que aquell dinar ordinari de fa sis anys, mai va acabar. La família es va trencar. El matrimoni del tiet Jordi i la tieta Mercè va petar com un globus de fira. I els fills, els solters i els casats, es van dividir, encara que algun casat va ser especialment compassiu amb el tiet Jordi. Però, és clar, la meva família mai va a tornar a ser la mateixa. El pal de paller va caure, esmicolat. I van caure la seva dignitat, la seva autoritat, els seus valors. Al cap i a la fi, va caure per terra i va ser trepitjat tot allò que ell havia presentat com a frontispici de la seva vida i ens reclamava a la família que el seguíssim.
El temps, si no guareix, sí que apaivaga. La tieta Mercè, és clar, no vol sentir parlar del tema, encara que quasi a diari es creuen a l’escala, ja que el tiet Jordi ara viu en un mig soterrani del mateix immoble, amb vistes al pati de l'illa. Home, una mica humit i sobre tot amb poca claror sí que és, però no paga lloguer i li permet rebre alguna visita.
Alguns de la família i algun amic, els més moralment relativistes, s’han acostat a celebrar amb ell el seu 90è aniversari. No és l’home més popular del món -del món familiar-, però, què voleu que us digui, és el tiet Jordi. Amb això està tot dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada