15.06.2020 21:50
Fou un dels dies més difícils per a Gonzalo Boye com a advocat del president Carles Puigdemont i de Toni Comín. Aviat farà un any d’aquell 2 de juliol
en què el president i el conseller a l’exili van quedar a la porta
d’Estrasburg, el dia que començava el ple de la nova legislatura al
Parlament Europeu. Les autoritats espanyoles, en connivència amb els
responsables sortints de l’eurocambra, els havien apartat de la seva
condició d’eurodiputats, i la justícia europea, tot i que havia acceptat
d’estudiar la denúncia presentada, no va concedir les mesures cautelars d’última hora perquè poguessin seure als seus escons. I Puigdemont i Comín aquell dia eren a punt de travessar la frontera
entre l’estat alemany, des d’on havien arribat procedents de Waterloo, i
l’estat francès, per saludar, si més no, els milers de catalans que
s’hi concentraven. No ho van acabar fent, perquè Boye els va dir que de cap manera,
que no ho fessin. Tenien informació i certesa que el govern espanyol,
en col·laboració amb les autoritats franceses, els detindria i els
portaria immediatament a Madrid. Ara Boye n’explica els detalls al
llibre Así están las cosas (Roca Editorial) que arriba dijous a les llibreries i del qual VilaWeb us avança aquests detalls.
El dia abans del ple, l’equip de la defensa de Puigdemont i Comín va sentir a parlar del Conveni de Màlaga, signat entre Espanya i França el 2002 i pensat per a una extradició ràpida de persones amb passaport espanyol o francès que fossin sospitoses de pertànyer a ETA. En aquell moment es va signar amb aquest propòsit, tot i que no s’havia arribat a fer servir mai. Però el conveni continua vigent, i era la carta amagada que tenien les autoritats espanyoles per a aconseguir de dur detinguts Puigdemont i Comín i posar-lo en mans de la justícia espanyola; per més que el conveni fos d’una legalitat com a mínim dubtosa en termes de dret europeu.
El dia abans del ple, l’equip de la defensa de Puigdemont i Comín va sentir a parlar del Conveni de Màlaga, signat entre Espanya i França el 2002 i pensat per a una extradició ràpida de persones amb passaport espanyol o francès que fossin sospitoses de pertànyer a ETA. En aquell moment es va signar amb aquest propòsit, tot i que no s’havia arribat a fer servir mai. Però el conveni continua vigent, i era la carta amagada que tenien les autoritats espanyoles per a aconseguir de dur detinguts Puigdemont i Comín i posar-lo en mans de la justícia espanyola; per més que el conveni fos d’una legalitat com a mínim dubtosa en termes de dret europeu.
Boye
explica al llibre que, tanmateix, van continuar el viatge que tenien
pensat de fer, com a mínim, fins a Kehl, la darrera ciutat alemanya
abans d’entrar a l’estat francès, a tocar d’Estrasburg. Durant el viatge
van saber que el Tribunal General de la Unió Europea no acceptava les
mesures cautelars perquè tots dos eurodiputats poguessin entrar a
l’eurocambra, i això encara va afegir més inquietud sobre la possible
detenció si entraven en jurisdicció francesa.
I així relata Boye què va passar quan van arribar a l’hotel de Kehl on s’havien d’allotjar: ‘Al cap de pocs minuts d’haver arribat a l’hotel ens van donar més informació sobre allò que preparaven per a detenir-los. Una dada que em va cridar l’atenció fou que ens asseguraven que no hi hauria temps de recórrer a cap tribunal perquè en quaranta minuts ja serien a Espanya. Quedava clar: tenien previst fer-ho en avió.’
‘Vaig trucar a una amiga que encara era al cantó francès i li vaig demanar com vaig poder que anés a l’aeroport d’Estrasburg, que és força petit, i que comprovés si hi havia avions privats, o fins i tot algun avió oficial espanyol. Al cap de gairebé una hora em va enviar fotografies de tres avions i, tan bon punt vam comprovar-ne les matrícules, ens va quedar clar que el pla era aquell.’ Continua l’advocat: ‘De part francesa se’ns insistia que no era una bona idea de travessar la frontera, que no ens podien garantir res i que, si ho fèiem i eren detinguts, no tindríem cap possibilitat d’impedir-ne el lliurament.’
Boye relata com l’endemà, el dia 2 de juliol, va veure molt d’hora a l’hotel uns individus sospitosos, com els continuaven arribant informacions sobre una gran presència d’agents espanyols en territori francès, i la discussió que va tenir amb Puigdemont i amb Comín sobre la possibilitat de passar la frontera. El president i el conseller insistien a fer-ho, però Boye va acabar imposant amb vehemència el seu criteri. Els dos eurodiputats electes es van adreçar en vídeo als milers de manifestants que hi havia a la porta del Parlament Europeu, i Boye, el vice-president del parlament i advocat Josep Costa i la responsable de comunicació del president, Míriam Santamaría, van ser els encarregats d’anar físicament a la concentració. ‘Ens vam anar trobant molts cotxes camuflats situats a no pas més de deu metres els uns dels altres; metre a metre ens anava quedant més clar que la decisió que havíem pres era la correcta.’
I encara hi va haver un fet que els ho va fer veure més clar i que Boye explica al llibre. Puigdemont i Comín es van desplaçar per anar a l’edifici més alt de Kehl, des d’on podien veure la manifestació d’Estrasburg i on van enregistrar el vídeo amb què es van adreçar als concentrats. ‘Quan hi arribàvem, (…) un cotxe amb quatre ocupants va frenar en sec davant del president Puigdemont i d’en Toni i en van baixar dos individus amb unes intencions clares d’agafar-los. La reacció fou ràpida i van aconseguir ficar-los dins del portal de l’edifici i evitar d’aquesta manera una actuació que sens dubte no era mesurada per part dels seus autors, perquè ja eren en territori alemany (…). Vam aconseguir fer fotografies del cotxe en el moment que els seus ocupants van desistir i van emprendre la fugida.’
Podeu comprar Así estan las cosas a la Botiga de VilaWeb
I així relata Boye què va passar quan van arribar a l’hotel de Kehl on s’havien d’allotjar: ‘Al cap de pocs minuts d’haver arribat a l’hotel ens van donar més informació sobre allò que preparaven per a detenir-los. Una dada que em va cridar l’atenció fou que ens asseguraven que no hi hauria temps de recórrer a cap tribunal perquè en quaranta minuts ja serien a Espanya. Quedava clar: tenien previst fer-ho en avió.’
‘Vaig trucar a una amiga que encara era al cantó francès i li vaig demanar com vaig poder que anés a l’aeroport d’Estrasburg, que és força petit, i que comprovés si hi havia avions privats, o fins i tot algun avió oficial espanyol. Al cap de gairebé una hora em va enviar fotografies de tres avions i, tan bon punt vam comprovar-ne les matrícules, ens va quedar clar que el pla era aquell.’ Continua l’advocat: ‘De part francesa se’ns insistia que no era una bona idea de travessar la frontera, que no ens podien garantir res i que, si ho fèiem i eren detinguts, no tindríem cap possibilitat d’impedir-ne el lliurament.’
Boye relata com l’endemà, el dia 2 de juliol, va veure molt d’hora a l’hotel uns individus sospitosos, com els continuaven arribant informacions sobre una gran presència d’agents espanyols en territori francès, i la discussió que va tenir amb Puigdemont i amb Comín sobre la possibilitat de passar la frontera. El president i el conseller insistien a fer-ho, però Boye va acabar imposant amb vehemència el seu criteri. Els dos eurodiputats electes es van adreçar en vídeo als milers de manifestants que hi havia a la porta del Parlament Europeu, i Boye, el vice-president del parlament i advocat Josep Costa i la responsable de comunicació del president, Míriam Santamaría, van ser els encarregats d’anar físicament a la concentració. ‘Ens vam anar trobant molts cotxes camuflats situats a no pas més de deu metres els uns dels altres; metre a metre ens anava quedant més clar que la decisió que havíem pres era la correcta.’
I encara hi va haver un fet que els ho va fer veure més clar i que Boye explica al llibre. Puigdemont i Comín es van desplaçar per anar a l’edifici més alt de Kehl, des d’on podien veure la manifestació d’Estrasburg i on van enregistrar el vídeo amb què es van adreçar als concentrats. ‘Quan hi arribàvem, (…) un cotxe amb quatre ocupants va frenar en sec davant del president Puigdemont i d’en Toni i en van baixar dos individus amb unes intencions clares d’agafar-los. La reacció fou ràpida i van aconseguir ficar-los dins del portal de l’edifici i evitar d’aquesta manera una actuació que sens dubte no era mesurada per part dels seus autors, perquè ja eren en territori alemany (…). Vam aconseguir fer fotografies del cotxe en el moment que els seus ocupants van desistir i van emprendre la fugida.’
Podeu comprar Así estan las cosas a la Botiga de VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada