Mail Obert
Andreu Barnils
07.06.2020 01:50
L’analista de dades Joe Brew va
escriure dos articles sobre independentisme i demografia que de tant en
tant revisito i recomano. Són Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya i El Tic-Tac demogràfic i la independència
de Catalunya. Aquests dos articles, sobretot el primer, engeguen a
rodar la majoria de programes electorals. Programes electorals que es
basen en una premissa que podria ser falsa: la gent canvia d’opinió.
N’hi ha prou de convèncer-la. Doncs en segons quins casos no és pas tan
clar.
Brew, basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta, cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme cau. L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%. Avui són el 16,8%. Deu punts menys. L’independentisme no creix tant per canvis d’opinió, sinó perquè els rivals es moren. Així de cru. I així de bèstia.
Brew, basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta, cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme cau. L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%. Avui són el 16,8%. Deu punts menys. L’independentisme no creix tant per canvis d’opinió, sinó perquè els rivals es moren. Així de cru. I així de bèstia.
L’unionisme
a Catalunya tan sols guanya entre els catalans de més de seixanta anys.
Dels 18 als 60 anys, la majoria és independentista i per sobre del 50%.
Per sota els vint-i-cinc anys, supera el 60% del vot. És el tic-tac
demogràfic. El nostre conflicte, per tant, no és cronificat, ni
encallat, ni l’empat és etern. Al contrari, es va movent. Això sí, molt
lentament.
Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades que aporten, em vénen al cap tres reaccions. La primera, resto convençut que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de cru.
La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia. ‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No, sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la superfície, castells de foc i medalles impostades. I si badem, oblidarem la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.
La tercera cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la força, l’estat no se n’hauria sortit.”
Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts. Només tens dues vies.
En primer lloc, podem certament organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana, si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del vot independentista en unes eleccions. ‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer, contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.
Per a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser autoritari. Per això hi ha gent encara obessionada amb el referèndum. Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.
Insurrecció pacífica o referèndum. Dues vies per aconseguir el mateix objectiu: superar la violència del rival. Que la demografia ajuda, però no ho és tot.
Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades que aporten, em vénen al cap tres reaccions. La primera, resto convençut que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de cru.
La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia. ‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No, sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la superfície, castells de foc i medalles impostades. I si badem, oblidarem la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.
La tercera cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la força, l’estat no se n’hauria sortit.”
Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts. Només tens dues vies.
En primer lloc, podem certament organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana, si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del vot independentista en unes eleccions. ‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer, contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.
Per a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser autoritari. Per això hi ha gent encara obessionada amb el referèndum. Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.
Insurrecció pacífica o referèndum. Dues vies per aconseguir el mateix objectiu: superar la violència del rival. Que la demografia ajuda, però no ho és tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada