Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies era menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’
Parlem amb la comissària de l'Any Pàmies, que no ha pogut celebrar la clausura oficial per la Covid-19
Una de les sotragades importants
de la Covid-19 s’ha vist en l’àmbit cultural. Moltes funcions teatrals,
concerts, projeccions de films, espectacles i actes literaris de tota
mena han estat suspesos. Un dels importants és la cloenda de l’any
dedicat a Teresa Pàmies (1919-2012), que ha dirigit Montse Barderi.
Malgrat tot, s’han fet més de dos centenars d’actes dedicats a situar
l’obra de Pàmies en el context i a reivindicar-la, a més de presentar-la
al màxim de nous lectors possible. En parlem amb la comissària, Montse
Barderi. Convé de recordar que Teresa Pàmies és autora de més d’una
cinquantena de títols, que va obtenir un enorme èxit popular i que, a
més d’importants distincions civils com la Creu de Sant Jordi, també va
obtenir, per exemple, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001 i
el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2003.
―Enguany heu defensat moltes vegades que Teresa Pàmies també era periodista, cosa que potser molta gent no sabia…
―El periodisme va ser molt important per a Pàmies. Quan tenia deu anys
ja repartia La Batalla, del Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu
pare, i des que era molt jove es va implicar en la fundació de Juliol i a
la vegada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Era una
periodista formada en la premsa comunista, va treballar molts anys a la
ràdio i després va col·laborar, per exemple, a l’Avui, d’ençà que va
néixer, el 1976, fins pràcticament dos anys abans de morir. Hi ha molts i
molts articles de Teresa Pàmies que no s’han recollit. Fins i tot, per
exemple, publicà a la revista Realidad de Roma, una cosa que hem
descobert enguany. Els seus articles i la seva activitat frenètica de
periodista es reflecteix en la seva obra. Per tant, el vessant
periodístic la defineix molt bé.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
―Si no vaig errat, la seva obra ha estat molt sovint menystinguda, Teresa Pàmies sovint l’han menystinguda. Per què?
―Exactament, sobretot perquè era dona, de classe baixa i de comarques.
La crítica la va tractar malament, amb l’excepció, potser, de Testament a Praga.
Gimferrer va dir que era aliterària, que no formava part de la
literatura, i això ho va escriure a Destino. Penso que Teresa Pàmies va
rebre moltes discriminacions per haver dit i haver practicat amb
l’exemple, que calia acostar la llengua catalana a tothom, que calia fer
un públic lector. En van dir que era una novel·lista de porteres, i
ella sempre deia que se’n sentia orgullosa, que quin mal hi havia a ser
portera, de classe pobra i llegir novel·les. No va ser mai considerada
com a novel·lista, es pensaven que era una escriptora dolentota i
popular i això és un dels mites que s’ha de revisar perquè és totalment
fals. Cal que les generacions actuals la llegeixin perquè els seus
llibres no han envellit, cap. Tenia molts lectors, una gran parròquia i
un públic que, com ella, s’ha anat morint sense relleu. Per sort,
gràcies a l’Any Pàmies l’hem llegida a molts clubs de lectura i ha
agradat molt. Tant de bo torni a haver-hi un públic per a la seva obra.
Penseu que s’han reeditat nou dels seus llibres. Teresa Pàmies en un míting a la Monumental quan tenia disset anys.
―Què en podem dir, per situar l’escriptora al lloc que li correspon?―Teresa Pàmies és una dona nascuda el 1919 a Balaguer, que és
autodidacta. Crec que hem de reconèixer el gran paper que va tenir la
militància política, en el seu cas en el comunisme i en uns altres casos
en l’anarcosindicalisme, perquè sense aquestes militàncies ens hauríem
perdut els grans testimonis de les dones catalanes pobres que tot sovint
arriben a poder escriure gràcies a aquesta militància. Llegir Pàmies és
com tenir com una mestra d’història del segle XX, que et permet
d’aprendre la història d’una manera amena, però també molt dura i
sobretot molt ben escrita.
―Hi hauria qui diria, doncs,
que el seu gran valor és el testimoni, però enguany això ho heu volgut
deixar de banda per explicar uns altres grans puntals de la seva obra…
―I tant. Darrere els seus llibres hi ha un estil propi, una manera de
fer de gran escriptora. En molts moments sembla que escrigui tal com
raja, però hi ha és una forta convicció que el mètode d’escriure més
adequat és crear un jo que valgui la pena de ser escoltat, i aquí és on
trobem una persona amb valors, documentada, que ha viscut grans coses,
com el pas pel camp de concentració, un exili de trenta-un anys fent
tota mena de feines, una guerra com a capitana de les milícies, la
caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes. És algú que crea
un jo que val la pena d’escoltar parli de què parli. I això causa un
efecte, que és que o agrada molt o no agrada gens. I, com els grans
articulistes, o n’ets fan o no ho aguantes.
―Déu n’hi do!
―I encara molt més: llegint-la aprens història. A més, no tenim tantes
dones autodidactes que puguem escoltar. Pàmies és una gran escriptora
del segle XX i no ens hem de quedar amb això de la gran cronista. Si
llegeixes Gent del meu exili veus que és una escriptora de
primer nivell. Una altra cosa és que sigui allunyada de tota mena
d’esnobisme o d’elitisme. Ella no anava de res en concret, era molt
senzilla i això de vegades et va en contra. Era una senyora normal i
corrent amb una gran veu literària. Evidentment, no tots els llibres són
iguals i en alguns vol ser una gran escriptora i ho aconsegueix. Però
sobretot va voler acostar-se al gran públic. Ara, en tota l’obra hi ha
una estructura ferma i cos.
―Quan us van nomenar
comissària, com vàreu entomar-ho? Perquè sovint significa deixar moltes
coses aparcades per dedicar un any intens de vida a projectar algú
altre…
―Per a mi va ser molt important del punt de vista vital. Ho vaig viure
com una cosa molt bonica i també com un acte de confiança. Et desvius
per no defraudar qui ha confiat en tu i ho he fet tan bé com he pogut.
Hi havia poc temps per a muntar l’exposició i el catàleg d’activitats,
però puc dir que tot allò que vam anunciar a la conferència de premsa es
va fer, excepte la cloenda. Montse Barderi, comissària de l’Any Pàmies.
―Hi ha hagut moments grans i especials, però sempre
heu reivindicat els actes més petits, d’acostament de la figura de
l’escriptora a uns altres públics.―Sí, quan Joan Elies Adell em va proposar de ser comissària, jo no era
especialista en l’obra de Pàmies, però és que ningú no ho era. De manera
que vaig haver de treure’m la son de les orelles i, com més l’anava
llegint més la comprenia, me l’estimava i podia arribar a ser prop seu.
Un dels moments més importants va ser quan feia xerrades sobre la seva
obra a noies magribines o a grups del Consorci per a la Normalització
Lingüística que volien millorar el seu català gràcies a la seva obra.
Això ha estat molt bonic.
―Com ha estat el tracte amb la seva família? Heu explicat que sempre havíeu tingut molta llibertat…
―Sergi Pàmies, per exemple, moltes vegades havia dit que féssim el que
volguéssim i ens hem avingut molt. Tots diuen que som una tribu. En
Tomàs, el fill gran, un dia em va dir que ja en formava part. Heu de
pensar que és una família plena de talent, però que a més a més la mort
de la Teresa és encara molt recent, només fa set anys, i això ha fet que
hi hagués actes molt emotius, amb molta complicitat de tots. Crec que,
tot i que en Sergi és el més conegut, tothom hi ha tingut protagonisme i
al final tot era una gran festa familiar on jo he tingut la sort de no
sentir-me una intrusa.
―Un altre fet molt important en la
seva trajectòria és que és una dona que prové de les esquerres, per bé
que habitualment les dones de la seva generació que escriuen poden
acabar essent d’esquerres però provenen de famílies amb un cert
benestar…
―Sí, això és molt important, és una dona que prové de les esquerres i
que sempre ha lluitat i treballat i fet mil coses per tirar endavant,
amb una vida extraordinària, per exemple al París dels suburbis fent de
cosidora i de netejadora o abans, a Balaguer. Les possibilitats que hi
havia que algú com ella es convertís en escriptora eren pràcticament
nul·les. Però, com ja he dit, el periodisme a la premsa comunista li
comença a donar ofici i amb el temps passa d’escriure com una comunista
militant que fa articles pamfletaris a fer una obra molt sòlida. També
cal recordar que en aquests trenta-dos anys d’exili va custodiar la
llengua i la va mantenir viva. La seva veu és excepcional com n’hi ha
poques, que demostra que la cultura la fem totes les classes socials.
26.05.2020 21:50
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada