M’ha sorprès gratament la quantitat de lectors que afortunadament em
segueixen i que em tracten gairebé de botifler pel fet de constatar que
ha existit i existeix com opció política la possibilitat de “reparar” o
reformar Espanya amb una proporció molt considerable de partidaris. Així
que torno a insistir en el tema. No sé si és possible “reparar Espanya”
o reformar-la des de Catalunya estant, però hi ha prou dades que
demostren que és el que vol una part considerable dels catalans.
Efectivament, tots els intents, des de Cambó a Miquel Roca, han
fracassat, ara, el que és segur és que mai la independència de
Catalunya serà el premi per bon comportament que rebran les forces
polítiques que hagin contribuït a l’estabilitat dels Governs espanyols.
Tampoc crec que sigui possible reparar o reformar Espanya amb la bandera
de l’independentisme català. Això crec que no és una opinió sinó una
evidència que té bastant a veure amb el principi de realitat.
Sí que opino que fer política a Espanya des de Catalunya ha donat
alguna vegada bons resultats —les dues repúbliques, els Jocs Olímpics
del 92, el pacte del Majestic...— que mai s’haurien produït si els seus
promotors catalans ho haguessin plantejat des de l’independentisme.
Pretendre participar en la política espanyola en defensa de la
independència de Catalunya, a més de contradictori, planteja diversos
problemes. Un partit independentista sempre jugarà a les Corts en
desavantatge, perquè mai serà reconegut com un interlocutor de fiar
legítimament espanyol i quan governi a Catalunya la relació amb l’Estat
serà sempre de total desconfiança. Ras i curt, ser independentista
català a Espanya només porta desavantatges. Ergo, per fer política a
Espanya i governar una comunitat autònoma és millor oblidar la
independència i exercir d’espanyol amb tots els ets i uts. Si, com
sostenen alguns, el procés sobiranista ha estat un fracàs i una derrota
que s’ha d’admetre i que cal tornar a la vella normalitat per sortir de
l’atzucac, el més efectiu seria renunciar solemnement a la independència
i exigir veu i vot a l’associació de propietaris de l’Estat en tant que
soci fundador. Té tota la raó, doncs, l’excupaire Arrufat quan fa una
crida a penetrar a les institucions de l’Estat. Calen més catalans a
l’exèrcit, a la policia i a la judicatura espanyola.
Tothom ha de tenir clar que per participar en política espanyola cal
exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, i que fer política
independentista cal una disposició absoluta al combat permanent de tots
els seus partidaris, caigui qui caigui. Dissimular per no perdre vots és
un engany i només pretén assegurar els llocs de treball a
l’administració autonòmica
Quelcom molt diferent és si es parteix de la convicció que, de
l’estat espanyol, Catalunya només en pot esperar repressió, persecució,
discriminació i espoli i que la independència és l'única solució. En
aquest cas, l’estratègia haurà de ser la contrària, de mobilització i
d’enfrontament constant amb l’Estat des de tots els flancs possibles i
imaginables fent tots els sacrificis que calguin, que seran molts i
duríssims, perquè, com va dir l’exministre Margallo, “Espanya no se
n'anirà mai de Catalunya pacíficament”.
Tant l’opció de jugar amb Espanya com la de jugar contra Espanya es
tergiversen per raons electoralistes, en el sentit que la prioritat és
assegurar el que queda de poder autonòmic i no convé decebre ningú. Així
que Esquerra Republicana juga la carta espanyola proclamant que són
independentistes de tota la vida per no perdre vots. Junts per Catalunya
emfatitza verbalment la seva bel·ligerància amb l’Estat però no diu ni
com ni quan ni quin preu tindrà la batalla, no sigui que la gent
s’espanti.
En el cas de JxCat la contradicció és tremenda perquè planteja una
proposta radical per a un electorat centrista i moderat. Per molt que
pretenguin el president Puigdemont i el seu lloctinent Jordi Sànchez de
construir una força política que no recordi en res a Convergència i Unió
—interioritzant discursos adversaris—, el principal flux de vots no els
vindrà de la CUP ni de l’esquerra independentista, els vindrà de
l’espai polític que queda del que va crear Jordi Pujol, i la força al
territori els la subministraran els alcaldes i regidors del partit,
sempre que no se sentin menyspreats.
És molt significatiu que JxCat, que és la formació política que
ostenta les presidències del país, la considerada legítima i la
considerada operativa, i per tant la que aspira a guanyar, sigui l'única
que encara no ha aclarit qui són, on van i què faran. I si tot era molt
confús abans de la pandèmia, ara només transcendeix una batalla entre
faccions per qui va a la llista i qui no. No cal dir que Puigdemont
encapçalarà la candidatura com a president de la República a l’exili. No
té alternativa i és l'única carta guanyadora que té Junts per
Catalunya, sempre que la negociació de les candidatures no provoqui
divisions i desercions, que ara mateix no estan descartades. La batalla
principal és pel número 2, que en l’esquema republicà serà el candidat a
cap de Govern.
En el món convergent, Puigdemont continua sent la referència
principal, però també li retreuen que no sol encertar en la selecció de
personal, com li va passar a Girona. La situació s’ha complicat tant que
alguns partidaris de recompondre l’espai convergent comencen a
considerar la derrota electoral com un fet necessari per començar de
nou. Puigdemont té assegurat el vot de tots els que el consideren
president legítim destituït per la força, que, com es va demostrar en
l’acte de Perpinyà, són molts més dels que ells volen i diuen, que diria
en Raimon, però el considerat president legítim ha de saber que tindrà
pràcticament tots els mitjans en contra —qui paga mana— i que
magnificaran qualsevol desacord per destruir-lo. I viceversa.
En resum, tothom ha de tenir clar doncs que per participar en
política espanyola cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, i que
fer política independentista cal una disposició absoluta al combat
permanent de tots els seus partidaris, caigui qui caigui.
T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació
compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra
independència també depèn de tu.
_8c4db127-1010-4773-8bd8-9b2de490eb8e.gif)
Coca de Sant Joan
Els petards són una de les tradicions més sorolloses de la nit de Sant Joan
