http://llumsitaquigrafs.tumblr.com/
DOCS] Ribó: “El Cas Casinos ja va demostrar un finançament il·legal de CiU de 1.000 milions de pessetes”
[ENDÈMICA]“La corrupció és tan antiga com la humanitat. El que és absurd és fer discursos, com Rousseau i Emile, com si ara de cop i volta haguessin trobat una vareta màgica que…, «no s’amoïnin, que això de la nit al dia canviarà». Els ho dic després de tot el que els he citat i els he animat a continuar aprofundint en tots els mecanismes de control. Però, en canvi, el que no és tan antic com la humanitat és que quan tenim indicis de corruptela o de corrupció, o els aparquem o passem mesos o anys on no es prenen decisions”
[TRANSPARÈNCIA]“No abandonin l’afany i la voluntat d’anar encara més lluny en aquest tema. No s’ho llegeixin com cap crítica, mai farem prou d’accés a la informació. Més que de transparència, encara, falta una dimensió importantíssima, que no la tenim perquè som relativament novells en democràcia, després de la llarguíssima nit de la dictadura franquista, que és la cultura de fer ús del dret a l’accés a la informació. I el Codi Europeu d’Accés a la Informació posa tanta o més importància a les tasques de promoció, d’educació i de pedagogia dels drets d’accés (…) No hi hauria d’haver cap exclusió, com reiterava en el Congrés –encara que s’escapa de les nostres competències, però allà vaig ser cridat i ho reitero aquí–, des de la Corona fins a l’últim àmbit institucional, en tots els seus racons, passant per aquesta mateixa casa; no hi hauria d’haver cap mena d’espai públic que no fos accessible en aquesta demanda d’un dret elemental. (…) Com diu el codi europeu, que l’excepció fos la rara avis, supertaxada i superdefinida amb els criteris europeus. (…) Conscient, com a síndic, que no hauriad’haver-hi cap límit, hauria de ser raríssima l’excepció, i, sobretot, com els deia abans, promoguin, creem instruments per promoure la cultura de l’accés a la informació. No només perquè ho demana el codi europeu, sinó perquè la gent sàpiga quin dret té, com el pot utilitzar, com això podria motivar també una regeneració democràtica.(…) I em demanen que valori les actuals lleis. No és cap anècdota que els comenci dient que fa pocs dies, Access Info Europe, que és una noció molt seriosa que hi ha a Europa sobre el tema, i molt prestigiada arreu, ha presentat una queixa al defensor del pueblo español, per la deficient implementació del dret de l’accés a la informació”
[LIDERATGE, PEDAGOGIA, CELERITAT]“I el síndic ha recomanat la màxima celeritat en els actuacions per combatre la corrupció –també per la via judicial–; des dels debats que es tindran –es tenen i es tindran; i no es trobarà tampoc una sola solució, sinó que caldrà anar-la adaptant pel que significa un imputat–, les responsabilitats dels càrrecs públics quan es centra en aquest domini, la celeritat en l’actuació de la justícia –no és cap novetat reiterar una vegada més que una justícia lenta no és justícia” fins al combat dels qui difonen falses informacions per confondre o per crear més demagògia sobre la corrupció. (…) és veritat que hi ha hagut celeritat en algunes qüestions, n’hi ha d’altres que estan excessivament temps aparcades. Podem citar el cas paradigmàtic a Catalunya, el cas Millet, però podem parlar de molts altres. (…) Els parla un síndic que ha demanat al Defensor del Pueblo –per donar-los un exemple– que aclareixi amb el ministre actual d’Interior si hi havia o no hi havia determinada actuació delictiva per part d’un alt càrrec públic, com és l’alcalde de Barcelona, amb un compte a Suïssa, amb frau fiscal. Perquè si hi han proves d’això, hauria d’haver ja actuació judicial. I si no n’hi han, hauria d’haver combat frontal amb qui ho va difondre. I si ho va difondre, té proves que les ha extret d’un àmbit governamental, s’han d’assumir responsabilitats. Fem molt mal a la democràcia quan impunement ens podem permetre, des de càrrecs de molta responsabilitat, actuacions com la que estic citant. Això és el que vol dir el síndic per lideratge, pedagogia i celeritat”
[BONES PRÀCTIQUES]“Control sobre les subvencions; sobre el que significa la publicitat de les institucions; sobre els processos de selecció; sobre les llicències; sobre els criteris objectius en les decisions; sobre els indicadors de qualitat de serveis; sobre les incompatibilitats; sobre les respostes expresses amb què he començat la meva intervenció; sobre fugida a resolucions estandarditzades; sobre el raonament en tot diàleg amb els administrats; sobre la diligència; sobre els terminis; sobre els fonaments de fets jurídics; sobre l’actuació dels òrgans jurisdiccionals en els casos precisos; sobre la falsa concepció de discrecionalitat que porta abús; sobre el que són els criteris d’interpretació, amb la seva transparència i la seva publicitat. (…) El codi de bones pràctiques –acabo en dos minuts, perdó–, no són solament bones intencions. El codi de bones pràctiques, quan més precís, millor, i més ens ajudarà i potser els ajudarà en aquesta comissió a fer front als temes als quals cal fer”
[ENFORTIMENT ÒRGANS DEL CONTROL]“Permetin-me que d’aquests els en subratlli un, perquè està molt a les seves mans: l’enfortiment dels òrgans de control. (…) Primer: enforteixin la Sindicatura de Comptes. És un òrgan que hauria de ser molt potent, més potent del que és ara encara, per emetre els dictàmens corresponents de control dels comptes públics. Aleshores, recordo que parlàvem –corregeixin-me, perquè ara segurament ho hem escurçat– de quatre i cinc anys d’endarreriment; segur que no era imputable a ningú dels responsables de la Sindicatura de Comptes, que han estat de tot l’arc parlamentari. (…) I la segona mesura: que hi hagi més celeritat en el trasllat a la justícia. (…) A la primera de canto que nosaltres veiem indicis fefaents d’un il·lícit penal, va directíssimament a mans de la fiscalia i del poder judicial. (…)Diferenciant clarament que tenim, d’acord amb l’Estatut, un òrgan que ha de controlar la constitucionalitat i estatutibilitat de les lleis –consell de garanties. Un òrgan que ha de garantir els drets de les persones davant de les administracions o empreses privades que donen serveis d’interès general, el Síndic de Greuges. Un òrgan que ha de garantir el control de les finances públiques de les administracions, Sindicatura de Comptes. I un òrgan que ha d’alertar de possibles indicis de corrupció a les administracions, que no està a l’Estatut, però que es va crear per part d’aquest Parlament posteriorment, Oficina Antifrau. Cadascú té el seu rol”
[BANCA CATALANA]“Cap passivitat, ni la impunitat, que no m’he cregut mai que ningú sigui impune, ni els silencis, jo no he cregut mai que ens poguéssim refugiar en els silencis. Han començat vostès pel corol·lari amb el tema Banca Catalana. Jo sóc dels que crec que la història sempre ens ensenya, i és una llàstima que estiguem en una societat que cada vegada més l’ahir no compta per a res, i jo crec que és importantíssim que mirem sovint endarrere i que traguem lliçons. (…) el diputat Rafael Ribó va plantejar el tema d’una gestió sobre una banca privada que va acabar amb un forat de l’ordre de 200.000 milions de les antigues pessetes, que es van haver de posar amb diner públic, amb un màxim responsable que s’esqueia que era el president de la Generalitat de Catalunya, i una deducció elemental que feia, i que feia molta altra gent aleshores, era no pot ser president d’un país qui és responsable d’aquesta mala gestió, i subratllo «mala gestió», amb les voluntats ja fa anys que fossin superexplicables i possiblement molt respectables de dir farem «una gran banca, una gran indústria», etcètera, el que es diu en català «probablement es va estirar més el braç que la màniga» i es va anar creant un forat molt gran que va haver de cobrir l’erari públic. (…) El factor diferencial sobre altres crisis bancàries està que això el màxim responsable era aleshores president d’un òrgan constitucional, estatutari, que és la Generalitat de Catalunya, i que no es va disposar assumir cap mena de responsabilitat, i això crec que és un dels greus defectes que arrosseguem a la nostra democràcia, que costa molt que la gent assumeixi responsabilitats, i no m’estic referint ni a les penals, ni a les judicials, he parlat de mala gestió, i de la dimensió d’aquesta mala gestió”
[IDENTIFICACIÓ PUJOL-CATALUNYA]“Crec que és una fal·làcia afirmar la identitat Pujol-Catalunya, ho he dit mantes vegades, ho he escrit darrerament en un article en un mitjà de gran circulació a nivell de l’Estat, perquè és una forma interessada d’interpretar un país en contra del que passava al mateix país i que encara avui circuli continua sent interessada per buscar certs objectius de manipulació a la realitat d’aquest país. (…) el president Pujol mai va superar el 35/36 per cent dels vots. Jo mai confondria el 30 i escaig per cents dels vots amb tot un país. Clar que arribava a majories absolutes tres vegades perquè hi havia una abstenció del 40 per cent dels votants, però de les persones reals del país amb dret de vot arribava a aquests percentatges. D’aquí –ara diré una anàlisi matemàticoelectoral– jo no diria mai que això era el país. Però és que afegiria el reguitzell d’actuacions, ja que m’ho han demanat a mi com a exparlamentari, que es van fer en aquesta casa per desmentir constantment la impunitat, la passivitat –utilitzo els seus termes– el silenci i la identitat en un sol projecte polític. Ara diuen: «No, és que tothom ho sabia i ningú actuava.» Bé, si tothom ho sabia jo no ho sé, torno a dir, preguntin vostès als que estaven aleshores a l’escenari, i per això els apel·lo que mirin, per exemple, aquest debat del Parlament sobre el tema, jo no puc respondre per tots els altres. Nosaltres sí que ho sabíem i actuàvem tant com podíem, a tots els àmbits parlamentaris, i quan vam veure elements susceptibles d’actuació judicial, a l’àmbit judicial, i després m’hi referiré també. Però era una actuació constant al Parlament de Catalunya sense cap espai per cap espiral de silenci, ni perquè ens silenciessin cap tema, i ens podíem passar hores i hores parlant, no de Banca Catalana, de moltes altres qüestions”
[CAS CASINOS]“Quan en el tema casinos una persona de la maquinària interior del negoci casinos ens presenta al grup parlamentari un conjunt de proves nosaltres immediatament –algú m’ho ha demanat, què fan vostès–, immediatament les posem en mans de la justícia, i aquest és el comportament que jo crec que hem de fer sempre tots els que estem en política. Quan trobem un sol indici fefaent de possible delicte immediatament a mans de la justícia i el jutge que ho va investigar, algú l’ha citat aquí, acaba amb un auto que diu: «S’ha demostrat que hi ha hagut un finançament de 1.000 milions de pessetes a Convergència i Unió, i això és il·legal –aleshores la Llei de finançament de partits polítics crec que posava el límit en 10 milions de pessetes–, però no s’ha demostrat cap contrapartida per aquest finançament, per tant, ho arxivem.» O sigui, no estava tipificat penalment en haver passat el límit de finançament, perquè faltava poder demostrar que havia estat a canvi d’algun tipus de favor, i això es va arxivar”
[I FILESA]“Però és que de la mateixa forma quan vàrem tenir també càrrec d’una altra societat com era Filesa, que ens va portar les maletes de tots els documents de Filesa, on possiblement hi havia proves d’indicis fefaents de delicte nosaltres ho vàrem traslladar d’immediat a la Fiscalia General de l’Estrat. En aquest cas sí que hi havia proves de contrapartides, i van fer un judici i hi van haver condemnes, i hi va haver presó”
[L’HERÈNCIA DE PUJOL]“Jo els puc dir amb la mateixa transparència que el estic parlant que, per exemple, no tenia ni idea que hi hagués una herència del pare del senyor Pujol, etcètera, d’això ni idea. I no recordo ningú que plantegés res similar en cap debat parlamentari, ni polític, d’aquest tema concret”
[EL TSUNAMI IMMOBILIARI]“El síndic arriba als desnonaments per primera vegada quan a una població de Catalunya, de la qual em callaré el nom, pisos de protecció oficial s’han més que triplicat els preus, perquè el boom era espectacular, s’han donat hipoteques del 120 per cent, i quan cau això, aleshores tothom a corre-cuita a apagar el foc. I aquí ha jugat erròniament una percepció pública que lligàvem els gossos amb llonganisses, que tothom podia fer negoci, una actuació errònia dels que haurien de garantir correctament la taxació hipotecària –com és que es podien donar hipoteques del 120 per cent–, i unes entitats financeres que pescaven el màxim de benefici. Per això era estatus social. (…)”
[LES PREFERENTS] “Tres quarts del mateix va passar amb les preferents. Quan les preferents, que era un producte superespecialitzat d’inversió, que a Europa només es guardava per a grans inversors coneixedors del mercat, i aquí es va universalitzar, mentre les preferents donessin el percentatge de retribució que es garantia a cada trimestre, ningú piulava. És després, quan, producte de la crisi i de l’enfonsament d’un conjunt d’entitats financeres, quan es va veure que la lletra menuda, que a ningú se li havia dit, i de vegades s’havia jugat amb l’engany, deia «això, al mercat secundari», corre-cuita, apaguem l’incendi”
[MITJANS DE COMUNICACIÓ]“He citat el cas Trias, però hi ha un cas, al meu entendre, més lesiu que el cas Trias en democràcia: el cas d’Artur Mas. Faltaven deu dies per a les eleccions de 2012, i es va difondre per un mitjà de comunicació que el candidat Mas tenia comptes a l’estranger de diner brut. El mateix que el síndic va demanar al cas Trias: u, si això és cert, actuació judicial –parlo de 2012, eh?, i estem al 14, a finals. Si això és cert, actuació judicial, immediata. Si no és cert, responsabilitats de qui ho hagi publicat. I, si no, responsabilitat a qui hagi facilitat aquesta informació. Informació que va negar que la conegués el director de la unitat administrativa que s’apel·lava. Deia que no existia. Informació que fa dos anys i mig que encara ningú ha assumit. I es va deixar córrer en el moment més sagrat de la democràcia, quan la gent es fa l’opinió de què pensa votar, que és el moment més sagrat del dret constitucional. I he quedat…, això sí que ha quedat amb una impunitat total”
[CASTOR]“La penúltima qüestió, el tema Castor. Ho he dit i ho torno a dir perquè m’ho han preguntat: segurament és el escàndol més gran que he vist mai en la meva vida política, que barreja públic i privat, que agafa administracions de colors diferents. (…) Es podia haver evitar fins i tot aquesta promptitud tan estranya i tan rara en tot el panorama polític i públic de les administracions, pagar una quantitat com 1.350 milions en aquell termini tan breu. (…) O sigui, el Constitucional pot suspendre una matèria i se li plantegi en forma de recurs. Està obligat a suspendre-la quan l’admet per part del Govern central, del Govern espanyol. De tots els altres recursos, malgrat que se li demani, se li pot demanar, no està obligat a fer-ho, però ho pot fer, i pot suspendre un article. I nosaltres dèiem en uns documents que va elaborar la Comissió Castor, en què van treballar col·legis professionals de Catalunya, pràcticament tots els implicats: col·legis d’advocats, entitats del territori on ha afectats pels sismes, i el síndic, varen plantejar a unes primeres reunions que tots vostès van rebre, un recurs demanant la suspensió, ara ho dic de memòria, crec que era l’article 4.2, que és el pagament de la indemnització. Si això s’hagués fet abans de termini, i el Constitucional ho hagués acceptat i ho hagués exercit, s’hauria aturat”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada