Expedició al pol Nord: un viatge a l’últim grau de la Terra

Un català celebra amb aquesta aventura els cents anys des que el primer home va posar el peu al grau 90 del planeta

SELENA SORO Barcelona | ARA 25/02/2015 00:00

“El món és un llibre, i els qui no viatgen només en llegeixen una pàgina”. Amb aquesta frase de sant Agustí d’Hipona es presenta al seu blog el català Jordi Canal-Soler, un escriptor i fotògraf que ha viatjat a gairebé tots els racons del planeta, empès per les ganes de descobrir per ell mateix què s’amaga més enllà de les portes de casa. En la seva última aventura, l’abril del 2009, va decidir seguir els passos de Robert Peary, un explorador que el 1909 va aconseguir ser el primer home a arribar a l’últim grau de la Terra, al pol Nord. Cent anys després d’aquella expedició, el Jordi ha recollit la seva pròpia experiència a Viaje al blanco (Editorial UOC), mentre es prepara per viure una nova aventura: la de ser pare.

“A mi van ser els meus pares qui em van inculcar el sentit viatger”, diu a l’ARA. Quan era petit van comprar-se una autocaravana, i van començar a veure món, cada vegada una mica més lluny: des de la punta nord d’Escòcia, fins la punta nord de Noruega. El seu primer viatge sol, quan tenia 22 anys, va ser a Alaska. En aquell moment, el que el va moure van ser les històries que el nord-americà Jack London havia escrit sobre els buscadors d’or i la ruta del Yukon, una zona fronterera amb el Canadà amb rius esquitxats pel preciós mineral, on molts homes es desplaçaven amb la idea -moltes vegades frustrada- d’enriquir-se en poc temps. “M’agrada molt indagar què queda avui de la història dels llocs on viatjo”, diu. Per això alguns els llocs que més l’atreuen són Hawaii, Mèxic o les terres vikingues: Escandinàvia, les illes Shetland o Islàndia: “M’agrada quan vas a un país amb una imatge determinada al cap, que has agafat de pel·lícules o del que t’han explicat, i quan hi aterres descobreixes que és del tot diferent. En aquest sentit, em quedava pendent la descoberta i la carrera del pol Nord”.

Abans de Robert Peary, explica el viatger, n’hi va haver molts que van intentar arribar a l’últim grau de la Terra. Un dels que més s’hi va acostar va ser el noruec i premi Nobel de la Pau Fridtjof Nansen, el 1893. “Nansen va fer construir un vaixell, el Fram -en català, endavant -, dissenyat per quedar-se atrapat entre les plaques de gel, i així poder flotar amb els corrents fins el pol Nord”, rememora el Jordi. Els corrents marins, però, no van ser suficients perquè Nansen arribés al grau 90 (el punt més al nord del planeta), i el 15 de març del 1895 el vaixell va quedar atrapat al grau 84. Nansen va optar per continuar a peu, en una decisió molt arriscada: deixar el Fram endarrere significava reduir les possibilitats de tornar a casa. Després d’avançar durant setmanes, Nansen i el seu company, Hjalmar Johansen, només van poder arribar al grau 85, i van haver de ser rescatats per l’explorador britànic George Frederick Jackson.

Aprendre dels esquimals

Cent anys després de les expedicions de Nansen i Peary, les coses han canviat bastant. “Si Peary va aconseguir arribar-hi va ser perquè va aprendre les tècniques esquimals: la roba, l’ús del trineu, la conducció amb gossos, etc. Tot i això, eren materials molt pesants i complicats de transportar. Nosaltres anem amb roba tècnica, molt més lleugera, i portem trineus de plàstic o de fibra de vidre”, exemplifica el Jordi. “Ara també vas amb la seguretat que et donen els telèfons via satèl·lit, el GPS i la possibilitat d’un rescat, ni que sigui en helicòpter”, continua.

Tot i això, arribar a l’últim grau del planeta no és gens fàcil: “Has de tenir una molt bona preparació física. En tornar, de fet, vaig poder córrer una marató”. El Jordi havia d’arrossegar un trineu de 100 quilos, i no només a través del gel llis: “Al pol Nord les plaques es trenquen pels corrents marins i el vent, es fragmenten i formen esquerdes que xoquen entre elles i s’aixequen. Aquestes crestes les has de travessar, perquè poden ser molt grans i esquivant-les trigaries massa”, explica. “Després del viatge vaig descobrir que part de l’entrenament que necessitava era mental. Jo sóc molt fredolic, i tenia els meus dubtes sobre si podria aguantar 40 graus sota zero: per a això no et pots preparar, el congelador de casa només arriba als 20 sota zero”, diu. Tot i les baixes temperatures, amb l’exercici físic i l’abric de seguida s’entra en calor. De fet, recalca el Jordi, és molt important no suar mai: “T’has d’anar obrint les cremalleres i traient-te capes: si t’acalores, la suor se solidifica i forma una capa de gel dins l’abric. A mi em va passar i no en vaig ser conscient fins que de sobte vaig quedar-me sense forces: el gel m’havia xuclat tota la calor”.

Per això hi ha objectes inesperats que són vitals a l’Àrtic: un raspall de les ungles o fins i tot una escombreta de lavabo -“nova i neta, esclar”- són imprescindibles per espolsar el gel que es forma a la roba. “T’has d’anar adaptant a un ambient on hi ha moltes coses que quan ets a casa no penses. Per exemple, jo al principi duia una cantimplora de plàstic amb aigua: al cap de cinc minuts, estava congelada. Has d’anar sempre amb termos, que siguin bons, i omplir-los amb tes i begudes calentes. I has de menjar molt pel desgast energètic que suposa l’aventura: si a casa ingereixes 2.500 calories diàries, al pol n’has d’ingerir 4.500”.

A part del fred, al Jordi també li feia por no estar preparat per a la monotonia blanca del paisatge: “I va ser al contrari: em va semblar d’una diversitat tan gran que era impossible avorrir-la”. Depenent de la temperatura o la humitat, explica, la neu es congelava d’una manera o una altra, i formava “cristallets en forma d’arbre de Nadal, d’agulla o de boletes”. El gel, depenent dels metres de gruix, era “de vegades blau i de vegades verd”. El moviment de les plaques, en xocar i separar-se “anava creant blocs que sobresortien, i que el vent esculpia com una escultura”.

El més satisfactori de tot, però, va ser el dia de l’arribada al pol. El pol Nord -a diferència del Sud, que està ben localitzat- es mou constantment, i el grau 90 cal trobar-lo amb el GPS. “Quan ho fas és molt emocionant, però al cap d’una estona aquells decimals han canviat i ja no hi ets. També és la gràcia de perseguir aquest somni que té 300 anys: saltar d’alegria i alhora adonar-se de la futilitat de la cerca, perquè al cap d’un moment ja ha desaparegut”, conclou el viatger.