70º ANIVERSARI DE L'ALLIBERAMENT DEL CAMP
Un heroi de Mauthausen
RBA reedita, amb material nou i pròleg de Javier Cercas, del qual els oferim un fragment, el llibre de Benito Bermejo que explica la gesta del fotògraf Francesc Boix, gràcies al qual s'han conservat les fotos que testifiquen l'horror nazi
JAVIER CERCAS
Francesc Boix, sempre cambra en mà.
El segon llibre que conté aquest llibre és un retrat del camp de Mauthausen, un lloc pròxim a Linz, a Àustria, per on van passar gairebé 200.000 presoners de tot el món, gairebé la meitat dels quals van morir; així mateix conté un retrat dels 7.200 republicans espanyols que hi van ser confinats, entre els quals 4.761 van perdre la vida. Aquests espanyols eren la gran majoria dels gairebé 9.000 espanyols deportats als camps nazis, tots o gairebé tots excombatents de l’Exèrcit de la Segona República a qui la victòria de Franco va enviar a l’exili. Per aquí, el llibre de Bermejo es converteix en un altre retrat, el d’una generació d’espanyols que van apostar a fons per l’esperança de canvi real que va representar la Segona República, i que van patir la guerra civil, l’exili a França, la segona guerra mundial i la barbàrie nazi, la majoria dels quals mai van tornar a Espanya; per aquí i pel tercer llibre que conté aquest llibre, el que d’alguna manera els engloba tots: la biografia de Francesc Boix.
Els primers anys de Francesc Boix
Bermejo la reconstrueix amb una gran precisió. Nascut el 1920 al barri del Poble-sec de Barcelona, en el si d’una família laica, catalanista i d’esquerres, Boix va alternar des de molt jove la passió per la fotografia, que va heretar del seu pare, i la militància política, primer socialista i de seguida comunista. A l’esclatar la guerra no passava de ser un adolescent, però, a la Barcelona revolucionària de l’estiu del 36, va començar a publicar fotografies a 'Juliol', la revista de les joventuts comunistes, mentre nuava una amistat per a tota la vida amb alguns dels principals dirigents del partit: amb Gregorio i Joaquín López Raimundo, amb Teresa Pàmies. Era un fotògraf tan obsessiu i vehement que els seus companys de partit li feien broma dient que hauria sigut “capaç de passar-se al bàndol dels feixistes si entre els rojos no tigués oportunitat de fer fotos”. El 1938 Boix va deixar la rereguarda pel front, on va ser enquadrat en la 30a Divisió de l’Exèrcit Republicà i on va seguir exercint de fotògraf; el 1939 es va exiliar a França. Igual que tants republicans espanyols, llavors va malviure uns mesos als camps de refugiats, potser al de Vernet d’Ariège, sens dubte al de Setfonts, a prop de Montalban, d’on va partir al setembre cap a la regió de Vosges, al nord de França. Allà, en algun moment del 1940, va ser capturat pels alemanys, que al mes de maig havien envaït el país. Va estar un temps com a presoner de guerra a Belfort i, ja el 1941, a Fallingbostel, a l’actual estat alemany de la Baixa Saxònia. Per fi, el 27 de gener d’aquell mateix any, va arribar a Mauthausen.Els quatre anys següents els va passar en aquell infern sense alleujament. El camp havia sigut fundat el 1938, poc després de l’annexió d’Àustria al III Reich; era una barreja de camp de treball i d’extermini, i va acabar funcionant en gran part com a centre d’una sèrie de subcamps distribuïts per gairebé tot Àustria, entre ells els de Gusen, Ebensee i Melk. Als seus barracons hi havien començat a arribar republicans espanyols des de principis d’agost del 1940, però s’hi van amuntegar al llarg de la guerra presoners de totes les nacionalitats. Els espanyols es comptaven entre els més nombrosos; dos de cada tres hi van morir, la majoria al camp de Gusen, entre la segona meitat del 1941 i la primera del 1942, la majoria morts de gana i extenuació; no hi van faltar les víctimes del gas, d’injeccions letals, de trets a la nuca, de suïcidis.
En el servei fotogràfic del camp
Enmig d’aquesta apocalipsi, Boix va ser un privilegiat. Des del 1940 al camp hi havia un servei fotogràfic, anomenat Erkennungsdienst i dedicat a fer retrats policials d’identificació dels presos, però també –i sobretot amb el temps– a altres activitats. Boix va tenir la sort de ser destinat allà a finals d’agost del 1941; amb ell van treballar alguns austríacs, alemanys i polonesos, a més de dos espanyols: Antonio García Alonso i José Cereceda. Tots disposaven d’unes condicions d’higiene, allotjament i alimentació millors que les dels seus companys (Boix se’n va beneficiar sobretot entre el 1944 i el 1945, ja que en aquestes dates va ser secretari del servei); també tenien una certa llibertat de moviments per l’interior del camp, fet que els permetia portar a terme determinades activitats clandestines. Així doncs, quan la guerra s’acostava a la seva fi i els SS de Mauthausen van decidir desfer-se de les fotografies que havien fet durant anys, perquè van pensar amb raó que podien ser molt comprometedores, Boix va tenir l’audàcia de guardar-les i, amb l’ajuda d’un grup d’espanyols que treballaven fora del camp i d’una austríaca valenta que es deia Anna Pointner, va aconseguir amagar-ne una part al poble de Mauthausen fins a l’arribada dels nord-americans. Va ser aleshores, a partir del 5 de maig de 1945, dia de l’alliberament de Mauthausen, quan Boix va tornar a exercir el seu ofici a ple rendiment. La majoria de les fotografies dels primers dies de llibertat al camp són seves, algunes tan memorables com la que mostra la gran pancarta multilingüe que van desplegar els republicans espanyols per rebre les tropes alliberadores, o com la sèrie que recull l’interrogatori del moribund i sanguinari comandant del camp, el coronel Franz Ziereis.La difusió de les proves del genocidi
Boix encarA es va estar a Mauthausen fins a principis de juny, moment en què es va traslladar a París. En aquesta ciutat va transcórrer la resta de la seva vida. Ja des dels seus primers temps a la capital francesa va aconseguir que es publiquessin moltes de les fotografies que donaven fe de l’horror de Mauthausen, i el 1946 va ser testimoni en dos processos contra criminals de guerra nazis, celebrats a Nuremberg i Dachau. Va morir al cap de cinc anys, quan només en tenia 30. No va tornar mai a Espanya. No va abandonar mai la seva militància comunista. Als seus últims anys va viatjar molt, gairebé sempre com a reporter gràfic per a publicacions de l’òrbita comunista, entre elles 'L’Humanité', òrgan del Partit Comunista Francès; la seva mala salut d’exdeportat l’obligava a llargues cures de repòs i llargues estades en hospitals, que sens dubte va aprofitar per redactar unes memòries del seu pas per Mauthausen, però només se’n conserva el títol: 'Spaniaker', terme despectiu que els SS i els presos comuns del camp feien servir per referir-se als espanyols. Contra el que s’ha dit, mai va obtenir diners de les seves col·leccions fotogràfiques, encara que va fer tot el possible per difondre-les, i va acabar entregant-ne una bona part a les organitzacions de supervivents i a la premsa comunista o afí al comunisme. Està enterrat al cementiri de Thiais, al sud de París. Després de la seva mort va caure en l’oblit, però almenys fins a l’any 2001 alguns dels seus amics i companys de Mauthausen –Ramón Bargueño, de Toledo; Alejandro Bermejo, de Madrid, i Pablo Escribano, de Rasueros, Àvila– es van ocupar de mantenir neta la seva làpida.Desmontant un testimoni mentider
En les pàgines que prefereixo d’aquest llibre admirable, Bermejo desmunta peça a peça, fins a aniquilar-la, una versió alternativa del robatori de les fotografies dels SS de Mauthausen atribuïda a un dels companys del nostre home a l’Erkennungs-dienst; segons aquesta font, va ser aquest company de Boix i no Boix qui va salvar les fotografies, i la seva gesta li va ser arrabatada per Boix, que a més s’hauria enriquit venent el material robat: tot això amb l’aquiescència o l’encoratjament de la direcció clandestina dels comunistes al camp. Excepte el testimoni mentider d’aquest company deslleial, tots els que conservem sobre Boix són unànimes: tots descriuen un noi d’una vitalitat i una alegria infeccioses, d’una simpatia i d’una vehemència incontenibles, d’un coratge provat i d’un optimisme sense fissures; també són unànimes els retrats fotogràfics que conservem de Boix: en tots hi apareix un home jove i ben plantat, il·luminat a perpetuïtat per un somriure radiant. És la viva estampa de l’heroi.
‘EL FOTÒGRAD DE L'HORROR’. La reedició del llibre de Benito Bermejo, amb material gràfic nou i pròleg de Javier Cercas, porta un subtítol que explica perfectament el seu contingut: ‘La història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen’. Arribarà a les llibreries el 7 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada