La vida entre les parets de la Casa de la Caritat
de Barcelona
Un film explica la història dels infants que hi van viure durant la postguerra
SÍLVIA MARIMON Barcelona |
Des de fa més de quinze anys, al bar del CCCB, cada
dijous, es troben per esmorzar un grup d’avis. Es coneixen des de fa
dècades, perquè van créixer exactament allà, entre els carrers de
Montalegre i Valldonzella, quan el CCCB era la Casa de la Caritat. A
l’entorn d’una taula evoquen records i, fins i tot, es tornen a enamorar
d’antigues companyes de pati. Es van fer grans entre les seves parets
de la Casa de la Caritat, que va funcionar fins al 1957. Alguns eren
orfes, d’altres van perdre el pare al front durant la Guerra Civil. Tots
ells expliquen la seva vida al documental Temps de caritat,
dirigit per Joan López Lloret i produït per La Xarxa, el CCCB i Batabat.
El film es podrà veure demà al CCCB dins el festival DocsBarcelona.
No ha sigut fàcil fer-lo. Els treballadors del CCCB
van ser els primers a alertar que aquests avis tenien una història per
explicar. “Hem estat deu anys treballant perquè sortís. És una llàstima,
però, perquè alguns dels avis s’han quedat pel camí i ja no hem sigut a
temps de recollir-ne el testimoni. Però el que és important és que al
final s’ha fet”, explica Teresa Pérez, que porta 20 anys treballant com a
relacions públiques del CCCB. No tothom, però, vol recordar. Més de la
meitat d’homes i dones que van passar per la Casa de la Caritat no han
volgut que es coneguessin els seus noms.
La Casa de
la Caritat va ser un centre de beneficència actiu a Barcelona entre el
1802 i el 1957. “Volia donar cobertura als orfes, persones amb
dificultats mentals, adolescents amb dificultats diverses, sords,
muts... A principis del segle XIX va arribar a acollir més de dues mil
persones”, explica al documental la periodista i professora de la Ramon
Llull Dolors Genovès. “Era una ciutat dins la ciutat”, afegeix. La
Mancomunitat, creada el 1914, va intentar modernitzar el sistema de
“beneficència”.
Jordi Boada hi va entrar quan tenia 12 anys. “Era
fill d’una família benestant, però al meu pare el van matar el 1937. La
meva mare es va quedar sola amb tres fills i la seva mare. Va morir de
tuberculosi i a mi i al meu germà petit ens van portar a la Casa de la
Caritat. Hi estava tan bé que, quan vaig poder sortir-ne als 14 anys,
vaig decidir quedar-m’hi a estudiar”. Boada fins i tot es va enamorar
entre les parets de la Casa de la Caritat. “Em vaig fixar en ella, en
l’Empar Andrés, i en Marià -un altre company de la Casa- em va fer les
gestions. Vam quedar amb l’Empar a la plaça Universitat i li vaig donar
la mà. Aleshores no ho sabia, però aquell dia, el 6 de juny del 1954,
era el seu aniversari. Feia 21 anys. Quatre dies després tothom sabia
que jo li anava al darrere. Ens vam casar tres anys després. Ella va
sortir de la Casa de la Caritat vestida de núvia i va anar caminant fins
a l’església”, recorda amb un ample somriure.
Boada sempre ha mantingut el contacte amb les
monges de la Casa de la Caritat: “Fins i tot he anat als seus
enterraments. Em van tractar bé. Em van cuidar quan estava malalt. I
estudiàvem, venien professors de l’Institut Balmes”, recorda Boada. La
seva dona, l’Empar, va passar 17 anys a la Casa de la Caritat. Hi va
entrar el 1940, quan tenia sis anys, i en va sortir el 1957, quan es va
casar amb el Jordi. Quan va esclatar la Guerra Civil, a l’Empar l’havien
enviat a les colònies que la Generalitat organitzava a la Molina. Només
tenia sis anys però la van retenir a un camp de concentració de França.
El seu pare va morir al front i la seva mare no va poder assumir el fet
de cuidar-la: “Jo aquí vaig acceptar el que em tocava, perquè a casa,
qui hi tenia? Ningú”, explica.
Ahir, a la presentació del documental, el director del CCCB, Vicenç Villatoro, afirmava que Temps de caritat
és un documental de “memòria emocional”: “Els llocs no són neutres, no
veus només pedres ni cortines ni taules sinó que tothom en té una
memòria i mai és la mateixa. Cadascú hi aboca les seves pròpies
emocions”. Ahir, alguns dels que van passar per la Casa de la Caritat es
queixaven que ja no queda cap rastre de l’edifici que ells van
conèixer. “No s’ha conservat res, no s’ha conservat la memòria”,
afirmava un dels testimonis.
Montserrat Serrano va perdre tots els familiars quan
només tenia 7 anys. Va ser a la Casa entre els anys 1946 i 1948. La van
adoptar però no recorda que l’estimessin. “De tenir una mare, una
germana, una família a tancar-te aquí dins, on no hi havia ningú que et
digués t’estimo o que et posés bé la roba abans d’anar a dormir,
és dur”, explica al documental. Hi ha records tristos i també secrets
que no s’han sabut fins fa ben poc. La Maria Lluïsa Salazar va viure des
de petita i fins al 1957 a la Casa de la Caritat. Sempre havia pensat
que una de les monges era la seva mare, però no ho va poder confirmar
fins fa dos anys, quan la que era la mare superiora l’hi va confessar al
llit de mort.
Llorenç Samaniego, el Sami, té bons
records del seu pas per la Casa de la Caritat. La seva mare, que era de
família militar, el va abandonar quan va néixer. “Em va adoptar una
família de pagesos de Sant Quintí de Mediona. Només em volien per
treballar. A la Casa de la Caritat hi havia aigua i llum. Allà no hi
havia res. Em vaig escapar, vaig caminar fins a Sant Sadurní, vaig
agafar el primer tren que va passar i vaig tornar a la Casa de la
Caritat”, explica. Va treballar en diferents oficis: “He fet de tot. I
d’alguna manera sempre he estat en contacte amb la Diputació -la
institució de la qual depenia la Casa de la Caritat- perquè vaig acabar
fent de xofer per als polítics”.
Les visites de la mare
El pare de Joan Cabó va morir a la Guerra Civil: “Ens vam quedar sense
diners. La meva mare treballava de cuinera en un hospital. S’hi passava
tot el dia, hi menjava i hi dormia. No em podia cuidar i em va portar a
la Casa de la Caritat”, explica. La mare, però, es preocupava per ell:
“Em venia a veure una vegada al mes. Recordo molt bé el dia que em va
portar un plumier. Una altra vegada em va portar una mica de menjar dins
d’una capsa de sabates: ous, xoricet, galetes... Coses que mai vèiem.
La monja ho va agafar i ho va repartir entre tots els nens. Em va fer
molta ràbia, perquè a la meva mare li havia costat molt aconseguir tot
aquest menjar”, recorda. No guarda, però, rancor. Com la majoria de
testimonis que han volgut parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada