L’estable vot barceloní: dels anys 30 a avui

La Lliga pescava l’any 1934 el gruix de vots en zones que el 2011 havien esdevingut fortins de CiU

JORDI MUÑOZ / TONI RODON / FRANCESC AMAT Politòlegs | ARA 23/05/2015 00:00

Tot i que passin dècades i esdeveniments històrics, hi ha certs patrons electorals que resisteixen el pas del temps. Malgrat tots els canvis urbans, socials, econòmics i polítics, si ens ho mirem amb atenció descobrirem molts elements de continuïtat històrica entre les eleccions municipals a Barcelona de l’any 2011 i del 1934.

Què tenen a veure aquestes dues eleccions? Les separen 77 anys i un món totalment diferent. El 1934 tenien dret a vot 572.209 persones, de les quals van votar 323.484, un 56%. Era el segon cop que votaven les dones i la victòria se la va emportar la Coalició d’Esquerres Catalanes -encapçalada per ERC-, amb el 50,1% dels vots emesos. El republicà Carles Pi Sunyer es va convertir en l’alcalde de la ciutat. El 2011, en canvi, el cens electoral barceloní s’havia duplicat: 1.163.594 persones tenien dret a vot, de les quals en van votar 616.537, un 53%: un percentatge molt semblant al del 1934.

Tant el 1934 com el 2011, la participació es va distribuir de manera desigual a la ciutat. En tots dos casos, tal com ha documentat la historiadora Mercè Vilanova, els barris més benestants de la ciutat van registrar nivells més alts de participació. Per exemple, la participació al districte de Sant Martí va ser del 51,3% el 1934 i del 52% en les municipals del 2011. Així mateix, els districtes de Sarrià-Sant Gervasi o de les Corts continuen sent els més mobilitzats. Tot i els matisos, les zones de la capital catalana més mobilitzades continuen sent les mateixes.

Un patró geogràfic semblant

Però les coincidències no acaben aquí. Els mapes són el millor instrument per detectar i representar aquesta continuïtat històrica. Sota la superfície, en moviment i canvi constant, sembla que hi ha uns corrents de fons que estructuren la societat i la política urbana barcelonina. Si ens fixem en els mapes de resultats de la Lliga Catalana el 1934, i de Convergència i Unió el 2011 hi trobem una correspondència remarcable. El 1934 la Lliga -que va perdre les eleccions per 9 punts- va obtenir els seus millors resultats a l’Eixample i a la part alta de Barcelona, mentre que l’esquerra recollia el seu vot amb especial intensitat a les barriades populars. Un patró molt semblant al vot a CiU el 2011.

Així mateix, el 1934 s’ensumava ja la polarització que viuria Catalunya en les eleccions del 36 i els camps ideològics van tendir a concentrar-se en dos blocs ben definits. La composició social dels barris definia molt la sort electoral dels partits de dretes i esquerres. Mentre els obrers s’articulaven al voltant de les esquerres (dels ateneus populars o les organitzacions obreres), la Barcelona burgesa es concentrava en el vot conservador, ubicat en zones benestants aïllades de fàbriques i d’entorns conflictius. No és res especial, ni cap particularitat barcelonina: la revolució industrial va deixar, per allà on va passar, una profunda marca en la geografia urbana, social i política. El que és més interessant, però, és comprovar com, 77 anys després, el mapa polític de la ciutat manté semblances evidents amb el del 1934. Tot i els canvis, les zones que el 2011 van donar més suport a l’actual alcalde van ser bàsicament les mateixes. Només els nous barris de renda mitjana-alta de la Vila Olímpica i Diagonal Mar són noves incorporacions a la geografia política del centredreta barceloní. L’altre canvi que s’observa és a Ciutat Vella, on el 1934 la Lliga encara hi obtenia uns resultats relativament bons (45,2% de vots) i, en canvi, avui en dia és un territori complex per a CiU, especialment el Raval (un 20% dels sufragis).

El cas del Raval, però, és interessant perquè és justament allà on van començar a desenvolupar-se les anomenades casa-fàbriques a la primera meitat del segle XIX, tal com han documentat Jaume Artigues i Francesc Mas. Més enllà d’això, observem un mapa sorprenentment semblant. Amb tot, la Barcelona industrial dels anys trenta ha deixat pas a una ciutat bàsicament postindustrial i orientada cada cop més clarament als serveis. Tanmateix, hi ha elements d’ancoratge. La tipologia i preus dels habitatges, entre altres factors més intangibles com l’entorn en el qual es viu, actuen com un element de preservació de l’estratificació social a la ciutat. La revolució industrial va estructurar la geografia política de tots els països que la van experimentar, i les seves marques es mantenen en bona part dels casos. Barcelona n’és una mostra, com ha documentat la historiadora Mercè Tatjer tot resseguint les fàbriques de la ciutat. Dilluns, quan comentem els resultats de les eleccions de demà, possiblement parlarem de tots els elements de novetat que trobem. I és lògic que sigui així.

Hi ha fluctuacions, escissions i confluències. Canvis de sigles i de cares. Però la política electoral té uns corrents profunds de continuïtat històrica, que faríem bé de no menysprear si volem entendre el que passa. Sovint aquests elements de continuïtat queden soterrats pels canvis que es produeixen en la superfície, fins al punt de fer-se difícils de resseguir. Fins que mirem els mapes i descobrim elements de continuïtat. El que semblava nou i canviant, de sobte, se’ns revela vell i estable.