16.08.2019 08:31
Joan Daniel Bezsonoff
lamenta que, a la Catalunya Nord durant la segona meitat del segle xx,
“la llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí
d’estiu” i, segons es desprèn d’un reportatge que va publicar diumenge
passat el diari espanyol El País, això mateix s’esdevindrà en les
properes dècades amb la llengua de Miguel de Cervantes a Gibraltar; des
de l’inici de la sobirania britànica sobre el Penyal, confirmada en el
Tractat d’Utrecht (1713), a Gibraltar ha continuat parlant-se
sempre el castellà, només que, ara, els nens i els adolescents el
rebutgen; així, parlen entre ells en anglès, es dirigeixen als seus avis
en anglès, malgrat que aquests els renyin i els demanin que se’ls
adrecin en espanyol, i admeten que així com els seus pares pensen en
espanyol, ells pensen en anglès; resulta molt previsible, doncs, en
quina llengua parlaran als seus fills quan, el dia de demà, comencin a
tenir-ne. Les raons d’aquesta actitud s’atribueixen al desenvolupament
de les xarxes socials, on, òbviament, l’anglès és una llengua molt més
útil que el castellà —o el francès— i, també, al rebuig a les
reivindicació per Espanya de la sobirania sobre el Penyal; abandonen el
castellà, doncs, perquè hi veuen un vincle amb un país del qual no en
volen saber res.
Si comparteixo el plany de Bezsonoff i, per això, faig tot el que crec que puc fer per evitar la desaparició del català a la Catalunya Nord amb l’esperança, a més, que, tot i que en futur llunyà que ja no aconseguiré veure, arribi un moment en què es pugui tornar a dir que a Perpinyà no cal preocupar-se pel francès perquè tothom hi parla en català, és perquè em sap greu —o, més aviat, em molesta— que a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans el català no hi sigui la llengua predominant, és a dir, la llengua útil i necessària per viure-hi i treballar-hi amb total normalitat. En canvi, que a Gibraltar es perdi l’ús del castellà tant se me’n dóna, exactament igual com a l’autor del reportatge de El País no es deu amoïnar gaire pel precari estat del català a València, Alacant i Oriola; al capdavall, tots coneixem el posicionament d’aquest diari respecte a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya.
A més, ja em va bé que el castellà, la segona llengua més parlada del món segons la propaganda nacionalista espanyola, retrocedeixi, més que res perquè desitjaria que a l’àrea metropolitana de Barcelona comencés a haver-hi gent gran que renyés els seus néts per dirigir-s’hi en català; tant de bo, doncs, Puerto Rico es convertís en una societat angloparlant, el quítxua i l’aimara esdevinguessin les llengües nacionals de Perú i Bolívia, es declarés el guaraní única llengua oficial del Paraguai i a l’Argentina i a Mèxic establissin una gramàtica i ortografia pròpies, prescindint de l’estàndard general espanyol.
Estic segur que si dic que la República Catalana hauria de mirar d’eradicar el castellà de Catalunya a base de no considerar obligatori aprendre’l i estudiar-lo a l’escola, fins i tot molts catalanoparlants independentistes s’esgarrifaran, però, com podem veure, a les noves generacions de Gibraltar no els representa cap problema renunciar al castellà. Naturalment, també celebro que, avui dia, la llengua internacional sigui l’anglès en comptes del francès, com ho era ara fa seixanta anys, més que res perquè em sembla que, en cas contrari, la situació lingüística de la Catalunya Nord seria pitjor encara, que ja és dir; sort, doncs, que a l’antiga colònia francesa de la Louisiane, territori corresponent als actuals estats americans de Missouri, Illinois, Indiana, Louisiana, Arkansas, Mississippí i Alabama, s’hi va perdre l’ús del francès i, per això, avui dia, els EUA no són pas com el Canadà un país on el francès sigui llengua oficial.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com
Si comparteixo el plany de Bezsonoff i, per això, faig tot el que crec que puc fer per evitar la desaparició del català a la Catalunya Nord amb l’esperança, a més, que, tot i que en futur llunyà que ja no aconseguiré veure, arribi un moment en què es pugui tornar a dir que a Perpinyà no cal preocupar-se pel francès perquè tothom hi parla en català, és perquè em sap greu —o, més aviat, em molesta— que a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans el català no hi sigui la llengua predominant, és a dir, la llengua útil i necessària per viure-hi i treballar-hi amb total normalitat. En canvi, que a Gibraltar es perdi l’ús del castellà tant se me’n dóna, exactament igual com a l’autor del reportatge de El País no es deu amoïnar gaire pel precari estat del català a València, Alacant i Oriola; al capdavall, tots coneixem el posicionament d’aquest diari respecte a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya.
A més, ja em va bé que el castellà, la segona llengua més parlada del món segons la propaganda nacionalista espanyola, retrocedeixi, més que res perquè desitjaria que a l’àrea metropolitana de Barcelona comencés a haver-hi gent gran que renyés els seus néts per dirigir-s’hi en català; tant de bo, doncs, Puerto Rico es convertís en una societat angloparlant, el quítxua i l’aimara esdevinguessin les llengües nacionals de Perú i Bolívia, es declarés el guaraní única llengua oficial del Paraguai i a l’Argentina i a Mèxic establissin una gramàtica i ortografia pròpies, prescindint de l’estàndard general espanyol.
Estic segur que si dic que la República Catalana hauria de mirar d’eradicar el castellà de Catalunya a base de no considerar obligatori aprendre’l i estudiar-lo a l’escola, fins i tot molts catalanoparlants independentistes s’esgarrifaran, però, com podem veure, a les noves generacions de Gibraltar no els representa cap problema renunciar al castellà. Naturalment, també celebro que, avui dia, la llengua internacional sigui l’anglès en comptes del francès, com ho era ara fa seixanta anys, més que res perquè em sembla que, en cas contrari, la situació lingüística de la Catalunya Nord seria pitjor encara, que ja és dir; sort, doncs, que a l’antiga colònia francesa de la Louisiane, territori corresponent als actuals estats americans de Missouri, Illinois, Indiana, Louisiana, Arkansas, Mississippí i Alabama, s’hi va perdre l’ús del francès i, per això, avui dia, els EUA no són pas com el Canadà un país on el francès sigui llengua oficial.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada