Per: Pere Cardús
10.01.2018  22:00
No sé si sou futbolers. Jo ho havia estat molt i cada vegada ho sóc menys. Vaig gaudir molt de l’època de Guardiola com a entrenador i Laporta de president. El cas és que el Barça va començar a fer joc de possessió. Així el van definir els experts i comentaristes esportius. Era una herència de l’època Cruyff. Però si heu tornat a mirar algun partit d’aquell període, veureu que la possessió fou encara més descarada amb Guardiola. ‘La millor manera perquè l’equip contrari no et faci un gol és tenir sempre la pilota’, deia el neerlandès. El cas és que la possessió de l’equip de Guardiola obligava el rival a sortir de l’àrea per empaitar una pilota que no parava de canviar de banda i de posició. No es fa difícil de recordar aquell Madrid sortint a trinxar turmells, cames i genolls per la impotència de no tenir la pilota. En contra del joc de destrucció blanc, la recepta de Guardiola no era tan sols llevar-se ben d’hora, ben d’hora, sinó tenir la pilota i fer sortir aquells ferotges de l’àrea per a crear espais que serien aprofitats amb un fals nou (Messi) entre línies.
Us n’adoneu com n’és, d’útil, aquesta estratègia per a això que ens passa als defensors de la democràcia i la República? D’entrada, jugar al joc que sabem jugar. Possessió de la pilota i joc de construcció. Somriure i esperit d’equip. Tothom la pot tocar; també el porter. Guanyar sempre a les urnes és fer sortir el rival de la seva àrea, que no és pas aquesta. Cada vegada que surten de l’àrea, els clavem un gol. Així va ser el 21 de desembre –després d’haver viscut un 1 d’octubre terrible–, en un partit que vam acceptar de jugar amb el seu àrbitre i amb les regles de joc que van imposar: amb tres jugadors menys, la gespa completament seca i la pilota desinflada.
Hi ha una característica del joc de Guardiola que no ens pot passar desapercebuda: el control i la possessió impliquen dues coses, paciència i constància. Allò que s’ha dit en algunes ocasions del ‘sense presses, però sense badar’. La pilota dels jugadors de Guardiola canviava de peus constantment i, quan una banda del camp es congestionava, en Xavi l’enviava a l’altra punta amb una precisió mil·limètrica. I, d’allà estant, tornava a construir-se una jugada que calia traçar entre línies i amb alegria. Sense presses, però sense badar. I si aquella zona també s’enfangava, canvi de jugada…
Què vull dir? Doncs que si el referèndum i les decisions posteriors no ens ha dut a fer gol, cal tornar a construir una jugada d’una altra manera. Per fer-ho, cal no perdre la possessió de la pilota i crear nous espais. Canviar de posició. També es pot canviar el ritme per fer circular la pilota més de pressa o adormir-la per fer sortir de polleguera el rival. Una cosa que ha portat l’independentisme a ser majoria política i social és haver pres la iniciativa i haver fet projecte. Abandonar la queixa, el lament i el resistencialisme. I l’estratègia d’expulsar-nos jugadors i enviar-ne uns quants a la infermeria pretén precisament que tornem a les posicions del resistencialisme que ens abocava a ser una minoria carregada de raó.
És lògic que l’atac ferotge de l’estat amb la intervenció coordinada de tots els seus braços ens hagi fet posar a la defensiva una temporada. L’actitud contrària potser hauria estat una inconsciència. No n’estic segur encara i no deixo de rumiar-hi. Però recordo que després d’una ràtzia del rival, els equips de Guardiola tornaven sempre al joc de possessió i a la construcció constant de noves oportunitats. Si mai reaccionaven a la defensiva o bé descontrolats i eixelebrats, acabaven amb un sac de gols i la cua entre cames.
La reacció del 21-D va ser molt positiva. L’estat espanyol es va endur una bona derrota. Però ara pensem que, després d’haver guanyat el partit, cal guanyar la lliga. I el rival juga amb els àrbitres a favor i unes regles de joc fetes a mida que tan sols aplica als adversaris quan no li agrada el color de la samarreta que duen. Ara, doncs, cal tornar a prendre la possessió del joc i, per tant, la iniciativa. I això vol dir fer jugades noves. No acontentar-se amb el resultat actual. Cal fer més gols. Crear nous espais fins a trobar el forat.
Vist l’equip que tenim, penso que hi ha una cosa segura i dues incògnites. I no ens hem pas de posar nerviosos. La pilota ara salta d’un cap a un altre sense control. Algun jugador l’allunya amb puntada amunt, un altre cau a terra i demana canvi a l’entrenador, un tercer decideix que cal xutar des de massa lluny. Calma. Hi ha una cosa segura i dues incògnites. La cosa segura: que guanyarem perquè som majoria i ja no hi ha marxa enrere. El país fa costat a la llibertat i a la democràcia, al futur i al benestar de tothom, en el moment de màxima repressió que s’ha vist de molts anys ençà. Ningú no es fa enrere. Ben al contrari, s’hi afegeix més gent. I les dues incògnites: no sabem quan es crearà el forat per on traçar la jugada de la victòria i no sabem com farem el gol. De cap, des de fora l’àrea, amb pilota parada, des del córner, de rebot, acompanyant la pilota fins a la línia de gol, o se’l farà l’equip contrari a la seva porteria. No sabem el quan ni el com. Sabem el què. I per tant, cal persistir i fer sortir el rival de la seva àrea. Ah! I llevar-se ben d’hora, ben d’hora…
@PereCardus, periodista


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]