Opinió

El que caldria aprendre del cas Palau

Joan J. Queralt
Barcelona. Dijous, 18 de gener de 2018
5 minuts

La realitat és complexa, polièdrica i té revolts que no esperem perquè tendim a oblidar-los. Vivim, molt intensament, el procés, que en la legislatura que començà ahir dimecres, ha d’encetar un nou rumb, pot ser amb el mateix destí final, mentre la majoria no sigui contrària, però amb altres derives i potser amb patrons també diversos.

Un dels elements que cal tenir en compte en aquesta nova etapa és que serà l’any de la fixació judicial de la corrupció. El PSOE, amb els ERO, el PP —i la seva plana major— amb diversos Gürtels, i, és clar, Convergència, per més que ara fuig d’estudi, amb el cas Palau.

A Convergència li ha caigut la primera llosa del cas Palau. Cert que no és una sentència ferma, però això ja és igual. Convergència, com veurem, s’ha comportat com si ho fos i ha reiterat el mateix argumentari emprat per tots els encausats i condemnats per corrupció. A més, està pendent de fixar-se la data del cas ITV (Oriol Pujol i d’altres) en un judici per jurat —després de l’esperpent dels vestits de Camps, on va ser absolt—; serà el segon cas de corrupció davant un jurat. A no trigar massa, sortirà també a la llum el cas 3% (últim dels molts noms que ha tingut), cas que afecta directament i sense embuts el PDeCAT.

Finalment, en data no determinada, però segurament amb Convergència completament trinxada, apareixerà en escena el rosari dels casos en què els Pujol, pares i fills, amics i coneguts, semblen estar implicats. L’interessant d’aquests casos no serà —encara que n’hi hauria prou— saber el grau de moralitat de la família regnant al Principat durant moltes dècades, fins i tot abans d’arribar al poder oficial. El rellevant políticament dels diversos encausaments dels Pujol rau a posar llum sobre la vigorosa sospita que moltes de les seves activitats presumptament delictives també es van dur a terme a l’aixopluc del poder del patriarca, a les zones més ombrívoles dels passadissos més foscos dels palaus oficials.

Si hi ha reeixit aquesta corrupció tan estesa a la pell de brau —no hi ha fet diferencial entre les castes catalanes i espanyoles—, és degut a les seves complicitats amb el poder i en afanyar-se a obtenir mitjançant operacions non sanctas la impunitat necessària. Necessària, primer, per no ser descoberts i, un cop descoberts, per poder externalitzar riscos judicials i, sobretot, capitals, actius de tota mena. Una prova: cap acusat o condemnat per corrupció, pública o privada, sembla més pobre i amb menys tren de vida que abans del seu viatge als jutjats. La vida distesa, còmoda, si no luxosa, que han dut sempre, no sembla ressentir-se per les imputacions, les condemnes recorregudes o breus estades en presó. De tota manera, lentament, això té tota la pinta, que, al final, el somriure murri se’ls esborrarà dels llavis.

Les mateixes cares que veiem des de fa temps dient que la corrupció és del passat i que els actuals dirigents o han estat absolts per les urnes o ells no hi eren, supera el més barroer dels cinismes

Anant cap a Convergència. Convergència ha seguit fil per randa l’argumentari dels que estan ficats de peus a la galleda de la corrupció, ara ja oficialment condemnats, com a responsables civils a títol lucratiu dels seus beneficis il·lícits en el cas Palau. En primer lloc, més o menys embolcallats en la senyera, Convergència va negar el que Maragall —fent-se ressò de la vox populi— li va etzibar: el problema del 3%, que hem vist que era el 4%.

No solament ho va negar —van intentar anar als tribunals a defensar el seu honor, ves per on—, sinó que, com tots els implicats de tots els partits, van parlar d’una persecució o conspiració en contra seva. Brandaven com a mall salvífic una mena de lletania que al·ludia a una cacera provinent de foscos quarters, sempre indeterminats. Ara bé, no podia ser que aquests malèvols perseguidors perseguissin a tots —tan diferents en la forma— els corruptes. Així, presentar-se davant la societat com a víctimes del poder, per part de qui reté el poder, sona realment ridícul i més quan les evidències són les que són.

Després, tots, reitero, tots, els, diguem, afectats centren la responsabilitat —la innocència de la seva organització la presenten com a inqüestionable— en ovelles negres, de dins o de fora, pervertidors tòxics que s’aprofitaven de la candidesa angèlica de polítics lliurats en exclusiva al servei de la comunitat. Aquests exemples de virtuts no podien distreure's amb foteses com les mossegades a les contractacions públiques, al tràfic d’influences, a polir-se pressuposts públics i, al cap i la fi, reforçar el seu poder. Res d’això! Aquesta feina bruta i indesitjable és obra d’uns desaprensius que els van sorprendre en la seva bona fe.

Com això tampoc cola, cerquem els dos darrers cartutxos. La primera de les salves té per objectiu treure’s la tifa de la sola de la sabata. Institucionalment, els implicats es fan fora del partit o es canvia el nom del partit. Nou tripijoc. Presentar als antics homes de partit com a pocavergonyes amb qui mai s’ha tingut res a veure o fundar un nou partit, nascut del no-res, voreja el més patètic dels ridículs, atès que es pretén prendre el públic per perfectes tanoques. Presentar com a argument (!) que això pel que els jutgen o condemnen no té res a veure amb ells, manifesta una de les darreres manques de respecte dels polítics institucionals envers la ciutadania a la qual diuen servir i, en veritat, no ho fan, sinó que, amb discursos com aquest, li prenen el pèl.

Lligat amb aquest argument, sorgeix la darrera excusa, en la qual especialment Rajoy, però no només ell, ha estat un mestre, mestre de la inanitat, però mestre al cap i la fi. “Això és molt antic, això és del passat”. El súmmum. Ho hem sentit també a casa nostra. Les mateixes cares que veiem des de fa temps dient que la corrupció, per fi judicialment establerta, és del passat i que els actuals dirigents o han estat absolts per les urnes o ells no hi eren, supera el més barroer dels cinismes.

Si es pretén la regeneració política, a Catalunya en forma d’una nova República, sigui quan sigui aquesta, aquest procés no pot ser amb els materials d’enderroc del passat que encara ens dura

Tot aquest argumentari salpebrat durant els interminables processos —a la lentitud dels quals els corruptes no són en absolut aliens— amb la màxima que fins que no ho digui un jutge, no hi ha corrupció, cal respectar la presumpció d’innocència i preservar l'honorabilitat dels imputats.

Bé, comencen a parlar els tribunals i caldrà dir les coses pel seu nom. I pel seu nom vol dir, que, si es pretén la regeneració política, a Catalunya en forma d’una nova República, sigui quan sigui aquesta, aquest procés no pot ser amb els materials d’enderroc del passat que encara ens dura. Cal fer foc nou.

El president Puigdemont sembla que així ho ha entès en formular la seva lista de Junts per Catalunya, on dels 34 diputats electes, només 14 són membres i no tots massa significatius del PDeCAT, el partit que segons els seus portaveus res a veure té amb Convergència. Alguna cosa a veure tindrà, per Mas també, atès que ha fet un altre pas al costat. Tant pel que ara constatem oficialment, com pel que amb tota probabilitat, com deia abans, constarem al llarg d’aquest any.

Al final, la realitat imposa no creure's les pròpies mentides. L’argumentari, com hem vist, és idèntic per a tots, la sortida, però, no. L’estructura social i de partit és diversa a Espanya i a Catalunya, quelcom que alguns encara no han entès. A Catalunya els partits dinàstics tenen poc o res a fer ni en solitari ni en conjunt, si més no, ara per ara.

En conseqüència, cal a Catalunya una sortida que deixi totes les ovelles negres enrere, com mercaderia avariada. Cendres recremades no fan foc nou. La nova estructura que albirem, sigui la que sigui la forma que adopti, potser tindrà pecats originals, però en cap cas pecats comesos pels que en vulguin ser els seus protagonistes. D’aquest pa, ni una llesca més. No importa qui l’hagi cuit, es digui com es digui i milités on milités.