Dimecres
26.11.2014
03:00
Text complet de la conferència del president Mas "Després del 9N: Temps de decidir, temps de sumar"
Vilaweb
La convocatòria d’avui, a la que agraeixo molt la seva
assistència i l’interès que demostren amb la seva presència, respon a la
necessitat i a la responsabilitat que sento com a President de la
Generalitat de traslladar als nostres conciutadans una reflexió i unes
propostes sobre el procés polític que viu el nostre país. De fet,
intentaré respondre a una qüestió cabdal que molta gent es formula: on
som i cap a on anem. Procuraré donar-los missatges clars i sintètics,
que no pretenen simplificar una realitat de per sí molt complexa, però
sí trobar o proposar possibles sortides a aquesta mateixa
complexitat. Esmento tres premisses, que em sembla imprescindible
compartir amb vostès per entendre bé el que després els explicaré.
— La primera. Comparec únicament i exclusivament com a President de
la Generalitat. La meva reflexió d’avui no compromet ningú més que a mi
mateix. No compromet per tant ni al Govern ni a cap formació política.
A cap.
—La segona. Cal completar el procés polític iniciat ara fa dos anys i
centrat en l’exercici del dret a decidir del poble català. Hem fet
camí, però no tot. De fet, queda la part més difícil del camí, la més
plena d’obstacles, i la més decisiva. Havent avançat tant, no
s’entendria que ara desféssim o aturéssim el camí endegat. Em sembla
evident per altra banda que per orientar i dirigir la política catalana
en els propers anys cal de totes totes saber amb precisió si a Catalunya
hi ha una majoria clara a favor de construir un Estat, o no. I actuar
en conseqüència, en funció de l’escenari triat per la ciutadania a les
urnes. Sense això, no serà possible governar Catalunya amb la cada
vegada més necessària connexió i sintonia entre ciutadania i
institucions. Insisteixo, a tothom sense excepció li interessa
completar democràticament el procés polític del país; tant als del
sí/sí, com als del sí/no, com als del no.
—La tercera. Tot i que la meva intervenció d’avui no pot abordar com
caldria conceptes com model productiu i creació de riquesa, Estat del
benestar i model de societat, civisme i cultura, projecció de Catalunya
al món, i qualitat democràtica i regeneració institucional, ha de quedar
ben clar que tot aquest procés polític que estem vivint té com a últim
fi disposar de les eines per fer una Catalunya millor al servei de les
persones que hi viuen. Una Catalunya millor vol dir una Catalunya més
pròspera i benestant, més justa i solidària, més culta i cívica, més
neta i transparent, més digna i més respectada arreu. Especialment les
persones que vivim aquest procés del dret a decidir amb més passió,
compromís i convicció hem de tenir sempre molt clar que no es pot
confondre l’instrument amb l’objectiu. I l’objectiu no és altre que
poder construir un país que realment valgui la pena i que des de la seva
modesta dimensió pugui contribuir al progrés de la humanitat sencera.
Avui podem dir, amb molt d’orgull, que pel seu civisme exemplar, la seva
capacitat de mobilització multitudinària, i la seva pulcritud
democràtica, la societat catalana està ja contribuint a fer un món
millor. En efecte, no trobareu, gaires exemples al món de moviments
populars amb el grau de compromís, implicació i esperit constructiu com
el que està protagonitzant Catalunya. El missatge és molt potent: un
poble pot aspirar a la seva llibertat des de la fraternitat, sense cap
mena de violència i amb un somriure als llavis. I fer-ho, fins i tot,
havent de sobreposar-se constantment a l’actitud hostil de l’Estat al
qual pertany.
Establertes aquestes premisses, miraré de respondre la primera de les grans qüestions: on som.
D’entrada, els diré que la majoria de la societat catalana i l’Estat
espanyol es mouen en freqüències d’ona diferents: mentre a Catalunya es
reclama més i millor autogovern, més capacitat de decisió pròpia, a
l’Estat s’executa un procés de recentralització política sense
contemplacions. L’Estat no pot esborrar formalment l’autonomia, però la
va deixant sense contingut, la va buidant. Aquesta autèntica involució
afecta totes les Autonomies, però a Catalunya es viu de manera diferent.
I es reacciona de manera també diferent.
Val a dir que la voluntat d’autogovern de Catalunya no és fruït d’una
rauxa passatgera sinó que enfonsa les seves arrels en la profunditat de
la seva història. Enguany, ho sabeu molt bé, commemorem tres-cents anys
de la pèrdua de les institucions i les llibertats catalanes; i cent
anys del primer intent de recuperar-les amb la creació de la
Mancomunitat. És a dir, l’aspiració de governar-nos a nosaltres mateixos
és una constant de la nostra història col·lectiva, i val tant per la
Catalunya de principis del segle XX amb dos milions de persones, i amb
poca immigració, com per la Catalunya actual amb set milions i mig de
persones, que majoritàriament tenen un origen familiar de fora de
Catalunya. Per tant, es pot afirmar amb rotunditat que l’anhel
d’autogovern forma part consubstancial de la identitat catalana, de la
nostra manera de pensar, de fer i de ser. D’abans i d’ara mateix.
Tanmateix, aquesta nítida identificació catalana amb l’autogovern no
explica del tot el perquè d’on som ara. De fet, a l’autogovern cal
afegir-hi l’aposta de pertinença a l’Estat espanyol com a constant de la
nostra història contemporània. Així va ser amb la Mancomunitat i la
Lliga de Prat de la Riba i de Cambó fa cent anys; així va ser amb la
República i l’ERC dels Presidents Macià i Companys ara fa vuitanta anys;
així va ser amb la recuperació de la Generalitat i el retorn del
President Tarradellas fa gairebé quaranta anys; així va ser en les dues
dècades de governs de CiU i del President Pujol; així va ser en els dos
tripartits del President Maragall i del President Montilla; i així va
ser en els dos primers anys del govern que tinc l’honor de presidir.
És en aquests darrers dos anys, i per primer cop de manera
consistent en més de cent anys, que aquestes dues constants històriques,
autogovern català i pertinença a l’Estat espanyol, poden no
necessàriament coincidir. I dic no necessàriament perquè aquesta és una
decisió que haurà de prendre el conjunt del poble de Catalunya.
Què ha passat doncs que expliqui el que està succeint per primera
vegada en tants anys?Hi veig una causa principal i dues de
complementàries.
La principal és el comportament de l’Estat; ras i curt, a la majoria
de catalanes i de catalans, l’Estat ens ha fallat. I ens segueix
fallant.
Les causes complementàries són la democràcia i la globalització.
La democràcia ens fa perdre la por d’altres temps perquè impedeix
l’ús de la violència i ens dóna una força que no havíem tingut mai
durant tant de temps. Se’ns pot intimidar, pressionar i perjudicar, però
només fins a cert punt.
I la globalització enderroca o dilueix fronteres, també mentals, i
ens fa entendre que no podem fer front a demandes i exigències del segle
XXI amb la mentalitat i els clixés dels dos segles passats.
Tanmateix, deia que la causa principal que explica el que estem vivint radica en el comportament de l’Estat espanyol.
Un Estat, ho vull deixar molt clar, al que des de Catalunya i des
del catalanisme, i des de la recuperació de la democràcia, hem ajudat en
tot moment. No hi ha tema decisiu a l’Estat espanyol des de la
transició política en el que el catalanisme, amb els seus diferents
accents, no hi hagi contribuït de forma positiva. I alguns cops, de
manera decisiva.
Un Estat amb el que vàrem negociar i pactar un nou Estatut
d’Autonomia, referendat pel poble català l’estiu del 2006, i fulminat
pel Tribunal Constitucional l’estiu del 2010 després d’una penosa
sensació de parcialitat, d’una duríssima campanya en contra, amb
recollida de signatures inclosa, del Partit Popular aleshores a
l’oposició, i d’una ostentosa inhibició del partit Socialista aleshores
al Govern.
Un Estat al que se li va oferir durant mesos de l’any 2012 un Pacte
Fiscal, com a sortida després de la fallida de la via estatutària, i que
no es va preocupar ni de seure a la taula per parlar-ne, tot i que
estava reiteradament advertit de la creixent desafecció i desconnexió
mental de bona part de la població catalana envers l’Estat espanyol.
Un Estat que va menystenir les primeres grans mobilitzacions de bona
part de la societat catalana a favor del dret a decidir, i que les va
seguir ignorant a mesura que agafaven més volum i més força.
Un Estat que enaltia la majoria silenciosa que no anava a les
manifestacions però que alhora menyspreava la majoria parlamentària a
favor del dret a decidir. Una majoria, per cert, sorgida de les
eleccions al Parlament de fa dos anys que vaig avançar precisament per
escatir quina força hi havia a Catalunya per iniciar aquesta via que
estem seguint. Sempre he posat les urnes abans de prendre grans
decisions. Ho recordo amb la voluntat que s’entengui bé el que avui
proposaré.
Un Estat que es va mostrar ofès quan partits catalans molt diferents
varen ser capaços de pactar contra pronòstic la data i la pregunta de la
consulta, ara farà un any. Ofès per no haver-los avisat d’aquest acord,
quan era el mateix Estat el que no deixava ni una sola opció a pactar
res que tingués a veure amb l’exercici del dret a decidir, molt abans
de saber la pregunta acordada.
Un Estat que l’abril d’aquest any va donar un altre cop de porta als
parlamentaris catalans que varen anar a defensar un referèndum acordat,
fins i tot oferint la possibilitat de tornar a parlar de la data i de
la pregunta. Un Estat que va rebutjar just després una consulta tolerada
i no vinculant, d’acord amb una llei, la de consultes, aprovada aquest
estiu pel Parlament amb 107 vots a favor sobre 135.
Un Estat que no es va conformar amb la suspensió del decret que jo
mateix havia signat convocant la població catalana a votar el 9-N, sinó
que també va fer suspendre pel Tribunal Constitucional l’anomenat procés
participatiu dissenyat en substitució de la consulta.
Un Estat, en fi, que diu que no a tot, que ni fa ni deixa fer, que
juga a atemorir i espantar col·lectius de persones vulnerables o febles,
que confronta la legalitat amb la legitimitat en lloc de fer-les
compatibles, que fa política a través del Tribunals i que pressiona la
fiscalia per inhabilitar, multar o fins i tot privar de llibertat
membres d’un Govern el pecat dels quals ha sigut escoltar la gent i fer
tot el possible per posar les urnes. I que, sigui dit de passada, ho
tornarem a fer quan calgui, sense por de querelles injustes.
Bé, aquí és on som a hores d’ara.
Just en aquest punt que som, afloren dues preguntes que entenc que requereixen una reflexió addicional per part meva.
La primera, és si es pot esperar raonablement un canvi d’actitud per
part de l’Estat espanyol respecte de les aspiracions catalanes
majoritàries?
La segona és si Catalunya es veu i es sent capaç de prosseguir el
camí iniciat fins a completar l’exercici del dret a decidir i
implementar el resultat que se’n derivi, si aquest fos el de
constituir-se en Estat.
Sobre la primera, la possible reacció de l’Estat personalment,
personalment subratllo, sóc bastant escèptic. Tinc, a aquestes alçades,
prou experiència acumulada per no esperar massa d’un Estat que pensa,
sent i actua de manera molt diferent a la de la majoria de la població
catalana. Els forts lligams de tot tipus, culturals, econòmics,
històrics, familiars i emocionals existents entre Espanya i Catalunya no
tenen una bona traducció ni equivalència polítiques.
La raó és coneguda: no hi ha un tracte entre iguals, de tu a tu, sinó
una relació de jerarquia i subordinació, de dalt a baix. Per cert, no
cal trencar-se massa la closca per saber qui està a dalt i qui està a
baix, qui mana i qui ha d’obeir, qui dicta i qui pren nota. En aquesta
relació desigual, hi ha una manera prou coneguda d’anar tirant i
d’aguantar-se: fer el bon minyó, ajudar, queixar-se una mica però no
molt, exigir però no gaire, i acceptar de facto i de iure la jerarquia;
aleshores es produeix la famosa “conllevancia” orteguiana. De fet, és
la situació que hem viscut majoritàriament en el temps, també en els
darrers trenta-cinc anys.
Ara bé, en els pocs moments, com ara, en els que Catalunya eleva
l’ambició del seu projecte nacional i el to de la seva reivindicació, en
els que pretén ser tractada de tu a tu, és a dir, com una nació de
debò, en els que vol equiparar-se amb les altres nacions del món des del
punt de vista del dret a decidir -que es reconeix fins i tot a nacions
sense Estat propi, com Québec i Escòcia- aleshores s’acaba la
“conllevancia” i es substitueix per l’”acoso y derribo”.
És on som ara. Surten els vells i coneguts fantasmes de la
intolerància, els tics i els prejudicis d’un Estat que “desprecia cuanto
ignora”, d’un estat que a canvi de vèncer li és indiferent
convèncer. De tota manera, malgrat el meu escepticisme, element
protector contra la ingenuïtat o l’excés de confiança, ho sé molt bé,
com a President de la Generalitat sempre he de deixar una porta oberta a
un eventual canvi d’actitud de l’Estat. Així ho he fet fins ara, i així
ho seguiré fent.
El meu escepticisme respecte de la capacitat de l’Estat de canviar en
un sentit positiu la seva actitud de fons cap a Catalunya, no serà
obstacle per una observació atenta de la nova realitat, si aquesta
realment es produeix. Escepticisme no significa intransigència. Un canvi
d’actitud de l’Estat que no fos simplement un cant de sirena podria
venir per dues vies diferents: una, altament improbable però altament
desitjable, seria que s’avingués a negociar un referèndum acordat. La
via britànica o la canadenca. És a dir, sí al dret a decidir, sí a
l’autodeterminació, i no a la independència automàtica sense negociació.
Aquest escenari fóra el millor, però a hores d’ara sembla ciència
ficció, dissortadament. La segona via, més probable però molt verda
hores d’ara, seria que l’Estat fes una proposta concreta per encarar el
conflicte amb Catalunya. Sembla que cada vegada hi ha més veus a Espanya
que s’expressen en aquest sentit. Alguns pensen que després de les
eleccions municipals i autonòmiques del maig i de les generals a Corts
de la tardor de l’any 2015 aquestes veus aniran a més i acabaran fent
prevaldre el seu criteri. També en aquest punt sóc escèptic
personalment.
Si l’Estat, fixeu-vos, no va saber pair un estatut retallat, com
podria ara digerir, per exemple, una reforma constitucional que donés
resposta a les aspiracions majoritàries de la població catalana? Per
arribar a fer això caldria que es mengessin molts gripaus, i em temo que
no hi estan massa acostumats. Nogensmenys, si aquesta proposta de
l’Estat arribés a veure la llum, la meva posició com a President ha
sigut i segueix essent la mateixa: escoltar-la, defensar la nostra
posició amb el màxim consens a Catalunya, i posar com a condició que la
decisió final correspon al poble de Catalunya en una votació directa.
Dit d’una altra manera, no es pot tornar als despatxos allò que ja és de
la gent, perquè s’ho ha guanyat. La segona pregunta a la que em referia
fa una estona i que mereix uns comentaris és si Catalunya és capaç de
completar el camí iniciat comptant amb els seus propis mitjans. En
aquest cas, la meva resposta és que sí. El nou de novembre el país ho va
demostrar. Va ser una culminació esplèndida i esplendorosa de les
immenses mobilitzacions socials precedents. El gir també va representar
una altra fita: la majoria d’edat de Catalunya com una nació que no
només es reconeix a sí mateixa sinó que exerceix per ella mateixa. És
conegut que la majoria d’edat no comporta automàticament l’emancipació,
però sempre significa un canvi d’estatus.
El 9 de novembre Catalunya va canviar d’estatus, perquè va trencar
l‘statu quo, el va superar per elevació; aquest cop, ho vaig dir davant
de més de cent periodistes aquella nit, Catalunya es va mirar al mirall,
i es va agradar. L’endemà, les catalanes i els catalans seguíem tenint
els mateixos reptes i problemes: atur elevat, pobresa, desigualtats,
precarietat de les finances públiques, avui és el dia mundial contra la
violència de gènere; i seguíem tenint instruments i recursos escassos
per fer-hi front. Però el deu de novembre Catalunya era un país més
lliure i per tant més segur de sí mateix. Un país mentalment i
anímicament més preparat per construir el seu futur i per posar més en
marxa les seves altes potencialitats. Ara bé, del camí que ens va portar
fins al nou de novembre n’hem de treure també algunes lliçons.
Identificar millor les nostres debilitats, que les tenim. I aprendre
millor dels nostres errors, quan els cometem.
Permeteu-me una breu reflexió en aquest sentit. A Catalunya s’ha
demostrat que hi ha una fórmula guanyadora. La fórmula diu així:
societat civil organitzada i mobilitzada + institucions públiques
compromeses + civisme + objectius clars i compartits = èxit de
país. Apliquem aquesta fórmula al 9N: voluntaris i entitats +
Generalitat i Administracions locals + civisme exemplar + posar les
urnes = èxit de país. Explicat així pot semblar fins i tot senzill; com
bufar i fer ampolles. Però la complexitat de fer-ho així és enorme,
entre d’altres raons perquè no estem parlant d’una ciència exacta sinó
de quelcom que pot esdevenir un còctel explosiu: la barreja de la
condició humana i la política. Vaja, dinamita pura... Fixeu-vos que dels
ingredients de la fórmula, no en pot fallar cap. Si en falla un, l’èxit
ja no és el mateix. Cal que la fórmula funcioni completa si Catalunya
vol prosseguir i completar el camí endegat. Aleshores, quan això
succeeix, l’efecte que es provoca no és només de suma, sinó d’autèntica
multiplicació. És a dir, el 9N. Us parlava d’identificar debilitats i
errors com a teràpia i vacuna pels temps a venir. Debilitats i errors
nostres. N’esmento uns quants, fruit de l’experiència i pel que bonament
pugui servir de cara a aquests propers mesos i anys.
—El primer, no confondre els rols de la societat civil i de les
institucions públiques. Els dos rols són exactament igual de decisius,
absolutament complementaris, però han de tenir perfils ben definits i no
trepitjar-se.
—El segon, en processos d’alta complexitat, no es pot convertir
l’anècdota o el detall en categoria principal. Dit en llenguatge
col·loquial, no es poden gastar energies que no ens sobren en ocupar-se
de qüestions pròpies de llepafils o de perepunyetes. A Catalunya hi ha
discussions eternes sobre temes que a l’hora de la veritat són
absolutament menors, secundaris o irrellevants. Cal anar al gra i saber
identificar allò que és essencial. Destriar, mai millor dit, el gra de
la palla.
—El tercer, actuar amb coratge no equival a no tenir por. No tenir
por de res acaba sent inconsciència. El coratge consisteix a superar la
por, i no pas a no tenir-ne. Tornant al llenguatge col·loquial, una
sobredosi de pit i c....... que escalfi les neurones pot ser tan
contraproduent com un acomplexament permanent, un encongiment permanent,
que les deixi congelades i no permeti actuar. A Catalunya tenim dos
conceptes que són tan nostrats que no tenen fàcil traducció: el seny i
la rauxa. Una bona i justa proporció dels dos és el que ens permet
avançar amb pas ferm i segur
—La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no
passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una
manca d’ideals.
Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant
per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a
tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin
quants més millor. Tanmateix, hi ha moments en els països, pocs moments,
en els que cal saber difuminar una mica l’ombra de la ideologia pròpia a
canvi de fer brillar la llum de l’ideal comú.
Al meu entendre, a Catalunya ara som en un d’aquests moments que es
donen molt de tant en tant i que cal saber aprofitar. Hi ha moments en
què no treballes prioritàriament per una ideologia, ni tan sols per una
sola generació, sinó per a moltes alhora. La política està molt
entrenada a treballar pel teu espai concret i pel teu temps present; pel
teu partit, i per ara. Hi ha moments, però, que l’espai passa a ser el
de tots, i el temps no és només ara, sinó l’abans i el després. És a
dir, que el temps present és la ròtula que enllaça tot el que moltes
persones han fet en el passat amb el que moltes persones podran fer en
el futur. Són aquells moments, doncs, en els que cal actuar amb
generositat, amb molta generositat si cal. I si cal, amb molta
generositat.
Fins aquí l’anàlisi d’on som.
L’altra gran pregunta que es fa molta gent és cap a on anem.
Abans d’endinsar-me en aquest terreny, desconegut però una mica menys
que fa dos anys, em permeto insistir en la primera premissa de la meva
intervenció: el que avui els dic, inclòs el full de ruta i les propostes
que exposaré, només em comprometen a mi. A mi, s’entén, com a President
del país. S’han d’entendre, per tant, com una invitació a una reflexió
serena, positiva, amb voluntat de prendre les millors decisions i de
sumar tant com sigui possible.
Per saber cap a on anem, recuperaré el que vaig deixar escrit en el
debat de política general celebrat en el nostre Parlament el setembre de
2013, fa més d’un any. Deia aleshores:
Volem celebrar la consulta
de manera acordada amb l’Estat, o com a mínim en un marc de tolerància
i, per tant, en absència de conflicte jurídic. I afegia:
Si
malgrat la nostra inequívoca voluntat de diàleg i d’acord cap
negociació amb l’Estat és possible, estic disposat a utilitzar com a
President tots els instruments democràtics i legals al meu abast a fi de
facilitar que el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu
futur com a país, inclosa la convocatòria d’eleccions. No és l’escenari
que desitjo, ni és el millor. Tanmateix, estic disposat a arribar fins a
aquest punt, com a últim recurs, si es pretén silenciar la veu i
impedir el vot de les catalanes i dels catalans. Som exactament en aquest punt.
L’Estat pretén silenciar la veu i impedir el vot de les catalanes i
dels catalans per decidir el futur polític del país. I no només això,
sinó que l’Estat pretén inhabilitar, multar i si pot empresonar aquelles
i aquells que volem escoltar la veu i facilitar el vot dels nostres
conciutadans. Ha arribat l’hora, per tant, d’utilitzar l’únic instrument
que ens queda per poder fer la consulta que se’ns nega. No tinc cap
inconvenient, cap inconvenient, a dir que no és el millor dels
instruments, però no n’hi ha d’altre. Quan persegueixes un gran
objectiu, i el dret a decidir d’un poble ho és, has d’estar disposat a
fer ús de tots els estris disponibles. D’aquests, gairebé tots depenen
de la voluntat de l’Estat: referèndum, consulta no referendària,
consulta tolerada. En canvi, les eleccions només depenen de nosaltres. I
són legals per definició. I no es poden suspendre o invalidar... vaja, a
menys que algú no es begui definitivament l’enteniment.
Assumida doncs la decisió de fer ús de les eleccions com l’únic i
l’últim mecanisme disponible per conèixer l’opinió de la ciutadania amb
relació a si Catalunya ha de constituir-se en Estat o no, la pregunta és
quin tipus d’eleccions. Es parla de terminologies que sovint s’escapen
de l’abast de la majoria de la població: se’n diu plebiscitàries,
constituents, referendàries, etc. Totes aquestes definicions tenen una
base política, però no responen a cap categoria jurídica; i no cal dir
que quan parlem d’eleccions, i sobretot de consulta sobre el futur
polític de Catalunya en forma d’eleccions, no té sentit apartar-se del
marc legal existent. Sempre m’heu sentit dir que, en allò que depengués
de mi, hi hauria consulta, i seria legal. M’expressava amb aquesta
claredat perquè sempre vaig tenir al cap que, si no hi havia altre
remei, les eleccions es convertirien en la consulta. Per tant, de quin
tipus d’eleccions parlem? Per respondre aquesta pregunta, és important
retenir tres conceptes:
—El primer, per part de qui les convoca, jo mateix, serien eleccions
al Parlament de Catalunya ajustades a la legislació actualment vigent.
S’acaba doncs la discussió sobre si el que es fa és legal o no. La
suposada manca de legalitat és el gran argument de l’Estat espanyol per
haver intentat impedir la consulta a Catalunya. Doncs bé, quan es
convoquen eleccions segons l’ordenament legal estatal, ja no hi ha
il·legalitat possible.
—Segon, són els partits polítics i la societat civil organitzada els
que converteixen les eleccions normals convocades pel President de la
Generalitat en la consulta que no ens han deixat fer d’una altra manera.
Després explicaré com es fa això, segons la meva opinió.
—Només avançaré les eleccions si es compleix la condició anterior, és
a dir, si són per fer la consulta. Si es volen eleccions per canviar el
Govern o per modificar la representació de cadascú en el Parlament, no
hi haurà avançament. En aquest cas es farien quan toquen, a finals del
2016, completats els quatre anys de legislatura. Aclarit el concepte
eleccions / consulta i el procediment a seguir, intentaré respondre una
altra qüestió principal: què és el més decisiu d’unes eleccions o d’una
consulta? A parer meu, el resultat. Perquè? Perquè és el que reflecteix
que tria la votació, aquells que van a votar. El resultat, i cap altra
cosa, és el que determina si hi ha una majoria a favor d’una determinada
qüestió, i quina dimensió, grandària o amplitud té aquesta
majoria. Permeteu-me doncs que introdueixi una reflexió addicional que
no em sembla gens menor: el resultat, que és el més important, ha de ser
nítid, clar i molt entenedor. No pot donar lloc a discussions sobre què
s’ha votat; no es poden donar excuses per confondre la interpretació
del resultat. Ni a casa, ni a enlloc del món.Per anar bé, tothom ha de
saber què ha votat el poble de Catalunya. I aquest fet cabdal aconsella
fer les coses d’una determinada manera.
A Catalunya hem de tenir molt clar que els centres de poder
existents, i per tant els Estats constituïts, no esperen amb els braços
oberts la configuració d’un Estat a Catalunya. Per a ells, aquest
escenari representa un problema en la mesura que significa una
confrontació directa amb l’Estat espanyol, un poder constituït en el món
des de fa alguns segles. Amb aquesta afirmació no pretenc generalitzar,
ja que seria injust i massa simplista. He constatat personalment al
llarg dels darrers dos anys que hi ha països que entenen molt bé i
respecten el nostre dret a decidir com a nació. I sobretot he comprovat
que gairebé ningú entén l’immobilisme petri del Govern espanyol davant
d’un gran repte democràtic i d’Estat com planteja Catalunya.
Si explico tot això és per fer entendre un concepte que serà
determinant: no podem donar des de Catalunya ni la més mínima excusa
perquè el resultat de les eleccions o de la consulta en forma
d’eleccions sigui mal interpretat, i per tant discutit i finalment no
acceptat com a vàlid. Si Catalunya, a través d’una majoria suficient de
la seva població, vol formar part del club que conformen els Estats, ha
de seguir les normes d’admissió. I la primera norma, que no ens podem
saltar, és poder comprovar de manera nítida i clara que hi ha la majoria
social a les urnes. I que s’han seguit els procediments legals per
aconseguir-ho.
Tot això és possible, però només sota determinades condicions o blocs de qüestions que exposaré a continuació.
La primera condició, o el primer bloc de qüestions, és que hi ha
d’haver una pregunta o un programa clar, que tampoc doni lloc a
discussions sobre què es vota. No podrem tenir un resultat clar si la
pegunta no és clara. Per determinar què vol dir una pregunta o un
programa clars, hem d’anar a l’arrel del problema, que no és altre que
saber si es vol que Catalunya esdevingui un Estat independent, o no. Per
tant, es tracta de preguntar exactament això, i no altres coses.
La dificultat amb la que toparem per fer aquest plantejament és que
no tots els partits polítics catalans voldran acceptar que les eleccions
al Parlament girin entorn d’aquesta qüestió. Alguns voldran parlar de
moltes altres coses, i així ho reflectiran en els seus programes
electorals. Estaran en el seu dret de fer-ho així. Però si tots fem el
mateix, aleshores les eleccions no tindran un resultat clar, que és el
que ens convé per resoldre la qüestió de fons. Si tots parlem en els
nostres programes de totes les matèries d’unes eleccions tradicionals,
com podrem dir aleshores que el que s’ha resolt a través d’aquestes
eleccions és si Catalunya vol ser un Estat o no? Recordem que si ara pot
tenir sentit avançar les eleccions és només per fer la consulta, i no
per altres raons. Per a la resta de temes, per cert molt importants, les
eleccions toquen d’aquí dos anys, i no pas ara.
La conclusió d’aquest primer bloc és diàfana. Com que és legítim que
algunes formacions polítiques es presentin a les eleccions al Parlament
amb programes sobre totes les matèries del país, hem de garantir que
algunes altres formacions es presentin només amb un programa que si
obté la majoria signifiqui l’aval de la població catalana per convertir
Catalunya en un Estat. Això també és legítim, i molt més tenint en
compte que se’ns ha impedit fer-ho d’una altra manera. Com que Espanya
no es comporta com el Regne Unit o el Canadà, nosaltres solament ho
podem fer d’aquesta manera, que no és la millor, però és l’única
possible. En forma d’eleccions avançades, amb un programa clar que es
centri en el tema de fons, i amb la voluntat d’obtenir una majoria en el
Parlament que transmeti un resultat clar i entenedor a tot el món.
El segon bloc de qüestions a resoldre és dels que porta més debats i especulacions.
Una llista, o vàries llistes?
En una primera aproximació, és evident que de llistes n’hi haurà
moltes, com a totes les eleccions. Com he dit abans, també n’hi haurà
que negaran l’ús d’unes eleccions per fer una consulta sobre el futur
polític de Catalunya. Per tant, la discussió d’una o vàries llistes es
circumscriu a l’àmbit dels que varen defensar el sí-sí el passat nou de
novembre, incloent-hi els partits que no es varen oposar al segon sí i
hi vulguin ser presents.
Doncs bé, el meu criteri, reitero que personal, és que si hi ha més
d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa
obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament. És a dir, a parer meu,
el tema no és quantes n’hi ha. El punt decisiu és que una d’elles
tingui prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular, prou
majoria com perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha
guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions. Resulta evident
per altra banda que després de les eleccions es poden fer acords amb
altres formacions que hagin obtingut representació, però sempre des de
la legitimitat d’haver assolit la majoria directa a les urnes.
El tercer bloc a encarar és si la dinàmica tradicional i habitual
dels partits permet dur a la pràctica una operació d’aquesta envergadura
que acabo de descriure.
La veritat és que tots ho veiem difícil, perquè objectivament ho és.
Els partits tenen i defensen interessos contraposats, molt sovint, per
això se’n diuen partits, perquè representen parts d’un tot o conjunt més
general. Són el mirall del pluralisme de la societat. Tanmateix, no
sempre el que és més difícil esdevé impossible. El 9 de novembre n’és un
bon exemple. Hi va haver un moment a mitjans d’octubre, que tot
semblava perdut. Però no ho estava, de perdut. Calia tenir convicció i
fe en que les coses podien sortir bé, i jugar-se-la. A tot o res. I
demostrar, i demostrar-nos, que difícil no significa impossible. I que
quan la barca trontolla, i aquella trontollava, sempre hi ha persones
que estan disposades a remar si cal amb les mans per evitar el naufragi i
arribar a port amb el passatge i la tripulació sans i estalvis.
Aquestes persones són les imprescindibles, i sortosament a Catalunya
n’hi ha moltes; més de les que sembla a primera vista.
Doncs bé, davant del repte immens que tenim, que es presenta tan
poques vegades en la història dels països, som capaços a Catalunya de
configurar una llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa
prou clar, que obtingui la majoria en el Parlament i que permeti
evidenciar davant del món que Catalunya vol esdevenir un nou Estat? Són
capaços alguns partits, no tots òbviament, d’aparcar per una sola vegada
i per un període de temps curt les seves diferències i decidir sumar?
He posat com a títol d’aquesta intervenció precisament aquest: temps de
decidir, temps de sumar.
Per fer-ho possible, aquesta conjunció, aquesta pinya, aquesta suma
d’esforços, proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la
dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans,
que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre
país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:
—Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.
—Segon, la llista la configuren persones representatives de la
societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a
la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels
partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada partits
polítics-societat civil- professionals experts reconeguts.
—Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la
majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics
acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es
presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.
—Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de
la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la
Generalitat.
— Cinquè, les eleccions següents, els partits que haguessin donat
suport a aquesta llista podrien, òbviament, tornar a presentar-se per
separat.
—Sisè, el finançament de la campanya es faria al marge dels partits, a
través d’una associació o fundació que es crearia específicament per
aquest cas.
—I setè, les subvencions públiques que obtingués aquesta llista com a
conseqüència dels resultats assolits es distribuirien exclusivament
entre els partits polítics implicats a fi d’assegurar la seva viabilitat
financera pel futur immediat. Amb aquesta proposta que us faig
s’intenta sumar més enllà dels partits, per un sol cop, per un període
curt, per guanyar la consulta, per constituir si es guanya l’Estat, i
preservant a més els partits de cara al futur, que també és una
obligació. Quan em referia a actuar amb generositat, em referia a poder
fer això o quelcom semblant a això.
El quart bloc que entenc que requereix una proposta concreta és què
han de fer el nou Parlament i el nou Govern sorgits de les eleccions si
aquestes han servit per fer la consulta sobre el futur polític de
Catalunya i la llista que proposo ha obtingut la majoria necessària i
per tant ha guanyat el sí. Recordo que segons l’esquema anterior el nou
Parlament i el nou Govern tindrien un horitzó temporal de màxim divuit
mesos per desenvolupar la seva tasca i assolir els seus
objectius. Segons el meu criteri, les funcions bàsiques serien les
següents:
—La primera, comunicar a les institucions de l’Estat espanyol, si ha
guanyat el sí, de la Unió Europea i de la comunitat internacional la
intenció de constituir un Estat a Catalunya d’acord amb el mandat rebut a
les urnes.
—La segona, proposar l’obertura de negociacions formals, si cal amb
el concurs de la mediació externa, per acordar les condicions de la
constitució del nou Estat amb el propòsit que siguin justes,
respectuoses i profitoses per a totes les parts implicades.
—La tercera, acabar de preparar les estructures d’Estat per assegurar
una transició eficaç fins a la constitució del nou Estat, així com el
paquet legislatiu necessari, aprofitant els informes elaborats pel
Consell Assessor per a la Transició Nacional i recollits en el Llibre
Blanc presentat a finals de setembre.
—La quarta, endegar un procés de participació durant aquells 18 mesos
i mig de la ciutadania catalana, del seu teixit associatiu i del món
local per preparar les bases d’una futura constitució catalana, per ser
aprovada en el següent mandat legislatiu, segons el criteri que
establissin aleshores els partits polítics representats aquell moment en
el Parlament. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir pot ser una bona
base de referència.
— La cinquena, assegurar la majoria parlamentària al Govern per poder
garantir la governació normal del país i el bon funcionament de
l’Administració de la Generalitat així com la prestació dels serveis
públics, al llarg de la durada del mandat.
— I la sisena, a l’acabar el mandat de màxim un any i mig, el
Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes,
aleshores sí constituents, i coincidint amb les noves eleccions per
determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a
fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissin la
proclamació definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com
naixeria l’Estat català en el context europeu i mundial. A través
d’aquest acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria
la seva sobirania, amb l’aval novament de les urnes. Fent-ho així entenc
que tindrem les millors garanties possibles en el context
internacional, escenari decisiu si volem entrar a formar part del club
dels Estats que, insisteixo, té normes que cal respectar.
El cinquè bloc, i darrer dels que volia comentar per completar el
full de ruta que proposo, és el que afecta els calendaris. Fins ara m’he
referit al què i al com. Ara cal abordar també el quan. Comprendran que
avui no els hem convidat per donar a conèixer la data concreta de les
eleccions. Ara que no em sent, i si em guarden el secret, els confessaré
que ni el que ho ha de decidir ho sap a hores d’ara... Sent aquest un
tema important, si volem fer les coses bé el temps ha de ser la
conseqüència de saber què volem fer i de com ho volem fer. Imaginin que
un noi o una noia es volen treure el carnet de conduir, i que tenen
l’edat per fer-ho. Si posen la data de l’examen però hi arriben sense
estar preparats ni per a la teòrica ni per a la pràctica, es queden
sense carnet, i per tant sense conduir. I a l’inrevés, si s’han apuntat
per a l’examen i pagat les taxes i s’adormen i no es preparen, han de
tornar-se a apuntar i pagar. A Catalunya passa més o menys el mateix;
no ens podem dormir, però cal arribar a l’examen ben preparats. A
efectes pràctics, què vol dir ben preparats? Els dono també la meva
visió sobre aquest punt.
—Haver resolt el què i el com. És a dir, saber que si convoquem
eleccions és per fer la consulta sobre el futur polític de Catalunya i
no una altra cosa i saber com la farem, com actuarem després de feta i
què hi anem a defensar. En definitiva, com es resolen les qüestions que
he plantejat i per les que he procurat donar pistes i propostes sobre
totes elles.
—Haver completat la feina per garantir al màxim la victòria del sí. Una consulta es convoca per intentar-la guanyar.
Després es guanya o es perd, així és el joc democràtic. Però l’intent
s’ha de fer per guanyar. En aquest sentit, el 9-N dóna informació i
pistes, tenint en compte que si es convoquessin eleccions per fer la
consulta la participació seria gairebé segur la més alta que hem tingut
mai. Per altra banda, la principal orientació sobre el timing l’he
donada fa una estona, just quan he esmentat que tot el procés hauria
d’estar conclòs a finals del 2016, a punt per prendre totes les
decisions definitives amb totes les seves conseqüències.
Queda, doncs, poc temps per una feinada immensa. Fetes totes aquestes
reflexions sobre el quan, n’hi afegeixo una última: el quan no serà
problema si tota la resta es resol en la bona direcció. Crec haver donat
proves que quan cal no em fa ni mandra ni recança utilitzar la
facultat que em correspon com a President de convocar unes
eleccions. Per totes les persones, que també són moltes, que pensen que
aquest ritme electoral és excessiu, els diré que en condicions normals
tindrien raó. A mi també m’agradaria fer eleccions cada quatre anys.
M’agradaria tenir més tranquil·litat i poder actuar amb calendaris més
pausats. En condicions normals. El problema, però, és que el país no viu
en condicions normals.
No és normal que en un país surtin cada any un milió i mig de
persones pel cap baix a manifestar-se; no és normal que en un país un
procés participatiu fet en condicions precàries aplegui dos milions
tres-centes cinquanta-mil persones a les urnes; no és normal que un país
que ha votat un Estatut en referèndum vegi com un àrbitre parcial el
retalla injustament;
no és normal que en un país la seva població no pugui expressar la
seva opinió sobre el futur polític del propi país sense que l’Estat hi
posi traves de tota mena; no és normal que en un país la Consellera
d’Ensenyament, la Vicepresidenta i el President que us parla hagin de
passar per la via del Codi Penal per haver complert un compromís
electoral i un mandat parlamentari i haver posat les urnes a fi que la
població pogués expressar lliurement, democràticament i cívicament la
seva opinió.
No és normal que el Govern central, i no és un tema menor, suspengui
a través del Tribunal Constitucional un decret de pobresa energètica
fet per la Generalitat per protegir les persones més febles de la nostra
societat, aprofitant les minses competències que tenim en aquest
sentit.
No és normal que un país no pugui aprovar sense l’oposició de l’Estat
una regulació interna d’horaris comercials que pretén defensar un model
de comerç i de ciutats de major èxit que d’altres. No és normal que un
país hagi d’estar defensant-se contínuament en els Tribunals per
defensar la llengua pròpia del país en el seu sistema educatiu.
No és normal que un país rebi de l’Estat al qual pertany una inversió
en infraestructures molt per sota de la seva aportació a la riquesa
general.
No és normal, en fi, que un país tingui un dèficit fiscal sistemàtic i
permanent d’elevades proporcions que castiga el benestar i el progrés
de la seva gent.
No és normal. No estem en condicions normals. I per això hem de
prendre decisions diferents. I tenir actituds diferents. Creieu-me: amb
les decisions i actituds tradicionals no podrem fer front a situacions i
reptes excepcionals com els que tenim ara. Al llarg de tota la meva
intervenció he intentat oferir reflexions i propostes per orientar la
recta final del procés polític, fonamentat en el dret a decidir,que
Catalunya va iniciar amb força ara fa exactament dos anys. Per
definició, la recta final de qualsevol procés o actuació acostuma a ser
la fase més decisiva. Ets més a prop de la meta, acumules el cansament
de molta distància recorreguda, has hagut de salvar molts obstacles i
algunes travetes, has hagut de sobreposar-te als moments de defalliment;
alhora, saps que tens més a l’abast creuar la línia d’arribada i que
l’esforç ha valgut la pena. També saps, o has de saber, que els errors
que es cometen en aquesta recta final es paguen doble, o triple. És el
moment en el que hi ha més empentes, més nervis, i més coses en joc. És
l’hora en què les forces no poden fallar. De fet, és l’hora en què res
essencial hauria de fallar.
La intervenció d’avui és la meva aportació, tant modesta com honesta,
per ajudar a no fallar quan encarem la recta final. Per arribar fins
aquí, moltes generacions de catalanes i de catalans hi han deixat la
pell; alguns fins i tot la vida. Darrere nostre hi ha constel·lacions
d’il·lusions, d’esperances, d’esforços i d’anhels de milers i milers de
compatriotes nostres, molts d’ells per cert arribats de fora de
Catalunya, que a hores d’ara donen llum i guia al camí que hem de saber
completar.
Tanmateix, el que dóna realment sentit a tot plegat és el llegat que
lliurarem als que venen després de nosaltres. El 9 de novembre, hi havia
moltes persones fent cua davant de les urnes amb els rostres emocionats
pensant en alguna persona estimada ja absent o experimentant el goig de
poder dipositar una papereta, una simple papereta, per ajudar a
construir el país del futur, el seu país. Justament aquest concepte i
aquest repte del país del futur, són els que donen sentit, ple sentit,
al que estem fent.
En la meva reflexió d’avui us he parlat sobretot del què i del com, i
també del quan. Però no us he parlat del perquè. És a dir, no us he
parlat del més important . Fer-ho avui seria abusar de la seva
paciència. Per tant, poden estar tranquils; no ho faré. De tota manera,
si entre la governació diària del país -que porta molta feina- i
l’acompliment del procés polític -que també en porta molta– queden
energies, idees i una mica de temps, m’agradaria destinar una part de
l’any vinent a explicar el país que imaginem i que volem.
De fet, més que a explicar, hauria d’haver dit a explicar-nos, perquè
construir un país és sempre, per definició, una tasca col·lectiva. Jo
hi puc posar el meu gra de sorra, exactament igual que tots els
conciutadans. Avui, només apunto tres preguntes que caldrà respondre
sobre la Catalunya que naixerà desprès de la gestació que estem vivint.
—Tenim les capacitats per edificar un país bo de debò?
—Tenim les idees?
—Tenim els instruments, els estris, les eines?
A les dues primeres preguntes la meva resposta és sí. Catalunya
atresora idees i capacitats suficients per construir un bon país. En
part, el tenim. Però només en part. Un país que en els millors moments
d’expansió econòmica, ara fa uns anys, acumulava un atur del 6%, un risc
de pobresa del 19% i un fracàs escolar del 30%, no és el país que
hauríem de tenir.Un país que després de sis anys de recessió econòmica
assoleix un atur de prop del 20% no és el país que hauríem de tenir,
perquè la crisi l’han tingut molts, la recessió també i no tots tenen
l’atur que tenim nosaltres. Un país amb desigualtats creixents no és el
país que volem. Un país on causes judicials sensibles triguen anys a
acabar-se no és el país que volem. Un país, en fi, on hi ha massa
sospites o realitats d’irregularitats i de corrupció no és el país que
volem. En sentit contrari, un país solidari com el que tenim és el país
que volem. Un país creatiu, dinàmic i emprenedor com de fet tenim és el
país que volem. Un país amb ciència avançada, bones universitats,
potència cultural i esperit innovador com anem tenint, és el país que
volem. Un país cada cop més present al món i amb una capital cada vegada
més coneguda i valorada és el país que volem. Un país amb un teixit
associatiu fort i compromès, capaç de gestionar eficaçment serveis
d’interès públic, és el país que tenim i volem. Un país amb talent
individual i en molts casos amb excel·lència personal és el país que en
bona part tenim. I un país on les persones i els territoris tinguin
oportunitats de progrés, de benestar i de drets, amb sentit de justícia
social i d’equitat, és el país que en bona part hem anat tenint i que
hem de recuperar amb més plenitud. En definitiva, Catalunya pot aspirar a
ser un país amb una bona economia que creï bona riquesa i amb un Estat
del benestar que garanteixi justícia. Àustria i Dinamarca són, en bona
mesura, tot això. Tenen la nostra dimensió i la nostra població. Però
són millors o ho fan millor. En moltes coses. Tanmateix, els
instruments dels que disposen aquests països són molts més, i millors
que els nostres. Tenen la capacitat de decisió dels Estats. Una
capacitat també limitada, perquè la necessària federalització d’Europa
restringeix les sobiranies clàssiques o tradicionals. Una capacitat,
però, molt més gran que no pas la nostra. Si l’autogovern de Catalunya
s’hagués anat apropant, ni que fos paulatinament, com havia passat en
alguns moments, a la d’aquests Estats, ara no tindríem el conflicte que
tenim. La majoria de catalanes i de catalans no tenim cap problema de
principi per conviure en el marc de l’Estat espanyol. La situació, però,
és exactament la contrària. Cada dia que passa som més lluny dels
instruments dels que disposen els països europeus que poden ser un bon
referent per a nosaltres. La conclusió és clara: ens falten instruments
per construir el país que hauríem de tenir, i que molts volem i
desitgem. Sabríem utilitzar-los, aquests instruments? És la pregunta que
ens fan alguns. Però si no els tenim, no ho sabrem mai i no és el
tingut mai com a mínim des de fa tres segles i els que havíem pensat que
podíem tenir de manera compartida amb l’Estat al qual avui pertanyem
són instruments que se’ns han anat negat o disminuint amb el pas del
temps, en lloc d’anar-los millorant i enfortint.
Acabo amb una referència personal. Me n’excuso, perquè no és el
mateix parlar de les opinions o propostes d’una persona que de la
persona en sí mateixa. En aquesta ocasió, però, em sembla obligat fer
aquesta referència personal, amb l’ànim de desfer equívocs i d’actuar,
també per part meva, amb la màxima transparència. Hi ha en aquest moment
polítics, opinadors o persones no tan vinculades a l’acció política que
es pregunten –i a partir del que he dit avui potser encara es
preguntaran més- quin ha de ser el meu paper en la part que falta del
procés. Alguns, més murris, desconfiats o interessats, mai se sap, no es
pregunten res i simplement afirmen que el que realment pretenc a través
de tot això és salvar-me jo davant dels sotracs o fins i tot dels
tsunamis polítics que es dibuixen a l’horitzó. El cert és que quan sento
comentaris així se m’escapa un petit somriure que procuro que no se’m
noti massa. Perquè penso, salvar-me de què? Dels insults, de les
calúmnies, dels atacs cap a mi o fins i tot cap a persones l’únic pecat
de les quals és ser amics o familiars encara que estiguin al marge de la
política? Salvar-me de què més? De les dificultats de governar el dia a
dia al costat dels meus companys i companyes de Govern? Del dia a dia
del país, d’haver de prendre decisions moltes vegades a contracor, de
les tensions de no poder pagar a final de mes com ens agradaria poder
fer si la Generalitat tingués una hisenda pròpia? De les querelles per
desobediència, prevaricació, malversació i usurpació de funcions? A fe
de Déu que tothom es voldria salvar de tot això! I en canvi intuïm que
algunes d’aquestes “gentileses”, d’aquestes carícies, aniran a
més... Bé, deixant de banda la meva “salvació”, per la qual es preocupen
ànimes sempre tan caritatives, sí que en canvi he de respondre una
qüestió cabdal, i aquesta de manera molt seriosa i molt solemne: com he
de correspondre personalment a la generositat que demano
institucionalment als altres?
Avui he fet un plantejament que efectivament requereix per part de
molts molta generositat i qui demana generositat als altres ha d’estar
disposat a practicar-la en primer lloc. Si demano als partits que per un
sol cop i per un temps curt facin un pas a un costat, i a la societat
civil que faci un pas endavant però renunciant a fer carrera política
personal, com he de correspondre jo a aquesta demanda de
generositat? Confio que amb dos missatges que incorporen alhora
compromisos personals s’esvairà qualsevol dubte.
—El primer missatge i compromís és el següent: Si em correspon
encapçalar la candidatura i es guanya per majoria absoluta, i per tant
ha guanyat el sí i la consulta, jo no em tornaria a presentar com a
candidat a la Presidència de la Generalitat en les eleccions següents al
cap d’un any i mig, com fa dos anys vaig fer explícit aquest compromís,
i avui el reitero novament.
—Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de
cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc
tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no
hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això
sí de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu
poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva
sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies. Són temps de
decisions i de suma. No temps de condicions personals. Gràcies, de nou,
per la seva paciència i la seva presència.
