Pèrdua de patrimoni CULTURAL
La rambla de Catalunya es queda sense cines
El Club Coliseum va tancar ahir les portes, set mesos després de l'Alexandra
EL PERIODICO
CRISTINA SAVALL
BARCELONA
BARCELONA
Divendres, 1 d'agost del 2014
Amb el tancament, ahir a la nit, del Club
Coliseum, la rambla de Catalunya s'ha quedat sense cines. Era
l'avinguda on tradicionalment els barcelonins anaven les caloroses nits
d'estiu a les seves terrasses a prendre una orxata després d'haver vist
una pel·lícula.
El 2005, en aquella via va ser enderrocada la històrica sala Alcázar, que s'havia inaugurat el 1922 amb el nom de Pathé Cinema. El 1929 es va transformar en Lido Cine, i el 1933 va tornar a canviar el rètol pel d'Actualidades fins al 1939, quan una vegada finalitzada la guerra civil amb els franquistes al poder, va passar a anomenar-se Alcázar. El desembre passat, l'Alexandra també va abaixar definitivament el teló per convertir-se l'any que ve en una sucursal de la firma de moda Mango.
Molt abans, a la mateixa rambla de Catalunya hi van desaparèixer l'efímer Pabellón de Verano, que només va durar un any entre els anys 1904 i 1905, i l'Alhambra, que va obrir just aquell any al local que va albergar el mític Salón Doré i que després es va dir Cine Doré, que va tancar el 1922. El Cine Clavé, entre Consell de Cent i Aragó, va obrir el 1900 però 10 anys després es va convertir en el Kursaal, amb capacitat per a 1.500 espectadors. Després de diverses reformes es va enderrocar el 1965.
I ara li ha arribat el torn al Club Coliseum, propietat del Grup Balañá, que no para de tancar grans sales a causa de la dura crisi que travessa el sector de la distribució cinematogràfica. Segons un portaveu de l'empresa, encara «no sap» el seu destí. La companyia manté en l'abandonament fantasmagòrics immobles que en els seus dies de glòria havien albergat cines gegants com el Palacio del Cinema, l'Urgell i el Novedades. Les pantalles de grans dimensions són una espècie en extinció. Només subsisteixen les multisales amb versatilitat per realitzar canvis horaris i de sales en funció de l'èxit d'una pel·lícula.
Club Coliseum era la segona sala més gran de Barcelona, després de la sala 5 d'Aribau Multicines, avui el local cinematogràfic amb més aforament de la ciutat després del tancament del cine Urgell.
La capacitat del Club Coliseum era de 762 butaques. Entre els cinèfils es distingia perquè sempre estrenava les pel·lícules de Woody Allen, segons petició del mateix director novaiorquès, que adorava aquella sala dissenyada per l'arquitecte Antoni Bonamusa i que va quedar finalista en els premis FAD del 1978. Aquell any es va inaugurar el cine amb la projecció de Valentino, una pel·lícula on Rudolf Nureyev donava vida al mític actor Rodolfo Valentino.
Joan Munsó, al seu llibre Els cinemes de Barcelona, defineix el Club Coliseum com un dels cines «més distingits» de la ciutat. Es va construir aprofitant una part del terreny que ocupava l'accés a l'escenari del Coliseum, ubicat a la Gran Via, que avui és un teatre de varietats. «La façana és irrellevant, igual que el primer vestíbul, però el segon rebedor és molt elegant amb aquella doble escala que accedeix a un hall. Tot el conjunt és bell i harmoniós, digne de les millors sales europees», descriu Munsó.
La façana del cine Club Coliseum, a la rambla de Catalunya, entre Gran Via i Diputació, ahir.
El 2005, en aquella via va ser enderrocada la històrica sala Alcázar, que s'havia inaugurat el 1922 amb el nom de Pathé Cinema. El 1929 es va transformar en Lido Cine, i el 1933 va tornar a canviar el rètol pel d'Actualidades fins al 1939, quan una vegada finalitzada la guerra civil amb els franquistes al poder, va passar a anomenar-se Alcázar. El desembre passat, l'Alexandra també va abaixar definitivament el teló per convertir-se l'any que ve en una sucursal de la firma de moda Mango.
Molt abans, a la mateixa rambla de Catalunya hi van desaparèixer l'efímer Pabellón de Verano, que només va durar un any entre els anys 1904 i 1905, i l'Alhambra, que va obrir just aquell any al local que va albergar el mític Salón Doré i que després es va dir Cine Doré, que va tancar el 1922. El Cine Clavé, entre Consell de Cent i Aragó, va obrir el 1900 però 10 anys després es va convertir en el Kursaal, amb capacitat per a 1.500 espectadors. Després de diverses reformes es va enderrocar el 1965.
I ara li ha arribat el torn al Club Coliseum, propietat del Grup Balañá, que no para de tancar grans sales a causa de la dura crisi que travessa el sector de la distribució cinematogràfica. Segons un portaveu de l'empresa, encara «no sap» el seu destí. La companyia manté en l'abandonament fantasmagòrics immobles que en els seus dies de glòria havien albergat cines gegants com el Palacio del Cinema, l'Urgell i el Novedades. Les pantalles de grans dimensions són una espècie en extinció. Només subsisteixen les multisales amb versatilitat per realitzar canvis horaris i de sales en funció de l'èxit d'una pel·lícula.
Club Coliseum era la segona sala més gran de Barcelona, després de la sala 5 d'Aribau Multicines, avui el local cinematogràfic amb més aforament de la ciutat després del tancament del cine Urgell.
La capacitat del Club Coliseum era de 762 butaques. Entre els cinèfils es distingia perquè sempre estrenava les pel·lícules de Woody Allen, segons petició del mateix director novaiorquès, que adorava aquella sala dissenyada per l'arquitecte Antoni Bonamusa i que va quedar finalista en els premis FAD del 1978. Aquell any es va inaugurar el cine amb la projecció de Valentino, una pel·lícula on Rudolf Nureyev donava vida al mític actor Rodolfo Valentino.
Joan Munsó, al seu llibre Els cinemes de Barcelona, defineix el Club Coliseum com un dels cines «més distingits» de la ciutat. Es va construir aprofitant una part del terreny que ocupava l'accés a l'escenari del Coliseum, ubicat a la Gran Via, que avui és un teatre de varietats. «La façana és irrellevant, igual que el primer vestíbul, però el segon rebedor és molt elegant amb aquella doble escala que accedeix a un hall. Tot el conjunt és bell i harmoniós, digne de les millors sales europees», descriu Munsó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada