Un cas que reescriu la història
La gran decepció
Parents, exconsellers i fundadors del partit reaccionen amb virulència davant la seva expiació
La confessió de Pujol provoca estupefacció i ràbia entre militants i votants convergent
3 agost 2014
EL PERIODICO
JOSEP MARIA FONALLERAS
Diumenge, 3 d'agost del 2014
Lance Armstrong va guanyar perquè va fer
trampa. A diferència del ciclista, Jordi Pujol va guanyar mentre feia
trampa. No va ser president i tòtem del nacionalisme català perquè
amagués un capital al paradís, sinó que, en el triomf, en l'elevació, va
conviure amb la falsedat. Tenia alçada moral i era altiu. La seva
alçada s'imposava de manera natural entre la gent de bé, com la llei de
la gravetat, com la veu del guru de la tribu, mentre que l'altivesa -una
superioritat que s'inflamava d'ètiques inexpugnables- exigia una
aurèola de Messies, d'aquell que marca el camí recte, el que diu no
solament el que és just sinó el que és necessari, i, en conseqüència,
aquell que escriu el catecisme.
Amb la confessió -aquella «expiació», tal com ell mateix la va anomenar- cau el model de referència i provoca, així, un buit sentimental. Alhora, s'ensorren els arguments que tants van haver de sentir, renyats pel mestre, en format d'arenga i lliçó espiritual. S'esmicola l'auctoritas -l'alçada dels valors, que és un actiu immanent a la personalitat- justament perquè descobrim que la potestas -la fortalesa de qui detenta la raó- es fonamentava en allò que l'escriptor Emili Manzano ha descrit com «dur la roba interior moral bruta».
En parlo amb Miquel Àngel Ferrés, un capellà d'Olot. L'any 1991 era rector de la parròquia de Sant Cugat, a Salt i alhora director del Full Parroquial de la diòcesi de Girona. Es va indignar per aquella famosa campanya de la Generalitat que anunciava que «la feina ben feta no té fronteres». Per denunciar els diners invertits de manera innecessària en la promoció, Ferrés va escriure «un text signat per la redacció en el qual comparava el capteniment dels nostres governants amb altres exemples com el de Havel, que tenia, al meu parer, una manera diferent d'entendre les relacions entre la moral i la política». Aquell escrit va aixecar polseguera i se'n van fer ressò molts mitjans. Al cap d'uns dies, el bisbe Camprodon i mossèn Modest Prats, capellà implicat en la defensa de la llengua i del país, van rebre una trucada personal de Pujol. «Estava molt ofès i es queixava del tracte que rebia de l'Església». En el discurs institucional d'aquell cap d'any, el 30 de desembre, el president va parlar amb vehemència de «la defensa del tremp moral de la societat catalana davant l'increment del desinterès pel bé comú i la falta d'autoexigència». Ferrés ho associa a l'episodi del Full Parroquial: «Vaig rebre un sobre, adreçat expressament a mi, amb el contingut del discurs. Si una cosa no suportava en Pujol, em penso, és que es pogués qüestionar la seva implicació amb els valors robustos de la societat».
Aquest -la corda dels manaments i les lliçons que s'esfilagarsa davant el mea culpa- ha estat el sotrac més gros que han patit tant els convergents de tota la vida com els votants que confiaven en un Pujol de pedra picada. La reacció d'un militant gironí d'indubtable pedigrí nacionalista és lacerant: «En les primeres reunions que vam tenir en la clandestinitat ens advertia que la lluita per Catalunya no era gratuïta i que ens tocaria posar-hi calés. Qui ho havia de dir. Ara, això és un cop molt dur a diverses línies de flotació. Costarà d'aguantar el vaixell. Se m'enfonsa un referent bàsic, però deixa'm dir que li tinc un punt de compassió, ell, que ha estat admirat i fins i tot venerat per generacions de catalans, ara, haver-ho enfonsat tot així. Ha d'estar destrossat, no crec que se'n refaci mai més, humanament».
La compassió
Compassió és una paraula que s'ha repetit molt, aquests dies. L'han dit el mateix Artur Mas i Francesc Cabanas, el cunyat de Pujol. La pena que s'experimenta davant la desgràcia d'un altre, fins i tot la necessitat de formar part d'aquell sofriment, perquè són conscients que el llegat de Pujol forma part de les seves vides i ara està tacat fins al punt, «d'enfosquir el lloc que t'havia reservat la història». Són paraules de Carme-Laura Gil, exconsellera d'Educació i amiga del president, que va escriure una carta oberta en el seu blog Coc ràpid. És l'expressió dolorosa de qui se sent desemparat. «He sentit desolació», diu, però al mateix temps nega la necessitat de la compassió, «que el menysvalora». Pujol, per a ella, «s'ofereix com a víctima, no demana pietat, està disposat a l'expiació». És una lectura posterior, quasi d'arrels bíbliques, que vol superar l'impacte inicial, terrible, el desconcert que provoca l'anagnòrisi. Aquesta paraula estranya descriu, en les tragèdies gregues, el moment del reconeixement d'un fet o d'una persona, fins aleshores desconeguts. L'enfrontament amb la realitat «fa donar un tomb decisiu a l'argument i el mena al desenllaç». És el cas d'Èdip quan descobreix que ha matat el seu pare sense saber que ho era i que, després, ha estat l'amant de la seva mare. Davant d'aquesta evidència, es buida els ulls.
Molts dels qui professaven una «devoció gairebé religiosa» per Pujol, com ha escrit Quim Monzó, han topat, de manera violenta, amb un descobriment que mena a la sotsobra. ¿Què fer, davant d'això? Hi ha l'exabrupte còmic, com el de l'actor Toni Albà («feia tot el possible per saltar-se la Hisenda de l'estat invasor», un gag que és dit molt seriosament); la irritació (la vídua d'un convergent fundador del partit em confessa: «¿i ara en qui puc confiar, jo?»); l'anàlisi freda (com la de Trias, quan parla del «llast que deixem anar»), i, entre d'altres, la de qui contempla el desastre com un autèntic sacrifici. Ho deia Jaume Sobrequés en una tertúlia de TV3: «Com Crist, s'ha immolat per salvar el seu poble». No s'allunya gaire de la idea de Carme-Laura Gil, l'expiació del pecat: «D'aquesta teva culpa n'aprendrem i la nova Catalunya que ara neix i que tu cimentares serà neta i exemplar i un lenitiu per a la teva tristesa».
Redempció col·lectiva
La figura de Pujol com a Messies que tendeix a la mort política, a la immolació regeneradora per a la redempció col·lectiva del seu poble, pot ser vista com a hilarant, però també com un recurs d'urgència per evitar el col·lapse que la confessió ha generat en les seves files, tant dels acòlits com dels que respectaven (i votaven) la seva aparent integritat. Expiar és esborrar la culpa (cosa que em penso que aquí no succeeix) però també reparar la falta després d'haver complert una condemna. La condemna de Pujol no serà judicial sinó moral. «Em fa pensar», em diu aquell primer convergent, «en una escena d'una pel·lícula de l'Oest en la qual Errol Flyn és desposseït dels galons d'oficial per una ofensa a l'honor. Una mort en vida». Que Pujol deixi de ser Molt Honorable és el pitjor final per a una història, per a una biografia que ell, com va confessar a Albert Om fa un any, «encara puc espatllar».
Algú que parlava d'ètica i política com un binomi «necessari i difícil» (i tan difícil!) en una de les seves últimes conferències, l'any 2012. Algú que va escriure El caminant davant del congost per expressar el moment en què el camí es fa estret i costerut, sense pensar, segurament, en una excursió tan abrupta. Algú que combinava l'alçada moral i l'altivesa política com a factors indestriables del seu regnat. Algú, aquest Jordi Pujol, que a hores d'ara, potser rellegeix El rei Lear. La història d'un ancià que s'equivoca a l'hora d'administrar l'herència i que acaba els seus dies, cec i desvalgut, amb l'únic consol d'uns pocs fidels desmoralitzats que encara no entenen si aquest conte que acaba en drama és una expiació bíblica, una baixada als inferns o una immolació ritual sense sentit que no garanteix la vida eterna i que potser fins i tot privarà el poble escollit de trepitjar la terra promesa. Més enllà del congost.
Amb la confessió -aquella «expiació», tal com ell mateix la va anomenar- cau el model de referència i provoca, així, un buit sentimental. Alhora, s'ensorren els arguments que tants van haver de sentir, renyats pel mestre, en format d'arenga i lliçó espiritual. S'esmicola l'auctoritas -l'alçada dels valors, que és un actiu immanent a la personalitat- justament perquè descobrim que la potestas -la fortalesa de qui detenta la raó- es fonamentava en allò que l'escriptor Emili Manzano ha descrit com «dur la roba interior moral bruta».
En parlo amb Miquel Àngel Ferrés, un capellà d'Olot. L'any 1991 era rector de la parròquia de Sant Cugat, a Salt i alhora director del Full Parroquial de la diòcesi de Girona. Es va indignar per aquella famosa campanya de la Generalitat que anunciava que «la feina ben feta no té fronteres». Per denunciar els diners invertits de manera innecessària en la promoció, Ferrés va escriure «un text signat per la redacció en el qual comparava el capteniment dels nostres governants amb altres exemples com el de Havel, que tenia, al meu parer, una manera diferent d'entendre les relacions entre la moral i la política». Aquell escrit va aixecar polseguera i se'n van fer ressò molts mitjans. Al cap d'uns dies, el bisbe Camprodon i mossèn Modest Prats, capellà implicat en la defensa de la llengua i del país, van rebre una trucada personal de Pujol. «Estava molt ofès i es queixava del tracte que rebia de l'Església». En el discurs institucional d'aquell cap d'any, el 30 de desembre, el president va parlar amb vehemència de «la defensa del tremp moral de la societat catalana davant l'increment del desinterès pel bé comú i la falta d'autoexigència». Ferrés ho associa a l'episodi del Full Parroquial: «Vaig rebre un sobre, adreçat expressament a mi, amb el contingut del discurs. Si una cosa no suportava en Pujol, em penso, és que es pogués qüestionar la seva implicació amb els valors robustos de la societat».
Aquest -la corda dels manaments i les lliçons que s'esfilagarsa davant el mea culpa- ha estat el sotrac més gros que han patit tant els convergents de tota la vida com els votants que confiaven en un Pujol de pedra picada. La reacció d'un militant gironí d'indubtable pedigrí nacionalista és lacerant: «En les primeres reunions que vam tenir en la clandestinitat ens advertia que la lluita per Catalunya no era gratuïta i que ens tocaria posar-hi calés. Qui ho havia de dir. Ara, això és un cop molt dur a diverses línies de flotació. Costarà d'aguantar el vaixell. Se m'enfonsa un referent bàsic, però deixa'm dir que li tinc un punt de compassió, ell, que ha estat admirat i fins i tot venerat per generacions de catalans, ara, haver-ho enfonsat tot així. Ha d'estar destrossat, no crec que se'n refaci mai més, humanament».
La compassió
Compassió és una paraula que s'ha repetit molt, aquests dies. L'han dit el mateix Artur Mas i Francesc Cabanas, el cunyat de Pujol. La pena que s'experimenta davant la desgràcia d'un altre, fins i tot la necessitat de formar part d'aquell sofriment, perquè són conscients que el llegat de Pujol forma part de les seves vides i ara està tacat fins al punt, «d'enfosquir el lloc que t'havia reservat la història». Són paraules de Carme-Laura Gil, exconsellera d'Educació i amiga del president, que va escriure una carta oberta en el seu blog Coc ràpid. És l'expressió dolorosa de qui se sent desemparat. «He sentit desolació», diu, però al mateix temps nega la necessitat de la compassió, «que el menysvalora». Pujol, per a ella, «s'ofereix com a víctima, no demana pietat, està disposat a l'expiació». És una lectura posterior, quasi d'arrels bíbliques, que vol superar l'impacte inicial, terrible, el desconcert que provoca l'anagnòrisi. Aquesta paraula estranya descriu, en les tragèdies gregues, el moment del reconeixement d'un fet o d'una persona, fins aleshores desconeguts. L'enfrontament amb la realitat «fa donar un tomb decisiu a l'argument i el mena al desenllaç». És el cas d'Èdip quan descobreix que ha matat el seu pare sense saber que ho era i que, després, ha estat l'amant de la seva mare. Davant d'aquesta evidència, es buida els ulls.
Molts dels qui professaven una «devoció gairebé religiosa» per Pujol, com ha escrit Quim Monzó, han topat, de manera violenta, amb un descobriment que mena a la sotsobra. ¿Què fer, davant d'això? Hi ha l'exabrupte còmic, com el de l'actor Toni Albà («feia tot el possible per saltar-se la Hisenda de l'estat invasor», un gag que és dit molt seriosament); la irritació (la vídua d'un convergent fundador del partit em confessa: «¿i ara en qui puc confiar, jo?»); l'anàlisi freda (com la de Trias, quan parla del «llast que deixem anar»), i, entre d'altres, la de qui contempla el desastre com un autèntic sacrifici. Ho deia Jaume Sobrequés en una tertúlia de TV3: «Com Crist, s'ha immolat per salvar el seu poble». No s'allunya gaire de la idea de Carme-Laura Gil, l'expiació del pecat: «D'aquesta teva culpa n'aprendrem i la nova Catalunya que ara neix i que tu cimentares serà neta i exemplar i un lenitiu per a la teva tristesa».
Redempció col·lectiva
La figura de Pujol com a Messies que tendeix a la mort política, a la immolació regeneradora per a la redempció col·lectiva del seu poble, pot ser vista com a hilarant, però també com un recurs d'urgència per evitar el col·lapse que la confessió ha generat en les seves files, tant dels acòlits com dels que respectaven (i votaven) la seva aparent integritat. Expiar és esborrar la culpa (cosa que em penso que aquí no succeeix) però també reparar la falta després d'haver complert una condemna. La condemna de Pujol no serà judicial sinó moral. «Em fa pensar», em diu aquell primer convergent, «en una escena d'una pel·lícula de l'Oest en la qual Errol Flyn és desposseït dels galons d'oficial per una ofensa a l'honor. Una mort en vida». Que Pujol deixi de ser Molt Honorable és el pitjor final per a una història, per a una biografia que ell, com va confessar a Albert Om fa un any, «encara puc espatllar».
Algú que parlava d'ètica i política com un binomi «necessari i difícil» (i tan difícil!) en una de les seves últimes conferències, l'any 2012. Algú que va escriure El caminant davant del congost per expressar el moment en què el camí es fa estret i costerut, sense pensar, segurament, en una excursió tan abrupta. Algú que combinava l'alçada moral i l'altivesa política com a factors indestriables del seu regnat. Algú, aquest Jordi Pujol, que a hores d'ara, potser rellegeix El rei Lear. La història d'un ancià que s'equivoca a l'hora d'administrar l'herència i que acaba els seus dies, cec i desvalgut, amb l'únic consol d'uns pocs fidels desmoralitzats que encara no entenen si aquest conte que acaba en drama és una expiació bíblica, una baixada als inferns o una immolació ritual sense sentit que no garanteix la vida eterna i que potser fins i tot privarà el poble escollit de trepitjar la terra promesa. Més enllà del congost.
Notícies relacionades
Edició Impresa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada