Josep Puig i Cadafalch: l’arquitecte de Catalunya
L’Any Puig i Cadafalch commemora el cent cinquantè aniversari del naixement de l’arquitecte i el centè que va esdevenir president de la Mancomunitat · El Museu d’Història de Catalunya acull l’exposició central de l’Any · Joan Josep Isern, que l’ha visitada, ens n'explica les seves impressions
06.02.2018 22:00
Tot allò que sona a aniversaris, commemoracions i Anys (amb majúscula) ens fascina, però la veritat és que, més enllà de la crònica lleugera, les efemèrides haurien de servir –sobretot quan els atorguen rang institucional– per a donar la rellevància que es mereixen persones o fets que potser no la tenien encara. L’ideal fóra, doncs, que d’aniversaris i commemoracions sortíssim tots plegats una mica més informats que no ho estàvem quan hi vam entrar. I tinc la impressió que l’Any Puig i Cadafalch serà un d’aquests casos.
Ho dic perquè, de la mateixa manera que fins no fa gaire quan es feia referència a Puig i Cadafalch la primera definició que sortia era ‘arquitecte modernista’, crec que a partir d’ara serà diferent, perquè gràcies a la commemoració dels cent cinquanta anys del seu naixement i dels cent que va ser nomenat president de la Mancomunitat, molta gent haurà entès que Josep Puig i Cadafalch va ser, a part d’un excel·lent arquitecte modernista, unes quantes coses més.
I és precisament per això, perquè ens permet de conèixer el personatge en la seva globalitat, que em sembla molt recomanable l’exposició ‘Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya’ que es pot visitar fins al 15 d’abril al Museu d’Història de Catalunya i que organitzen conjuntament el Museu i l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Un home polifacètic
Josep Puig i Cadafalch va exercir com a escriptor, periodista, historiador, arqueòleg, urbanista, polític i, naturalment, arquitecte. Un arquitecte amb obra inicial adscrita al Modernisme, que després va anar evolucionant cap al llenguatge classicista propi del Noucentisme fins als últims anys que va arribar a fer alguna incursió en el moviment modern sota la inspiració que marcava Le Corbusier i els seus seguidors. Això fa que l’habitual trio de l’excel·lència arquitectònica modernista format per Gaudí, Domènech i Muntaner i Puig i Cadafalch s’allargui per la banda d’aquest darrer, quinze anys més jove que els altres dos, cosa que li va permetre d’adoptar sense gaires problemes les noves tendències que anaven imposant-se.
Josep Puig i Cadafalch va exercir com a escriptor, periodista, historiador, arqueòleg, urbanista, polític i, naturalment, arquitecte. Un arquitecte amb obra inicial adscrita al Modernisme, que després va anar evolucionant cap al llenguatge classicista propi del Noucentisme fins als últims anys que va arribar a fer alguna incursió en el moviment modern sota la inspiració que marcava Le Corbusier i els seus seguidors. Això fa que l’habitual trio de l’excel·lència arquitectònica modernista format per Gaudí, Domènech i Muntaner i Puig i Cadafalch s’allargui per la banda d’aquest darrer, quinze anys més jove que els altres dos, cosa que li va permetre d’adoptar sense gaires problemes les noves tendències que anaven imposant-se.
L’exposició del Museu d’Història, doncs, va resseguint la trajectòria vital de Puig i Cadafalch i ens ofereix una mirada cap a les múltiples facetes de la personalitat d’aquest home controvertit i de caràcter difícil que inspirava grans amors i grans odis. Un fet que es pot comprovar tot just entrar a la primera secció de la mostra on s’apleguen caricatures, maledicències i acudits apareguts als diaris durant els anys que va exercir responsabilitats polítiques, primerament com a regidor municipal (1901-1905), després com a diputat en Corts per Solidaritat Catalana (1907-1909) i a partir del 1917 com a president de la Mancomunitat de Catalunya.
Puig era un senyor de dretes i catalanista que no tenia gaires manies. Era molt crític, per exemple, amb el pla Cerdà al qual atribuïa, entre altres xacres, una monotonia compositiva que li desagradava profundament. Aquest esperit crític anava acompanyat, però, d’un notable sentit pràctic que el feia intervenir en allò que considerava que eren les necessitats de cada moment, comportessin, o no, lluïment personal. No és estrany, doncs, que l’obra més important de la seva època d’arquitecte municipal de Mataró fos la construcció –no entesa per tothom– d’una xarxa de clavegueram que estigués a l’altura de les necessitats de la ciutat. I en la mateixa línia de gestió pràctica s’inscriu la creació, més endavant, de la Junta de Museus de Barcelona o de l’Institut d’Estudis Catalans, que és tant com dir la llavor de coses tan importants encara avui com la Biblioteca de Catalunya, l’impuls a les excavacions d’Empúries, la salvaguarda de les pintures murals romàniques pirinenques, la creació d’un nou model escolar o el suport a la feina de Pompeu Fabra, entre moltes altres iniciatives.
I no solament de caire cultural, perquè Puig i Cadafalch va vetllar també per modernitzar i tecnificar el país a partir de la creació d’infrastructures viàries i de telefonia, cartografia, meteorologia, geologia, etc. És a dir, el disseny dels fonaments, els pilars i les parets mestres d’aquell projecte que l’arquitecte Puig portava al cap quan pensava en el país que volia construir.
Malfiar-se del dictador
Una trajectòria, però, que el setembre del 1923 va quedar estroncada pel cop d’estat del general Primo de Rivera, amb el qual va mantenir una ambigua posició inicial de confiança fins que, de seguida, la repressió del dictador contra la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya li va aclarir les idees i el va empènyer a l’exili voluntari a França.
Una trajectòria, però, que el setembre del 1923 va quedar estroncada pel cop d’estat del general Primo de Rivera, amb el qual va mantenir una ambigua posició inicial de confiança fins que, de seguida, la repressió del dictador contra la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya li va aclarir les idees i el va empènyer a l’exili voluntari a França.
L’exposició dedica un espai important a tres tipus de projectes arquitectònics: els que no varen prosperar més enllà dels plànols, com el Palau de la Pau de l’Haia, els edificis construïts que encara existeixen i els que, com les cases Llorach o Trinxet, no varen resistir l’embat salvatge de l’especulació urbanística. En tots els casos el visitant pot veure documentació adient en forma de dibuixos, fotografies, detalls de construcció o recreacions en pantalla com, per exemple, un interessantíssim estudi comparatiu entre els programes d’usos i els sistemes constructius de la casa Amatller (1898-1900) i la casa Guarro (1922-1927) gràcies al qual ens adonem que Puig era un arquitecte amatent a l’evolució de l’ofici i a la renovació dels materials per edificar.
Dos espais importants de ‘Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya’ són, a parer meu, la recreació de l’estudi i del despatx que Puig tenia a casa seva, un edifici situat al carrer Provença que encara es conserva i que després de la guerra civil va allotjar durant uns quants anys les primeres sessions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans.
Val a dir que les recreacions d’aquests espais es presenten amb el mobiliari original, una característica digna de remarca perquè, per sort, Puig i Cadafalch era un home que conservava degudament arxivats i endreçats documents, objectes, fotografies, llibres i un munt de coses més que constitueixen un valuosíssim fons personal i històric que el 2006 va ser recuperat per la Generalitat i dipositat en l’Arxiu Nacional de Catalunya en una operació de salvaguarda patrimonial de gran transcendència a l’hora de conèixer la nostra història recent.
Gràcies a aquesta cura per conservar qualsevol paper d’interès podem accedir, cap al final de l’exposició, a unes quantes cartes anònimes dels seus enemics polítics, a retalls de premsa i a un document històric d’alta volada: la carta del 7 de gener de 1920 en què Eugeni d’Ors li comunica que ha decidit ‘demetre’ –deliciosa i ben correcta forma del verb ‘dimitir’– de la seva responsabilitat al capdavant de la Direcció d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya. La famosa ‘defenestració’ que va allunyar definitivament de Catalunya D’ors i el va enfilar cap a terres castellanes on va saber fer-se un lloc i prosperar.
Poca llum i un pressupost intervingut
No és difícil suposar que una exposició com aquesta té darrere seu una gran quantitat de feina per tal de presentar al visitant de manera instructiva i entenedora una figura de la magnitud de Puig i Cadafalch. M’apresso a dir que el resultat obtingut està a l’altura dels propòsits inicials, cosa que em porta a valorar l’esforç addicional que ha implicat dur a terme tots els preparatius del muntatge en un moment en què els comptes de la Generalitat han estat intervinguts pel Gobierno de España.
No és difícil suposar que una exposició com aquesta té darrere seu una gran quantitat de feina per tal de presentar al visitant de manera instructiva i entenedora una figura de la magnitud de Puig i Cadafalch. M’apresso a dir que el resultat obtingut està a l’altura dels propòsits inicials, cosa que em porta a valorar l’esforç addicional que ha implicat dur a terme tots els preparatius del muntatge en un moment en què els comptes de la Generalitat han estat intervinguts pel Gobierno de España.
Un fet lamentable que ha impedit, per exemple, que l’exposició, inaugurada a mitjan desembre, hagi pogut destinar recursos a l’apartat de difusió –anuncis als mitjans, banderoles al carrer, cartells…– convertint-la gairebé en clandestina i muda. Per aquest mateix motiu, ara com ara, a dos mesos que tanqui les portes, no hi ha catàleg de la mostra, un element fonamental perquè tota la feina feta i la documentació aplegada quedi fixada de cara al futur.
Tampoc no s’ha pogut comptar amb material o obres externes als fons de la Generalitat per la impossibilitat de disposar de diners per transport, assegurances i instal·lació. Un cas paradigmàtic d’això el trobem just en començar l’exposició, on era previst inicialment d’instal·lar el fanal de la farmàcia del doctor Sastre i Marquès que es conserva al Museu d’Història de Barcelona i que finalment ha hagut de ser substituït per una fotografia de grans dimensions del xamfrà del Raval on lluïa l’esmentat fanal.
Pel que fa a la solució adoptada per a presentar els plànols originals –els comissaris han descartat de fer-ne reproduccions– dels diferents projectes en unes taules grans que remeten a les que hi ha als estudis d’arquitectura, per compte de fer-ho en plafons verticals a les parets, hi ha una raó que en aquest cas no és atribuïble a les retallades pressupostàries i que demana una explicació, ja que l’escassa il·luminació de les sales on es presenten aquests documents de Puig i Cadafalch pot sobtar el visitant.
La causa cal atribuir-la a la normativa de conservació d’obres gràfiques originals que limita la intensitat de la llum que han de suportar quan són exhibides. Això fa que, com que són disposades en taules, el visitant que vulgui apreciar-ne els detalls es trobi sovint amb l’inconvenient de l’ombra que ell mateix projecta sobre els documents, cosa que obliga a canvis de posició i a postures de lectura no sempre còmodes. Al cap i a la fi, un petit peatge que cal pagar per tenir a l’abast papers històrics.
Un Any amb dos comissaris
No seria just tancar aquest comentari sobre l’exposició ‘Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya’ i les dificultats del seu muntatge sense fer un reconeixement de la feina feta pel Museu d’Història i l’Arxiu Nacional, que n’han estat els organitzadors, i dels dos comissaris d’aquesta mostra i de tot l’Any: la doctora Mireia Freixa, catedràtica del departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i Eduard Riu-Barrera, arqueòleg i historiador del Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
No seria just tancar aquest comentari sobre l’exposició ‘Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya’ i les dificultats del seu muntatge sense fer un reconeixement de la feina feta pel Museu d’Història i l’Arxiu Nacional, que n’han estat els organitzadors, i dels dos comissaris d’aquesta mostra i de tot l’Any: la doctora Mireia Freixa, catedràtica del departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i Eduard Riu-Barrera, arqueòleg i historiador del Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Sobre la doctora Freixa diré, dissortadament, poca cosa, perquè l’he coneguda ara per mitjà d’aquesta exposició. Pel que fa a Eduard Riu-Barrera, en canvi, sí que puc ser una mica més explícit, ja que fa temps que segueixo la seva trajectòria i el considero un dels nostres savis. Un home de fer feines de manera callada i eficaç que, sortosament, no és pas rara avis a casa nostra.
Perquè el lector tingui una idea de què parlo diré, per exemple, que Riu-Barrera va ser el tècnic que va redactar el primer informe de la Generalitat sobre l’autenticitat d’aquell claustre pretesament romànic descobert fa uns anys en el jardí d’una finca de Palamós. Un informe que, com s’ha pogut comprovar després, des del primer dia posava les coses al seu lloc i que va fer enfadar moltíssim el diari El País i tots els seus corifeus. Fet que, a part d’inspirar-me una simpatia difícil de dissimular, em demostra que aquest home hi toca.
A més a més, Riu-Barrera és col·leccionista –bona part dels acudits i caricatures sobre Puig i Cadafalch que obren l’exposició pertanyen a la seva col·lecció particular–, s’interessa per la història –L’Avenç li acaba d’editar Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l’URSS (1920-1941)–, també vetlla pel llenguatge –ara mateix manté a Els Marges un interessant debat amb Narcís Garolera a propòsit de la denominació correcta del monestir de Sant Pere de Rodes, o de Roda– i no és gens estrany trobar-lo en alguna biblioteca escorcollant la trajectòria de mestres d’obres i arquitectes tan recomanables com, per exemple, Pere Benavent de Barberà.
Abans de posar el punt final a aquesta ressenya sobre l’exposició central de l’Any Puig i Cadafalch vull fer esment d’un detall que em sembla significatiu. Em refereixo al fet que l’administració hagi fet valdre la feina i la trajectòria d’un dels seus tècnics a l’hora d’encarregar-li la responsabilitat de comissari compartida amb una catedràtica de la universitat com és la doctora Freixa. Tots dos han fet un tàndem molt competent que ha ajudat a demostrar que, a part de ser un excel·lent arquitecte modernista, la figura de Josep Puig i Cadafalch ha deixat una marca en perfil polític i cultural de Catalunya que costarà d’esborrar. L’exposició del Museu d’Història, molt recomanable, en dóna fe.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada