Era previsible. Per molt que collin, l’Espanya marianista i els seus aliats no poden reduir Catalunya al que ells voldrien: una província assimilada a la seva concepció d’una Espanya uniforme, governada des de Madrid amb poques més competències que les que tenien els presidents de les diputacions per fer-se, per exemple, una autovia per anar a ca seva, els jocs florals, representacions de la Passió i dels Pastorets i, ara molt especialment, tornar a l’emissió en català des de Miramar.
El 21-D va ser, però, la tercera derrota autoinflingida pel mateix marianisme: abandó de Catalunya el 17-A, el no referèndum de l'1-O, que tothom va veure i en ell alguns van rebre de valent. El 21-D es va despullar el mite: es va veure que ni amb majoria silenciosa ni silenciada el centralisme més obtús té opcions de governar o determinar des de Barcelona la vida política catalana.
Per l’altra part, la catalana, un David esmunyedís, practica la guerra de guerrilles (amb lletrats, això sí) que ja descrivia l’any 49 a. C. Juli Cèsar a De bello civili (Sobre la guerra civil), referint-se als avantpassats dels actuals lleidatans i ebrencs, els ilergets. Aquesta forma de negar-se al sotmetiment perdura. Per les males, poca cosa; per les bones, encantats de la vida.
Ara —ja des d’un in crescendo des de juny del 2010— tornem a estar de males. Però encallats. Impedit el marianisme de bombardejar Barcelona —en alguna cosa es deu notar el progrés—, la resistència pacífica i legal de la majoria parlamentària, conseqüència del vot ciutadà, també es veu impotent per superar l’asfíxia centralista, ara el 155.
A sobre, com no sol ser infreqüent, en el camp català es lliuren dues batalles —perdó per les referències bèl·liques—. Una, per trobar una sortida a l’actual atzucac, sigui prosseguint amb una república non nata, però intentada o amb altres fórmules de relació amb Espanya que no sigui la merament autonomista. Altra, entre els catalans mateixos —fets de febrer del 2018, els podríem denominar—: legitimistes contra realistes (malgrat els termes, res a veure amb cap mena de monarquia). Amb aquesta eterna, si més no latent, divisió és difícil poder donar una sortida a l’empat crònic.
Forçar la llei per esmicolar la separació de poders o carregar-se el principi de legalitat o utilitzar la força física desproporcionadament contra gents de comportament pacífic permet guanyar les primeres batalles. A mitjà terme no és gens segura la seva eficàcia
De tota manera, aquest empat té una altra versió: la impotència del marianisme. Abandonada, pel que es veu, la política com activitat per ser quelcom, es diria, contra natura, un vici nefand, un pecat moral, vaja, no queda més que la guerra pel dret, el lawfare. En paraules del general Dunlap, es tracta de fer la guerra amb les armes de la llei.
Potser el lawfare anés bé als estrategs post 11-S per justificar la Segona Guerra d’Iraq, Guantánamo o el waterboarding (una mena de dutxa al cap del presoner penjat dels peus). Forçar la llei per esmicolar la separació de poders (com acrediten informes independents) o carregar-se el principi de legalitat (com s’obre pas entre operadors també independents) o utilitzar la força física desproporcionadament contra gents de comportament pacífic (també constatat a bastament) permet guanyar les primeres batalles. A mitjà terme —no diguem a llarg— no és gens segura la seva eficàcia.
Qui així actua pensa que amb aquestes tàctiques desmoralitzarà el contrari i l’acabarà, encara que sigui per avorriment, doblegant. De moment no és així i alguna cosa en perceben alguns membres de les cohorts polítiques i mediàtiques quan tímidament demanen una solució política o, com els resulta més fàcil, acostumats com estan a no fer política de debò, es dediquen a insultar, desacreditar i desqualificar.
Algun estrateg monclovita o de la rodalia del poder marianístic va creure que aplicant la pinça anti-Ibarretxe s’acabaria el problema. Malgrat tots els tòpics, el nacionalisme basc va tenir menys recorregut i menys capacitat de tensió que el sobiranisme català. Sigui com sigui, al Pla Ibarretxe el van fer quedar com one man show —el que ni és veritat ni és gaire lluït—, però sobretot, va sorgir dins d’un conflicte armat, amb més de 800 assassinats i totes les seqüeles que coneixem.
Res d’això passa a Catalunya. L’independentisme no va ser una idea esbojarrada ni de Mas ni de Puigdemont. Res de one man show. I els catalans han fugit sempre de la violència com gat escaldat de l’aigua bullent.
Tot plegat va calant en les files del marianisme, encara que de forma inconscient. Els produeix un malestar, un enuig, un malhumor, d’origen inespecífic. Els símptomes són una revolta primària, rupestre fins i tot. Insults, desqualificacions personals i intel·lectuals, insídies de tota mena, atribució d’afers personals, quelcom insòlit en la política espanyola, tornen a ser moneda usual en boca i ploma de polítics, tertulians i sicaris professionals o forçosos. Com el cas d’un subjecte inadmès al decorat a la Universitat de Yale que titlla d’insuficient el doctorat real i existent... per Harvard d’una possible candidata a la presidència de la Generalitat. Cinisme, estultícia i gens de política.
Malgrat l’empat, alguna cosa no es fa del tot malament per aquestes contrades. Tornen a menystenir, denigrar, escopir. Ladran, luego cabalgamos.
Joan J. Queralt
Opinión Legitimitat Joan J. Queralt
Agustí Colomines
Opinió Torrent i la soga groga Agustí Colomines