Benvinguts a la família. Mares i triangles amorosos

13.02.2018

El triangle amorós, com tots els arquetips que resisteixen el pas del temps i es converteixen en saber popular, és una estructura conservadora fins al moll de l’os. Plorem pel Miquel que, en l’instant en què rep el primer petó de l’Àngela i es desequilibra la tríada, ha signat la seva derrota. L’eterna elecció entre l’objecte de desig aparentment perfecte però disruptiu i la persona menys atractiva però previsible sempre acaba beneficiant el bon jan. El seductor és un catalitzador sacrificable: la seva arribada fa que les hormones es posin en circulació i el veritable amor latent entre els altres dos surti a la llum. El Miquel se surt de l’esquema clàssic perquè és un galant i alhora un tros de pa, de manera que trencar-li el cor serà més dur que d’habitud si no descobrim que amaga algun defecte. Però cada cop que dubtem de com es resoldrà el dilema, només ens hem de fixar en la predilecció de la petita Sara pel Nando.

Nao Albet és el Fran de Benvinguts a la Família | Foto: BALF

La necessitat de diners segueix movent la trama i generant situacions absurdes a un ritme trepidant. Inundant els capítols d’objectius a curt termini (fer un regal d’aniversari a la mare, recuperar el regal que resulta ser un quadre de Goya, vendre’l al mercat negre, tacar-lo amb cafè) la sèrie ens satura d’urgències perquè no pensem gaire en la lògica de tot plegat i gaudim dels acudits. A mesura que el mort segueix a l’armari -al congelador, en aquest cas- i els problemes per ocultar-lo s’acumulen, la trama es va tornant necessàriament surrealista. Perdem profunditat psicològica -perquè perdem realisme- a canvi de deixar clar que la sèrie s’ha de llegir com una comèdia d’embolics sense més aspiracions que fer-nos riure.

La teranyina en la qual està atrapada la família ha propiciat l’aparició d’un navegant avesat a les aigües turbulentes: Raül Dorado. Inequívocament manllevat del Saul Goodman de Breaking Bad, m’apropio de la descripció de l’original americà: “és el tipus d’advocat que contracten les persones culpables”. Com que el primer que sabem de el mejor abogado és que viu subjugat per la seva mare, de seguida es percep que ni és de fiar ni és un perill real. Lluís Villanueva té una gràcia natural que fa que el personatge flueixi sol, i en només dos episodis ja s’ha posicionat com un comodí per als guionistes, que podrà entrar i sortir quan i com vulgui de la història principal per solucionar -o empitjorar- envitricolls i alhora garantir unes quantes rialles. Igual que Goodman, insinua un passat i unes contradiccions que de seguida el fan magnètic i que serien carn d’spin off.

Cap al final de l’episodi, l’espectador tevetresí es va topar amb el curiós efecte d’associar uns actors a uns personatges que no encaixen. El traficant i el taxador que venien a buscar el Goya van produir un moment Polònia: Marc Rodríguez i Xavi Serrano, els actors que els interpreten, són dos històrics del programa de sàtira política de TV3 que, si a sobre apareixen a la vegada en pantalla, generen una curiosa sensació de cameo impossible d’interpretar. Rodríguez, que tendeix a fer personatges agressius al Polònia, va canalitzar el bagatge de mala bava en una bona caricatura de criminal psicològicament inestable a càrrec d’ostatges. La resolució anticlimàtica del problema va fer gràcia: després de construir una situació absurda que havia posat tothom en perill, els guionistes van fer petar el globus de la versemblança en el moment de la màxima tensió per generar alleujament còmic i estupor. “Com pot ser que uns pardillos com vosaltres tingueu un Goya?”, i el silenci com a resposta.

Enmig de l’intent de tràfic frustrat es va produir el primer petó seriós de la sèrie que esmentàvem al principi. Després de moltes setmanes atrapada en la camisa de força del rol de mare coratge, l’Àngela dispara el seu interès com a personatge amb la incorporació de la faceta libidinosa. Per fi algú l’ha cagat en el nucli familiar que, fins ara, ocultació de cadàvers, suplantació de personalitat, robatoris i intents d’estafa al marge, romania moralment impol·lut. Fins aquest petó, tot quedava justificat en nom de la família. Benvingut egoisme.