Diumenge  05.10.2014  06:00

Autor/s: Odei A-Etxearte

Mas: el viratge ideològic cap a la independència

• 

Article d'Odei A-Etxearte publicat originàriament al Punt Avui

Vilaweb- El PuntAVUI
Artur Mas és un sobiranista de nova fornada. Un dirigent icònic de l'statu quo autonomista que viu una progressiva presa de consciència. Es convenç de la necessària radicalització del projecte polític convergent a cop de decepcions amb el govern espanyol, dubtes i determinació personal. L'home que fa una dècada veia en la independència un concepte “oxidat” des de la primera línia d'una CDC que es resistia a reclamar la reforma de l'Estatut en el tombant del nou mil·lenni, ha esdevingut el primer president de la Generalitat a convocar una consulta d'autodeterminació. El perquè d'aquesta conversió no té res a veure amb els càlculs. Mas no és un home que es prepara per al lideratge d'un procés com el català. S'hi troba. La seva és una evolució ideològica condicionada per la influència del mitificat “pinyol” de CDC, el conegut immobilisme polític espanyol i la lenta execució del relleu generacional del postpujolisme. La història de la transformació de Mas comença el novembre del 2000 a Cornellà.
En aquell congrés de Convergència, el que seria el 129è president de la Generalitat rellevava Pere Esteve a la secretaria general. Pujol havia devorat políticament les aspiracions de comandament de la seva generació i la que va venir després, però una tercera fornada de dirigents polítics s'obria pas en el partit. Mas representava l'èxit d'aquests joves càrrecs electes i membres del govern que ja albiraven el 2003 amb l'angoixant travessia del desert. CiU patia el desgast del pacte del Majestic i el PP governava l'Estat amb una incontestable majoria absoluta. Era una CDC d'ampli espectre, en què convivien autonomistes, independentistes i conservadors, que alçava a l'electorat la bandera d'una formació netament catalana que es desdibuixava amb allò que se'n diu sentit d'estat, demostrat a còpia de pactes amb Felipe González i José María Aznar. Mas no duia els galons de la lluita antifranquista. Era un jove clenxinat i preparat per fer fortuna en l'empresa privada que l'atzar va dur a l'Ajuntament de Barcelona i al govern de la Generalitat, on es va estrenar el 1985 com a tècnic. Deu anys després, n'era conseller d'Obres Públiques. Als 44 anys s'erigia, en l'11è congrés de CDC, en el successor de Pujol; el que Miquel Roca no va aconseguir mai des de dins del partit i Josep Antoni Duran Lleida, com a soci de la coalició, tampoc. Lluís Corominas, avui un dels màxims homes de confiança de Mas, era elegit secretari d'organització. Corominas s'havia fet en el municipalisme i, com el secretari general que s'estrenava, no és un dels que van brandar l'estelada des de primera hora. En aquell conclave, CDC abraçava el sobiranisme com un canvi de model per girar full del pactisme. El concepte era lluny de l'independentisme sinònim d'avui. Mas, que llavors defensava una reforma de l'Estatut si es mantenia el bloqueig de l'autogovern, va vèncer el 2002 la batalla amb Duran i esdevenia el candidat de CiU a les eleccions del 2003.
En aquells anys ja exercia una notable influència l'anomenat “pinyol”. Un grup de dirigents amb tradició d'exclusivitat que va anar vivint les desercions i incorporacions pròpies de qualsevol grup humà. En el nucli primigeni que va ungir Mas com a líder, segons fonts de CDC, hi havia Marc Puig, Joaquim Forn, Francesc Homs, Oriol Pujol, David Madí i Corominas, que van arribar a una entesa amb el també sobiranista Felip Puig, secretari d'organització d'Esteve. Més tard s'hi va afegir Germà Gordó. No tots tenien el mateix grau de confiança ni ascendent ideològic sobre l'avui president de la Generalitat. Amb papers i funcions diferents en el partit, Homs i Madí, partidaris de l'estat propi avant la lettre, van ser probablement els homes més determinants en el progressiu gir estratègic de CDC.
Mas va guanyar les eleccions del 2003 però no va governar. Els set anys del tripartit van forjar el líder a còpia de desenganys polítics. En el congrés del 2004, Puig, també sobiranista i durant aquells anys garant del manteniment de les relacions amb ERC, va ser el màxim responsable d'una ponència en què es propugnava un model d'estat confederal sense cap renúncia de futur, recollia el dret a l'autodeterminació i exigia que Catalunya tingués veu a Europa. Madí, Pujol i Homs van entrar formalment a la direcció convergent com a secretaris executius. No semblava senzill, però l'equilibri entre les famílies del partit no va qüestionar el lideratge de Mas. Tampoc no va ser fàcil la reconversió de l'estratègia política. Es va fer esperar fins al 2007.
El punt d'inflexió: el pacte de l'Estatut de Mas i José Luis Rodríguez Zapatero el 21 de gener del 2006 a La Moncloa. El líder de CiU va assumir l'estigma de la rebaixa de l'autogovern per la renúncia que implicava respecte al text aprovat el 30 de setembre al Parlament. Però alhora posava de manifest que des de l'oposició també es podia exercir un paper clau en el repartiment de competències i poders. En els anys de redacció i negociació de l'Estatut, Homs havia guanyat pes intern per a la definició del full de ruta; i va anar covant amb Mas i Madí un canvi de paradigma: la “refundació” del catalanisme. La tardor del 2006 es va confegir el segon tripartit, amb José Montilla al capdavant. El novembre del 2007, Artur Mas va pronunciar una determinant conferència en què inaugurava el concepte de la Casa Gran del Catalanisme, una versió renovada del “pal de paller”. Pretenia esquinçar les costures del partit, ampliar-ne la base i sargir les diferents sensibilitats de CDC amb l'encertat principi polític del dret a decidir. Mas va plantejar que esdevingués la base del catalanisme del futur i advocava per la construcció de la “nació plena”. “Si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans vulguin, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic de decidir allò que més ens convé com a poble”, va proclamar. Per començar, proposava situar aquest dret sobre les infraestructures (aeroports, carreteres, trens) i l'administració dels recursos (el concert econòmic) perquè eren reclamacions majoritàries de la societat catalana.
CDC va consagrar aquests postulats en el congrés del 2008. Es van descartar les expressions “estat propi” i “independència” en la ponència, que coordinava Homs. La militància també va rebutjar una esmena del moderat Ignasi Guardans que advocava per continuar fent pedagogia a Espanya.
Puig (secretari general adjunt), Homs (secretari de projectes, estudis i programes), Corominas (territori), Madí (comunicació i estratègia) es consolidaven en la primera línia del partit, mentre Oriol Pujol —independentista desinhibit i també partidari de l'aliança amb ERC— s'enfortia com a portaveu del grup parlamentari de CiU. La direcció, a més, s'obria parcialment amb l'entrada de Josep Maria Cullell com a director d'un consell de la vella guàrdia i Lluís Recoder (associat al sector roquista i renovador, i llavors alcalde de Sant Cugat) com a responsable de la comissió de política municipal.
Malgrat l'evident evolució ideològica, Mas avisava i prenia distàncies amb l'Esquerra de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, que ja plantejava el referèndum en el tricentenari: “El dret a decidir no és tenir-ho tot de cop demà mateix. No és la frivolitat del 2014.” Mas partia de la premissa que el dret a decidir s'havia de limitar al sentir hegemònic: “Hi ha d'haver majories sòlides que ens permetin assegurar que allò que ens plantegem decidir ho guanyarem. Jo no em plantejo el dret a decidir per perdre.”
CDC, per tant, supeditava les cotes del seu projecte polític a la majoria. Si havia d'avançar nacionalment, ho faria al compàs de la població. Era una estratègia per no perdre centralitat ni limitar l'ambició nacional. Per Mas, el final de l'Estatut va ser un examen per avaluar si la via autonomista tenia o no recorregut.
L'abril del 2011 va confessar que havia votat a favor de la independència en la consulta popular de Barcelona, però continuava pensant el mateix respecte al projecte polític convergent: “Sempre hem defensat el dret d'autodeterminació de Catalunya, [...] però una formació política que aspira a ser majoritària ha de conèixer bé el país. I ara com ara, per fer un referèndum sobre la independència a tot Catalunya no hi ha majoria social.”
La sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010 va fulminar trenta anys d'autonomisme i va reunir una primera manifestació multitudinària de rebuig. El líder de CiU va començar a flirtejar amb la idea, mai ben aprofundida, de convocar una consulta sobre les infraestructures o el concert. Després, va concretar el projecte del pacte fiscal, que es va convertir en la primera estació d'una “transició nacional” basada en el dret a decidir. Era el projecte electoral estel·lar de les eleccions de la tardor.
Madí, que acompanyava Mas des del pinyol primigeni amb l'ambiciós objectiu de fer virar el partit cap al sobiranisme, va rematar la seva trajectòria dirigint la campanya electoral que va catapultar Mas a la Generalitat. “Del que es tracta és d'anar acostant-se, amb cotes de sobirania, a l'objectiu”, defensava Madí. I hi afegia: “La llibertat del país és una qüestió de projecte, d'eficàcia i d'avançar amb cohesió.” L'estrateg convergent va sortir de la direcció amb l'arribada al govern. Un executiu que Mas va intentar obrir a figures independents i que va executar una política d'austeritat convençuda, combinada amb el clam del concert econòmic i les queixes per l'impagament dels deutes de Madrid. El 2011, Mas constatava: “A molta gent ja no li fa por parlar de l'estat propi.” Un any després, CDC incloïa aquest horitzó en el seu full de ruta. En el determinant congrés de Reus del 2012, Oriol Pujol es va erigir com l'home fort del partit, i el renovador i també independentista Josep Rull assumia la secretaria d'organització. L'executiva obria la veda sobiranista a unes bases cada cop més radicalitzades que animaven el congrés amb crits d'independència. La direcció, malgrat tot, jugava als supòsits i a la polisèmia, en una ambigüitat que no admetia en boca d'alguns dirigents la paraula –a estones anhelada, a estones maleïda– “independència”. Era un joc difícil d'equilibris amb la perplexitat d'un establishment acomodat i les manifestes resistències de Josep Antoni Duran i Lleida a moure els postulats d'UDC.
Després de la primera manifestació revolucionària de l'11-S, el 2012, la direcció convergent va intuir que ja hi havia una majoria social capaç de sustentar un referèndum d'autodeterminació. El rebuig de Mariano Rajoy al pacte fiscal va fer la resta. Després de les eleccions anticipades, en què CiU va dur la consulta i l'estat propi al programa electoral, la pèrdua de 12 diputats va accelerar el full de ruta. L'única opció de pacte real que estudiaven els convergents era amb ERC. Mas va prometre el càrrec “amb plena fidelitat al poble de Catalunya”, sense referir-se a la Constitució, i va consagrar la col·laboració de dos homes més de la seva estricta confiança per emprendre el viatge polític definitiu: Jordi Vilajoana (“l'únic amic”) i Jordi Baiget, que ja era a Presidència, al costat d'un Homs que guanyava marge de maniobra com a conseller mentre Gordó, secretari de govern en l'anterior mandat, marxava a Justícia. “Entrarem en una seqüència de guerra, de joc brut”, alertava Mas fa un any i mig. La consulta tant sí com no, va dir primer. Després les plebiscitàries com a pla B. Els dubtes, el deure i la determinació fins al sí definitiu: la signatura del decret de convocatòria de la consulta.