|
© Plataforma per la Llengua
C/ Sant Honorat 7, principal 1a. 08002 Barcelona
Tel.: 93 321 18 03 A/e: info@plataforma-llengua. |
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
divendres, 15 de maig del 2020
Disney+, disposats a escoltar les nostres peticions!
La Incorrecta: ‘Hi ha interès per la llengua: no som quatre matats lluitant pel català’
14.05.2020 21:50
‘Cada vegada que dius “tinc que”
moren quinze filòlegs.’ La frase havia de servir per a publicitar un
petit projecte d’assessorament lingüístic, però es va fer viral. I la
Incorrecta en va anar fent més, de frases enginyoses, i va obrir comptes
a les xarxes socials i va començar a tenir milers i milers de
seguidors. Segurament, hi heu ensopegat en alguna publicació a la xarxa,
o en la samarreta d’algú amb qui us heu encreuat pel carrer, o potser
vosaltres mateixos els heu comprat una bossa que diu ‘M’agrades més que
la ce trencada’ o heu participat en el filtre d’Instagram de fa uns dies, en què s’havien de corregir barbarismes i que va tenir un èxit aclaparador. Diuen que en faran més. La Incorrecta
són dues germanes de Banyoles, Júlia Planas Costabella, dissenyadora
gràfica, i Valentina Planas Costabella, filòloga i correctora i que
entrevistem. Avui la Incorrecta és aquell projecte de serveis de
correcció, disseny i comunicació que va néixer fa quatre anys, i també
una botiga en línia
amb un producte de quilòmetre zero i una finestra a les xarxes socials
en què la llengua es tracta sense complexos ni perdre el sentit de
l’humor, i amb molt d’èxit.
—Vau néixer com un projecte d’assessorament lingüístic i la cosa s’ha anat fent grossa.
—Ha estat sorprenent. Sobretot, al principi. Ens pensàvem que havíem pagat publicitat a Facebook sense voler. Es va fer viral una frase i la gent ens demanava que en féssim bosses i samarretes. Al principi, va ser una cosa involuntària. Ara ja som més conscients que tenim una repercussió i que arribem a molta gent. Ara ho fem sabent que tot allò que diem és sotmès a judici o que es pot viralitzar de pressa.
—Ha estat sorprenent. Sobretot, al principi. Ens pensàvem que havíem pagat publicitat a Facebook sense voler. Es va fer viral una frase i la gent ens demanava que en féssim bosses i samarretes. Al principi, va ser una cosa involuntària. Ara ja som més conscients que tenim una repercussió i que arribem a molta gent. Ara ho fem sabent que tot allò que diem és sotmès a judici o que es pot viralitzar de pressa.
—Com ens agraden, les coses de llengua… La clau de l’èxit de la Incorrecta és parlar-ne, a més, amb sentit de l’humor i agafant-se a l’actualitat?
—La clau de l’èxit és la llengua. I el fet que tots els parlants ens hi identifiquem. A més, quan vam començar, fa quatre anys, era un moment en què es qüestionaven drets lingüístics, polítics i socials. Vam arribar molt a la gent també per això, perquè vam néixer en un moment molt convuls. Si dic la veritat, a mi tot això encara m’al·lucina molt, eh? Ara hem fet un filtre a Instagram amb barbarismes: l’han vist més de sis milions de persones i l’han fet servir més de 700.000 persones. Això vol dir que hi ha un interès per parlar bé i per escriure bé, per la llengua en general. Això és fort. Fem contingut en català i hi ha un públic actiu.
—Demostreu desacomplexament lingüístic. Que sembla una cosa molt òbvia, però, malauradament, no ho és tant.
—Nosaltres sempre hem criticat molt que hi hagi gent que cregui que en castellà es posicionarà millor a la xarxa. No ha de ser així, necessàriament. Aquesta censura moltes vegades ens l’apliquem nosaltres mateixos. No és real. Hi ha negocis d’aquí que tenen clients catalanoparlants i, tot i això, els canvien de llengua: per què? Hi ha un complex d’inferioritat lingüístic, i a les xarxes aquest complex s’ha fet evident.
—Justament, tot això que feu no seria possible sense les xarxes socials. Twitter, Facebook, Instagram… Heu sabut aprofitar-ne molt bé els recursos.
—Sempre ens hem aprofitat d’això, sí. Si és moda fer quines, doncs fem una quina. I més que les eines de les xarxes, la gent. Jo crec que la gent, els incorrectes, són els qui han fet que tot això agafi aquesta magnitud i siguem el projecte que som ara. Sigui quan fem un filtre d’Instagram i veiem la cara de la gent, sigui anant a una fira a vendre els productes. Veïns que et diuen, vaig veure una samarreta teva a Roma, i penses, collons! Tinc una amiga que viu a Barcelona que va fent de paparazzi, al metro, en un curs, on sigui, i m’envia fotos: mira, una noia amb una samarreta vostra. Al final, la clau és aquesta xarxa de gent que s’ha enganxat molt al projecte i se’l sent molt seu. Que se senten incorrectes.
—La majoria d’incorrectes, el 80%, són dones. Entre els 16 anys i els 40 i escaig. Dins aquest ventall tan ampli, hi ha moltíssims casos. Per exemple, professores que fan servir les nostres publicacions per explicar coses. Fins i tot, ara amb això dels filtres molts professors ens han dit que havien posat de deures fer tres o quatre stories i enviar-li-les. Jo també sóc professora de català, tot i que ara no estic en actiu, i ara anem pensant contingut més didàctic. Això crec que també donarà un valor afegit a la feina que fem.
—És una manera d’arribar als més joves.
—Fer divulgació des d’una institució és molt diferent que fer-ne des d’un projecte personal. Sí que és veritat que ja hi ha organismes, com el Termcat i l’Optimot, que fan molta feina a les xarxes i hi resolen molts dubtes, però nosaltres hem trobat aquesta escletxa. Sota la figura de la Incorrecta podem dir el que volem i fer les coses de manera més divertida i hater. I crec que d’aquesta manera el contingut arriba molt més. Als joves, al final, els arribes amb el seu llenguatge. I el seu llenguatge ara mateix és Instagram. Tot allò que puguem fer per ser-hi, ho fem.
—Us he d’imaginar corregint un amic mentre us explica com li ha anat el dia? O sou del parer que pot ser contraproduent?
—Últimament és al revés: a mi se m’escapa alguna cosa i hi ha algú que diu, eh, la incorrecta ha dit ‘hasta’. Hi ha moltes maneres de corregir. Hi ha l’estil repel·lent de corregir algú que no t’ho demana o en una situació que el pots incomodar. I hi ha una correcció fent conya, com és el nostre cas, que fins i tot la mateixa gent que fa l’error s’etiqueta a la publicació. Ara hem fet aquesta: ‘De debò que escrius “en sèrio”?’ I la gent s’hi etiqueta dient, ostres, ni tan sols sabia que no existia. Jo, la veritat, no solc corregir la gent així en directe. Però sí que he adoctrinat moltíssim alguns amics perquè deixessin de dir ‘tinc que’. De fet, tot ve una mica d’aquí. Les faltes d’ortografia sempre m’han fet molta ràbia. La meva mare és mestra i quan anàvem a un restaurant sempre comentàvem com havien escrit tal cosa o tal altra. D’alguna manera, és d’allà que surt tot això d’ara.
—Els que tenen més èxit són els que hem fet en productes, majoritàriament. La gent ens diu, d’aquest no en fareu samarretes? ‘Adopta un pronom feble’, per exemple. El de ‘No em “donis” petons, fes-me’n’. El del dia de la dona també va tenir molt d’èxit. Intentem fer frases vinculades a les coses que van passant. I vam fer el ‘Som més fortes que la síl·laba tònica’. Ara en farem un producte que serà solidari. Això també mirem de fer-ho, dins les nostres possibilitats, de donar beneficis. Intentem tenir humor, actualitat i també compromís amb els temes als quals ens sembla que podem aportar alguna cosa.
—Preneu posició.
—De la mateixa manera que fer servir el català a les xarxes és una declaració d’intencions i és un acte polític, també ens hem posicionat políticament. Ho vam fer l’1-O i amb el judici, per exemple. Per què costa tant posicionar-se políticament des d’una empresa o des d’un projecte? En el nostre cas, no ens ha fet cap repercussió negativa, al contrari. Darrere els projectes, hi ha persones, hi ha ideologies, o creences, o com a mínim nocions de política. I viure aliè a una realitat que et toca i t’interpel·la em sembla absurd.
—A vegades les empreses s’autocensuren, per allò de la butxaca.
—En part ho entenc, perquè de qualsevol cosa que dius hi ha qui n’estira el fil. Però en qüestió de drets, de llengua i de política, quan tens tants seguidors i tanta gent que espera coses de tu, gairebé em sembla obligat posicionar-te. I no vol dir pas que qui et segueixi combregui amb les teves idees. Que en un article d’un diari una mica fatxa van dir allò de ‘las camiseta independentistas que triunfan en catalán’. No, no és això. Per començar, hi ha gent que no és indepe. De fet, n’hi ha molta que no és ni d’aquí. Gent de fora que aprèn català i ens escriu dient-nos, sóc de Portugal, sóc d’Argentina, sóc de Londres, aprenc català i m’ajudeu molt. Ens és igual, que se’ns vinculi amb l’independentisme. Però sí que hi ha el perill que t’assenyalin.
—Veient l’èxit, preveieu de fer créixer la Incorrecta d’alguna manera?
—De moment, ens quedem així. Hi ha moltes maneres de créixer. Les nostres samarretes s’estampen a Banyoles i es fan amb serigrafia. Si estampéssim totes les frases amb vinil, amb material de poca qualitat i a la Xina, segurament faríem molts més diners i ens expandiríem molt més, però nosaltres som fidels a la nostra manera de fer les coses, que és: que les fem nosaltres, que es facin bé i que es facin aquí. Això té un preu. Nosaltres no creixerem com Inditex, ni ho volem fer. Preferim créixer bé i anar fent, que no pas créixer de cop i començar a fer les coses sense sentit.
—I què vol dir créixer bé?
—Per exemple, els paquets: pot haver-hi una empresa de paqueteria que s’encarregui de fer-los i enviar-te’ls a casa. Doncs els paquets els fem nosaltres, un a un, i els enviem des d’aquí. Tenim la filosofia que, malgrat que hem crescut molt i venem molt, hi hagi aquest detallisme. Passa igual amb els punts de venda que tenim. Hi ha gent que ens ha proposat de comprar-nos un producte i produir-lo ells, i això no ho farem. Nosaltres ho venem, i ho venem a locals que casen amb la nostra manera de fer, no ho venem a grans superfícies. Intentem ser molt coherents amb la nostra marca i amb el que ha de ser. I a l’hora de fer col·laboracions, igual: en fem poques, però les que fem tenen un sentit, no fem sortejos a les xarxes perquè sí.
—El futur, gris. Però l’hem de veure blanc. Hem de ser constants, positius. Que aquest filtre d’Instagram l’hagin fet servir 700.000 persones, que l’hagin vist sis milions, és un èxit. És molt. L’interès pel català hi és. Aquestes gairebé 50.000 persones que ens segueixen tenen interès en la llengua. A mi això em sorprèn. Realment, no som quatre matats lluitant pel català. Hi ha gent que volem mantenir el català, i que ens ho passem bé amb qüestions de llengua. En aquest sentit, hem de ser esperançadors. Però alhora, hi ha una realitat, que és que en moltes regions el català és una cosa d’àmbit purament escolar, surten de l’escola i el català ja no existeix, i hem de mirar què podem fer per arribar a aquests joves. I també ser conscients dels nostres drets com a consumidors. Des d’un simple cartell fins a l’atenció al client, tenim drets lingüístics i crec que molt sovint no els reclamem. Nosaltres mateixos som els qui ja ens conformem amb això. Potser falta ser conscients que aquesta realitat del català no canviarà per màgia divina. Si volem canviar les coses i que el català tingui un futur més clar, depèn de nosaltres. Això només ho farem els qui estimem la llengua i els qui no volem que es perdi.
—La clau de l’èxit és la llengua. I el fet que tots els parlants ens hi identifiquem. A més, quan vam començar, fa quatre anys, era un moment en què es qüestionaven drets lingüístics, polítics i socials. Vam arribar molt a la gent també per això, perquè vam néixer en un moment molt convuls. Si dic la veritat, a mi tot això encara m’al·lucina molt, eh? Ara hem fet un filtre a Instagram amb barbarismes: l’han vist més de sis milions de persones i l’han fet servir més de 700.000 persones. Això vol dir que hi ha un interès per parlar bé i per escriure bé, per la llengua en general. Això és fort. Fem contingut en català i hi ha un públic actiu.
—Demostreu desacomplexament lingüístic. Que sembla una cosa molt òbvia, però, malauradament, no ho és tant.
—Nosaltres sempre hem criticat molt que hi hagi gent que cregui que en castellà es posicionarà millor a la xarxa. No ha de ser així, necessàriament. Aquesta censura moltes vegades ens l’apliquem nosaltres mateixos. No és real. Hi ha negocis d’aquí que tenen clients catalanoparlants i, tot i això, els canvien de llengua: per què? Hi ha un complex d’inferioritat lingüístic, i a les xarxes aquest complex s’ha fet evident.
—Justament, tot això que feu no seria possible sense les xarxes socials. Twitter, Facebook, Instagram… Heu sabut aprofitar-ne molt bé els recursos.
—Sempre ens hem aprofitat d’això, sí. Si és moda fer quines, doncs fem una quina. I més que les eines de les xarxes, la gent. Jo crec que la gent, els incorrectes, són els qui han fet que tot això agafi aquesta magnitud i siguem el projecte que som ara. Sigui quan fem un filtre d’Instagram i veiem la cara de la gent, sigui anant a una fira a vendre els productes. Veïns que et diuen, vaig veure una samarreta teva a Roma, i penses, collons! Tinc una amiga que viu a Barcelona que va fent de paparazzi, al metro, en un curs, on sigui, i m’envia fotos: mira, una noia amb una samarreta vostra. Al final, la clau és aquesta xarxa de gent que s’ha enganxat molt al projecte i se’l sent molt seu. Que se senten incorrectes.
La majoria d’incorrectes, el 80%, són dones. Entre els 16 anys i els 40 i escaig.—I quin perfil de gent és?
—La majoria d’incorrectes, el 80%, són dones. Entre els 16 anys i els 40 i escaig. Dins aquest ventall tan ampli, hi ha moltíssims casos. Per exemple, professores que fan servir les nostres publicacions per explicar coses. Fins i tot, ara amb això dels filtres molts professors ens han dit que havien posat de deures fer tres o quatre stories i enviar-li-les. Jo també sóc professora de català, tot i que ara no estic en actiu, i ara anem pensant contingut més didàctic. Això crec que també donarà un valor afegit a la feina que fem.
—És una manera d’arribar als més joves.
—Fer divulgació des d’una institució és molt diferent que fer-ne des d’un projecte personal. Sí que és veritat que ja hi ha organismes, com el Termcat i l’Optimot, que fan molta feina a les xarxes i hi resolen molts dubtes, però nosaltres hem trobat aquesta escletxa. Sota la figura de la Incorrecta podem dir el que volem i fer les coses de manera més divertida i hater. I crec que d’aquesta manera el contingut arriba molt més. Als joves, al final, els arribes amb el seu llenguatge. I el seu llenguatge ara mateix és Instagram. Tot allò que puguem fer per ser-hi, ho fem.
—Us he d’imaginar corregint un amic mentre us explica com li ha anat el dia? O sou del parer que pot ser contraproduent?
—Últimament és al revés: a mi se m’escapa alguna cosa i hi ha algú que diu, eh, la incorrecta ha dit ‘hasta’. Hi ha moltes maneres de corregir. Hi ha l’estil repel·lent de corregir algú que no t’ho demana o en una situació que el pots incomodar. I hi ha una correcció fent conya, com és el nostre cas, que fins i tot la mateixa gent que fa l’error s’etiqueta a la publicació. Ara hem fet aquesta: ‘De debò que escrius “en sèrio”?’ I la gent s’hi etiqueta dient, ostres, ni tan sols sabia que no existia. Jo, la veritat, no solc corregir la gent així en directe. Però sí que he adoctrinat moltíssim alguns amics perquè deixessin de dir ‘tinc que’. De fet, tot ve una mica d’aquí. Les faltes d’ortografia sempre m’han fet molta ràbia. La meva mare és mestra i quan anàvem a un restaurant sempre comentàvem com havien escrit tal cosa o tal altra. D’alguna manera, és d’allà que surt tot això d’ara.
Hi ha moltes maneres de corregir: amb estil repel·lent o fent-ne conya.—Quin és el pòdium dels vostres lemes més reeixits, a banda els filòlegs que moren amb els ‘tinc que’?
—Els que tenen més èxit són els que hem fet en productes, majoritàriament. La gent ens diu, d’aquest no en fareu samarretes? ‘Adopta un pronom feble’, per exemple. El de ‘No em “donis” petons, fes-me’n’. El del dia de la dona també va tenir molt d’èxit. Intentem fer frases vinculades a les coses que van passant. I vam fer el ‘Som més fortes que la síl·laba tònica’. Ara en farem un producte que serà solidari. Això també mirem de fer-ho, dins les nostres possibilitats, de donar beneficis. Intentem tenir humor, actualitat i també compromís amb els temes als quals ens sembla que podem aportar alguna cosa.
—Preneu posició.
—De la mateixa manera que fer servir el català a les xarxes és una declaració d’intencions i és un acte polític, també ens hem posicionat políticament. Ho vam fer l’1-O i amb el judici, per exemple. Per què costa tant posicionar-se políticament des d’una empresa o des d’un projecte? En el nostre cas, no ens ha fet cap repercussió negativa, al contrari. Darrere els projectes, hi ha persones, hi ha ideologies, o creences, o com a mínim nocions de política. I viure aliè a una realitat que et toca i t’interpel·la em sembla absurd.
—A vegades les empreses s’autocensuren, per allò de la butxaca.
—En part ho entenc, perquè de qualsevol cosa que dius hi ha qui n’estira el fil. Però en qüestió de drets, de llengua i de política, quan tens tants seguidors i tanta gent que espera coses de tu, gairebé em sembla obligat posicionar-te. I no vol dir pas que qui et segueixi combregui amb les teves idees. Que en un article d’un diari una mica fatxa van dir allò de ‘las camiseta independentistas que triunfan en catalán’. No, no és això. Per començar, hi ha gent que no és indepe. De fet, n’hi ha molta que no és ni d’aquí. Gent de fora que aprèn català i ens escriu dient-nos, sóc de Portugal, sóc d’Argentina, sóc de Londres, aprenc català i m’ajudeu molt. Ens és igual, que se’ns vinculi amb l’independentisme. Però sí que hi ha el perill que t’assenyalin.
—Veient l’èxit, preveieu de fer créixer la Incorrecta d’alguna manera?
—De moment, ens quedem així. Hi ha moltes maneres de créixer. Les nostres samarretes s’estampen a Banyoles i es fan amb serigrafia. Si estampéssim totes les frases amb vinil, amb material de poca qualitat i a la Xina, segurament faríem molts més diners i ens expandiríem molt més, però nosaltres som fidels a la nostra manera de fer les coses, que és: que les fem nosaltres, que es facin bé i que es facin aquí. Això té un preu. Nosaltres no creixerem com Inditex, ni ho volem fer. Preferim créixer bé i anar fent, que no pas créixer de cop i començar a fer les coses sense sentit.
—I què vol dir créixer bé?
—Per exemple, els paquets: pot haver-hi una empresa de paqueteria que s’encarregui de fer-los i enviar-te’ls a casa. Doncs els paquets els fem nosaltres, un a un, i els enviem des d’aquí. Tenim la filosofia que, malgrat que hem crescut molt i venem molt, hi hagi aquest detallisme. Passa igual amb els punts de venda que tenim. Hi ha gent que ens ha proposat de comprar-nos un producte i produir-lo ells, i això no ho farem. Nosaltres ho venem, i ho venem a locals que casen amb la nostra manera de fer, no ho venem a grans superfícies. Intentem ser molt coherents amb la nostra marca i amb el que ha de ser. I a l’hora de fer col·laboracions, igual: en fem poques, però les que fem tenen un sentit, no fem sortejos a les xarxes perquè sí.
No creixerem com Inditex, ni ho volem fer.—De quin color el veieu, el futur del català? Gaire negre?
—El futur, gris. Però l’hem de veure blanc. Hem de ser constants, positius. Que aquest filtre d’Instagram l’hagin fet servir 700.000 persones, que l’hagin vist sis milions, és un èxit. És molt. L’interès pel català hi és. Aquestes gairebé 50.000 persones que ens segueixen tenen interès en la llengua. A mi això em sorprèn. Realment, no som quatre matats lluitant pel català. Hi ha gent que volem mantenir el català, i que ens ho passem bé amb qüestions de llengua. En aquest sentit, hem de ser esperançadors. Però alhora, hi ha una realitat, que és que en moltes regions el català és una cosa d’àmbit purament escolar, surten de l’escola i el català ja no existeix, i hem de mirar què podem fer per arribar a aquests joves. I també ser conscients dels nostres drets com a consumidors. Des d’un simple cartell fins a l’atenció al client, tenim drets lingüístics i crec que molt sovint no els reclamem. Nosaltres mateixos som els qui ja ens conformem amb això. Potser falta ser conscients que aquesta realitat del català no canviarà per màgia divina. Si volem canviar les coses i que el català tingui un futur més clar, depèn de nosaltres. Això només ho farem els qui estimem la llengua i els qui no volem que es perdi.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
dijous, 14 de maig del 2020
Debat especial sobre els 25 anys de VilaWeb i els nous projectes del diari
13.05.2020 21:06
En el debat d’aquest dijous, el director i l’editora de VilaWeb, Vicent Partal i Assumpció Maresma,
entre d’altres persones que han passat pel diari, recorden els
vint-i-cinc anys d’ençà que es va fundar. Seguiu-lo en directe:
Divendres,
15 de maig, VilaWeb celebra vint-i-cinc anys. Ara fa un quart de segle,
vam ser un dels diaris pioners a Europa. El 1995 Assumpció Maresma,
Vicent Partal i Joan Subirats el van començar creant la Infopista, un
directori on agrupàvem totes les pàgines en català de la xarxa
d’internet, aleshores incipient. Avui som una plataforma informativa
multimèdia vint-i-quatre hores el dia, pionera també en la creació d’una
comunitat de lectors i subscriptors que contribueixen al funcionament i
al sosteniment econòmic del diari. Ja som el diari degà de la premsa
digital a Europa.
Amb vora dinou mil subscriptors, ara ens preparem per a una renovació amb el projecte VilaWeb25, en la línia d’aprofundir el model de periodisme de qualitat, ampliant la perspectiva global de la informació i la relació de proximitat amb els lectors i subscriptors.
A més, per celebrar-ho volem repassar com hem arribat fins aquí i veure com ha evolucionat internet i el periodisme aquests anys. Per això, durant el cap de setmana, publicarem vídeos antics, de quan, per exemple, s’havia d’explicar com mirar vídeos en un ordinador o com instal·lar-se el correu electrònic al mòbil. També repassarem la història del diari, que ha marcat i acompanyat el desenvolupament d’internet a la xarxa i el periodisme dels Països Catalans, i publicarem un recull de fotografies curioses d’aquests vint-i-cinc anys d’història.
A més, divendres començarem una campanya per a demanar als lectors que ens expliqueu històries relacionades amb el diari enviant un correu a 25anys@vilaweb.cat. D’aquesta manera volem completar la nostra història amb les experiències i vivències dels lectors i subscriptors, aquells que feu possible que hàgim arribat fins ací.
Durant tot aquest any celebrarem l’aniversari amb diverses activitats, com ara la publicació del llibre d’estil a Edicions de 1984, una exposició al Palau Robert de Barcelona sobre els canvis en el periodisme i el país aquests vint-i-cinc anys i un congrés internacional sobre periodisme digital. A causa de la crisi per la Covid-19, la major part d’aquests projectes han restat aturats, però es reactivaran tan aviat com sigui possible.
Demà, dijous, de sis a set de la tarda, oferirem una emissió especial en vídeo per YouTube, Facebook i Twitter per a celebrar els vint-i-cinc anys i anunciar els projectes immediats amb més detalls.
Amb vora dinou mil subscriptors, ara ens preparem per a una renovació amb el projecte VilaWeb25, en la línia d’aprofundir el model de periodisme de qualitat, ampliant la perspectiva global de la informació i la relació de proximitat amb els lectors i subscriptors.
A més, per celebrar-ho volem repassar com hem arribat fins aquí i veure com ha evolucionat internet i el periodisme aquests anys. Per això, durant el cap de setmana, publicarem vídeos antics, de quan, per exemple, s’havia d’explicar com mirar vídeos en un ordinador o com instal·lar-se el correu electrònic al mòbil. També repassarem la història del diari, que ha marcat i acompanyat el desenvolupament d’internet a la xarxa i el periodisme dels Països Catalans, i publicarem un recull de fotografies curioses d’aquests vint-i-cinc anys d’història.
A més, divendres començarem una campanya per a demanar als lectors que ens expliqueu històries relacionades amb el diari enviant un correu a 25anys@vilaweb.cat. D’aquesta manera volem completar la nostra història amb les experiències i vivències dels lectors i subscriptors, aquells que feu possible que hàgim arribat fins ací.
Durant tot aquest any celebrarem l’aniversari amb diverses activitats, com ara la publicació del llibre d’estil a Edicions de 1984, una exposició al Palau Robert de Barcelona sobre els canvis en el periodisme i el país aquests vint-i-cinc anys i un congrés internacional sobre periodisme digital. A causa de la crisi per la Covid-19, la major part d’aquests projectes han restat aturats, però es reactivaran tan aviat com sigui possible.
Demà, dijous, de sis a set de la tarda, oferirem una emissió especial en vídeo per YouTube, Facebook i Twitter per a celebrar els vint-i-cinc anys i anunciar els projectes immediats amb més detalls.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
16.432 . Per: David Fernàndez
13.05.2020 21:50
L’editorial Tigre de Paper publica el llibre ‘Podem abolir les presons?’, d’Angela Davis.
La reconeguda activista afroamericana aborda en aquest llibre el
complex debat sobre justícia i càstig i alerta que la presó s’ha
convertit en l’espai on es dipositen els indesitjables. Us oferim
íntegre l’epíleg que n’ha escrit David Fernàndez. El pròleg és de Jordi
Cuixart.
‘La història de la presó s’inscriu, doncs, en la història més àmplia de la hipocresia; té alguna cosa a veure amb la censura sobre les paraules obscenes i sobre els espectacles’
Massimo Pavarini
‘La història de la presó s’inscriu, doncs, en la història més àmplia de la hipocresia; té alguna cosa a veure amb la censura sobre les paraules obscenes i sobre els espectacles’
Massimo Pavarini
Vuit
mil quatre-cents trenta. És el nombre de persones preses a Catalunya el
març del 2019. Setze mil quatre-centes trenta-dues als Països Catalans.
Vora seixanta mil a l’estat espanyol. De les persones tancades a les
presons de la Generalitat, el 58,97% ho són per delictes ‘contra l’ordre
socioeconòmic’ i ‘la salut pública’. Exclusió social i
drogodependències com a base. Sis de cada deu. Com a mirall que remet a
l’auge de les desigualtats socials que esclata fora i que retrunyen
endins, si volen saber d’un país, visitin les presons, comprovin el
model penitenciari, les reixes que tanquen i les portes que no s’obren.
Des del 2007 han mort a les presons catalanes sis-cents cinquanta presos
i preses. Vuitanta-tres per sobredosi. Vuitanta-vuit per suïcidi. Només
amb la darrera dada n’hi hauria prou per capgirar tot el model vigent
urgentment.
‘Podem abolir les presons?’, es demana Angela Davis, referent i referència, fa dècades i fa massa. ‘Ja tocaria’ és l’única resposta a l’altura de la dignitat humana, però fem tard i en sentit contrari. O dit d’altra forma; sí, sí que es pot, com diria el lema indignat, però no volen pas. Perquè tot plegat remet a l’absència deliberada de voluntat política, a la inèrcia repressiva classista i a la instauració neoliberal d’un model que tragina, al segle XXI, entre el capitalisme de vigilància a fora i el capitalisme de reclusió a dins. Malgrat que la història del càstig i la venjança feta presó ha travessat tots els models polítics i econòmics.
Intramurs i extramurs, la presó passa desapercebuda fora de la crònica negra en prime time. Un dens tel la cobreix, una dissortada llei del silenci l’amaga. I ja no taral·legem la ‘Cançó de les balances’, que reclamava igualtat davant tots els castells de tots els poders fets grillons. Com si fos ahir, malgrat que és avui, fa gairebé deu anys editàvem des de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura el full volant ‘Deu tristos tòpics’. Hi desmuntàvem mentides fetes veritats que encara romanen, molt abans de l’era de les fake news i que s’havien popularitzat com una corrua de tòpics típics: que si viuen en un hotel, que si surten per una porta i entren per una altra, que encara són penes baixes, que no hi ha cap cas de maltractament, que reincideixen sempre… Però el març del 2019, la mitjana de pena imposada a Catalunya s’apuja a 2.824 dies de privació de llibertat.
Presons, ni les mirem ni les volem mirar ni ens hi atrevim. Costa de creure que una institució total tan caduca i antiga, tan desfasada i cruel, tan decimonònica i fracassada, conservi un consens cultural, polític i social tan poc esquerdat. Al capdavall, ja ho sabem, i es veu a primera vista per a qui s’atreveixi a mirar: reclouen pobres i dissidents. La indústria roïna –i el negoci milionari de la seguretat– de la segregació social fa tota la resta. En un context de retrocés on del que es parla globalment no és d’anar tancant presons sinó d’obrir-ne encara més, mentre cotitzen a la borsa, i amb noves modalitats per a la migració pobra o per als menors més fràgils.
Fa un any i mig, el novembre del 2018, els companys de Salhaketa, un dels col·lectius més implicats en la demanda de l’abolició de la presó, ens van convidar a un imprescindible debat a Iruñea, amb l’eloqüent títol ‘On ha estat l’esquerra en el debat abolicionista des de 1978?’. Dilema, la resposta no podia ser ni fàcil ni tova, sinó necessàriament i severament autocrítica. Senzillament, no hi va ser i estava absent del tot o, diguem-ho clar, havia passat a l’altre bàndol: més penes, més presons, més repressió. Lluny queden les aspiracions i lluites de la COPEL en plena transició. Trenta anyets després, era Rubalcaba qui ens aclaria, el 2009, que teníem ‘el codi penal més dur d’Europa’. No era una crítica: se’n vantava obertament, després de trenta reformes del codi des del 1995, totes en el mateix sentit regressiu. Penes més altes, més dures i més llargues. Mentre la pretesa i esbombada funció resocialitzadora de la presó, que només cronifica l’exclusió i aguditza la marginació, enfilava cap a la paperera de la història.
Des del 1978, només el moviment llibertari, escrit com a agraïment i reconeixement, ha mantingut des de marges i tangents un debat que ens interpel·la cada dia sobre la presó i que parla tant d’ells com de nosaltres: dels qui la pateixen i dels qui la legitimen. Perquè a la presó hi som totes i tots. Paradoxes dràstiques, Iñaki Rivera –avui perseguit judicialment per denúncies interposades pel corporativisme carceller per alçar la veu contra els maltractaments– sempre recorda una metàfora particular: que la primera llei de la democràcia va ser la 1/79. La Llei orgànica general penitenciària. Ja aleshores, com si avencéssim retrocedint, Enrique de Castro escrivia el llibre ¿Hay que colgarlos?, en una demolidora crítica social sobre la indiferència i la intransigència davant els danys socials irreparables que produeix la pobresa i la presó.
Amagada sota la catifa cap a l’aïllament social, l’empresonament de la pobresa ja és una rutina de l’Estat Penal que ha substituït l’Estat Social: d’aquí vénen les externalitzacions fora de nuclis urbans, l’aposta per les macropresons, l’enduriment repressiu o el perillós avenç cap a un sistema penal dual –un de formalment garantista, l’altre discretament excepcional– en aquesta barra lliure repressiva que singularitza l’estat espanyol. Però del recurs sistemàtic al dret penal i del penya-segat del populisme punitiu que cotitza a l’alça no està exempt ningú i fins i tot les esquerres hi cauen, tan sovint, de quatre grapes, creient que reclusió, càstig i codi penal han solucionat alguna vegada alguna cosa, siguin conflictes socials, realitats colpidores o xacres arreladíssimes. Caiem en el que critiquem també des dels moviments emancipadors. I no, no n’aprenem. En aquest sentit, el debat sobre el futur de les presons opera com a prova del cotó.
En el cas català, sensiblement distint del model espanyol des del 1984, només tres flaixos inesborrables com a resum i com a termòmetre. Un: la repressió al motí de Quatre Camins, que va acabar en una condemna per maltractaments i una lacònica nota prèvia del Departament de Justícia del primer tripartit que deia que arxivava la investigació sobre les agressions a vint-i-sis presos per ‘impossibilitat’ d’identificar-ne els autors… en un recinte farcit de càmeres de videovigilància. Dos: la hipoteca penitenciària que paguem, atès que les noves presons catalanes construïdes pel tripartit ens costaran, només en dret de superfície, cinquanta milions d’euros anuals fins a l’any 2040. És a dir, mil cinc-cents milions transferits a bancs i constructores. I tres: de les visites a aquestes noves presons en queda un poema visual, perquè a la sala d’espera totes tenen reproduït a la paret en enormes lletres el constitucional article 25, que diu que ‘les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social’. La frase sempre acaba amb punts suspensius (com volent dir, és clar, que res de res i que les paraules se les emporta el vent). Hauríem de parlar avui, també, de migrants, menors i dones –invisibles en la invisibilitat–, de salut mental, de DERTS i FIES, de l’americanització de certs discursos sindicals i de classisme, racisme i sexisme. I de polítiques criminals de classe. I del cercle d’impunitat per als de sempre. N’haurem de continuar parlant. I molt. Si ens en volem sortir, presoners com estem en el món del mercat lliure.
Perquè el repte abolicionista –en l’acadèmia, en la política, en els moviments socials– és encara a les beceroles a casa nostra, amb honroses excepcions. D’alternatives, n’hi ha –Holanda ha tancat la meitat de les presons, per exemple–, però no són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals. Podríem començar amb polítiques públiques reformistes de descriminalització i despenalització, continuar reforçant la mediació penal, impulsar mesures alternatives a la privació de llibertat i reduir la reclusió forçada i forçosa a la mínima expressió. Tornar als principis rectors de l’humanisme penal ja seria molt si volem poder arrencar una imprescindible transició cap a una descarceració d’inspiració abolicionista, vocació social i projecte transformador.
‘Hay cosas encerradas dentro de los muros que si salieran de pronto y gritaran llenarían el mundo’, escrivia Federico García Lorca. I dues coses han succeït mentre s’enllestia la necessària traducció d’aquest llibre. Una d’oficial poc habitual i una altra d’alternativa clandestina. La primera és l’informe del CPT del Consell d’Europa documentant altre cop la cambra fosca de les presons. La segona, gairebé simultània, es produïa a finals de gener. Entràvem a Lledoners acompanyant el músic Feliu Ventura, que presentava a la sala d’actes el seu disc Convocatòria. En aquells compassos, una mà solidària –o unes quantes, perquè només juntes podem– feia escolar una carta de Joseba Sarrionandia als presos i preses catalans. Mots lliures que relliguen el que diu Angela Davis, el que diu Jordi Cuixart i el que encara ens queda per fer. I allà, en Sarri, hi deia això:
«ALS PRESOS I PRESES CATALANS
Si el mur de la presó té alguna escletxa, i aquest missatge aconsegueix entrar-hi, us vull donar les gràcies per la força que heu demostrat per distingir entre uniformització i igualtat.
Els poderosos acostumen a confondre que tots tinguem els mateixos drets amb el fet que tots siguem igualment súbdits. I confonen la llei vigent amb la justícia, tot oblidant que l’esclavitud va ser legal, o l’imperialisme, i que el franquisme també va ser perfectament legal.
Salvador Espriu va deixar escrit: ‘Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor…’.
I aquesta és la qüestió: que som molts, diferents, i que tots necessitem, cadascú a la seva manera, la llibertat. Que hem de poder decidir les coses, tant a escala individual com social. L’amo mateix és més lliure sense esclaus. I no només els catalans, també els espanyols són més lliures sense haver d’espanyolitzar altres pobles.
La llei castiga severament, vulnerant la llei mateixa, els qui defensen la justícia. Teniu la llei totalment en contra, però la justícia està clarament del vostre costat. Sou a la presó, però esteu sembrant la llibertat.
Defensant la diversitat i les llibertats polítiques, a més, lluitant pel dret a decidir dels catalans, esteu lluitant per tothom. I per aquest motiu us vull enviar aquestes paraules d’agraïment, des de l’altra punta del món.
Moltes gràcies.»
Podem abolir les presons, doncs? Fonamentalment, hauríem de fer-ho. Que fer tard sempre es paga car. Cruïlles i retrobades, el darrer cop que vaig coincidir amb Angela Davis va ser als carrers de Barcelona. Era el volàtil 10 d’octubre de 2017, en dies intensos, contingents i impredictibles. Sis dies després arrencava una excepcionalitat penal, que en realitat va començar molt abans, que encara perdura i que va derivar en ordres inquisitorials de presó. Entre d’altres, la del prologuista d’aquest llibre, l’estimat Jordi Cuixart. Sempre serà hora d’omplir els carrers per buidar les presons. Contra la distopia penitenciària inacceptable d’un món fet reixa, mur i filat de pues, la vella consigna utòpica del fil –negre, roig, lila– d’Angela Davis: ‘He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar’.
Gràcies, Angela.
David Fernàndez
Podeu comprar Podem abolir les presons? a la Botiga de VilaWeb
‘Podem abolir les presons?’, es demana Angela Davis, referent i referència, fa dècades i fa massa. ‘Ja tocaria’ és l’única resposta a l’altura de la dignitat humana, però fem tard i en sentit contrari. O dit d’altra forma; sí, sí que es pot, com diria el lema indignat, però no volen pas. Perquè tot plegat remet a l’absència deliberada de voluntat política, a la inèrcia repressiva classista i a la instauració neoliberal d’un model que tragina, al segle XXI, entre el capitalisme de vigilància a fora i el capitalisme de reclusió a dins. Malgrat que la història del càstig i la venjança feta presó ha travessat tots els models polítics i econòmics.
Intramurs i extramurs, la presó passa desapercebuda fora de la crònica negra en prime time. Un dens tel la cobreix, una dissortada llei del silenci l’amaga. I ja no taral·legem la ‘Cançó de les balances’, que reclamava igualtat davant tots els castells de tots els poders fets grillons. Com si fos ahir, malgrat que és avui, fa gairebé deu anys editàvem des de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura el full volant ‘Deu tristos tòpics’. Hi desmuntàvem mentides fetes veritats que encara romanen, molt abans de l’era de les fake news i que s’havien popularitzat com una corrua de tòpics típics: que si viuen en un hotel, que si surten per una porta i entren per una altra, que encara són penes baixes, que no hi ha cap cas de maltractament, que reincideixen sempre… Però el març del 2019, la mitjana de pena imposada a Catalunya s’apuja a 2.824 dies de privació de llibertat.
Presons, ni les mirem ni les volem mirar ni ens hi atrevim. Costa de creure que una institució total tan caduca i antiga, tan desfasada i cruel, tan decimonònica i fracassada, conservi un consens cultural, polític i social tan poc esquerdat. Al capdavall, ja ho sabem, i es veu a primera vista per a qui s’atreveixi a mirar: reclouen pobres i dissidents. La indústria roïna –i el negoci milionari de la seguretat– de la segregació social fa tota la resta. En un context de retrocés on del que es parla globalment no és d’anar tancant presons sinó d’obrir-ne encara més, mentre cotitzen a la borsa, i amb noves modalitats per a la migració pobra o per als menors més fràgils.
Fa un any i mig, el novembre del 2018, els companys de Salhaketa, un dels col·lectius més implicats en la demanda de l’abolició de la presó, ens van convidar a un imprescindible debat a Iruñea, amb l’eloqüent títol ‘On ha estat l’esquerra en el debat abolicionista des de 1978?’. Dilema, la resposta no podia ser ni fàcil ni tova, sinó necessàriament i severament autocrítica. Senzillament, no hi va ser i estava absent del tot o, diguem-ho clar, havia passat a l’altre bàndol: més penes, més presons, més repressió. Lluny queden les aspiracions i lluites de la COPEL en plena transició. Trenta anyets després, era Rubalcaba qui ens aclaria, el 2009, que teníem ‘el codi penal més dur d’Europa’. No era una crítica: se’n vantava obertament, després de trenta reformes del codi des del 1995, totes en el mateix sentit regressiu. Penes més altes, més dures i més llargues. Mentre la pretesa i esbombada funció resocialitzadora de la presó, que només cronifica l’exclusió i aguditza la marginació, enfilava cap a la paperera de la història.
Des del 1978, només el moviment llibertari, escrit com a agraïment i reconeixement, ha mantingut des de marges i tangents un debat que ens interpel·la cada dia sobre la presó i que parla tant d’ells com de nosaltres: dels qui la pateixen i dels qui la legitimen. Perquè a la presó hi som totes i tots. Paradoxes dràstiques, Iñaki Rivera –avui perseguit judicialment per denúncies interposades pel corporativisme carceller per alçar la veu contra els maltractaments– sempre recorda una metàfora particular: que la primera llei de la democràcia va ser la 1/79. La Llei orgànica general penitenciària. Ja aleshores, com si avencéssim retrocedint, Enrique de Castro escrivia el llibre ¿Hay que colgarlos?, en una demolidora crítica social sobre la indiferència i la intransigència davant els danys socials irreparables que produeix la pobresa i la presó.
Amagada sota la catifa cap a l’aïllament social, l’empresonament de la pobresa ja és una rutina de l’Estat Penal que ha substituït l’Estat Social: d’aquí vénen les externalitzacions fora de nuclis urbans, l’aposta per les macropresons, l’enduriment repressiu o el perillós avenç cap a un sistema penal dual –un de formalment garantista, l’altre discretament excepcional– en aquesta barra lliure repressiva que singularitza l’estat espanyol. Però del recurs sistemàtic al dret penal i del penya-segat del populisme punitiu que cotitza a l’alça no està exempt ningú i fins i tot les esquerres hi cauen, tan sovint, de quatre grapes, creient que reclusió, càstig i codi penal han solucionat alguna vegada alguna cosa, siguin conflictes socials, realitats colpidores o xacres arreladíssimes. Caiem en el que critiquem també des dels moviments emancipadors. I no, no n’aprenem. En aquest sentit, el debat sobre el futur de les presons opera com a prova del cotó.
En el cas català, sensiblement distint del model espanyol des del 1984, només tres flaixos inesborrables com a resum i com a termòmetre. Un: la repressió al motí de Quatre Camins, que va acabar en una condemna per maltractaments i una lacònica nota prèvia del Departament de Justícia del primer tripartit que deia que arxivava la investigació sobre les agressions a vint-i-sis presos per ‘impossibilitat’ d’identificar-ne els autors… en un recinte farcit de càmeres de videovigilància. Dos: la hipoteca penitenciària que paguem, atès que les noves presons catalanes construïdes pel tripartit ens costaran, només en dret de superfície, cinquanta milions d’euros anuals fins a l’any 2040. És a dir, mil cinc-cents milions transferits a bancs i constructores. I tres: de les visites a aquestes noves presons en queda un poema visual, perquè a la sala d’espera totes tenen reproduït a la paret en enormes lletres el constitucional article 25, que diu que ‘les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social’. La frase sempre acaba amb punts suspensius (com volent dir, és clar, que res de res i que les paraules se les emporta el vent). Hauríem de parlar avui, també, de migrants, menors i dones –invisibles en la invisibilitat–, de salut mental, de DERTS i FIES, de l’americanització de certs discursos sindicals i de classisme, racisme i sexisme. I de polítiques criminals de classe. I del cercle d’impunitat per als de sempre. N’haurem de continuar parlant. I molt. Si ens en volem sortir, presoners com estem en el món del mercat lliure.
Perquè el repte abolicionista –en l’acadèmia, en la política, en els moviments socials– és encara a les beceroles a casa nostra, amb honroses excepcions. D’alternatives, n’hi ha –Holanda ha tancat la meitat de les presons, per exemple–, però no són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals. Podríem començar amb polítiques públiques reformistes de descriminalització i despenalització, continuar reforçant la mediació penal, impulsar mesures alternatives a la privació de llibertat i reduir la reclusió forçada i forçosa a la mínima expressió. Tornar als principis rectors de l’humanisme penal ja seria molt si volem poder arrencar una imprescindible transició cap a una descarceració d’inspiració abolicionista, vocació social i projecte transformador.
‘Hay cosas encerradas dentro de los muros que si salieran de pronto y gritaran llenarían el mundo’, escrivia Federico García Lorca. I dues coses han succeït mentre s’enllestia la necessària traducció d’aquest llibre. Una d’oficial poc habitual i una altra d’alternativa clandestina. La primera és l’informe del CPT del Consell d’Europa documentant altre cop la cambra fosca de les presons. La segona, gairebé simultània, es produïa a finals de gener. Entràvem a Lledoners acompanyant el músic Feliu Ventura, que presentava a la sala d’actes el seu disc Convocatòria. En aquells compassos, una mà solidària –o unes quantes, perquè només juntes podem– feia escolar una carta de Joseba Sarrionandia als presos i preses catalans. Mots lliures que relliguen el que diu Angela Davis, el que diu Jordi Cuixart i el que encara ens queda per fer. I allà, en Sarri, hi deia això:
«ALS PRESOS I PRESES CATALANS
Si el mur de la presó té alguna escletxa, i aquest missatge aconsegueix entrar-hi, us vull donar les gràcies per la força que heu demostrat per distingir entre uniformització i igualtat.
Els poderosos acostumen a confondre que tots tinguem els mateixos drets amb el fet que tots siguem igualment súbdits. I confonen la llei vigent amb la justícia, tot oblidant que l’esclavitud va ser legal, o l’imperialisme, i que el franquisme també va ser perfectament legal.
Salvador Espriu va deixar escrit: ‘Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor…’.
I aquesta és la qüestió: que som molts, diferents, i que tots necessitem, cadascú a la seva manera, la llibertat. Que hem de poder decidir les coses, tant a escala individual com social. L’amo mateix és més lliure sense esclaus. I no només els catalans, també els espanyols són més lliures sense haver d’espanyolitzar altres pobles.
La llei castiga severament, vulnerant la llei mateixa, els qui defensen la justícia. Teniu la llei totalment en contra, però la justícia està clarament del vostre costat. Sou a la presó, però esteu sembrant la llibertat.
Defensant la diversitat i les llibertats polítiques, a més, lluitant pel dret a decidir dels catalans, esteu lluitant per tothom. I per aquest motiu us vull enviar aquestes paraules d’agraïment, des de l’altra punta del món.
Moltes gràcies.»
Podem abolir les presons, doncs? Fonamentalment, hauríem de fer-ho. Que fer tard sempre es paga car. Cruïlles i retrobades, el darrer cop que vaig coincidir amb Angela Davis va ser als carrers de Barcelona. Era el volàtil 10 d’octubre de 2017, en dies intensos, contingents i impredictibles. Sis dies després arrencava una excepcionalitat penal, que en realitat va començar molt abans, que encara perdura i que va derivar en ordres inquisitorials de presó. Entre d’altres, la del prologuista d’aquest llibre, l’estimat Jordi Cuixart. Sempre serà hora d’omplir els carrers per buidar les presons. Contra la distopia penitenciària inacceptable d’un món fet reixa, mur i filat de pues, la vella consigna utòpica del fil –negre, roig, lila– d’Angela Davis: ‘He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar’.
Gràcies, Angela.
David Fernàndez
Podeu comprar Podem abolir les presons? a la Botiga de VilaWeb
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
divendres, 8 de maig del 2020
Raquel Pérez, sommelier: "El procés ha portat un augment de venda de vi català"
Raquel Pérez, sommelier: "El procés ha portat un augment de venda de vi català"
"El lambrusco és un vi que fa de pont", assegura la copropietària de la pizzeria Torre Rossa de Cardedeu
VADEVI
per Nerea Rodríguez (Cardedeu)
dimecres, 20 de juny 2018 -
09:00h
| Actualitzat a 21/06/2018 13:43h
|
Raquel Pérez (Tremp, 1973) és propietària de la Pizzeria Torre Rossa de Cardedeu, juntament amb altres tres socis italians. També n'és la cap de sala i sommelier, després d’haver estudiat el Curs d’especialització de Sommelier a l’Escola d’Hostaleria Sant Ignasi. Anem fins a aquest municipi del Vallès Oriental i ens trobem amb ella en el restaurant, on ens ensenya orgullosa la seva carta de vins amb un 50% de referències de vins italians. Tot i això, revela que el procés sobiranista ha provocat un augment en la demanda de vi català a la seva pizzeria i que la gent cada vegada coneix més les denominacions d'origen del país.
Què fa una sommelier en una pizzeria?
A mi sempre m’havia agradat el món del vi. Per circumstàncies de la vida vaig canviar totalment de feina i vam muntar una pizzeria. Hem intentat sempre donar producte de qualitat i elements diferenciadors. Un d’ells és la nostra carta de vins. M’agrada posar referències diferents i, sobretot, donar a conèixer els vins italians.
Tothom vincula pizza i Lambrusco...
Sí, és així, sobretot la gent jove. En una pizzeria es canvia la sangria per lambrusco. És un producte econòmic, fàcil de beure i que agrada més o menys a tothom. És dolç i amb gas. Sembla mentida, però encara és un dels productes més venuts.
|
Vostè intenta fer una mica de pedagogia i oferir altres perfils de vins?
Qui va amb la idea de beure lambrusco costa fer-lo canviar. Els pots oferir alguna altra cosa sempre i quan vagi en aquesta línia. Per exemple, un brachetto, fragolinos, etc. I fins i tot oferir lambruscos de millor qualitat.
N’hi ha?
N’hi ha de molt bons, però el preu llavors canvia. I la gent associa lambrusco amb preu econòmic.
El lambrusco podria ser un producte per introduir els joves en el món del vi?
Això ho diem tots, que facilita l’entrada al món del vi, perquè comencen amb un lambrusco, i després a l’estiu els ofereixes un vi blanc fresc i suau, i potser funciona, sí. El lambrusco fa de pont.
I quin altre tipus de vi italià es ven més en una pizzeria?
El Moscato! En la mateixa línia que el lambrusco. Parlem del Moscato més gasificat i econòmic.
|
En aquests 9 anys que porta a la pizzeria, ha notat un augment en l’interès dels joves pel vi?
Sí. Potser quan venen en grup no tant, però tenim moltes parelletes que es prenen el seu vi. També cal dir que Itàlia és fàcil de vendre. Hi ha paraules claus que sempre faig servir com “Toscana”, “Sicília”, etc. Es troben amb el món de les vacances i així vens un producte divertit pels clients.
I les dones s’interessen més pel vi que abans?
El món del vi té un punt masclista, tot i que cada vegada hi ha més dones al capdavant dels cellers, i també enòlogues i sommeliers. També depèn molt el servei de sala. Jo als meus cambrers sempre els dic que els mirin a tots dos, home i dona. Que parlin amb ells, i que no donin per fet que és l’home qui s’encarrega del vi. Però encara ara qui acostuma a demanar el vi és l’home. I fa molta ràbia quan vas a un restaurant, demanes un vi i després li porten per tastar a ell, quan l’havies demanat tu. Però sí que és veritat que és una minoria de dones les que porten la veu cantant en el tema del vi.
Els clients es deixen aconsellar per vostè?
Sí, cada vegada més. És més fàcil si et coneixen i confien amb tu. És més senzill amb una clientela fixa. Nosaltres tenim una gama bastant econòmica, tot i que la carta és extensa, i, per tant, la gent es deixa aconsellar. El 50% dels vins de la carta són italians, i hi ha poca gent que els conegui. Per això també es deixen aconsellar més.
|
I ha notat un increment en el consum de vi català, amb la situació política viscuda?
Aquí sempre s’ha venut molt vi català. Cardedeu és un poble molt català. El 80% de les vendes de la pizzeria són de vi català. El procés s’ha notat i hi ha hagut un augment de venda de vi català. Molta gent que abans prenia un vi català i la següent vegada canviava i prenia un vi espanyol, ara difícilment l’agafaran. A no ser que els agradi molt per un motiu concret.
Sempre hi ha gent que demana els clàssics Rioja, Ribera del Duero o Rueda...
Aquí és molt minoritari. A la carta tenim una referència de Rioja i un parell de Ribera del Duero. Però no els venem gaire. A Catalunya tenim productes fantàstics i a preus molt assequibles.
Creu que ara la gent coneix més les denominacions d’origen del país?
Molt més! Abans bàsicament només coneixien Penedès i Priorat. I Empordà també, i nosaltres sempre n’hem venut molt. Ara els negres del Montsant també tenen molta sortida. Però, en canvi, la Terra Alta ens costa més de vendre aquí.
I a l’hora de demanar el vi, els clients se centren en la varietat o en la DO?
En la varietat.
Amb quin vi maridaria una bona pizza?
Jo sóc de pizzes molt senzilles i, per tant, necessito un vi fresquet i amb una bona acidesa. Aposto per un vi blanc del Trentino, fet amb Pinot Grigio, i per prendre a la terrassa amb una pizza Margarita.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)