Aconseguir entrar en una vivenda aliena té un punt de curiositat
sadollada. Si la casa té nom propi, les ganes creixen. Si hi ha residit
Alexander Calder, l’expectació i la necessitat de veure van en augment. I si a sobre el seu autor es va cartejar amb
Pablo Neruda, la
cosa ja pren caires poètics. Doncs això, entrar en casa aliena sempre
té un punt de curiositat per sadollar, però no sempre és fàcil. Sí que
ho és quan té lloc el
48h Open House, el
festival d’arquitectura que anualment se celebra a Barcelona. Un cap de setmana, el pròxim, en què molts dels
edificis singulars de Barcelona obren portes i ofereixen visita guiada.
El protagonista del cas que ens ocupa és un d’aquests
edificis. I el recorregut serà de la mà d’algú que parlarà amb
coneixement de causa: el que dona ser arquitecta, descendent del seu
autor i, sobretot, haver habitat a la casa. "¡El Nadal sempre ha sigut
molt divertit anant d’un pis a un altre a menjar o a recollir regals!
Així com les xerrades pels patis d’escala". Paraula de
Susana Mitjans Rodríguez, neboda neta de
Germán Rodríguez Arias (1902-1987), un dels fundadors del
GATPAC i un dels
arquitectes que van revolucionar la construcció a la Barcelona d’abans
de la guerra civil, però també un dels més desconeguts: "No perseguia
la fama, perseguia ser un bon arquitecte". Mitjans va viure a la casa i
encara s’hi instal·la quan és a Barcelona; no en va la construcció es va
pensar com un edifici de vivendes familiar. I el concepte encara es
manté. Una cosa que no va passar en les dues residències bessones. Ja
que
Josep Lluís Sert, el gran popa del GATPAC, i
Sixte Illescas, un
altre dels companys de postulats, van fer el mateix. També van aixecar
vivendes per als seus. El primer, al carrer de Muntaner; el segon, al de
Pàdua.
Rosa, verda i blava
Els principis que van seguir els tres van ser els del racionalisme, els que guiava la
Bauhaus i Le Corbusier, i, en conseqüència, el GATPAC.
Economia i eficàcia, funció i bellesa. Però sense ornamentació. Una
idea transgressora en
clara oposició a l’arquitectura clàssica de l’època, deutora del
neoclassicisme i del modernisme. Així, Rodríguez Arias va projectar una
façana simple i plana. Sobrietat marca GATPAC.
Sense motllures a les finestres i subtils asimetries, tan
lleus que no es veuen si un no s’hi fixa. Però, si s’hi clava la vista,
es poden veure els balcons de diferents mesures o de diferent ubicació.
Ni una estructura a la vista. I clarament diferenciada la planta baixa
de les dues galeries superiors; també dels cinc pisos que formen el cos
de l’edifici. Tot molt propi de l’arquitectura racionalista. I a la
vista un revocat pàl·lid. Rosa en el cas de la Casa Rodríguez Arias, que
així es diu l’edifici; verd, per a Sert, i blau, per a Illescas.
Rodríguez Arias va aixecar l’edifici a la
Via Augusta 61, per aquells temps el carrer del Carril, perquè hi passava l’abans anomenat
tren de Sarrià, ara,
Ferrocarrils de la Generalitat. Tot i que la seva destinació prèvia era
la plaça de Molina. Allà la família hi tenia un solar, però la
urbanització de l’espai va portar a la seva expropiació i el canvi per
l’actual. La casa té
data del 1931 i és un dels projectes inicials de l’arquitecte i del racionalisme al país, com ho va ser el
cine Astoria, també
firmat per Rodríguez Arias. Però l’alegria de l’arquitectura moderna va
durar poc. La guerra li va posar fi. Rodríguez Arias va haver
d’exiliar-se.
Tetera salvadora
Primer va estar en un
camp de concentració francès. El van treure de l’infern dues senyores angleses que el van veure a través del filat. Per sort per a l’arquitecte,
la tetera que sempre duia amb ell va cridar l’atenció de les dames. La seva destinació va ser
Xile, on
es va dedicar a l’interiorisme i va crear una fàbrica de mobiliari amb
disseny mediterrani. Hi va deixar empremta, perquè els mobles encara es
comercialitzen. A Neruda el va conèixer llavors, al Café Miraflores,
punt d’intel·lectuals; després va arribar la reforma de la casa del
poeta. Es van cartejar sempre i Mitjans afirma que
les cartes del Nobel de literatura són tan poètiques com els seus versos. Rodríguez
Arias va tornar. Però el règim el va obligar a escollir entre les
Balears o les Canàries. Es va decantar per Eivissa, fins que va tornar a
la seva Barcelona natal ja al final de la seva vida.
Es va instal·lar a casa seva, evidentment, a l’
àtic on Calder havia residit en les seves estades a Barcelona i on l’artista havia deixat
dues escultures mòbils com a agraïment als
seus amfitrions. Les peces van lluir al pis de Via Augusta fins al
1988. La família les va donar a l’ajuntament a canvi de la restauració
de la façana. Una façana que, per descomptat, està
catalogada i protegida.
