Dissabte  21.06.2014  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

La coca de Sant Joan, pas a pas

De pasta lleugera, mengívola, amb fruita confitada, crema o llardons, no falta mai a les revetlles · De bracet amb les fogueres, marca el solstici d'estiu

Vilaweb

Anem a cercar el nostre forner de confiança, Lluís Artés, del Forn de la Plaça d'Alella (el Maresme). És a punt de començar a pastar una tongada de coques de Sant Joan. Li demanem com li agraden, aquestes coques que no poden faltar a les revetlles ni a les festes fogueres que marquen el solstici d'estiu. I ens diu: 'Ha de ser una coca lleugera, fàcil de menjar, tendra, perquè les coques es mengen havent sopat, quan la gent ja està tipa.' Ens explica l'elaboració de la coca pas a pas i en imatges.

'La coca de Sant Joan no ha de costar de menjar, i això sense perdre el gust, és clar. A mi m'agrada trobar-hi el gustet de la vainilla, de la pell de llimona i de la canyella. Tres olors que et porten de cop a la festa de Sant Joan.' Efectivament, els ingredients es comencen a pastar i de seguida ja fan l'olor característica de la coca.

Amb tot, Lluís Artés també recorda que hi ha la coca de llardons i la coca de brioix farcida de crema, que són més consistents: 'La de llardons ha de ser ben cruixent i apetitosa. La de crema s'ha anat imposant a la tradicional, que és la que porta fruita confitada. La fruita confitada ja no agrada com abans; és massa dolça i molt calòrica. Molta gent se la compra i abans de menjar-se-la en treu la fruita.'

Ingredients (per a fer una coca de mig quilo):

300 grams de farina de força

2 ous

45 grams de sucre

30 grans de mantega

7 grams de sal

60 grams d'aigua

50 grams de llevat

vainilla

canyella

llimona

Per començar a fer la pasta, es barregen la farina, els ous, el sucre, la sal, uns 10 grams de mantega i el llevat. Es barreja a poc a poc i s'afegeix la resta de mantega en dues vegades. D'aquesta manera serà més fàcil i ràpid de fer la pasta, que es va afinant. Quan no s'enganxi a les mans es deixa reposar 30 minuts.

Artés ens explica un truc: 'Per saber si la pasta és al punt, n'agafarem un trosset i l'estirarem amb els dits per comprovar-ne l'elasticitat. Si s'estira formant un tel fi que no es trenca (això vol dir que el gluten és ben integrat), la pasta és preparada.'

Es treballa la pasta fins que sigui al punt i s'hi dóna una forma una mica allargada per facilitar el procés d'estirar-la, que vindrà després. Aleshores es tapa amb un drap humit i es deixa reposar 30 minuts més, per ajudar la pasta a estirar-se bé sense que s'arronsi.

S'estira la pasta amb un corró. La coca ha de fer uns 55 centímetres de llargada per 15 d'amplada. Es pinta amb ou. Es deixa fermentar fins que dobli el volum. Això vol dir que haurà de reposar tota la nit.

L'endemà es torna a pintar amb ou, s'hi col·loca el guarniment (fruita confitada, pinyons…) i sucre al damunt. I s'enforna a una temperatura de 220º, entre tretze minuts i quinze.

• 
  Coca de fruita confitada i pinyons.
• 
  Coca de crema.

ELABORACIÓ

• 
  A punt de començar a pastar.
• 
  Afinant la pasta.
• 
  El tel fi que no es trenca indica que la pasta és a punt.
• 
  Fent porcions de coques de mig i de quilo.
• 
  La pasta, una mica allargada.
• 
  Passant el corró.
• 
  A la plata d'anar al forn.
• 
  Dues coques guarnides amb fruita confitada.
• 
  Un detall de la fruita confitada.
• 
  En Paco, un dels forners.

Els nens i nenes es fan seva la Plaça de Sant Pere de Berga per dansar al so de La Patum

El tercer salt dels gegants ha comptat amb una música especial elaborada el 2007 per Francesc Garcia Carretero amb motiu dels 50è aniversari

20-06-2014

ACN.

Regio 7

BERGA | ACN Per un dia, la Plaça Sant Pere de Berga s'ha convertit en territori exclusiu per als més menuts de la casa. Així, els nens i nenes de la capital del Berguedà han estat els protagonistes d'excepció de la festa de Corpus més emblemàtica de Catalunya. Uns 150 nens han saltat la Patum infantil al ritme del tabal. Tot i que han estat assajant, els nervis eren palpables minuts abans de sortir a la plaça. Enguany, el tercer salt dels gegants petits ha comptat amb una música especial elaborada el 2007 per Francesc Garcia Carretero amb motiu dels 50è aniversari. La festa s'ha convertit en un reclam i cada cop són més els pares que decideixen portar els seus fills a una de les tradicions més populars del país.
La Patum Infantil s'ha celebrat aquest divendres amb una Plaça de Sant Pere plena de gom a gom. Els petits han estat els grans protagonistes, però no per això hi ha hagut menys bullici i menys empentes que qualsevol altre dia de Patum. El coordinador de la Patum Infantil, Sergi Montaner, ha explicat a l'ACN que, per als més petits, el divendres de Corpus "és la seva festa grossa". "La viuen amb molt de respecte i esperen aquest moment durant tot l'any". En total, aquest divendres, més de 150 patumaires han participat de la festa, 80 com a Plens.
Montaner ha explicat que la Patum Infantil va néixer de la mà del seu avi, Joan Rafart, qui va construir un gegant casolà per tal que les seves filles poguessin jugar a la Patum. Segons Montaner, la Patum Infantil és com una "escola de patumaires".
El responsable ha explicat què significa que un nen pugui agafar un gegant i saltar. "Un nen mai té la mateixa percepció de les coses que un gran i posar-se sota un gegant, aixecar-lo, tothom callat i la tensió que suposa és molt emocionant i és el que el farà estimar la festa", ha afegit.
La novetat d'enguany són els nous caps de les Guites de la Patum Infantil. De manera desinteressada, el fuster Jordi Camps i el pintor Ernest Ferrer han confeccionat les noves peces. Es dóna la circumstància que tant Camps com Ferrer són els néts del fuster i el pintor que van elaborar els caps de les Guites de la comparsa dels adults.
Durant la Patum infantil d'aquest divendres al matí s'ha donat un fet històric ja que han sortit quatre guites a la plaça. Montaner ha destacat que ha estat un moment "al·lucinant". A banda, la resta de comparses tenien un "gran nivell i els nens i nenes ho han fet especialment bé".
La Patum completa de la tarda ha comptat amb una música d'excepció. Quan al 2007 es van complir els 50 anys, Francesc Garcia Carretero els va regalar una música per al ball dels gegants. Aquest divendres, durant el tercer salt de la comparsa s'ha pogut escoltar per primera vegada.
Cada cop són més els pares que decideixen portar els seus fills a veure la Patum Infantil, una de les tradicions més populars de Catalunya. Segons el responsable i nét de la persona que va idear la Patum infantil, "ensenyar a estimar un gegant a un nen és una cosa molt important a nivell de país".

Dissabte  21.06.2014  06:00

Heus ací el vídeo íntegre del ple:

El nou sindic de l'Alguer, Mario Bruno, obre el primer ple en català

Us n'oferim el vídeo

VilawebEl nou síndic de l'Alguer, Mario Bruno, va obrir ahir el primer ple parlant en català. El síndic va fer el discurs inaugural en què va presentar les línies del seu programa. Fou en aquest moment quan va comencar a parlar en alguerè, tal com havia avançat que faria en aquesta entrevista a VilaWeb, i en una acció pràcticament inèdita en els darrers mandats. Després, va continuar en italià.

El millor ambaixador de Catalunya per Gemma Terés

El millor ambaixador de Catalunya

«Des que Pep Guardiola es va capbussar en el mar casteller la setmana passada, els de l’ambaixada espanyola el busquen»

Gemma Terés | ND 17/06/2014 a les 00:01h

Quan, després del discurs en alemany a la plaça d’Alexanderplatz, a Berlín, es va deixar preguntar als periodistes, les indicacions eren: una pregunta en català i una en alemany. Quan va tocar el torn dels alemanys, es va fer un silenci. Sí que hi havia un parell de fotògrafs d’agència, però cap periodista lletraferit que volgués preguntar-li a l’entrenador del FC Bayern, fora del context esportiu. La primera sensació va ser que el que havia de ser una acció castellera per internacionalitzar el procés sobiranista havia quedat, un cop més, limitada al cercle ja conegut de catalans expatriats nostàlgics.

Hores després, però, les redaccions alemanyes despertaven i feien ploure titulars en què es mullaven: "independència", "Catalunya independent", "Guardiola dóna suport a la consulta sobiranista", "castells per a la democràcia", "Catalunya lliure", "Pep Guardiola es manifesta a Berlín". Sembla, per tant, que el missatge que es pretenia llençar sí que ha arribat. Fins i tot els mitjans més modestos deixaven en Pep al titular, cosa que convertia l’article en un ganxo per a la majoria dels lectors, sobretot els futboleros, i n’assegurava la posterior lectura, fos a fons o en diagonal: "Què fa en Pep a Alex?", "Pep Guardiola surt al carrer per Catalunya". Aquests dies post diada castellera internacional, però, també hi ha hagut alguna capçalera alemanya despistada que ha confós la voluntat nacional amb l’autonòmica: "En Pep lluita per l’autonomia dels catalans".

En general, però, passada la ressaca castellera berlinesa, el regust a nivell de ressò és molt millor que el del primer tast. Més enllà de la premsa, aquests dies han estat diverses les persones que han tret el tema Guardiola com a excusa per parlar de la independència, gent amb qui abans mai havia parlat de política; ha estat més d’un el qui, de sobte, s’ha adonat que el procés sobiranista va de debò. Falten, però, més articulistes alemanys o que escriguin en alemany autoritzats que escriguin sobre el 9N. Ara que ja s’ha jugat a la carta segura d’en Guardiola, cal mantenir el debat, cal mantenir la presència als mitjans per a que no sigui una flor d’un dia.

A nivell diplomàtic català, fa dies que s’han desplegat totes les armes i artilleria disponibles per disparar el missatge cap a l’exterior... i des de les ambaixades espanyoles també hi ha activat l’escut antimíssils i es multipliquen els contactes i participacions en actes de persones influents en els móns polític, econòmic i industrial. La veda està oberta: els uns afirmen, els altres neguen; els uns ataquen, els altres contraataquen. Des que en Guardiola es va capbussar en el mar casteller la setmana passada, els de l’ambaixada espanyola el busquen. També volen abraçar-lo, i parlar-hi. Mai fins ara havia tingut percebut tan forta aquesta lluita per guanyar-se l’opinió pública alemanya.

Però sí que des del primer moment en què es va anunciar que en Pep havia triat Munic, se sabia que només algú amb la seva personalitat podia convertir-se en l’autèntic ambaixador català a Alemanya. I els de l’ambaixada, ara ho han comprovat. Amb el discurs post castells, els alemanys han picat l’esquer... o com a mínim, l’han tastat. En Pep ara s’ha mullat del tot. Esperem que en els propers encontres amb la premsa pugui tornar a tematitzar-se, algú en recuperi la pregunta. El 9N cada cop serà més proper, per tant, les oportunitats per actualitat teòricament augmentaran. Creuem els dits per a què el FC Bayern no perdi massa i en Pep sigui per als alemanys l’entrenador que ha guanyat la Bundesliga i la Copa Alemanya, no pas el que va deixar el FC Bayern fora de la Champions... davant del Real Madrid.

 

 

Autor

Gemma Terés

Va néixer a Granollers el 1982. Des del 2004, viu i exerceix com a periodista, reportera internacional i consultora a Berlín, ciutat que la va captivar prou com per deixar-ho tot per ella. Ha treballat per a premsa, ràdio i televisió catalanes, espanyoles, alemanyes i llatinoamericanes des d'Alemanya i des de l'Europa de l'est, regió en què està especialitzada. Mare de dos nens, actualment és la corresponsal de Catalunya Ràdio a Alemanya, i escriu contes, narracions i poemes. El seu pis berlinès és un oasi catalano-rus en una capital, Berlín, que ho és tot menys Alemanya. Més visions personals d'Alemanya i l'Europa de l'est a: http://gemmateresarilla.wordpress.com i http://gemmatereseuropadelest.wordpress.com

A Twitter: @GemmaTeres

CATALUNYA

"Me apellido Sánchez, hablo castellano y soy independentista"

ELPÈRIODICO

Martes, 17 de junio del 2014 Lorena Sánchez (Pineda de Mar)

Soy catalana. Soy independentista y lo digo en castellano porque es mi lengua materna. Nací en Catalunya hace 37 años. Mis padres llegaron buscando un futuro mejor, como hubiéramos hecho muchos en su misma situación. En la vida casi todo es cuestión de circunstancias. Por eso, admiro a los inmigrantes, que en un golpe de valor, muchos de ellos arriesgando sus vidas, deciden embarcarse en una odisea para llegar a tierras más prósperas. Mi padre es extremeño de nacimiento pero lleva por estos lugares más de 50 años. Mi madre, andaluza de origen, llegó a Catalunya con unos 20 años, como mi padre. Ellos han podido vivir, tener hijos y prosperar aquí. No digo que no lo hubieran hecho en sus respectivas tierras; seguramente, pero el hecho es que lo hicieron aquí. Trabajaron en lo que pudieron, trabajaron muy duramente y dedicaron su vida a educarnos y a sacarnos adelante a mí y a mi hermano dándonos lo mejor que han podido.
Sin olvidar sus orígenes, los dos han amado a Catalunya. Mis padres no han hablado catalán nunca, de hecho, ni siquiera han llegado a entenderlo bien del todo. Ellos se han desenvuelto en castellano toda su vida: en sus trabajos, en las administraciones, en los comercios, en su vida social, con sus amistades… Siempre, completamente en castellano. Yo estudié en un colegio en el que se impartían todas las asignaturas en castellano, excepto la de lengua catalana, por supuesto. A los 8 años mis padres me cambiaron de colegio a uno privado y aquí la cosa cambió, pero en la escuela que dejé se siguió educando en castellano durante muchos años. Y era una escuela pública, como esa había muchas más. Lo de la inmersión lingüística y que la lengua vehicular sea la catalana, es muy reciente, señores, no se confundan, y ya se nos ha negado. Para mí, la lengua es cultura. Sea la que sea. Y la cultura es tolerancia, encuentro, educación y convivencia.
Me declaro independentista. Y no pienso pedir perdón por serlo o sentirme culpable por ello. Soy independentista casi desde que tengo uso de razón y desde que empecé a votar. Hace un tiempo no hubiera escrito estas líneas porque hablar abiertamente de independentismo no estaba bien visto, a pesar de lo que puedan pensar. Soy tan independentista que mis padres son inmigrantes en Catalunya, que mi lengua materna es la castellana y que cuando pienso, señores, lo hago en castellano. Soy tan independentista que en mi casa a mis hijos se les habla en dos idiomas: el catalán por mi parte y el castellano por parte de mi marido porque, repito, la lengua es cultura. Soy tan independentista que, a pesar de ser los dos catalanes (mi marido y yo) hablamos castellano entre nosotros. Soy tan independentista que hablo en castellano con mi hermano porque es nuestra lengua materna, lengua que amamos, no se confundan. Soy tan independentista que tengo conversaciones independentistas con otros independentistas en castellano; a pesar de ser catalanes e independentistas, hablamos en castellano y nadie se extraña por ello.
Soy tan independentista que, a veces, cuando entro una tienda hablo en castellano primero por no ofender a la persona que me va a atender y no saber si me va a entender bien si le hablo en catalán. Sí, eso pasa en Catalunya, señores: no todo el mundo que entiende o habla el castellano entiende o habla el catalán, a la inversa, sin embargo, es impensable, porque aquí todo el mundo entiende el castellano y sabe hablarlo (peor o mejor). Soy tan independentista que escribo y me expreso mejor en castellano, no puedo negarlo, porque es la lengua que mamé desde la cuna y a mucha honra. Soy tan independentista que domino la lengua castellana mejor que muchos castellanoparlantes, a pesar de mi bilingüismo. Soy tan independentista que tengo un padre que hace 50 años que emigró de su tierra natal y que, si algún día tiene que votar lo hará a favor de la independencia porque quiere lo mejor para él y para sus nietos. Soy tan independentista que admiro la cultura española, a excepción de los festejos en los que se hacen sufrir o se matan animales, y esto va por las corridas de toros, pero también por los “correbous” catalanes, porque me da igual el origen. Así de independentista soy. Soy tan independentista que amo la literatura castellana y a los grandes autores que he leído: Federico García Lorca, Antonio Machado, Dámaso Alonso entre otros. Soy tan independentista que no odio a nadie, simplemente defiendo lo mío.
No se confundan, aquí no se odia a nadie, Catalunya ha sido siempre una tierra de integración para todo aquel que ha querido venir y quedarse. Catalunya, simplemente, vive y siente de una manera diferente porque, a lo largo de los años ha tenido una historia, una lengua y una cultura diferentes a la española. Imagino que si no se es catalán y no se vive aquí cuesta entender. No pretendo juzgar a nadie. Catalunya tuvo la mala suerte de perder una guerra allá por el año 1714 que le hizo perder toda la autonomía que poseía entonces dentro del reino español. A nadie le gusta que le sometan. Pero así fue. Y nos siguen sometiendo: intentan debilitar nuestra lengua con nuevas leyes, nos ahogan con deudas, nos tachan de insolidarios, nos humillan y nos insultan frescamente en los medios de comunicación y en las redes sociales. Nos dicen que no a todo: no al pacto fiscal, no al Estatut, no al corredor mediterráneo, no a la inmersión lingüística, no a una consulta independentista… Nadie aguanta tantos noes por mucho tiempo. Con España todo es no.
Y no se engañen señores, hoy es Catalunya, pero estos que nos lo niegan todo por sistema son los mismos que niegan la democracia, la libertad de expresión y los derechos de todo español. No quieren que pensemos en catalán, pero lo que no quieren, en realidad, es que pensemos, porque necesitan súbditos doblegados que no les pongan trabas al sistema. Yo, soy tan demócrata que soy independentista. Y si mañana fueran los vascos, los andaluces o los gallegos los que quisieran ser independientes, les apoyaría porque podría entender su causa y porque, señores, no quiero que nadie se quede conmigo por la fuerza. No dejarnos ejercer la democracia es someternos. Pero, cuidado, porque también es conseguir que cada vez más gente piense como yo. Y ya no solo personas de Catalunya, sino de fuera (España y extranjero) que están empezando a apoyar nuestra causa. Sinceramente, España debería plantearse por qué tantos países se han independizado de ella a lo largo de la historia (Venezuela, Colombia, Argentina, Filipinas, Cuba… la lista es mucho más amplia). A lo largo de la historia muchos países se han independizado de otros, solo hace falta consultar cualquier mapa en internet sobre el tema. ¿Tan descabellado es entonces que Catalunya lo quiera y lo pueda ser? Soy tan independentista que si mañana mismo Catalunya fuera independiente seguiría siendo la misma persona, hablando el castellano, escribiendo en castellano, sintiendo en castellano y admirando la cultura española. Pero, dando gracias a España por haberme brindado la oportunidad de votar, de decidir por mí misma con quién quiero estar y de ejercer mi derecho a la democracia y a la autodeterminación. En definitiva: aún admiraría más a España.
Yo, señores, me siento catalana, y esto es un hecho. Quiero a mi tierra, la tierra de mis hijos, la que me ha visto nacer. Me gustan sus costumbres, sus tradiciones, su lengua, su cultura, sus lugares, su gente. Me gustan los catalanes por su hospitalidad, por su saber estar, por su unidad, por su levantarse ante las adversidades, por su democracia, por su paciencia, por su trabajo, por muchas cosas. Pueden entenderlo o no, pueden respetarlo o no, pero los sentimientos son sentimientos y ya no tienen que ver con política o economía, señores: me siento catalana. Y contra esto, nadie, ni siquiera ustedes, pueden luchar. Soy tan independentista que mi primer apellido es Sánchez y estaré orgullosa de llevarlo en una Catalunya independiente y plural. Soy tan independentista que ya, aunque quisiera, no podría sentirme española porque si me someten me deja de apetecer. Y, créanme, señores, en Catalunya hay mucha gente como yo. Vayan abriendo los ojos y, lo que es más difícil: las mentes.


Si quiere debatir sobre este tema, escríbanos a cartalector@elperiodico.com o a nuestra cuenta de Twitter @EPentretodos

Després de 'Súmate', arriba 'Sí, amb nosaltres'

18/06/2014

Dret a decidir

Després de 'Súmate', arriba 'Sí, amb nosaltres'

'Sí, amb nosaltres'

La nova plataforma està constituïda per integrants de la comunitat catalana originaris de diverses parts del món que volen participar activament en la "construcció d’una Catalunya nova"

Nerea Rodríguez

El Singular Digital

Després de la plataforma independentista castellanoparlant ‘Súmate’, ara arriba ‘Sí, amb nosaltres’. Una associació molt semblant a la liderada per Eduardo Reyes però que en aquest cas estarà constituïda per integrants de la comunitat catalana originaris de diverses parts del món que volen participar activament en la “construcció d’una Catalunya nova”.

D’aquesta manera, ‘Sí, amb nosaltres’, que es presentarà en breu, defensa fermament el dret a decidir i el procés d’autodeterminació que viu Catalunya. La plataforma ciutadana pretén “oferir un espai de convivència, informació i resposta, abordant, d'una manera clara, transparent i el més proactivament possible, el debat sobre el futur de Catalunya”, segons expliquen en la seva pàgina web.

Per aquest motiu, entenen que “com a ciutadans/as d'aquest país també hem de formar part d'aquest històric procés polític, econòmic i social, doncs ens afecta hàgim nascut aquí o no. Creiem que és important estar els més informats i compromesos davant un fet sense precedents que marcarà la resta de les nostres vides i la de les nostres famílies que també formen part d'aquest país”.

Vine a fer la 'V' entre Tortosa, Roquetes i Jesús