Adrià Carrasco: ‘Torra hauria d’obrir les presons demà mateix’
Entrevista al jove del CDR d'Esplugues exiliat a Brussel·les · Ahir es va presentar per primera vegada
Adrià Carrasco, a Brussel·les (fotografia: ACN).
Adrià Carrasco és un jove de
vint-i-cinc anys d’Esplugues de Llobregat, exiliat a Brussel·les. La
justícia espanyola l’acusa de terrorisme, sedició i rebel·lió. Hi ha una
ordre de crida i cerca contra ell dins l’estat espanyol. De moment, a
Europa, no. El delicte? Haver participat en talls de carreteres i
aixecaments de peatges amb el CDR d’Esplugues de Llobregat. Res que no
passi, per exemple, en vagues generals. Doncs de terrorista, l’acusen.
Per això el 10 d’abril passat, mentre la guàrdia civil picava a casa
seva de matinada per detenir-lo, l’Adrià va ser prou hàbil per a no
deixar-se enxampar i sortir de casa, lliure. Ahir, després de cinc mesos
de viure en silenci públic, va oferir la seva primera conferència de
premsa, on va explicar el cas. La seva cara, i el seu discurs, es van
fer públics per primera vegada. Minuts després atenia VilaWeb. Ell,
fumant tabac d’embolicar a la finestra d’un despatx. De tant en tant,
saludava amics que l’esperaven al carrer. I el periodista, enregistrant.
—Que us podríeu presentar, si us plau? La gent no coneix l’Adrià Carrasco.
—Sóc l’Adrià, tinc vint-i-cinc anys i sóc d’Esplugues de Llobregat. Fins
fa poc tenia una feina de tècnic de so a l’FNAC. Dins la botiga hi ha
una saleta on es fan concerts. I treballava allà. Prou divertit. Vaig
estudiar això. Just abans de tot, buscava un pis. Per anar-me’n de cals
pares. Ja va tocant. Vint-i-cinc anys. Em volia independitzar, anar-me’n
de cals pares, i al final ho he aconseguit. Mira. És una ironia. Però
és així: mirava algun lloc a prop de Collserola, si podia ser. Vaig
estudiar a l’escola Lola Anglada.
—I els vostres pares i germans a què es dediquen?
—Sóc fill únic. El meu pare treballa al port. Amarrador. I la meva mare
és assistenta social. Cura d’avis. Porta una residència d’avis.
—Un cas clar d’alta burgesia catalana. Típic dels independentistes.
—Claríssim. [Riu.] Ara, no em puc queixar. He tingut sempre una vida
bastant còmoda. Aquesta és la veritat. Cosa que no impedeix que vulgui
lluitar pels drets de totes. I per millorar la situació de molta gent
que ho passa malament.
—Per això us apunteu al CDR? O per què?
—Em fa gràcia. Molta gent m’ho demana. No és que t’hi apuntis. Els CDR
ho som tots, en part. No és que t’hi hagis d’apuntar. Lluites contra una
cosa injusta, t’ajuntes amb gent, i això és el CDR. És la gent del
carrer organitzada. El poder popular. A Esplugues vam començar els de
sempre i s’hi ha anat animant gent. El dia del referèndum, per exemple,
vam fer un paper superbò. Ens vam repartir en cada col·legi electoral.
Afortunadament, no ens van venir a pegar. Jo vaig anar a Can Vidalet. Va
ser un èxit. Tots vam tenir el sentiment de victòria.
—Passem al dia 10 abril. Dia important. Proven de detenir-vos de matinada. Tot per haver tallat carreteres i aixecat peatges.
—Jo dormia i va aparèixer la Guàrdia Civil amb fusells d’assalt. Van
tallar el meu carrer. Un dispositiu com si busquessin el malvat més
dolent. I vaig tenir la sort de poder escapar-me.
—Mentre ells picaven a la porta?
—Sí. Va ser bèstia bèstia. —I fins on pugueu explicar, quina ruta heu pres per arribar aquí? Del 10 d’abril fins ara, com ha anat? —He arribat fins aquí gràcies a l’organització popular. I ho
deixarem aquí. He tingut la sort de poder-me’n anar per A o per B. El
fet important és que ara sóc aquí disposat a lluitar contra l’estat
espanyol. I a partir d’ara faré això.
—Ara mateix, quin és el vostre dia a dia a Bèlgica?
—Jo ara treballo. Sí, ja treballo. Faig de tècnic de so en una empresa.
Això de ser un exiliat també t’obre portes. També estudio francès. Ara
em centraré en això i a establir-me aquí.
—Avui heu fet la primera conferència de premsa. Ja sou públic. Això pot fer que la policia us vingui a cercar, ara?
—No. La meva crida i cerca és a l’estat espanyol. A Europa, no. De
moment. Però ara és oficial, públic, i si ha d’arribar alguna euroordre
serà a partir d’ara, sí.
—No ho demano per fer safareig, però teniu parella? Ho dic
perquè aprofiten aquestes coses per espantar. Visiten família, amics… i
parella. Collen per aquí.
—Sí, tinc una persona a qui tinc afecte especial. Ens anem veient més,
diguem. I sí, sí. Ja saben qui és, aquesta persona. I els meus amics,
també. De fet, com dius, els han anat a intimidar, per si sabien on era,
amb unes formes totalment intimidatòries. I mirant de fer-los creure
que si no deien on era jo, a ells els passaria igual. De molt males
maneres, de debò. Molt males maneres. Però jo aquí no m’he vist vigilat
en cap cas. Crec que no dec ser tan important per a ells. Ara ho veurem.
Potser sí. Però jo aquí sóc un ciutadà europeu. No em poden fer res.
—M’hi jugo un pèsol que avui a la conferència de premsa hi havia algú del CNI fent fotos o prenent notes.
—Doncs segurament. Doncs que s’assabenti com va la història, que no callarem. No ens arronsarem.
—Sempre heu estat polititzat?
—Polititzat? No ho sé. Jo militava, a Esplugues, en la plataforma contra
el Pla Caufec. D’aquí ve la samarreta. És un pla urbanístic que fa dos
anys que es gesta i que amenaça de destruir l’ecosistema de Collserola.
Una zona de transició necessària per a un parc natural. I, a banda la
qüestió ecològica, a Esplugues no necessitem més centres comercials. I a
final d’any en volen inaugurar un. I el pla inclou una zona de blocs de
pisos de vuit plantes a tocar, literalment, de Collserola. Volen un
Eixample al costat del parc. Habitatges d’alt nivell. No és el model de
poble que volem. Volen convertir Esplugues en una cosa pervertida. Ara,
l’esperit crític, si ho vols dir així, on l’he trobat, és al cau. Jo he
estat escolta. I allà vaig trobar gent que em va despertar inquietuds.
El simple fet de qüestionar-se les coses per mi és vital. Per què? Com? I
intentar anar al fons de la qüestió.
—Militeu en cap partit?
—Partits? No. I no en tinc intenció. El meu paper és al carrer.
—He vist que a la conferència de premsa fèieu una crítica a l’esquerra espanyola.
—Sí. Bé. He explicat un fet que crec que és evident. El feixisme es va
morir plàcidament. Franco es va morir al llit. No el vam treure d’allà.
Ningú no ha pagat, per aquells crims. I fins ara tot això era latent,
però ara és evident que la transició no va ser una transició. Ara estem
emprenyats perquè és superevident. I es veu més clar. Els tribunals de
l’estat espanyol descendeixen de tribunals franquistes. Moltes persones
tenen afinitats amb el franquisme. El franquisme no ha estat mai depurat
a Espanya. És evident. Hauríem de començar a fer fora aquesta genteta. I
netejar les institucions. Ara surt tot. I van desbocats. Christophe Marchand, Adrià Carrasco i Efren (fotografia: ACN).
—I quin creieu que ha de ser el paper de la gent, més enllà dels polítics?—Pregunta molt general. Per sobre de tot, hem de continuar sortint als
carrers. Perquè la repressió, l’objectiu que té, és injectar por a la
gent. I pensar que allò que fas és perillós. No podem permetre que ells
guanyin. Hem de continuar fent pressió i sortint als carrers, perquè es
proclami la República Catalana. I qualsevol mena de mobilització que
creguem legítima serà bona. Hem de mantenir la pressió als carrers.
Perquè jo sóc dels que crec que s’ha de pressionar des de baix. De baix
cap amunt. I una altra cosa: no crec gaire en els líders del poble. El
poble per si sol té la força de ser autònom. Barri a barri. No
necessitem cap líder que ens digui què hem de fer. Aquesta és una de les
claus de l’organització popular. Cada persona per si sola és prou
autònoma. I el grup, també.
—Com veieu el procés?
—Com veig el procés? La repressió té efectes, i crec que sí que és
possible que ens hagin intimidat una mica, però ho hem d’utilitzar i
capgirar-ho. I sortir al carrer. Crec que els polítics s’han
d’espavilar. Sé que això que diré no és fàcil, però crec que el
president hauria d’obrir les presons demà mateix. No entenc per què
tenim els polítics catalans tancats en presons catalanes. I ho permetem.
La pressió ha d’anar cap aquí: cap a alliberar els polítics i continuar
construint una República en què ens posem tots d’acord.
—Vau escriure una carta que deia: ‘Només tinc por que la gent tingui por.’
—Estava inspirat, aquell dia. [Riu.] Com deia, l’única por que tinc és
que la repressió tingui efectes i aconsegueixi derrotar-nos. Això
voldria dir que la gent deixés de sortir al carrer perquè la Tamara i jo
som perseguits. Aquesta és la meva gran por. No podem deixar que la por
ens venci. Tots al carrer.
06.09.2018 22:00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada