El Decret de Nova Planta: una qüestió vigent
/ 14.01.2016
NUVOL
Aquest dissabte 16 de gener és el 300 aniversari del Decret de Nova Planta, que va suposar una castellanització de la cultura catalana, la provicianització de Barcelona i un endarreriment respecte la resta d’Europa que no es va esmenar fins l’arribada de la Renaixença.
Felip V, per Jean Ranc (c. 1723), Museo del Prado
Retrat de Felip V, Museu de l’Almodí de Xàtiva
Aquest acte jurídico-polític tingué unes
conseqüències culturals dramàtiques, perquè l’atac a la llengua fou
ferotge. “Les causes de la Reial Audiència se substanciaran en llengua
castellana”, deia la instrucció redactada per l’Abad de Vivanco,
secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de
Catalunya: “Posarà els més grans esforços per a introduir la llengua
Castallana, amb la finalitat de donar les providencies més temperades, i
dissimulades perquè s’aconsegueixi l’efecte sense que es notin els
esforços”.
A banda d’això, les set universitats catalanes (Barcelona, Lleida,
Girona, Tarragona, Solsona, Tortosa i Vic) havien estat suprimides com
una mesura de càstig, ja que la demanda d’universitats de proximitat era
molt forta i tot allunyament un càstig durament sentit. Es va formar la
nova Universitat de Cervera, ja que Felip V volia premiar la fidelitat
d’aquesta ciutat a la seva causa durant la Guerra de Successió. La
Universitat no tornà a Barcelona fins el 26 d’abril de 1833. Aquest acte
provocà, encara en més mesura, la provincianització de Barcelona.Com a conseqüència del Decret, les classes dirigents de la ciutat es van castellanitzar. I bona mostra d’això n’és la literatura que ens ha deixat Rafael d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà que, entre 1769 i 1819, escrigué un immens dietari de 60 volums englobats sota el títol de Calaix de Sastre, un interessant precedent del costumisme i del periodisme locals. Però, literàriament, és molt pobre, perquè és una llengua poc acurada, col·loquial i amb moltes interferències castellanes. En un inici va començar a escriure amb esperit humorístic i, per aconseguir-ho, no dubta en parlar de roncs, pets o altres consideracions escatològiques –aquella època era molt deshinibida en aquesta qüestió. El Baró de Maldà escriu tal com raja, i fins i tot ho fa descuradament.
Joan Ramis i Ramis
En el seu 300 aniversari, el Decret de Nova Planta encara gaudeix d’una excel·lent salut, perquè és la base jurídica que inspira les constants agressions dels governs espanyols contra la nostra nació, les polítiques de Ferran VII, d’Espartero, Primo de Rivera, Franco o Rajoy. Al mateix, el rebuig que ha despertat a casa nostra de bell antuvi explica les tres carlinades del segle XIX, les bullangues barcelonines, la Solidaritat Catalana, el mite de Macià o els diversos episodis del Procés que, al cap i a la fi, es pot entendre com l’intent definitiu de superar d’aquell nefast marc jurídic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada