Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don
Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de
comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De
l'alta sella en l' arçó,
sobre
arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més
corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li
ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al
vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l'hi
vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Quan lo sant
Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son
rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.
Catalunya,
aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et
surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al
Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis
anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida
prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a
Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i
Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de
Campllong
la nit fosca és arribada.
Lo Campllong
té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc
de pins
verds tot l'any com l'esmeragda.
Corona immensa de
tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los
pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que
per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que
s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que
sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una
cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova
muntanya.(...)
En dolça contemplació
lo sorprèn
lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se
desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país
monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la
muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres
branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els
coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la
cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo
somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica
oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la
gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros
València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les
tres
com les tres cordes d'una arpa
com les tres nimfes
d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure
desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al
Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols
Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia
aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada