El Nacional
Des que es va organitzar la consulta
d’Arenys, s’ha muntat un aplec anual al poble per commemorar
l’efemèride. Els primers duraven dos dies, però de mica en mica es van
anar reduint i els últims es concentraven en mitja tarda. Sempre, fins
aquest any, s’havien muntat sense la implicació dels partits polítics,
però en l’aplec d’aquest any les formacions polítiques s’hi han volgut
implicar. Així ho explica el president del Moviment Arenyenc per
l’Autodeterminació (MAPA), Josep Manel Ximenis.
Aquest any, a les
portes de la sentència per l’1-O, a banda de reconèixer la tasca
d’Elisenda Paluzie, s’ha volgut que l’aplec tingui un reconeixement pels
represaliats de l’Estat, tant presos com exiliats i altres damnificats,
entre altres Roger Espanyol, explica Ximenis. Hi assistiran la germana
de Toni Comín i la dona de Quim Forn.
L’aplec l’obrirà una
actuació de les escoles de dansa del poble, i després hi haurà la
intervenció del president, Quim Torra, l’homenatge, un sopar popular i
un col·loqui amb advocats del procés. En la cloenda hi intervindrà
Carles Puigdemont.
dilluns, 30 de setembre del 2019
dimecres, 25 de setembre del 2019
dimarts, 24 de setembre del 2019
dimecres, 11 de setembre del 2019
Des de quan celebrem la Diada?
Història
Des de quan celebrem la Diada?
Marc PonsBarcelona. Dimecres, 11 de setembre de 2019
5 minuts
Barcelona, dissabte 11 de setembre de 1886. Fa 133 anys. Mossèn Jaume
Collell ―canonge de la diòcesi de Vic― oficiava una missa fúnebre a la
basílica de Santa Maria del Mar “en sufragi dels que moriren en defensa de las llibertats catalanas lo 11 de setembre de 1714”.
Aquell ofici religiós (aquella inofensiva missa de rèquiem) que va ser,
inicialment, prohibit pel bisbe Jaume Català i Albosa, i durament
censurat pels partits polítics republicans, s’acabaria celebrant (o mig
celebrant, per ser més precisos) en un entorn de rivalitats i tensions; i
s’acabaria convertint en el testimoni primigeni de la Diada Nacional de Catalunya.
Diada 1914 / Foto: Carlos Pérez de Rozas. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
Qui era el promotor d’aquell acte?
Jaume Collell i Bancells era alguna cosa més que un canonge de la diòcesi de Vic. L’any 1886, quan es va celebrar aquell acte primigeni a Santa Maria del Mar, ja era un periodista conegut i polèmic: havia estat el fundador i el director del setmanari La Veu del Montserrat, una publicació d’ideologia catòlica que s’editava a Vic i que mantenia batusses periodístiques freqüents amb el Diari Català, l’òrgan de premsa del republicà i catalanista Centre Català, de Valentí Almirall. Collell i la Veu del Montserrat eren els dipositaris d’un carlisme sociològic i ideològic que a Catalunya havia tingut, sempre, un component foralista decisiu.
Esquela dels herois de 1714, publicada a 'La Veu del Montserrat' / Font: Wikimedia Commons
Qui hi havia darrere mossèn Collell?
Collell canalitzava els suports a la seva causa a través de la Veu del Montserrat. Un simple cop d’ull a la nòmina de col·laboradors aporta una visió molt precisa de les personalitats que envoltaven (o que impulsaven) Collell: mossèn Jacint Verdaguer, el bisbe Torras i Bages (autor de la màxima “Catalunya serà cristiana o no serà”) o Narcís Verdaguer (un dels fundadors de la Lliga Regionalista). Amb aquest cartell, queda clar que aquell acte primigeni estava promogut pel catalanisme conservador, que és el mateix que dir el carlisme català. Aquesta és la causa que explicaria els atacs que va rebre dels partits republicans i catalanistes: es va acusar Collell d’intentar apropiar-se del catalanisme.
Diada 1923. Associació Pomells de Joventut / Font: Wikimedia Commons
Cap on van derivar les celebracions posteriors?
Només dos anys més tard, el 1888, la Diada feia un salt decisiu: sortia de la penombra del temple de Santa Maria del Mar i posava un peu als carrers de Barcelona. L’alcalde Rius i Taulet ―el gran promotor de l’Exposició Universal― ordenava la col·locació de set estàtues al Saló de Sant Joan (entre l’Arc de Triomf i l’entrada al firal) que havien de representar les set personalitats més rellevants de la història de Catalunya: una d’aquestes estàtues era la de Rafael Casanova. L’efígie de Casanova, ferit i sostenint la bandera de Santa Eulàlia, ràpidament es convertiria en un tòtem del catalanisme popular; i en el punt on, cada 11 de setembre, es feien diverses ofrenes florals.La Diada de les detencions
L’any 1901 es va produir un altre salt important en la història de la celebració de la Diada. L’11 de setembre, mentre un grup de joves de la Unió Catalanista dipositava una ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, la policia espanyola va contestar amb cops de porres i detencions indiscriminades. En l’imaginari nacionalista espanyol, el resultat de les guerres de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) estava molt fresc. I la gran mobilització reivindicativa del Tancament de Caixes (1899), encara més. Aquests detalls són molt importants perquè expliquen que, en l’imaginari nacionalista espanyol, el catalanisme era una rèplica de les crisis que havien precedit la pèrdua de les colònies.
Diada 1931 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada unitària
La resposta del catalanisme no es va fer esperar. Pocs dies després, es convocava una concentració de 15.000 persones ―de tot l’espectre social i polític del catalanisme― al Saló de Sant Joan. Aquells manifestants no es van concentrar davant l’estàtua de Guifré el Pilós, ni davant de la de Roger de Llúria. Ho van fer al voltant de la de Rafael Casanova, la màxima figura política durant el setge i assalt borbònic franco-castellà de 1713-1714. El simbolisme era claríssim: no tan sols es protestava per les agressions i les detencions perpetrades per l’aparell policial espanyol, sinó que es reivindicava un model polític de llibertats, que reconegués a Catalunya la seva naturalesa nacional.La Diada del bicentenari
L’any 1914 es computaven dos-cents anys de la tragèdia de 1714. Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista, havia assolit la creació de la Mancomunitat, l’organisme concebut com el vehicle que havia de conduir Catalunya al seu autogovern. L’independentisme ja havia formulat les seves tesis. I Europa estava immersa en la Primera Guerra Mundial. En aquell escenari de canvis les rivalitats i les divisions van aparèixer de nou i el nacionalisme espanyol es va abonar a la negació de Catalunya. El Partit Republicà Radical ―de Lerroux― mentre va governar l’Ajuntament de Barcelona es va negar a convocar els actes. I la lluita entre Lliga Regionalista i la Unió Catalanista va fer la resta.
Diada 1932 / Font: Arxiu Municipal de Barcelona
La primera Diada oficial
Durant aquells anys el catalanisme es va dividir en dos espais de celebració: el catalanisme monàrquic i conservador va continuar fidel a la tradició d’acudir a l’estàtua de Rafael Casanova (que ja havia estat traslladada a la seva ubicació actual), i el catalanisme republicà i progressista va trobar en el Fossar de les Moreres el seu propi espai de reivindicació. No seria fins al 1931, amb la restauració de la Generalitat, que el president Macià oficialitzaria la Diada. La premsa de l’època (La Vanguardia, edició del 12/09/1931) relata que la unitat del catalanisme es va recuperar al voltant de l’estàtua de Casanova: Generalitat, ajuntaments, partits polítics, sindicats, entitats socials...
Diada 1936 / Foto: J. Domínguez. Font: Arxiu Històric de l'Ajuntament de Barcelona
Per què a l’estàtua de Rafael Casanova?
Fins a l’any 1939, la Diada va ser la gran festa reivindicativa dels valors de la llibertat i el catalanisme. Els valors que encarnava la figura elevada a la categoria de mite de Rafael Casanova. Però, tot i això, la Diada va guanyar definitivament la totalitat de l’espai públic. A la reivindicació dels valors republicans (llibertat, catalanisme), s’hi van sumar les aspiracions de tots els col·lectius de l’ampli i divers espectre social català: obrers industrials, jornalers agraris, llibertaris, sufragistes... Amb la Generalitat republicana, la Diada Nacional assolia la seva majoria d’edat i guanyava l’adhesió de tots els catalans. Després vindria el fosc túnel de la dictadura.
dilluns, 2 de setembre del 2019
dissabte, 31 d’agost del 2019
10 anys de l’espurna d’Arenys
barcelona
-
31 agost 2019 2.00 h
10 anys de l’espurna d’Arenys
Els organitzadors de la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència opinen que sense aquest precedent no s’hauria produït l’onada de consultes posterior, ni el 9-N ni l’1-O
Responsabilitzen de “l’actual decepció de la gent” els grans partits polítics, “que no han sabut fer un front comú”
Les consultes van moure un milió de votants i 60.000 voluntaris
Els organitzadors d’aquella primera consulta ho tenen clar. Sense Arenys de Munt no hi hauria hagut ni l’ANC, ni el 9-N ni l’1 d’octubre. N’està especialment convençut Josep Manel Ximenis, una de les cares més visibles de l’organització d’aquella primera consulta, que en aquells moments era regidor de la CUP, el partit que va presentar la moció a l’Ajuntament que va fer possible la consulta. Actualment Ximenis és el president del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (Mapa) i no només està desvinculat de qualsevol partit polític (va ser alcalde per la CUP del 2011 al 2013 fins que una moció de censura d’ERC, CiU i el PSC el va fer fora), sinó que els responsabilitza –ho va tornar a fer durant la Universitat de Prada la setmana passada– “d’impedir que la societat catalana avanci cap a la independència”.
Per Ximenis, la consulta d’Arenys “va servir per superar les pròpies pors i per canviar l’estratègia independentista”. El 13 de setembre de fa deu anys “la gent va demostrar que units i ben organitzats podem desafiar l’Estat”. Aquesta “força de la gent, aquesta capacitat d’autoorganitzar-nos”, com destaca Ximenis, és la que va permetre que en només tres mesos la consulta arribés a 167 municipis, entre altres els primers de grans dimensions, com ara Sant Cugat del Vallès o Vic. I que en poc més d’un any, amb la sentència de l’Estatut pel mig, es repetís en 538 municipis més fins a arribar a Barcelona el 10 d’abril del 2011. Alfred Bosch, llavors portaveu de Barcelona Decideix, va definir tot el procés de “màgic” després de la consulta a la capital catalana i va expressar la seva confiança que “no ho esgarrem”.
Després hi va haver la consulta del 9-N del 2014 convocada per Artur Mas i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Però també el 155 i els empresonaments, entre altres els de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, responsables de l’ANC i Òmnium Cultural, respectivament, un veritable cop a l’ànima del moviment ciutadà més allunyat d’interessos partidistes. “La consulta d’Arenys va ser la demostració que un poble de forma pacífica i estratègicament organitzat pot fer el que vulgui”, assegura Carles Móra, en aquell moment alcalde per Arenys de Munt 2000, que precisament per haver viscut molt intensament aquell inici no amaga un cert desencant. “Jo vaig arribar a fer 80.000 quilòmetres, fins que els recursos es van esgotar. Visitàvem la gent porta a porta per aconseguir adhesions”, recorda Móra, que, com Ximenis i tants altres de la comissió organitzadora, va rebre amenaces de mort i moltes pressions, per exemple de la Falange, que va organitzar una marxa el mateix dia de la consulta per intentar que s’anul·lés la convocatòria. “Van ser dies difícils però hi havia molta unitat, molta il·lusió. Tothom va fer el que havia de fer i per això va sortir bé”, insisteix Móra, que afirma que ha tret com a gran lliçó d’aquell moment “que la solució està en mans del poble”.
Móra diu que és conscient que “la gent està espantada després dels empresonaments” i que també està “decebuda per la incapacitat dels partits independentistes de fer un front comú”, un fet “inexplicable”. Però, malgrat això, no dona res per perdut. Al contrari, està convençut que “cal fer un foc nou perquè aquells que es fiquin en política no defensin privilegis sinó que tinguin clar que la prioritat és el país i la seva gent”.
En aquest sentit, Móra anima la gent a manifestar-se aquest 11 de setembre. “Hi ha hagut una repressió molt forta i cal respondre. Ens hem d’entossudir en una desobediència pacífica però contundent. Ho vam demostrar a Arenys i ho podem tornar a fer”, destaca.
Per Anna Arqué, una de les impulsores de consultes posteriors, “la votació d’Arenys va agafar una dimensió nacional amb el moviment de les consultes que va arribar a un milió de votants, gràcies a 60.000 voluntaris i amb 300 observadors internacionals”. Sense aquesta allau de consultes, diu Arqué, “Arenys hauria quedat en una anècdota local”.
LES FRASES
La consulta va servir per superar les pròpies pors i per canviar l’estratègia independentista
Josep Manel Ximenis
regidor de la cup el 2009 i un dels impulsors de la consulta
Vam demostrar que un poble estratègicament organitzat pot fer el que vulgui
Carles Móra
alcalde d’arenys (arenys de munt 2000) el setembre del 2009
Sense la dimensió nacional que va agafar amb l’onada de consultes hauria estat una anècdota local
Anna Arqué
impulsora del moviment de consultes posterior
Si Arenys no hagués demostrat que es podia fer en l’àmbit nacional no s’hauria fet mai
Xavier Mas
organitzador de la consulta d’arenys
Reconeixement als represaliats per l’1-O
Subscriure's a:
Missatges (Atom)