La DO Catalunya, els vins oficials de la 38a setmana del llibre en català
La Setmana del Llibre en Català
inaugura aquest dimecres la seva 38a edició i de nou ho fa amb una barra
de vins DO Catalunya, els vins oficials de La Setmana
per Redacció
dimecres, 9 de setembre 2020 -
09:58h
VADEVI
La Denominació d’Origen Catalunya repeteix la col·laboració amb La Setmana, considerada
una de les propostes culturals més importants del país, perquè permet
reconèixer tant la tasca de les editorials que editen en català com dels
llibreters, que en donen visibilitat. Es tracta d’un punt de trobada
per lectors, llibreries, editorials i revistes amb una àmplia proposta
d’activitats per a tots els públics. I la DO Catalunya, ferma defensora
del vi com a part del nostre patrimoni cultural, no podia faltar a la
cita. En total, es podran tastar fins a 5 referències de vi DO Catalunya: 2 blancs, 2 negres i un rosat.
Enguany, i de manera excepcional, La Setmana es
trasllada al Moll de la Fusta de Barcelona per tal de garantir tots els
protocols sanitaris i de seguretat. A més, la programació de
les activitats es reforça amb una aposta digital que per primera vegada,
permet estendre la fira a tot el territori.
Fem una copa DO Catalunya amb…
A
banda de la barra, els vins DO Catalunya acompanyaran de nou el cicle
d’activitats anomenat “Fem una copa DO Catalunya amb…” dirigit per la
periodista i guionista Anna Guitart, que conversarà amb
diferents autors. Els autors que hi participaran són: Martí Gironell,
Anna Ballbona, Julià Guillamon, Eva Baltasar, Carlota Gurt o Rafel
Nadal. I tancant la programació d’aquesta edició, el diumenge a partir
de les 19:10h, Txell Feixas Torras i Carles Porta.
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí).
Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i que parla d’uns fets relacionats amb l’arquitecte Antoni Gaudí que potser no són gaire coneguts.
Comprovareu que, en segons quines coses, per españa i els seus lacais sembla que el temps no passa.
Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924
Joan Crexell (Serra d’Or núm. 335, setembre de 1987)
A Barcelona, la tradicional commemoració de l’Onze de Setembre de 1714,
l’any 1923 va acabar malament. En efecte, la força pública va carregar
brutalment contra els milers i milers de manifestants que cridaven “Visca Catalunya lliure!” i “Mori Espanya!” davant l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan alt. Dos dies després dels fets, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat amb el vist i plau del rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista. No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-1930, comportaria una nova persecució contra Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la dictadura, es van programar alguns actes que foren prohibits per les noves “autoridades”. Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa que des del 1899 organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat —Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la seva fundació– a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que Gaudí, home profundament religiós, cada tarda s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a fer les seves oracions. Amb això volem dir que la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat Fulls Volanders, hi hem trobat unes quartilles escrites a màquina, on s’explica de forma molt detallada com va tenir lloc la detenció de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase, ratllada a mà, que diu: “Això, quasi textualment, és el que n’ha contat el Sr. Valls”, és a dir, la persona que va presenciar bona part dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre
de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església de Sant Just, fou
deturat per un policia que li preguntà:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
—És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
—Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer
de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el
qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i
tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura
preguntant-li:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—Per què m’agafa pel braç, vostè?
—Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí.
Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça
del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa
d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un
preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i
un altre mirant com l’altre escrivia.
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago. però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si Vd. no fuese viejo…
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien
agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat!
Vol que li porti un vas de llet?
—¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—A la porta he demanat permís i me l’han donat.
—Siéntese Vd. —la senyora s’asseu.
Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i
tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un
policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El
Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
—Señores: sería muy triste que la señora
también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle
permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas…
Un policia:
—Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
—Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i
els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per
davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volent-los dir: ja
veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant
una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot
embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza.
En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del
Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien
la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els
papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el
plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar
al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i
contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir,
gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
—El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El
Sr.Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho yo. Y si a él le prenden,
también hay que prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr. Valls, sense saber com, es troba al
mig del carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse una bella estona
per veure si podia enterar-se de com acabava allò, però de
seguida cregué que el millor era anar a la Sagrada Família a donar avís
del que passava. L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb el Sr.
Gaudí i li preguntà què li havia passat després que els separaren. El
Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant
Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa, que em varen tornar.
Després em conduïren per uns corredors de la Delegació i obrint i
tancant tres reixats de ferro, em van deixar en un calabosso molt fosc. No vaig distingir res més que un banc, del qual en acostar-m’hi se n’alçaren dos homes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment
que tractava d’anar a missa. Les meves armes són aquestes: el sant
Crist, els rosaris i el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions i
després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han dut avui aquí on em donaran els papers necessaris per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de
prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de multa, i no tenint-los per
pagar m’han dut aquí.
Entra un policia: porta uns papers que entrega a
un dels detinguts i el posa en llibertat. En havent sortit aquest, el
policia diu al Sr. Gaudí que li ha estat imposada una multa de cinquanta
pessetes i que, si les paga, el posaran immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta. El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a
quin amic, proper a la Delegació, podria escriure, demanant-li les
cinquanta pessetes, i es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè.
Demanà al policia que es passejava per defora del reixat, paper, tinter i
ploma per a escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-li
setanta-cinc pessetes: 50 per a pagar la seva multa i les altres 25 per a
pagar la del pres que estava amb ell.
Demana al policia si podrien fer-li la mercè
de donar curs a la carta, a la qual cosa aquest accedí. Molt aviat
comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-se que efectivament el Sr.
Gaudí es trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li donà les
setanta-cinc pessetes, amb les quals pagà la seva multa i la de l’altre
pres. Al cap de poca estona sortiren en llibertat, juntament amb el Sr.
Rector. Al carrer, el pres —que era castellà— li va demanar plorant al
Sr. Gaudí el nom i l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes
així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu
com jo avui, en el cas de poder fer un acte de caritat, feu-lo pensant
en les 25 pessetes que em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7
de juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un tramvia vora la plaça de
Tetuan. Traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de dos
dies sense haver recuperat el coneixement. Com que anava vestit molt
senzillament i no portava documentació, no es va saber qui era fins poc
abans del seu traspàs.”
EL
CANVI CLIMÀTIC, I EL FUTUR-
Segona Època. EN TEMPS DE LA COVID-19-
(1)
Tornem
a escriure sobre el Canvi Climàtic, CC.,
en el que n'anomenem Segona Època, dins de la pandèmia de la
COVID-19, que en alguns llocs sembla estar en la segona part, amb uns
contagís que corren com la pólvora tant al món, com al nostre
voltant.
Sabem
que ara són mals temps per anàlisis, ja que estem aclaparats per
Coronavirus i per la calor sufocant que molts és pensàvem mataria o
reduiria els efectes de la COVID-19, “maleida”, però resulta que
és a l'inrevés, l'està mantenint més molt calent, diríem al
“Bany Maria”, i ens fa anar a tots de corcoll, ho tastoca tot-
per bé o per mal-. Hom feia dies que no escrivia sobre el “CC.,
i el futur”,
però sí, hem pogut rumiar, també, els culpables, sobre els motius
i les seves conseqüéncies.
El
problema del CC.,
és
el Neocapitalisme, i els seus derivats.
De
fet està ben clar que els principals problemes del CC.-i
des de fa molts temps-, és el Neocapitalisme,
de cop pensareu: “Car, són els principals promotors dels alts
nivells de CO2
que s'envia a l'atmosfera del planeta, amb l'ús dels combustibles
fòssils-
que tots plegats ajudem a estendre, dins d'una societat, que gairebé
ha assolit un consumisme absolut, ja que cada vegada més ens deixem
dominar per les grans companyies multinacionals, que ens dirigeixen
com volent tota classe dels àmbits de la vida, afectant molt aquest
món, que només en tenim un. Sembla calcat d'un conjunt de novel·les
de distopia futurista, com: ”El món feliç”, d'Aldous
Huxley (1931), “1984”,
de George Orwell (1948), de“Fahrenheit
451” (1953), de
Ray Bradbury, entre altres, que com profetes que pronosticaren 70 o
90 anys enrere vindria un món més controlat, com comprovem els
contemporanis, sigui en política, hàbits de viure, de menjar, de
comprar, de llibertats, el treball, l'oci, el lleure, el turisme,
viatjar, en definitiva, tot. Això ho podeu posar transversalment,
encara que no ho sembli, fa que el consum desmesurat, i sumat a
l'egoisme paranoic, que ha arribat la societat. Dirigit pels que ens
manipulen- o aconsellen-, i això també influeix al CC.,
entre altres coses a molta gent.
El consum desmesurat i el
món dels obesos mòrbids. (1)
Doncs reflexionem, ja que parlem del
Neocapitalisme,
pur, anem als EUA (Estats Units d'Amèrica), on la societat està
basada i acostumada al consum diari- matí i tarda-, a la compra i
ingesta de menjars i veure's de l'anomenat “menjar ràpid”-per
dir-ho en fi- acompanyat de begudes de cola. I que tot plegat està
dissenyat des del principi (cultius, granges, fabriques, begudes,
formules, màrqueting, logística, establiments, distribuïdors,
etc.), estimulant al consum sense tenir en compte el medi ambient,
l'ecologia, ni les persones. Per això han convertit als EUA, en la
primera potència del món en Obesos Mòrbids, ja que 1/3 dels adults
són obesos, i alguns dels d'obesitat mòrbida arriben a tenir al
voltant dels 300 kg. Tenint en compte que molts dels que tenen aquest
pes, tenen insuficiència circulatòria, necessiten ajuda en tot i no
poden estar sols, com que tenen mals afegits prenent un reguitzell de
pastilles.
Continuarà
Quan començava l'escrit, el dissabte passat,
28 d'agost, va ploure molt- com digueren- a tot Catalunya, i de cop
les temperatures baixaren, més de 10 ºC, i avui darrer dia d'agost,
hi ha hagut la nit més freda, dels darrers 25 o 30 anys, això també
és CC.
Lluís Llach: ‘Ara em sento molt identificat amb Poble Lliure’
Entrevista amb l'ex-diputat sobre la seva cinquena obra literària, 'Escac al destí' (Univers), i actualitat política
Lluís Llach, dijous passat a l'Hotel Colón de Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Lluís Llach
(1948) és un dels grans noms de la música catalana, però de mica en mica
també es forja una carrera literària molt respectada. Aquest setembre
acaba de publicar la seva cinquena obra. Escac al destí (Univers Llibres) és un thriller
ambientat a l’edat medieval d’estil molt treballat i personal. Es nota
que Llach gaudeix escrivint. En aquesta entrevista feta a l’Hotel Colón
de Barcelona dijous passat, Llach explica per què escull frases llargues
i capítols curts, i descriu amb precisió el procés creatiu i l’ambient
de feina al Senegal, el país on ha escrit la majoria de les cinc obres.
Llach, ex-diputat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya,
inevitablement també parla de política catalana, que porta tan endins
com la creació artística.
Lluís Llach, a Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)
—Es nota que us agrada d’escriure.—Doncs escriure és una cosa que no m’havia passat pel cap mai. I
l’antecedent de les lletres i les cançons no serveixen per a res. I
menys a mi, que només quan ja tenia la música, posava les lletres. I com
que volia salvar el món, havia de concretar molt, posar-hi les rimes i
accents determinats. Per a mi, escriure sempre va ser un suplici.
—Mestres a l’hora d’escriure?
—Maria Aurèlia Capmany i Espinàs, sobretot. I va haver-hi un moment en
què en Martí Pol, ell que havia volgut ser cantant (cosa que la gent no
sap gaire) em va dir: ‘Si vols, tu fes la música lliurement i jo després
versejo. Però tu m’has de dir el tema.’ Quin privilegi.
—Quan se us desperta el cuc d’escriure?
—Quan Lluís Danès em va demanar un guió sobre una història que m’havia explicat una àvia. La història del meu primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012).
Vaig començar a escriure i al cap de quatre dies ho feia nou hores el
dia. Vaig dir al Danès: ‘Busca’t un altre guionista, perquè faig
novel·la.’ I aquí és on vaig descobrir que escriure m’agradava molt. I
que m’agradava més corregir que escriure. I això és un gran vici. Escric
sis mesos i els altres dos anys, reescric.
—Reescriure és omplir, o és esporgar?
—Esporgar. Sempre esporgar. Tenim tendència a estimar massa allò que
volem dir, i guardar-ho tot. Error. No tan sols en literatura. En
periodisme també deu passar. I en cinema. Jo he pogut treballar amb
pel·lícules, quasi totes dolentes, i el motiu que fossin dolentes era
aquest: no esporgaven. Vaig treballar amb Michel Piccoli i
Marcello Mastroianni amb un guió que ja em veia anant a recollir
l’Òscar. Doncs no va funcionar. Piccoli es va enamorar dels actors, i no
en va voler treure res. S’ha d’esporgar. Corregir és treure.
—Sou de frase llarga i capítol curt.
—Sóc de cultura molt cinèfila. Els capítols són escenes, i me’ls imagino
en colors. Em serveix molt canviar de seqüència. Jordi Cornudella també
n’era partidari, i és ell qui em va ajudar moltíssim al començament,
amb la primera novel·la.
—Lluís Llach, l’acte físic d’escriure, com el fa?
—Assegut davant un ordinador i dins la cosa més semblant a una bombolla
política. Escric quasi tots els llibres al Senegal, en un ambient que no
té res a veure amb aquí, i ja em podien venir a buscar per una festa
d’aquestes, que els feia fora de casa. Era a la meva bombolla
imaginària. Estàs tan entusiasmat entenent les raons dels personatges,
el perquè, les modulacions, que ho trobo fascinant. Imagina’m sota un
cocoter, es podria dir, i rere una finestra, amb una cortina que no et
deixa veure res. Puc fer tirades de moltes hores. Jo acabo l’octubre del
2017, i va acabar com vam acabar, i el mes de novembre me’n vaig al
Senegal. Creia que aquells primers dies serien per a curar ferides. Al
final va durar mesos.
—En aquesta novel·la heu escollit la temàtica medieval. Per què? —Fins ara havia fet tres novel·les, una mena de tríada: totes
tres començaven l’any 1920 i acabaven a l’actualitat. Tothom passava per
Argelers, per Seta. Era el meu territori de confort, els llocs on havia
tingut experiències personals. I al Senegal vaig veure que havia de fer
una trencadissa amb mi mateix. Obrir una finestra. De músic també ho
feia: anar a un lloc que m’obligués a aprendre. A imaginar. I ara em va
fascinar l’edat mitjana, l’ensorrament de l’Imperi Romà, la temptativa
de refer-lo l’any 800, la manera com no se’n van sortir. Umberto Eco em
va fer descobrir els ordes religiosos com si fossin partits polítics del
Vaticà. Investigo, m’interessa, i em vaig fer un món. En aquesta
novel·la parlo d’un món d’éssers humans esporuguits per la força de
l’espasa i la força de la creu.
—La força de l’espasa?
—El poder de l’espasa té molt a veure amb la política, de la qual tots
tenim més referències. I la força de la creu és un ètim excepcional.
Quan s’ensorra l’imperi romà, només queda vigent l’església, que damunt
el territori sap tot allò que passa, i pot fer feina d’espionatge. I
aquí és clau, i em crida l’atenció de descobrir-ho, el canvi de la
confessió pública, a la privada. Això és transcendent. I canvia la
civilització cristiana. Amb la confessió pública, l’església només
enxampava els flagrants. Amb la confessió privada, en canvi, podien
entrar als budells de la societat a través del remordiment i el
penediment, dues de les parts més glorioses del poder de la creu. El
poder era enorme. Finalment, Eco ens ho explica, l’església també
controlava la informació cultural, que tanca sencera dins les parets
dels monestirs per no deixar-la sortir. Censura. No sé si t’hi has
fixat, però en el llibre hi ha una certa amoralitat, perquè el poder de
l’església era tan gran que es crea una pràctica amoral. Segueixes les
normes, però per darrere te les carregues totes.
—Si
algú volgués llegir la novel·la com una metàfora de les vivències de
Lluís Llach al Parlament de Catalunya, s’equivocaria o l’encertaria?
—S’equivocaria del tot. M’he divertit escrivint. Punt. Passa que quan t’hi poses, comences a matar gent. I a justificar-ho.
—Per què heu escollit un thriller?
—A mi, el thriller em serveix per a poder explicar aquestes
coses. Coses que ressonen avui. Avui, la força de la creu és el gran
poder econòmic i la manipulació informativa estesa a tot el món. I la
força de la creu, avui en dia, és molt més potent que la de l’espasa.
Sembla que els Xi Jinping, els Trumps de torn i el seu poder de la Creu
estan molt més preparats per al futur que la democràcia.
—Noms de la novel·la: Brilhetà, Jan, Alsàs d’Albir, Ínian, Alaís, Orenç.
—Són un homenatge a Occitània. Tots són occitans. Fa només un segle,
Occitània era un país de dotze milions d’occitanoparlants, amb Premi
Nobel, i ara és aniquilat per l’estat francès republicà. També és un
homenatge a Robèrt Lafont, activista, i a la Mireia Boya, parlant en
aranès des del faristol.
—Com trieu l’estructura del llibre?
—Caminant. Menys en el primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012), que me la va donar una àvia.
—Una àvia?
—Jo sempre m’he enamorat d’àvies. A banda les cuixes que m’hagin
entendrit, sempre m’he enamorat de gent gran. Vaig tenir una persona
meravellosa, la Tata, dona del qui va treure la bandera monàrquica del
palau de Pedralbes. Em va explicar com era la Barceloneta dels anys 20 i
30. I és ella qui em dóna l’estructura de la meva primera novel·la. Les
àvies. Hòstia, les àvies. Una altra em va explicar que a un familiar
seu li tocava per quinta biberó anar a la guerra. Però, cec d’un ull,
s’ho va estalviar. I quan va portar els papers, un dels franquistes, tot
i ser cec d’un ull, l’envia a un batalló d’afusellament al camp de la
Bóta. Història certa, explicada per una àvia que surt a la primera
novel·la.
—Quin és el vostre sentit creatiu, d’on ve?
—T’explicaré una anècdota amb Miquel Martí i Pol, que sempre em
sorprenia per la humilitat ferotge que tenia. Si intentaves pujar-lo en
una poltrona, en serrava les potes fins que tornava a ser baix. Per això
a mi em sorprenia que quan li demanaven vostè com es definiria, ell
respongués: ‘Poeta.’ ‘Poeta?’, deia jo, ‘No sona una mica pedant?’ Ell
va riure. Van passar dos anys. Érem a casa seva. I ens feia llegir un
poema en veu alta. Com que ell no podia parlar en veu alta, als amics
ens feia dir els seus poemes, per escoltar-ne la fonètica. Un poeta ho
necessita. Jo llegia el poema per tercera vegada, i quan l’acabo, li
vaig dir: ‘L’he llegit per tercera vegada, i per tercera vegada entenc
coses noves.’ I amb un somriure entremaliat, havent passat dos anys, em
diu: ‘Jo, quan em rellegeixo, veig coses que no volia escriure. I això
em permet dir que sóc poeta.’ Aquesta no és la contesta a la pregunta de
la imaginació, però, per què una melodia funciona? I un paràgraf? No ho
sé. Hi ha també una dinàmica generativa, que a mesura que la novel·la
creix, els mateixos protagonistes et donen la inventiva. I no al revés.
Hi ha un personatge molt curiós, Orenç, del qual no estic entusiasmat,
però que el vull descriure com una persona a mercè de les onades.
—Parlant
d’onades, xerrem quan Martin Villa, ex-dirigent franquista i de la
transició, declara en un judici. Vau escriure ‘Campanades a Mort’, sobre
la matança de Vitòria, quan ell era dirigent. Com el veieu?
—Un assassí. Passa que molts assassins a la transició espanyola han
agafat caire de sants barons demòcrates. No va matar directament, suposo
(vés a saber), però Martin Villa és també, per exemple, l’aniquilació
de l’antiga CNT. Tenien pànic al ressorgiment d’un sindicat tipus CNT,
que no controlessin. Ell munta el cas Scala. Sap maniobrar.
—Sou
clarament un animal polític. No tan sols artista. Vau ser un actor
important, al parlament, per exemple, llimant diferències entre
independentistes.
—No és tant mèrit personal meu, però el fet de ser cantant feia que
molta gent d’Esquerra, la CUP i Convergència haguessin crescut amb les
meves cançons. I això em donava una autoritat que en realitat no tinc,
políticament. Però ja la feia servir per al sentit comú.
—I com veieu el moviment independentista, ara?
—No estic tan desesperat com una altra gent, perquè tot això que passa
ens emprenya i decep molt, però no deixa de ser normal en una democràcia
pobra com la nostra. La gent es baralla? Sí. Guerres entre ells? Sí.
Però també guanyem espais.
—Quins?
—Si el PDeCAT va sol, que per a molta gent és un drama, per a mi no ho
és. És una virtut. Ens convé que hi hagi un centre que vagi d’un
centredreta humanista cristià (Junts per Catalunya) a un centredreta més
clar, com PDeCAT. Ens convé que Esquerra sigui un partit fort, i ens
convé una esquerra radical que sigui la veu de la consciència. A mi em
cauen molt bé els de Poble Lliure. Sóc un admirador de Poble Lliure.
Entre més coses perquè el meu alcalde és de Poble Lliure. Ara em sento
molt identificat amb Poble Lliure. Aquesta diversificació està molt bé.
—I els ganivets entre ells?
—Tinc setanta-dos anys, i he vist ganivets, metralletes, bombes i
còctels de tota mena. Crec que una vegada passades les eleccions, si la
gent va davant, s’aclarirà. Aquesta és la gran condició: posar-nos al
davant. Què hem de fer perquè no es barallin? Que es barallin. Però
nosaltres, endavant. Quan hagin acabat de barallar-se i estiguin
extenuats, no tindran cap altre remei que seguir-nos. Ara, això és molt
difícil de fer en una societat que també és cansada i que fa anys que
lluita, amb les entitats civils també cansades. Jo confio que una vegada
hagin passat les eleccions, les coses s’aclariran.
—Diàleg. Com el veu?
—Jo actualment no crec en el diàleg.
—Per què?
—No crec en el diàleg perquè crec en la negociació. I el diàleg no és
negociació. Mentre es parli de diàleg, només es fa que donar a l’estat
l’oportunitat de sentir-se en la zona de confort. El diàleg havia de ser
el primer dia, i el segon dia, negociar. I també dono suport a allò que
defensa alguna gent: a l’estat se l’ha de posar en desequilibri. Amb
els petits mitjans que tenim, ens hi hem d’enfrontar. I també veig que
el paper de l’opinió pública a l’exterior ha crescut molt. Per exemple,
s’ha de parar molta atenció a allò que passa a Ginebra.
—Per què?
—Perquè els fa molta por això de les minories nacionals, que és la manera com ens descriuen a Ginebra.
—Indult?
—L’indult no s’hauria d’acceptar, però que surtin de la presó, sí. Que
no el demanin ells, crec que és per dignitat democràtica. Que la Dolors
Bassa surti, ara mateix signo on sigui. Però fins que l’estat no faci
una amnistia, és evident que no ha entès res.
—Entrevista amb Junqueras. Com el vau veure?
—El que digui ho publicaràs?
—Sí
—Doncs aleshores et diré que em va sorprendre la necessitat de
justificar coses que no calia justificar. No va ser una bona entrevista.
I em sembla que s’hi va ficar sol. I a mi em sap greu, sigui dit de
passada, perquè el meu partit de referència és Esquerra Republicana.
—Encara ara?
—Encara ara? T’he parlat de Poble Lliure per alguna cosa. Però sempre ha
estat la meva referència. I si estigués més d’acord amb la seva
estratègia, doncs continuaria sent la meva referència. Podeu comprar Escac al destí a la botiga de Vilaweb
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Lluís Llach veu positiva la ruptura entre JxCat-PDeCAT
El Nacional / Europa Press Foto: Europa Press Barcelona. Diumenge, 6 de setembre de 2020. 12:11 Actualitzat Diumenge, 6 de setembre de 2020. 12:11
Temps de lectura: 1 minut
El cantant i exdiputat de JxSí en el Parlament Lluís Llach ha afirmat que la divisió entre JxCat i el PDeCAT beneficiarà l'independentisme perquè "augmentarà l'oferta" i creu que aclarirà posicions per als votants del centredreta.
En una entrevista d'Europa Press arran de la publicació la seva novel·la Escac al destí (Univers), Llach ha afirmat que el preocuparia més que el context històric provoqués una "oportunitat per a l'independentisme
i no l'aprofités perquè no estigués preparat". "En els moments difícils
sorgeixen escletxes. I si la democràcia --al món-- sobreviu, la
independència és inexorable, ha afirmat, i ha afegit que, en el debat
sobiranista, és més partidari de la confrontació que de l'espera.
Llach considera que l'independentisme va fracassar fa tres anys però
opina que ha servit per tenir més clar "el mapa de carreteres" per a un
futur intent. "La desmoralització la provoca l'enuig. El dia que hàgim
de tornar a sortir al carrer, ho farem", ha afegit.
Literatura
Llach ha publicat una nova novel·la, Escac al destí, en la
que aborda per primera vegada l'època medieval, que el va atreure pels
paral·lelismes amb el moment actual a Occident. "És un moment de
col·lapse total. S'enfonsa l'Imperi Romà i Europa es queda sense moneda,
sense estructura. La gent vivia en un esclavisme perpetu sota la força
dels poders de la creu i de l'espasa", ha explicat.
Per a Llach, aquesta força de la creu és avui l'economia prometent
benestar i consum, i les xarxes socials exercint el control social "per
dins i per fora a través del remordiment".
I considera que el poder de l'espasa el representa un auge dels nous autoritarismes al món,
que, segons ell, representen el president dels EUA, Donald Trump; el de
Rússia, Vladimir Putin. i el de la Xina, Xi Jinping, que creu que
amenacen la democràcia liberal: "O toquem fons i pugem o a Europa hauríem d'anar pensant qui és el nostre Putin".
05.09.2020 21:50
El Nacional
