L’afer Terribas (o sobre el costum de disparar-nos al peu)
«Aquesta situació de complicar la vida (per motivacions diguem-ne
poc explicades) a un potencial humà que funcionava a tota màquina no és
la primera vegada que es viu a Catalunya Ràdio»
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Formo part del nombrosíssim grup d’oients que el divendres de la setmana passada ens vàrem quedar glaçats quan la senyora Mònica Terribas va anunciar que aquell ‘Matí de Catalunya Ràdio’
que escoltàvem seria l’últim que s’emetria sota la seva
responsabilitat. Que aquell comiat que tothom esperava que seria només
fins a la represa de la nova temporada, els primers dies de setembre,
era en realitat, després de set temporades, un adéu definitiu.
Descartades
explícitament les raons familiars i les personals, el cansament i el
desig de canviar de rutina –motius summament legítims, d’altra banda, si
la senyora Terribas els hagués esgrimit– sembla que
allò que l’ha empès a adoptar una decisió tan dràstica i inesperada
(molta de la gent del seu equip la va saber poques hores abans) ha estat
la presència d’uns ‘mecanismes que grinyolen’ i que
compliquen el funcionament d’una màquina –l’emissora de ràdio pública–
ja de natural enormement complicada de gestionar i que, per tant,
necessita que les peces de la maquinària interna estiguin ben greixades i
rutllin amb la màxima harmonia possible.
Butlletí de VilaWeb
Rebeu les notícies de VilaWeb cada matí al vostre correu
Per les coses que després he llegit, tot fa pensar en una situació de poca entesa entre el director de l’emissora –el senyor Saül Gordillo, el qual tinc el gust de conèixer personalment, però no en la seva feina actual sinó en la que feia anteriorment (vegeu-ho aquí i també aquí)– i la senyora Mònica Terribas,
la qual no tinc el gust de conèixer personalment malgrat la pila
d’hores que hem compartit a una banda i a una altra de l’antena.
Sobre
un afer tan delicat com aquest puc tenir la meva opinió personal –que
ara com ara considero del tot irrellevant– sobre les causes que han
portat a la situació actual. Però no em puc treure del cap la sensació
de déjà–vu de tot plegat.
Aquesta
situació de complicar la vida (per motivacions diguem-ne poc
explicades) a un potencial humà que funcionava a tota màquina i que era
en la cota més alta del reconeixement de l’audiència no és la primera
vegada que es viu a Catalunya Ràdio. Molts recordem el bienni 2004-2005 durant el qual la senyora Montserrat Minobis
va dirigir l’emissora actuant com una piranya en un bidet. Uns quants
que en aquell moment disposàvem d’alguna tribuna d’expressió vàrem fer
la corresponent conyeta (vegeu-ho aquí) davant el fet que es va fer la vida impossible als senyors Jordi Basté i Toni Clapés fins que varen acabar fitxant –amb els resultats coneguts per tothom– per RAC1. Si l’objectiu del primer tripartit era afeblir Catalunya Ràdio per, de retruc, reforçar COM Ràdio, el balanç no va ser complet del tot, però m’atreviria a dir que és des d’aleshores que plora la criatura.
Si algú creu que he anat massa enrere, vindré més cap aquí i esmentaré el mes de juliol del 2018, quan el senyor Ricard Ustrell –líder d’audiència els caps de setmana amb ‘El suplement’– va ser objecte també del catalaníssim costum del tret al peu i va marxar com ara ha fet la senyora Terribas.
Si
darrere de tot plegat hi ha, com sembla, motivacions polítiques –la
partitocràcia dóna per a això i per a molt més, i aquell enigmàtic i
inquietant ‘funcionar com ells volen’ del comiat de la
periodista així m’ho fa creure –miraré de no empastifar-m’hi gaire. Ara
bé, com a oient bastant fidel dels últims anys de ‘El matí de Catalunya Ràdio’
crec que m’he guanyat el dret de demanar que les dues parts implicades
–directora del programa i director de l’emissora– hi diguin la seva.
Que ens expliquin, vaja, què eren en concret aquells grinyols, qui els provocava, per què… I sense embuts, si pot ser.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
La tarda de la primera jornada del judici a la
Mesa del Parlament ha tingut dos protagonistes. Per una banda,
l'exdiputada cupaire al Parlament, Mireia Boya. I per l'altra, Ferriol Macip, el traductor aranès- català. De fet, només li ha tocat treballar a l’interrogatori del fiscal Pedro Ariche i
quan s’ha dirigit directament al president del Tribunal, Jesús Maria
Barrientos. Boya no ha respost a l’Advocacia de l’Estat i a Vox. Al seu
advocat, Carles Lòpez, ho ha fet en català occidental.
Macip ha estat obligat a separar-se de la declarant per la COVIP per
ordre de Barrientos. De tota manera, el magistrat president ha demanat a
Boya que no corrés tant per no fer patir l’intèrpret. En algun moment,
el fiscal ha completat la interpretació que feia Macip amb l’ajuda d’un
paper i un bolígraf. La traça de Macip ha despertat atenció a la Sala de
premsa del TSJC, sobretot en com acompanya amb el to i el timbre, les
respostes de Boya.
El traductor però, a més de professor d’occità i català és tot un políglota. Segons el seu web enraona en català i aranès, esperanto, euskera, gallec, anglès, italià, castellà i francès. I,a més, és violinista i glossador
Jordi Puntí: ‘Vivim un moment de fervor per la traducció al català’
Entrevista a l'escriptor, que s'ha convertit en l'editor convidat de l'editorial Univers
Jordi Puntí, escriptor i ara també editor convidat de l'editorial Univers. Fotografia: Albert Salamé.
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Coneixem l’obra de l’escriptor Jordi Puntí
(Manlleu, 1967) i coneixem la seva exigència narrativa. Hem llegit les
seves traduccions i també en sabem força de les seves opinions i gustos
literaris, els que argumenta als seus articles, columnes d’opinió i
col·laboracions en programes com ‘Ciutat Maragda’ (Catalunya Ràdio). Per
això sabem que és un gran lector i que ha viatjat molt per raons
literàries, a festivals i en estades en residències de creadors, espais
que li han permès d’escriure llibres i, també, conèixer altres
escriptors de tot arreu.
Per això ens ha semblat interessant de parlar amb Puntí ara que s’ha fet públic que serà l’editor convidat de l’editorial Univers,
durant el 2020 i 2021. L’encàrrec: que proposi la traducció d’una sèrie
de novel·les al català. És la primera vegada que l’edició en català
incorpora la figura de l’editor convidat. I Univers ho fa sota la
direcció editorial d’Ester Pujol. El primer títol aportat per Jordi
Puntí al catàleg d’Univers ha aparegut aquest juliol, Això és plaer, de Mary Gaitskill. També ens en parla.
Butlletí de VilaWeb
Rebeu les notícies de VilaWeb cada matí al vostre correu
—Deu ser la primera vegada que es fa servir la figura de l’editor convidat en l’edició en llengua catalana. —Diria que sí. La idea de l’editor convidat és molt anglosaxona.
S’ha fet d’altres maneres: per exemple, durant molts anys, Proa tenia un
consell editor on hi havia un seguit de gent que feien propostes. Em
puc imaginar que Edicions 62, en el seu moment, també es refiava
d’alguna mena de consell editor. Però la idea d’agafar una persona i
dir-li ‘proposa’m el que vulguis durant un temps determinat i ens posem
d’acord en què editem’ jo diria que és la primera vegada que es fa. En
castellà, per cert, ho ha fet recentment l’editorial Caballo de Troya.
—En el vostre cas, en què consisteix fer d’editor convidat per a l’editorial Univers? —La proposta que em van fer ells i que jo vaig recollir és: durant
el 2020 i 2021 els proposaré quatre títols cada any. Així, a grans
trets. Això vol dir que els que proposi enguany sortiran el 2021
(excepte el primer, que ha sortit ara perquè era una novetat i a Univers
els interessava no retardar-lo), i els quatre títols que els proposi el
2021 sortiran el 2022. I l’Ester Pujol té al cap que, després de mi,
algú altre agafi el relleu i faci igual. Que sigui una normalitat, que
cada any o cada dos trobin una persona que faci aquesta feina. Tal com
jo ho veig, és com demanar als lectors que facin propostes. Perquè jo em
considero sobretot un lector i les propostes que faig, les faig com a
lector: llibres que he llegit en el passat, que considero interessants i
que no es troben en català. I que, per tant, val la pena de
proposar-los.
—Dieu que representeu la figura del lector, però heu treballat en unes quantes editorials i coneixeu la figura de l’editor. —Sí, fa molts anys, vaig treballar a Club Editor i a Columna, i
després a Quaderns Crema. Però he de dir que la meva feina no va ser mai
d’editor de llibres, ni vaig triar mai títols, tret de comptades
ocasions, fent algun suggeriment. Recordo, per exemple, que a Columna
vaig participar en la decisió de publicar el primer llibre d’Amélie
Nothomb, Higiene de l’assassí, i fins i tot el vaig traduir. I a Quaderns Crema, amb el Vallcorba, em vaig fer pesat perquè publiqués L’alienista,
de Machado de Assis. Però jo feia de corrector, d’editor de text, això
que ara se’n diu editor de taula: agafava els textos, els llegia, els
corregia, parlava amb l’autor i discutíem dubtes… Però a l’hora de triar
títols, sempre hi havia algun director editorial que ja ho feia.
—I què us ha fet acceptar? —En primer lloc, ho he acceptat per amistat i confiança amb l’Ester
Pujol, però també perquè és una proposta limitada en el temps. La feina
d’editor, de triar llibres, és una feina molt intensa i t’ha d’agradar
molt, perquè vius d’avançada de l’actualitat. D’alguna manera, com a
editor, t’avances al teu temps, i sovint tries llibres que encara no
s’han publicat o que acaben de sortir en una altra llengua. Aquest
exercici, d’estar fora del que passa a les llibreries, no es valora
gaire i és molt interessant, però també esgotador. I se situa al marge
de l’èxit o al marge del que passa en aquells moments. Aquest procés a
mi no m’interessa especialment. Per això, les meves propostes (i això va
quedar força clar des del principi) no eren forçosament novetats. Si es
dóna el cas que en trobo una que m’agradi, com amb la Mary Gaitskill,
no m’estaré de proposar-la. Però és més aviat al contrari: m’agrada
proposar obres que ja tenen uns anys i que ens havien passat per alt o
que en el seu moment no semblaven tan interessants.
—El temps va posant els llibres al seu lloc. —La vida dels llibres és molt particular. Hi ha títols que van
sortir fa deu anys, o més, i aleshores per alguna raó no formaven part
d’allò que en aquell moment estava en voga, però en canvi, després, per
alguna altra raó, coincideixen amb l’actualitat i tornen a ressorgir. Un
exemple que m’agrada posar és el de Lucia Berlin. El Manual per a dones de fer feines es
publica quaranta anys enrere, el 1977, i té una recepció molt limitada,
però llavors un bon dia algú la recupera i és un fenomen mundial de
vendes, i de sobte és com si hagués trobat el seu temps.
—Per tant, la vostra feina és triar vuit títols, que tots seran traduccions i tots, excepte el primer, no seran novetats. —No seran novetats estrictes, són llibres que jo he llegit en algun
moment, que no es troben traduïts al català. És clar que assumir aquesta
responsabilitat també et fa llegir una mica diferent, pensant si
aguanta prou un llibre després de ics anys, per publicar-lo en català.
O, en algun cas, són llibres que s’havien editat en castellà fa vint
anys o més, havien tingut un moment d’èxit, i que jo crec que si ara
sortissin en català ja no rebrien el prejudici del castellà, perquè ja
ha passat prou temps, i es beneficiarien en canvi del fervor que hi ha
en aquest moment per la traducció al català. Perquè trobo que hi ha una
sèrie d’editorials que publiquen títols molt interessants, en traducció,
i val la pena aprofitar-ho.
—En l’àmbit de la traducció en
català, considereu, doncs, que vivim un bon moment? Hi ha bons
traductors i hi ha lectors d’aquestes traduccions? —Crec que hi ha una confluència de tres coses que és important: en
primer lloc, hi ha una nòmina de traductors de molt nivell que va més
enllà de l’anglès, en llengües com el rus, l’alemany, el turc i el grec,
per exemple; després, hi ha una bona acceptació dels lectors d’aquestes
traduccions, perquè això va lligat: en la mesura que hi ha bones
traduccions, els lectors ho agraeixen i s’hi acosten més; i, finalment,
hi ha un ventall d’editors tan divers, amb les noves editorials
independents, però també amb Edicions 62, Univers o Amsterdam, que
permet que es publiquin coses molt diferents. I llibres que abans ningú
s’hauria atrevit a fer, perquè ja sortien en castellà, ara formen part
de la tradició en català perquè hi ha un editor que pren el risc. Penso,
per exemple, en l’editorial Males Herbes quan tradueix Stephen King. En
català feia molts anys que no es traduïa. Potser no podran traduir la
seva última novel·la al català, perquè per drets seria massa cara, però
en canvi sí que poden publicar un llibre de contes que ells creuen que
és important. I si hi afegim l’Altra Editorial, Raig Verd, Club Editor,
Periscopi, l’Avenç, les Hores i més n’hi hagi… Cadascuna troba el seu
nínxol, tot i que la paraula no m’agrada perquè és limitadora, és a dir,
troba un espai propi on les traduccions tenen sentit i donen caràcter
al seu segell. No són decisions preses a la lleugera, sinó que darrere
hi ha un exercici de pensar què s’ha de fer. Jordi Puntí. Fotografia: Albert Salamé.
—I en aquest context com se situa l’editorial Univers? —Tal com jo ho veig, Univers també té aquesta inquietud i, a mesura
que es va obrint camí, va provant coses interessants. Quan em van
proposar d’afegir-m’hi com a editor convidat, m’agradava la idea per
això, per ajudar-los a entendre quin tipus de llibre podia ser
interessant per al seu segell i fixar una mica aquest marge de lectors.
—I dins dels diferents nínxols, quin és el que voleu ocupar? —En el meu cas són provatures, intents de fer alguna cosa una mica
diferent. Tot i que m’estimo més no dir noms, encara, perquè encara se’n
negocien els drets. Però, per exemple, un viatge que vaig fer convidat
com a escriptor a Austràlia, fa uns anys, em va fer entrar en contacte
amb un seguit d’autors i n’hi havia un que m’interessava especialment, i
que no s’ha traduït mai al català. He tornat a llegir una part de la
seva obra, molt voluminosa, i hi ha una novel·la que em sembla una bona
porta d’entrada per a conèixer-lo. També intento dialogar amb el que ha
publicat fins ara l’editorial, que en aquest sentit és molt jove i també
fa proves. Podríem dir que jo m’he afegit a aquestes proves a través
dels meus interessos com a lector. I segurament com a escriptor també.
Els llibres que proposo són d’alguna manera llibres que a mi m’hauria
agradat escriure o, per descomptat, m’hauria agradat llegir en català
abans.
—Sou un dels escriptors que ha obert més camí a
altres escriptors d’aquí pel que fa a les estades en residències
d’escriptors i altres beques a fora. Això us ha permès de conèixer
altres escriptors i altres literatures. Un exemple seria la descoberta
que vau fer de Vivian Gornick, durant la vostra estada a Nova York. —Bé, en tot cas va ser una descoberta personal, perquè la Gornick
als Estats Units ja era molt coneguda. Però sí, la vaig veure en
directe, en una conversa a la biblioteca pública de Nova York, i em va
captivar. Li preguntaven sobre els seus autors preferits i citava
Natalia Ginzburg! Això era excepcional en una escriptora americana, i
vaig mirar d’explicar-ho en un article a la revista L’Avenç. Però vaja,
sí, també hi ha escriptors que vaig conèixer temps enrere, en algun
festival literari, i que des de llavors els he intentat seguir, com ara
Adam Foulds, Sheila Heti, Tristan Hughes, Christos Tsiolkas… També em va
passar amb Owen Martell, que al final va publicar Edicions de 1984, i
amb els contes de Zoran Malkoc, que vaig recomanar a Raig Verd i van
publicar amb el títol d’El cementiri dels déus menors… Un cas una
mica diferent és el de David Vann, que jo ja havia llegit traduït a
Empúries, i amb qui vaig coincidir en un festival literari a
l’estranger. Un dia en parlàvem amb l’Aniol Rafel, de Periscopi, i em va
explicar que era a punt de treure un nou llibre seu, L’aquari.
Com que devia notar el meu entusiasme, suposo, poc després em va demanar
si podia escriure un pròleg per a acompanyar la novel·la. Ja ho veieu,
doncs: aquesta mena de confluències certament són importants i de ben
segur que em serviran per a fer la meva tria.
—Parleu-nos de Mary Gaitskill i d’aquesta primera novel·la que obre la vostra col·laboració amb l’editorial Univers, Això és plaer. —Vaig llegir el seu primer llibre de contes quan el va publicar, Bad Behaviour,
coincidint amb un viatge que vaig fer a Nova York. Em va agradar molt,
però avui dia em semblava un llibre una mica extrem, molt dels anys
vuitanta. El seu enfocament és feminista i alhora desplaçat, molt
trencador, i per això mateix resulta incòmode, perquè se situa en un
espai de llibertat que és alhora provocador. Quan l’Ester Pujol em va
proposar de ser editor convidat, justament acabava de llegir l’últim
text que havia publicat ella, que era aquest Això és plaer (This is pleasure). Era
un text curt i em va semblar que era com si Mary Gaitskill hagués
agafat les idees que hi havia en aquell primer llibre i, d’alguna
manera, les hagués actualitzat per fer-les coincidir amb el moviment Me
Too. I per donar-nos, als lectors, arguments per a reflexionar sobre el
fenomen, sobre els seus límits, les contradiccions en les quals de
vegades cauen les generalitzacions d’un moviment que també té el seu
punt d’agressivitat…
—Què voleu dir? —En la mesura que aquest moviment es converteix en global i s’obre
molt, inevitablement, entra en algunes contradiccions. Ja vau veure, per
exemple, algunes reaccions a França, com ara les crítiques de Catherine
Deneuve o de Catherine Millet. És a dir, hi ha un espai de conflicte
que la Mary Gaitskill tracta molt bé, perquè no jutja. No és ni maniquea
ni ideològica. El llibre pren forma de mirall i a tu, com a lector,
sobretot si ets home, et fa enfrontar a una situació que t’obliga a
pensar i a prendre partit. I a adonar-te sobre si allò que penses va a
favor o en contra del moviment, si et posa en una posició difícil o et
referma en unes idees. Per mi, és un motor de pensament interessant. I
em sembla que el que fa la Mary Gaitskill amb el moviment Me Too i el
feminisme és, sobretot, oferir elements de contrast.
—L’assetjament
sexual és un tema molt actual i que depassa el Me Too. Vull dir que és
un problema que desgraciadament persistirà quan el moviment Me Too
s’acabi. —Al pròleg que he escrit també intento reflexionar sobre tot plegat:
a vegades aquests moviments que són tan forts i, per sort,
aconsegueixen tant de ressò, es cobren víctimes col·laterals. En el cas
de l’onada del Me Too, per exemple, no és el mateix el que va passar amb
en Harvey Weinstein, que era un depredador sexual sistemàtic, que el
que va passar amb un còmic com Louis C.K., a qui unes quantes dones van
acusar d’haver-se masturbat davant seu. No hi havia una agressió sexual
en el sentit estricte, activa, sinó una conducta reprovable que
probablement té a veure amb qüestions psicològiques i ell mateix deu
patir. Tot s’ha de condemnar, per descomptat, però potser no en el
mateix nivell, i ara mateix sembla que la carrera artística de Louis
C.K. ja estigui acabada per sempre més. Cadascú ha de decidir si és just
o no, i em sembla que un llibre com Això és plaer t’ajuda a tenir més arguments per pensar-hi.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Puigdemont farà una conferència el 21 d'agost a la Universitat Catalana d'Estiu
La 52a edició porta el nom de 'Construir el país en llibertat'
Carles Puigdemont | ACN
elMón
per ACN
El líder de JxCat i president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont, farà una conferència el 21 d'agost a la Universitat Catalana d'Estiu que es fa a Prada.
L'expresident participarà així en una de les jornades de la Universitat
Catalana d'Estiu, que tindrà lloc entre el 16 i 23 d'agost. La 52a
edició porta el nom de 'Construir el país en llibertat'.
Una quarantena d’eurodiputats exigeixen la llibertat de Cuixart i Sànchez
Rebutgen la 'sentència injusta' del Suprem perquè 'crea un greu
precedent' pel dret a protesta · Insten l'estat espanyol a reformar o
derogar el delicte de sedició
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Una quarantena d’eurodiputats han defensat en una carta conjunta la llibertat del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i de l’ex-president de l’ANC, Jordi Sànchez,
i han instat l’estat espanyol a ‘derogar o reformar’ el delicte de
sedició. Aquest grup de representants europeus, principalment de
l’esquerra i l’ecologisme, considera que el govern espanyol hauria
d’utilitzar els mecanismes legals disponibles, ‘com promoure al congrés la reforma del codi penal‘
perquè la interpretació que ha fet el Tribunal Suprem espanyol del
delicte de sedició és ‘contrària al principi de legalitat’. ‘Rebutgem
una sentència injusta que crea un greu precedent per al dret de
protesta’, afirmen en la declaració conjunta.
D’altra banda, aquest grup
d’eurodiputats ha instat a les autoritats de l’estat a ‘accelerar’ la
implementació del ‘pla de desacceleració’ de les institucions
penitenciàries per ‘facilitar que tots els presos en règim de
semillibertat puguin sortir de la presó’ mentre duri la pandèmia del
coronavirus.
La colíder dels verds, Ska Keller, la lider del GUE/NGL, Manon Aubry, i els vicepresidents de l’Eurocambra Heidi Hautala (Verds/ALE) i Dimitrios Papadimoulis han firmat la carta.
Entre els signants també hi ha els eurodiputats catalans de JxCat, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, l’eurodiputada d’ERC, Diana Riba, i l’eurodiputat dels Comuns, Ernest Urtasun.
Els eurodiputats Izaskun Bilbao (PNB) i Pernando Barrena (Bildu) també han donat suport al comunicat, així com els eurodiputats d’Unidas Podemos, Manu Pineda i Idoia Vilanueva, l’eurodiputada d’Izquierda Unida, Sira Riego, i l’eurodiputat d’Anticapitalistes, Miguel Urbán.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
«El 'rebrot de Poblet' hauria de servir per a asserenar i reforçar
aquells que dubten tant i temen tant que el mal anar de la política
puga desbaratar la força del moviment»
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Uns milers de persones es van
concentrar ahir a Poblet per protestar contra la presència del rei
espanyol al monestir on el seu avi es va negar a ser enterrat perquè ja
sabia que deixaria de ser territori espanyol –llegiu l’interessantíssim testimoniatge de Pep Andreu sobre això.
Felipe
de Borbó, aclaparat per la tronada política que s’abat sobre la
monarquia, fa una ronda esquifida i temerosa per tot l’estat. Visites
molt controlades, sense cap ambient multitudinari, absolutament
encapsulades per la policia, pensades només per al No-Do. Les
televisions espanyoles abstreuen la realitat i presenten el monarca com
si fes una cosa normal, encara que de vegades la imatge siga tan poc
normal com la que va oferir ahir, assegut amb un grup de monjos i prou.
Fins
ara, aquestes visites, especialment al País Basc però també a València,
havien rebut algunes protestes, però res que es puga comparar ni amb la
gentada ni amb la decisió que es va veure ahir a Poblet i, en un altre
sentit molt diferent, a Figueres, on es va inutilitzar la línia del TGV
incendiant-ne les vies.
D’aquest episodi, em sobta la sorpresa que
tot plegat ha causat en alguna gent, especialment entre alguns
independentistes. Es veu que hi ha qui es creu la tesi que intenten de
vendre, especialment, els socialistes, segons la qual la pandèmia ha
posat fi al debat independentista a Catalunya.
Que la pandèmia ho
fa tot difícil, a tothom, no ho qüestiona ningú. Però la realitat no es
pot manipular tan barroerament sense que t’esclate a la cara al primer
moment, com va passar ahir. Les Marxes per la Llibertat, la més ingent
mobilització de l’independentisme des de la Via Catalana, van entrar a
Barcelona el 18 d’octubre. La victòria a Urquinaona sobre la policia
espanyola, la fugida dels agents humiliats, va ser el 20 d’octubre.
L’acte del Consell per la República a Perpinyà va ser el 29 de febrer,
fa només 142 dies. I després va arribar el confinament i els problemes
derivats de la covid-19… Si la ciutadania catalana ha mantingut durant
més de tres anys, ben alt, l’enfrontament al carrer, la confrontació per
la independència, com voleu que això desaparega per un virus i prou, i a
aquesta velocitat?
El ‘rebrot de Poblet’, deixeu-me passar
aquesta mitja broma, si us plau, hauria de servir, com tantes coses
abans, per a asserenar i reforçar aquells que dubten tant i pateixen
tant, que tant de temor tenen que el mal anar de la política fins ara –i
les detestables agressions dels Mossos d’ahir en tornen a ser un
símptoma– puga desbaratar la força del moviment.
Recordeu
–recordeu-ho aquests, sobretot– allò que ja va ensenyar en el seu moment
el cèlebre periodista anglès Walter Bagehot, un dels pioners del
setmanari The Economist. El 1867, Bagehot va publicar un llibre sobre el
procés constitucional anglès i les diferències entre els incipients
règims democràtics i les dictadures que regnaven arreu. I allà va
explicar que al final tot depenia només de la persistència i de la
determinació de la gent que era capaç de veure i de construir un futur
millor. En el seu llibre va escriure que hi havia ciutadans dòcils,
ciutadans que es deixaven governar fàcilment –’perquè la seua imaginació
és feble’– perquè no sabien veure més enllà del que els deien que
havien de veure. Per aquesta raó, matar la imaginació de la gent, capar
la capacitat de mirar més enllà del gris dia a dia i fomentar el
desànim, és sempre la base de totes les campanyes polítiques i
mediàtiques dels poders. Preneu-ne nota.
PS. Avui Andreu Barnils entrevista el president Carles Puigdemont,
arran de l’eixida demà del seu esperat llibre. Precisament, ahir
Puigdemont va difondre el vídeo que havia enregistrat amb TV3 per si era
detingut abans del referèndum. Mirar-lo fa pensar i posa dimensió al combat que ell, amb l’ajuda de Xevi Xirgo, explica en el llibre.
Avui també publiquem una entrevista de la directora de Nós Diario,
María Obelleiro, a la dirigent del BNG i, per tant, cap de l’oposició
al Parlament de Galícia, Ana Pontón. VilaWeb i Berria anem ampliant la
col·laboració que sostenim fa anys, ara també amb els companys d’aquest
diari gallec nascut fa pocs mesos i que s’ha consolidat ràpidament com
una gran referència periodística al seu país.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Puigdemont crearà Junts en un congrés telemàtic del 25 de juliol al 3 d'octubre
El Nacional Barcelona. Dissabte, 18 de juliol de 2020. 13:02 Actualitzat Dissabte, 18 de juliol de 2020. 13:31
Temps de lectura: 2 minuts
El partit de Carles Puigdemont ha presentat aquest dissabte el seu nou logotip, imatge de marca, centrat en el nom Junts, i nova web, per anunciar que el congrés per convertir JxCat en una nova formació política serà totalment telemàtic, començarà el 25 de juliol i acabarà el 3 d'octubre.
Totes les persones que vulguin participar en l'acte del 25 de juliol podran inscriure's al web, junts.cat, per la qual cosa, la regidora de Barcelona Elsa Artadi i l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, han
fet una crida a participar "des del primer moment" als "centenars de
milers de catalans que van fer possible l'1-O, aquells que han fet
costat a JxCat, però també a aquells qui no ho han fet però consideren
que la independència és inevitable".
Marta Madrenas en la roda de premsa telemàtica
Artadi i Madrenas han insistit repetidament en la seva crida, que comença apel·lant directament als 3.000 electes de JxCat, però inclou també una apel·lació implícita als votants d'ERC.
Primàries
El 3 d'octubre es tancarà ponència d'organització i política,
l'esquema dels quadres de direcció i, a partir d'aquí, l'estructura
territorial. Les primàries no es faran fins que no hi hagi una
convocatòria electoral.
Artadi ha desvinculat aquest calendari de la data de les eleccions,
tot i que ha insistit que és evident que enmig de la situació de crisi
provocada pel coronavirus "es farà quan es pugui fer". "Si es convoquen
eleccions ja actuarem en conseqüència", ha afegit.
Elsa Artadi en la presentació del congrés en roda de premsa telemàtica
El partit haurà de fixar en el congrés si accepta la doble militància. De moment Madrenas, ha explicat que no és usual aquest situació, però ha admès que ho haurà de resoldre el congrés.
Transversal
Madrenas ha descrit l'espai de JxCat com a ideològicament transversal en l'objectiu de la independència. "No estem tancats ni encotillats en una determinada tradició política
sinó oberts a totes les tradicions polítiques sempre que cregui que la
independència és l'única via per fer millor el nostre país".
Pel que fa el logotip, Artadi ha explicat que
"permet homogeneïtzar les diferents maneres" com s'ha presentat aquestes
marca els darrers dos anys i mig. L'ha descrit com a Junts amb imatge
ascendent, amb "un color verd que evoca el Mediterrani i l'Europa que
acull l'exili". També ha canviat la tipografia -"més femenina", segons
ha dit-. "A partir d'avui i des del congrés que comença el 25 de juliol
usarem aquest logo que permet diferenciar-nos més fàcilment", ha
argumentat.
El nou logo de JxCat
El congrés telemàtic comença amb la pàgina web que avui han
presentat, que anirà evolucionant, però que permet ja inscriure's. A
partir d'aquest web, aniran participant els membres del nou partit i
se'ls anirà convocant per als diferents debats i decisions que calgui
anar adoptant.
Mesa del Congrés
El 25 de juliol s'escolliran elements com la mesa del Congrés, que
permetrà donar el tret de sortida i iniciar el procés participatiu;
acabarà amb l'aprovació de les ponències. Els grups sorgits del grup de 50 promotors inicials estan treballant amb la proposta de reglament.
La voluntat de fer un procés obert és poder acabar amb tots els temes
tancats un cop conclogui el congrés el 3 d'octubre. "És una manera
innovadora", ha admès.
Artadi ha insistit que no se sortirà el dia 25 amb una nova direcció
perquè cal abans un procés obert i democràtic, i s'ha d'aprovar un
reglament participatiu.
21.07.2020 21:50
El Nacional
