Cossetània publica el llibre 'Catalunya, 50 pobles amb caràcter',
un recorregut singular pel conjunt de la nostra geografia obra de Carles
Cartañà i Jordi Longás
Quan l’escriptor Sergio del Molino va publicar el 2016 l’assaig La España vacía,
va palesar un fet molt curiós: hi ha grans àrees de l’estat espanyol
amb menys densitat de població que no pas Lapònia, al cercle polar
àrtic. De fet, alguns indrets de la península Ibèrica –el concepte
Espanya buida es pot fer extensiu també a Portugal– són dels menys
poblats d’Europa. Una altra de les dades que palesava el llibre és que
també en això Catalunya és diferent de la resta de l’estat. La divisió
en comarques, amb pobles que actuen com a capital (encara que siguin
petites) i les distàncies relativament curtes de cap a les grans ciutats
fan que no es produeixin exactament les mateixes circumstàncies que a
l’Espanya buida. Ara, el rerepaís presenta comarques poc poblades i,
sobretot, en molts casos abundants en pobles petits, singulars, amb una
vida rural marcada.
És allà on cada persona compta, on els escons es juguen vot a vot, i
també on la vida es mesura per uns paràmetres absolutament diferents
dels de la ciutat. Com expliquen alguns Mossos d’Esquadra: ‘Allà on
realment nosaltres som necessaris és en tots aquests territoris on cada
veí té una escopeta a casa i on cadascú podria trobar motius per a
fer-la servir.’
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
I la geografia catalana és plena d’indrets singulars que ara s’han
redescobert gràcies a una fal·lera pel món neorural (i que explica èxits
com el programa de televisió ‘El Foraster’). Seguint aquesta estela de
passió pels indrets menys poblats del país, Cossetània acaba de publicar
el llibre Catalunya, 50 pobles amb caràcter, amb texts de Carles Cartañá i fotografies de Jordi Longás.
Segons que comenta Cartañá, ‘aquest llibre, doncs, no vol ser una
guia ni un catàleg de pobles amb encant. L’hem concebut més aviat com un
viatge a través de la nostra geografia, que iniciarem a l’antic illot
de Sant Martí d’Empúries per dirigir-nos cap al centre i el sud del país
fins a arribar a les terres de l’Ebre. Continuarem riu amunt per
enfilar la conca del Segre i a continuació de la Noguera Pallaresa i
assolirem els cims del Pirineu que travessarem fins a tocar la terra
occitana. D’aquí cavalcarem la serralada en direcció a la sortida del
sol. Retornats a l’Empordà farem una visita als catalans del Nord i
finalitzarem el nostre periple al peu de la serra de les Corberes. Allà
hi ha el jaciment prehistòric de Talteüll, on tot va començar. I potser
en algun moment, quan visiteu algun d’aquests indrets o altres de
similars, us envairà una sensació ben curiosa i un xic inquietant, com
de déjà-vu. Una sensació d’haver estat aquí quan encara no
havíeu nascut. Perquè tots venim d’algun lloc, encara que no en siguem
del tot conscients’. Verdú, un dels pobles que apareixen al llibre. Foto: Wikipèdia.
Els pobles seleccionats són Sant Martí d’Empúries, Brunyola,
Tavèrnoles, Lluçà, l’Estany, Talamanca, Òrrius, Garraf, Castellet,
Collbató, Argençola, Tarroja de Segarra, Sanaüja, Verdú, Conesa, El
Vilosell, Vistabella, L’Albiol, La Febró, Siurana, La Morera de
Montsant, Porrera, Pratdip, Freginals, Alfara de Carles, Paüls, El
Pinell de Brai, Miravet, Vilanova de la Barca, Àger, Llimiana, Abella de
la Conca, Salàs de Pallars, Peramea, Durro, Bausèn, Son, Boldís Jussà,
Castellbò, Cabó, Estamariu, Gósol, Meranges, La Roca de Pelancà, Oix,
Costoja, Rabós, Bula d’Amunt, Fenollet i Talteüll. Bausèn, a la Vall d’Aran.
Una de les inspiracions del treball va ser, sense cap mena de dubte, la cançó ‘Agafant l’horitzó‘
de Txarango, perquè el llibre volia trobar pobles de ‘mar, de rius i de
muntanyes’. ‘Els cinquanta pobles escollits havien de ser pobles amb
caràcter, amb caràcter de poble, és a dir que conservin un cert mode de
vida que puguem entendre com rural.’ I si bé volien fer un llibre
compensat territorialment, que fossin bells fotogràficament parlant i no
turístics, no sempre han aconseguit els objectius: ‘I no hem aconseguit
gairebé cap dels nostres objectius inicials perquè un cop iniciat
aquest viatge apassionant, hem deixat de banda tota racionalitat i ens
hem deixat portar per la intuïció, l’aventura i els gustos personals.
Ens ha enamorat una posta de sol a la Terra Alta, hem tastat uns
caragols irresistibles a la Selva, ens han seduït uns vins del Rosselló,
el Priorat, l’Empordà o el Penedès i ens ha captivat la simpatia d’una
àvia d’un poblet del Vallespir. Però també ens van perseguir els gossos a
la vall de Cardós, vam passar calor i ens van picar les abelles a la
Noguera, vam punxar una roda prop del Canigó i, moles vegades, a Osona,
al Pla de l’Estany o al Baix Camp, senzillament ens hem perdut. En
aquest viatge hem après moltes coses i una d’elles és que no heu de fer
cas dels fulletons publicitaris o les guies turístiques, dels llibres de
viatges o de les enciclopèdies, ni de les imatges que surten a
internet. Ni tampoc del que us expliquem en aquest llibre. És tot molt
diferent quan t’hi trobes i hem tingut la grata experiència que, en tots
i cadascun dels pobles que hem visitat, la realitat és millor.’
Cartañá també explica que ‘la majoria de pobles que surten en aquest
llibre van ser creats amb l’aparició dels nous comtats que seguiren la
descomposició de l’imperi carolingi, ara fa mil anys, i que habitaren
indrets que ja havien estat ocupats prèviament, fos durant el regnat
dels visigots o en la dominació islàmica. Alguns conserven encara
vestigis dels temps dels romans, dels monuments o les calçades, alguns
altres tenen passat grec, sobretot a la costa, en espais compartits amb
els indrets que ocuparen els diferents pobles ibèrics. Quant a la
dimensió i distribució geogràfica, aquesta és una qüestió que avui
diríem de desenvolupament sostenible, atès que el poble té la mida que
pot tenir i no una altra, segons el nombre màxim d’habitants que poden
subsistir amb els recursos disponibles’. La riera de Talamanca
Al llibre també s’afirma que ‘podem mesurar el grau de
desenvolupament d’un país per la potència econòmica de les seves grans
ciutats, però un país divers i ric sap mantenir un equilibri en el
conjunt del seu territori que li permeti mantenir les seves diverses
formes de vida, això és, la ciutat i el camp, amb els avantatges que
proporciona un desenvolupament sostenible que ha de perseguir, en
definitiva, la qualitat de vida i el benestar de les persones’.
Així, llegint el capítol dedicat a cada un dels pobles, el lector hi
troba una fitxa que indica el municipi a què pertany, la comarca,
l’altitud respecte del nivell del mar, la població i una guia per a
arribar-hi. Després hi ha el text pròpiament dit, en què Cartañà ens
explica les seves experiències i impressions sobre el poble, i les
fotografies de Longlàs. El conjunt, un recorregut per la geografia
sencera del país marcat per la sensació que tot un món de possibilitats
s’obre més enllà de la ciutat i que potser, quan algú parla del país,
del poble i de Catalunya i se n’omple tant la boca, li caldria haver
trepitjat més sovint algun d’aquests cinquanta pobles i tants més, si
més no, per matisar el discurs. I és que aquests pobles amb caràcter
tenen tot un caràcter.
Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia
Diu la tradició que avui, Santa Llúcia, el dia es comença a
allargar, però no és ben bé cert · Us presentem les dites més populars
sobre l'allargament del dia, del desembre al juny
Avui és Santa Llúcia i la dita popular diu que el dia comença a créixer.
Si bé és cert que el sol es pon una mica mica més tard que ahir, també
ha sortit una mica mica més tard. Comptat i debatut, doncs, encara no
creix. L’allargament és més perceptible de Reis endavant, quan la gent
diu aquella frase: ‘Ara ja s’hi coneix, amb el dia.’ Deu dites mal dites El nostre refranyer
és molt ric en dites sobre el creixement (i l’escurçament) del dia,
sobretot els mesos de desembre, gener i febrer. N’hem triades una quinzena.
Per Santa Llúcia, un pas de puça
És el 13 de desembre. Al matí el dia
es continua escurçant (el sol surt a les 8.09, un minut més tard que no
pas ahir), però al vespre s’allarga un xic (el sol es pon a les 17.23,
un minut més tard que no ahir).
Per Nadal, un pas de pardal
25 de desembre. Al matí el dia encara
s’escurça (es fa de dia a les 8.16), però el sol guanya terreny al
vespre (es pon a les 17.28). Variants: Per Nadal, el dia s’estira un pam; Per Nadal, creix el dia un pas de gall; El dia no creixerà fins que Jesús no naixerà; El dia creixerà quan Jesús naixerà.
Per Sant Esteve, un pas de llebre
26 de desembre. Segons el Calendari dels pagesos, no hi ha diferència d’insolació entre Nadal i Sant Esteve.
Per Ninou, un pas de bou
Primer de gener, Cap d’Any o Ninou
(és a dir, ‘any nou’). El dia encara s’escurça al matí, però ja creix
força per l’altre cap (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.33) Variants: Per Cap d’Any, el dia s’allarga un pam; Per Ninou s’allarga el dia, però no s’allarga el sou; Per Any Nou, el dia s’estira un sou; El dia no es mou fins per Ninou.
Per Reis, un pas de vell
6 de gener. Al matí, el dia no va ni
endavant ni enrere, però al vespre continua avançant (el sol surt a les
8.18 i es pon a les 17.37) Variants: Per Reis, un pas d’anyells; Per Reis, un pas de camell; Pels Reis, el dia creix, i ruc qui no ho coneix; Pels Reis el temps creix i el fred neix.
Per Sant Antoni, un pas de dimoni
17 de gener. El dia ja ha guanyat una mica de terreny al matí i molt al vespre (el sol ix a les 8.15 i es pon a les 17.49). Variants: A Sant Anton, un pas de bou; Per Sant Anton, a les cinc hi ha sol; Per Sant Antoni Abat, mitja hora per cap; Per Sant Antoni de gener, a les cinc el sol veuré; Per Sant Antoni del porquet, a les cinc ja es veu solet.
Per Sant Sebastià, un pas de marrà
20 de gener. No acabem de saber veure
la diferència entre els passos dels dimonis i els dels marrans, però el
cas és que en tres dies hem guanyat cinc minuts de claror: el sol ix a
les 8.13 i es pon a les 17.52. Variants: Per Sant Sebastià, cent passes de ca; Per Sant Sebastià, un pas de milà; Per Sant Sebastià, una hora més de dia hi ha; Per Sant Sebastià, ruc serà qui no se n’adonarà.
Per Santa Agnès, una hora més
21 de gener. La percepció popular és que el dia s’ha allargat una hora, però segons el Calendari dels pagesos tan sols dura vint-i-set minuts més que un mes enrere: el sol surt a les 8.13 i es pon a les 17.54.
Per Sant Vicent de la Roda, creix el dia una hora
22 de gener. En un dia, guanyem dos minuts de sol: surt a les 8.12 i es pon a les 17.55. Sant Vicent Màrtir (o de la Roda, o de la Mola, o d’Osca, o de Saragossa) és el patró de València. Morí martiritzat en aquesta ciutat el 22 de gener de l’any 304 o 305. Variants: Per Sant Vicenç de la Roda, el dia allarga una hora; Per Sant Vicenç, el sol entra pels torrents. A la comarca de la Ribera, tenen una dita pròpia per a aquesta diada: Per la fireta, una horeta;la ‘fireta’ és la Fira de Guadassuar, que es fa aquest dia en honor de sant Vicent Màrtir.
Per Sant Pau, una hora hi cau
25 de gener. Un mes just després de
Nadal, el dia s’ha allargat trenta-vuit minuts (tot i que la dita
popular ho ‘arrodoneix’ a una hora). Ara el sol surt a les 8.09 i es pon
a les 17.59.
Darrer dia de gener, una hora més ja té; qui la vulgui ben comptar hora i mitja hi trobarà
31 de gener, Sant Joan Bosco. El sol
surt a les 8.04 i es pon a les 18.07. Aquesta dita palesa que a l’hora
de comptar el temps de sol guanyat no ve d’aquí, que no cal mirar prim.
El dia no ha crescut pas una hora, però si ho volem ‘ben comptar’ hi
veurem una hora i mitja i tot. En poques dites com aquesta traspua tant
la ironia refranyera. Variant: A darrers de gener, una hora hi és, i si ho mires bé, una i mitja també.
Per la Candelera, una hora entera
2 de febrer. El dia de la Presentació
del Senyor o la Purificació de la Mare de Déu, que s’escau quaranta
dies després de Nadal. La tradició diu que s’ha de desmuntar el pessebre
i és quan es tanca el cicle de Nadal. El sol continua avançant: ix a
les 8.02 i es pon a les 18.09. La paremiologia hi continua comptant una
hora. Variants: Per la Candelera, una hora sencera; Per la Candelera, una hora endavant, una hora endarrere.
Per Sant Blai, un pas de cavall
3 de febrer. El sol surt a les 8.01 i
es pon a les 18.10. De la puça de Santa Llúcia al cavall de Sant Blai,
el dia s’ha allargat cinquanta-cinc minuts.
Per Sant Maties, iguals són les nits que els dies
Antigament, se celebrava el 24 de febrer (ara, el 14 de maig). També és anomenat Macià.
Tant l’un nom com l’altre han donat refranys semblants. Aquest dia el
sol surt a les 7.34 i es pon a les 18.36, de manera que la dita no és
exacta: la nit encara és una hora més llarga que no pas el dia. Variants: Per Sant Maties, tant de nits com de dies; Per Sant Macià, tanta nit com dia hi ha. Els mesos de març, abril i maig, quan
el dia es va allargassant, han deixat pocs refranys d’aquest àmbit. I
pels volts de Sant Joan (La nit de Sant Joan, la més curta de l’any) ja comencem a veure dites que parlen de l’escurçament del dia, com ara aquest, amb què tanquem el recull:
Del juny endavant, el dia es va escurçant
Variants: Del juny enllà, el dia comença a baixar; Del juny enllà, el dia es comença a escurçar; Juny acabat, dia escurçat.
Per a saber-ne més:
El filòleg Víctor Pàmies ha estudiat a bastament el tresor paremiològic català i ha elaborat una llista molt útil de refranys sobre el cicle de l’allargament del dia. El Calendari de l’Ermità del 2020
ha cedit un espai al senyor Marcel·lí Virgili (el conegut home de
ràdio) que hi presenta una pila de refranys referits a l’allargament i
l’escurçament del dia.
En teniu més?
Si sabeu més dites (locals o
generals) referides a l’allargament del dia, feu-nos-les saber. Podeu
escriure’ns un comentari (si sou subscriptors de VilaWeb) o bé
enviar-nos-les per correu electrònic (jordi.badia@partal.cat) o a Twitter (@jbadia16).
04.01.2020 21:50
