dimecres, 8 d’agost del 2018
Un informe jurídic diu que l’estat espanyol no pot impedir l’escorta a Puigdemont
06.08.2018 21:10
Un informe jurídic intern de la
Generalitat conclou que l’estat espanyol no pot impedir que el president
Carles Puigdemont disposi del servei de seguretat que li correspon com a
ex-president de la Generalitat. L’informe, al qual ha tingut accés
VilaWeb, recorda que, per llei, Puigdemont té el dret de disposar
d’escorta per al desenvolupament de les seves funcions, que el govern té
l’obligació de facilitar aquests mitjans i que Puigdemont en pot
disposar sigui quin sigui el seu país de residència, perquè no hi ha cap
limitació legal perquè hagi de circumscriure’s a Catalunya o a l’estat
espanyol. A més, indica que el Ministeri de l’Interior espanyol ha de
fer els tràmits amb les autoritats del país en qüestió –en aquest cas,
les belgues– perquè els agents dels Mossos d’Esquadra destinats a
aquesta tasca (i el seu armament) puguin entrar al país.
El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol havia refusat de donar escorta al president Puigdemont argumentant que no era cap autoritat, d’ençà que va ser destituït com a president de la Generalitat. I afegia que Puigdemont tenia una ordre de crida i cerca a l’estat espanyol i que el jutge Pablo Llarena l’havia suspès de funcions com a processat per rebel·lió. Un càrrec pel qual la justícia alemanya va desestimar d’extradir-lo.
Però l’informe recorda que la llei 6/2003 sobre l’estatut dels ex-presidents és clara, i afegeix que, tot i facilitar-los la Generalitat, els escortes no estan al servei del govern, sinó al servei exclusiu de Puigdemont.
El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol havia refusat de donar escorta al president Puigdemont argumentant que no era cap autoritat, d’ençà que va ser destituït com a president de la Generalitat. I afegia que Puigdemont tenia una ordre de crida i cerca a l’estat espanyol i que el jutge Pablo Llarena l’havia suspès de funcions com a processat per rebel·lió. Un càrrec pel qual la justícia alemanya va desestimar d’extradir-lo.
Però l’informe recorda que la llei 6/2003 sobre l’estatut dels ex-presidents és clara, i afegeix que, tot i facilitar-los la Generalitat, els escortes no estan al servei del govern, sinó al servei exclusiu de Puigdemont.
El president del parlament cors no es reunirà més amb el govern francès
25.06.2018 00:48
Per una altra banda, el president de l’executiu cors, el sobiranista Gilles Simeoni, ha dit que consultaria els membres del seu govern i els dos partits que li donen suport si ha d’acudir-hi o no.
Invitation du Premier ministre à Matignon : je n’irai pas acquiescer à la politique du mépris 
Talamoni ho ha anunciat publicant a Twitter una carta al primer ministre francès. Li explica que la majoria sobiranista corsa està molt descontenta amb el tracte del govern francès i que per això ell no ha rebut alguns ministres que han visitat l’illa ni ha volgut anar a París, per no fer la impressió que hi ha una negociació que no existeix. Tanmateix, el president del parlament cors diu al primer ministre francès que si el seu govern vol negociar seriosament sobre el futur de l’illa, el govern i el parlament corsos hi estan disposats.
Grups independentistes de tot el món es donen cita a Còrsega
08.08.2018 02:16
Aquest any les Jornades
Internacionals de Corti, que són organitzades pels independentistes de
Corsica Libera, han tingut una àmplia representació d’arreu del món.
Les Jornades de Corti van començar dissabte amb una roda de premsa de les delegacions internacionals.Cal destacar aquest any la participació del representant d’afers internacionals del FLNKS de la Nova Caledonia que el proper 4 de novembre faran un referèndum oficial d’autodeterminació. Les jornades han comptat amb una àmplia delegació catañana que ha participat en tots els debats polítics i també en la participació cultural amb l’espectacular actuació dels Minyons de Terrassa.
Les Jornades de Corti van començar dissabte amb una roda de premsa de les delegacions internacionals.Cal destacar aquest any la participació del representant d’afers internacionals del FLNKS de la Nova Caledonia que el proper 4 de novembre faran un referèndum oficial d’autodeterminació. Les jornades han comptat amb una àmplia delegació catañana que ha participat en tots els debats polítics i també en la participació cultural amb l’espectacular actuació dels Minyons de Terrassa.
El primer debat es va centrar en ‘la violència de l’estat contra els
pobles en lluita’. En el mateix va prendre part Conxita Bosch de
l’Associació Catalunya Corsica i Cesc Poch d’ERC, que van fer una àmplia
exposició de la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme
català, la brutal repressió policial del 1-O, l’empresonament dels
dirigents de la societat civil, escorcolls i amenaces a la premsa,
impremtes, cantants, mestres i finalment després del 27-O amb la
declaració de independència i l’aplicació del article 155, on es suspen
l’autonomia i l’empresonament dels membres del govern que van restar a
Catalunya, el Vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament
Carme Forcadell i cinc consellers mes. També es va. denunciar la
persecució a traves de les famoses euroordres de detenció i entrega del
jutge Larena del president Carles Puigdemont i la resta del govern
català que van marxar a l’exili.
En aquest acte va intervenir també Iker Elizalde per l’Esquerra Abertzale, que va denunciar l’immobilisme de l’estat espanyol respecte a situació del col.lectiu de presos bascos i va denunciar la dispersió com a venjança política de l’estat contra els familiars dels presos i l’independentisme basc
Katy Bartoli per l’organisme de solidaritat amb els presos corsos “Sulidarita” també va denunciar la política repressiva de l’estat francès amb els presos corsos, malgrat el procés de desmilitarirtzacio del FLNC del 2012 i l’exigència de l’Amnistia per part del govern de Còrsega , els ajuntaments i la majoria del poble cors. Va fer una crida a la participació a la manifestació nacional per la reivindicació de l’Amnistia pel proper 22 de setembre
A les vuit del vespre, a la plaça de la capital històrica de Corsica, davant el monument a Pascale Paoli, els Minyons de Terrasa van començar la seva actuació a Còrsega, una actuació que va continuar pels carrers de la ciutat fins la Ciutadela de Corti on van actuar grups de musica tradicional corsa
Diumenge el primer debat internacional va ser organitzat per U Ribombu sota el lema ‘Dels límits de l’autonomia al futur de la independència’. En aquest debat va participar Mickaël Forest , responsable d’afers internacionals del FLNKS, que en la seva intervenció va explicar els eixos generals de la campanya del SÍ a la independència dels independentistes Kanacs , els fraus en el cens i la discriminació racial de l’estat francès que ha sigut denunciat amb cinc reports de la missió de l’ONU per la Nova Caledònia.
Moetai Brotherson, diputat independentista de la Polinèsia francesa també va parlar del procés de descolonització i les proves nuclears franceses al seu país
Per Catalunya va intervenir Josep -Lluis Carod Rovira, ex-vicepresident de la Generalitat, per Euskal Herria va parlar Gorka Elejabarrieta i Petru Antoine Tomasi, cap del grup parlamentari Corsica Libera en el govern de coalició nacionalista Pè a Corsica, va fer una intervenció explicant la posició de Corsica Libera davant la negativa francesa a cap avenç dins el marc constitucional.
En el debat entre les forçes nacionalistes que governen Còrsega formant part de la coalicií Pè a Corsica hi van participar diputats, representants sindicals i membres del govern i es va centrar en , agricultura,medi ambient i transports
La cloenda de les Jornades Internacionals de Corti es. va fer amb un miting de Corsica Libera on va participar per videoconferència el president Puigdemont per agrair a Còrsega el suport rebut. En una intervenció en francès, Puigdemont va defensar que Europa s’ha de refundar en base al respecte a la democràcia i a la diversitat de les nacions obertes a la resta del món.
A continuació Josep Lluis Carod Rovira va intervenir en cors fent una reflexió sobre Europa: ‘els estat han segrestat Europa i l’han convertida en una estructura freda i sense ànima. Els pobles com el català i el cors hem de recuperar Europa per la democràcia i la llibertat’.
Posteriorment va parlar Arnaldo Otegi, coordinador general de EH-Bildu, que en la seva intervenció va apostar per construir “processos democràtics de resolució dels nostres conflictes tant a Córsica com a Euskal Herria” i que va defensar la ‘necessitat de construir les nostres pròpies repúbliques independents, tan a Còrsega com a Euskal Herria en elcontext europeu’.
Va tancar les intervencions, el president del Parlament Cors Jean Guy Talamoni que va anunciar que ‘davant la nova etapa que s’obrirà al setembre, és essencial que la nostra majoria prengui el temps necessari per debatre i definir una nova estratègia, comuna i eficient’ contra el govern francès. ‘Sigui quina sigui la destinació de la revisió constitucional francesa al començament del nou curs escolar, i sigui quin sigui el lloc possible de Còrsega en aquest text, és perfectament clar que mai no ho reconeguem com la nostra llei fonamental’, va afirmar, assegurant que ‘la independència és l’única esperança’.
Talamoni va acabar la seva. intervenció demanant la construcció d’una ‘estratègia comuna a Europa’ amb líders bascos i catalans per a una ‘nova Unió Europea’.
En aquest acte va intervenir també Iker Elizalde per l’Esquerra Abertzale, que va denunciar l’immobilisme de l’estat espanyol respecte a situació del col.lectiu de presos bascos i va denunciar la dispersió com a venjança política de l’estat contra els familiars dels presos i l’independentisme basc
Katy Bartoli per l’organisme de solidaritat amb els presos corsos “Sulidarita” també va denunciar la política repressiva de l’estat francès amb els presos corsos, malgrat el procés de desmilitarirtzacio del FLNC del 2012 i l’exigència de l’Amnistia per part del govern de Còrsega , els ajuntaments i la majoria del poble cors. Va fer una crida a la participació a la manifestació nacional per la reivindicació de l’Amnistia pel proper 22 de setembre
A les vuit del vespre, a la plaça de la capital històrica de Corsica, davant el monument a Pascale Paoli, els Minyons de Terrasa van començar la seva actuació a Còrsega, una actuació que va continuar pels carrers de la ciutat fins la Ciutadela de Corti on van actuar grups de musica tradicional corsa
Diumenge el primer debat internacional va ser organitzat per U Ribombu sota el lema ‘Dels límits de l’autonomia al futur de la independència’. En aquest debat va participar Mickaël Forest , responsable d’afers internacionals del FLNKS, que en la seva intervenció va explicar els eixos generals de la campanya del SÍ a la independència dels independentistes Kanacs , els fraus en el cens i la discriminació racial de l’estat francès que ha sigut denunciat amb cinc reports de la missió de l’ONU per la Nova Caledònia.
Moetai Brotherson, diputat independentista de la Polinèsia francesa també va parlar del procés de descolonització i les proves nuclears franceses al seu país
Per Catalunya va intervenir Josep -Lluis Carod Rovira, ex-vicepresident de la Generalitat, per Euskal Herria va parlar Gorka Elejabarrieta i Petru Antoine Tomasi, cap del grup parlamentari Corsica Libera en el govern de coalició nacionalista Pè a Corsica, va fer una intervenció explicant la posició de Corsica Libera davant la negativa francesa a cap avenç dins el marc constitucional.
En el debat entre les forçes nacionalistes que governen Còrsega formant part de la coalicií Pè a Corsica hi van participar diputats, representants sindicals i membres del govern i es va centrar en , agricultura,medi ambient i transports
La cloenda de les Jornades Internacionals de Corti es. va fer amb un miting de Corsica Libera on va participar per videoconferència el president Puigdemont per agrair a Còrsega el suport rebut. En una intervenció en francès, Puigdemont va defensar que Europa s’ha de refundar en base al respecte a la democràcia i a la diversitat de les nacions obertes a la resta del món.
A continuació Josep Lluis Carod Rovira va intervenir en cors fent una reflexió sobre Europa: ‘els estat han segrestat Europa i l’han convertida en una estructura freda i sense ànima. Els pobles com el català i el cors hem de recuperar Europa per la democràcia i la llibertat’.
Posteriorment va parlar Arnaldo Otegi, coordinador general de EH-Bildu, que en la seva intervenció va apostar per construir “processos democràtics de resolució dels nostres conflictes tant a Córsica com a Euskal Herria” i que va defensar la ‘necessitat de construir les nostres pròpies repúbliques independents, tan a Còrsega com a Euskal Herria en elcontext europeu’.
Va tancar les intervencions, el president del Parlament Cors Jean Guy Talamoni que va anunciar que ‘davant la nova etapa que s’obrirà al setembre, és essencial que la nostra majoria prengui el temps necessari per debatre i definir una nova estratègia, comuna i eficient’ contra el govern francès. ‘Sigui quina sigui la destinació de la revisió constitucional francesa al començament del nou curs escolar, i sigui quin sigui el lloc possible de Còrsega en aquest text, és perfectament clar que mai no ho reconeguem com la nostra llei fonamental’, va afirmar, assegurant que ‘la independència és l’única esperança’.
Talamoni va acabar la seva. intervenció demanant la construcció d’una ‘estratègia comuna a Europa’ amb líders bascos i catalans per a una ‘nova Unió Europea’.
dilluns, 6 d’agost del 2018
Salvador Cardús: ‘Hauríem de celebrar la victòria que va significar el primer d’octubre’
05.08.2018 22:00
El sociòleg Salvador Cardús
repassa aquest últim any, viscut amb una gran intensitat política.
Assegura que el primer d’octubre propvinent hauríem de celebrar l’èxit
que va significar el referèndum del 1r-O. Al seu entenent, cal
reivindicar un victòria que no hi hagué temps de celebrar. Mirant al
futur, creu que la independència arribarà per un fet inesperat, a
l’estil de la caiguda del mur de Berlín, no pas per un acord amb l’estat
espanyol, que considera perdut. En conclusió, opina que els fulls de
ruta serveixen de ben poc, perquè sempre acaben passant coses
inesperades que canvien el rumb previst i traçat.
—Que ens hi juguem aquest Onze de Setembre?
—Demostrar, una vegada més, la resistència i la bona salut del moviment, malgrat tants alts-i-baixos. Tothom estarà pendent de si som més o no tants; de si hem crescut, de si mantenim la força.
—S’haurien de fer accions diferents de les dels altres anys?
—És difícil de trobar noves fórmules que funcionin. Potser en trobaríem, si no estiguéssim tan pendents de saber si som més o no som tants. Les concentracions descentralitzades podrien ser una bona alternativa. Però llavors no ens podríem mesurar i segurament que no hi hauria tant d’impacte internacional.
—I fer-ne més a prop de les presons, ara que tenim els presoners a Catalunya?
—No ho sé. Les accions es poden fer si hi ha la garantia de poder-les mantenir llargament en el temps. En el cas de les concentracions, si hi ha la seguretat de poder-les mantenir quan començarà el curs i tothom es trobarà més lligat per la feina i la família… De vegades responem d’una manera molt reactiva i potser caldria una mica més de reflexió. Hauríem de mesurar la força i l’impacte que volem que tinguin aquestes concentracions. No tan sols en els presoners sinó també en l’opinió pública. Unes accions molt regulars que no aportin res de nou poden acabar essent invisibles.
—Què en queda, del primer d’octubre? Què ha deixat?
—Ha deixat la constància de la brutalitat de l’estat a l’hora d’impedir que els catalans puguem decidir i ens puguem autodeterminar: d’una manera evident als nostres ulls i als ulls dels qui dubtaven de la brutalitat de l’estat. També ha internacionalitzat la nostra demanda. L’estat espanyol encara no és conscient de l’error d’aquella acció brutal en la internacionalització del procés. Va ser un gran moment de presa de consciència. Ara sabem quines són les dificultats, i les nostres forces.
—Què n’hem après?
—Hauríem d’haver guanyat una gran capacitat d’autoestima. Desgraciadament, no hi hagué temps de celebrar l’èxit que va ser el primer d’octubre. Entre les patacades i els titubeigs no vam acabar de celebrar aquell torcebraç guanyat a l’estat d’una manera pacífica, amb intel·ligència i voluntariat. Una cosa francament difícil d’aconseguir.
—Personalment, íntimament, què us evoca aquella data?
—La capacitat de confrontació i de resistència dels catalans. La sensació de no tenir por, de molt de coratge. Com més ens sentíem amenaçats, més gent anava als col·legis. Personalment, és d’aquells dies que recordaràs en cas que mai dubtis de si el país té prou força per a aconseguir la independència. Segur que ho podem fer. Ho farem.
—Què s’hauria de fer aquest primer d’octubre?
—Aquest primer d’octubre és molt important. No l’hauríem de deixar passar com si res. Hauríem de fer allò que no vam poder fer l’any passat. Fa un any l’impacte de les patacades, la mobilització del 3 d’octubre i la manera com va acabar aquell mes no ens van deixar celebrar la victòria que va significar el primer d’octubre. Tot plegat va desdibuixar-ne l’èxit. Ara hauríem de fixar-nos en la capacitat de resistència i confrontar-nos pacíficament a l’estat. Donar-nos l’autoestima que necessitem per arribar a la independència.
—Vist amb perspectiva, què va faltar per a fer efectiva la república?
—Quan ha passat un cert temps, tots som molt savis. Si haguéssim previst una mica més la brutalitat amb què va actuar la policia espanyola el dia primer d’octubre, potser hauríem sabut què fer l’endemà. Però, és clar, ningú no ho sabia. Sempre hi ha gent sàvia que diu que tot era imaginable. Jo sóc dels qui no m’ho havia imaginat gens. No sabia ni si seríem capaços de tenir les urnes als col·legis electorals.
—Passat el primer d’octubre, arribarà el judici. Què s’hauria de fer aquells dies?
—Ja tenim experiències de concentracions davant els tribunals. Però s’haurà de veure on es fa aquest judici. Si és a Madrid, serà molt difícil de fer-hi grans concentracions, i no sé pas què haurem de fer. Ara, sí que és clar que haurem d’esperar els resultats i llavors prendre decisions.
—I quins resultats preveieu?
—Segur que no seran justos. Un resultat just seria que els deixessin anar i que es fessin càrrec de reparar el mal causat, cosa del tot impossible. Malgrat això, voldria pensar que a última hora no gosaran dictar les condemnes màximes que diuen. Haurem de veure com reaccionen i moure’ns per la via jurídica posant tots els recursos necessaris en l’àmbit estatal i internacional. Però, és clar, això és un fil que ha d’anar paral·lel a les altres coses que passaran al país. Perquè, mentrestant, hi haurà totes les celebracions i poden passar coses molt difícils de preveure ara.
—Difícils de preveure?
—Si res ens ha ensenyat aquest any, és que no hi ha res previsible. Parlar de fulls de ruta és la cosa més estúpida que hem fet. D’aquí a final d’any poden passar moltíssimes coses. Moltes, ni me les sé ni imaginar. Hi poden haver eleccions a Espanya, eleccions aquí, resolucions de caràcter internacional, les municipals… Continuarem tan accelerats com aquest últim any. Caldrà estar molt alerta a què vagi passant per reaccionar-hi i respondre-hi adequadament.
—Tot això que dieu pot ser decisiu per a fer efectiva la república a curt termini?
—La República, més que no pas venir com a resultat d’un gran pacte amb l’estat per a fer un gran referèndum, vindrà arran d’un esdeveniment ara difícil de preveure que ho desencadenarà tot. A l’estil de la caiguda del mur de Berlín. Vindrà a cavall d’esdeveniments no previsibles que en algun moment se’ls escaparan de les mans i que faran que passi. M’ho imagino més així que no pas esperant deu anys o quinze si finalment l’estat espanyol canvia de mentalitat. Això ja no m’ho empasso, francament.
—Quin paper han de fer els presoners polítics?
—Els hem d’escoltar molt, però haurien de decidir poc. La situació del presoner és molt dura i no és segur que en tots els casos estiguin en les millors condicions de prendre grans decisions. Cal escoltar-los i reivindicar-los. I assegurar que es respectin els seus drets polítics.
—I els exiliats?
—Els exiliats tenen l’avantatge que no són directament amenaçats i, per tant, poden tenir un pensament més tranquil. La situació és completament diferent.
— Quin paper ha de fer el Consell de la República?
—La veritat és que en sé molt poques coses, però crec que el Consell de la República pot fer un paper molt important fora del marc institucional autonòmic; un paper de relleu en la internacionalització i en l’estratègia futura del sobiranisme. Però, és clar, dependrà molt de qui en formi part i de si és capaç d’aplegar sectors diferents. Com més sectors aplegui, més força tindrà; si no, solament serà una plataforma més o menys vinculada als exiliats.
—Per tant, no hi hauria d’haver representació dels exiliats i prou?
—No en tinc informació, però m’imagino que, el Consell de la República, l’hauria de formar gent independent i compromesa amb el projecte. No me l’imagino com una representació dels partits o exiliats, sinó com un consell de gent forta amb projecció internacional i nacional. Amb capacitat d’intervenir en algunes estratègies de futur.
—La divisió entre els partits és constant. Com s’hi ha de respondre?
—Amb paciència… En realitat, aquest és un dels aspectes positius del nostre procés: el projecte no pivota en un únic partit. N’hi ha que parlen de fer una mena de partit nacional escocès, SNP. Jo no ho veig. No té gens de sentit. Aquí les tradicions polítiques són unes altres.
—Per tant, no sou partidari de llistes úniques?
—Depèn de les circumstàncies. Una cosa és que en un municipi determinat vulguin plantar cara unint forces. Això ja ha passat. Potser podria estar bé en el cas de Barcelona, però em sembla evident que no serà possible. Unes primàries podrien arrossegar una bona part de votants, però Esquerra i la CUP no s’hi avindran. En canvi, a municipis mitjans o petits, podria passar.
—Poden ser una oportunitat per a l’independentisme les eleccions municipals de l’any vinent?
—Si no ha passat res abans, serà un moment molt important. A més, a Catalunya les municipals han tingut un paper molt destacat, històricament. De vegades, encara que els discursos polítics i socials siguin molt diferents, apareixen reflexos que tenen una lògica i dinàmica política pròpies. És clar que si les municipals anessin molt bé per al sobiranisme, encara el carregarien més de raons, tant del punt de vista internacional com de possibles relacions amb l’estat. No dic pas que l’estat arribés a negociar un referèndum, però potser entendria que no es troba en condicions d’actuar com va fent fins ara.
—S’haurien de fer eleccions aquesta tardor?
—Si ens les podem estalviar, millor… Convocar-ne per convocar-ne em sembla que no té sentit. Per desavinences internes, seria un senyal de feblesa. Únicament s’haurien de convocar si sabem que són una mostra de fortalesa i sabem què fer-ne, dels resultats. No haurien de fer-se per veure si finalment Esquerra passa al davant de la Crida, o com se’n digui en aquell moment. Si és per això, no val la pena.
—Quines haurien de ser les prioritats d’aquest govern?
—Aquest govern ha de fer dues coses alhora: continuar lluitant per la república, pels drets dels represaliats, per internacionalitzar el procés… i governar. Hem estat molt mesos sense govern i s’han encallat moltes qüestions quotidianes, que ara s’han de desencallar. Hi ha un munt de coses empantanegades, pel 155, i ara el govern s’ha d’afanyar a posar el país al dia.
—Aquests últims dies hem vist força atacs de l’extrema dreta a Catalunya. Què s’ha de fer per posar fi a aquesta impunitat?
—Els Mossos d’Esquadra haurien d’actuar com han fet sempre, amb la màxima intel·ligència i informació. Tinc la seguretat que la informació la tenen, perquè ja la tenien; ara haurien d’actuar. No sé fins a quin punt la dificultat està, més que no en la policia, en els estaments judicials, però no tinc tampoc informació per a poder-ho afirmar amb contundència. En tot cas, la policia hauria d’actuar amb previsió. Vigilant l’extrema dreta.
—Que ens hi juguem aquest Onze de Setembre?
—Demostrar, una vegada més, la resistència i la bona salut del moviment, malgrat tants alts-i-baixos. Tothom estarà pendent de si som més o no tants; de si hem crescut, de si mantenim la força.
—S’haurien de fer accions diferents de les dels altres anys?
—És difícil de trobar noves fórmules que funcionin. Potser en trobaríem, si no estiguéssim tan pendents de saber si som més o no som tants. Les concentracions descentralitzades podrien ser una bona alternativa. Però llavors no ens podríem mesurar i segurament que no hi hauria tant d’impacte internacional.
—I fer-ne més a prop de les presons, ara que tenim els presoners a Catalunya?
—No ho sé. Les accions es poden fer si hi ha la garantia de poder-les mantenir llargament en el temps. En el cas de les concentracions, si hi ha la seguretat de poder-les mantenir quan començarà el curs i tothom es trobarà més lligat per la feina i la família… De vegades responem d’una manera molt reactiva i potser caldria una mica més de reflexió. Hauríem de mesurar la força i l’impacte que volem que tinguin aquestes concentracions. No tan sols en els presoners sinó també en l’opinió pública. Unes accions molt regulars que no aportin res de nou poden acabar essent invisibles.
—Què en queda, del primer d’octubre? Què ha deixat?
—Ha deixat la constància de la brutalitat de l’estat a l’hora d’impedir que els catalans puguem decidir i ens puguem autodeterminar: d’una manera evident als nostres ulls i als ulls dels qui dubtaven de la brutalitat de l’estat. També ha internacionalitzat la nostra demanda. L’estat espanyol encara no és conscient de l’error d’aquella acció brutal en la internacionalització del procés. Va ser un gran moment de presa de consciència. Ara sabem quines són les dificultats, i les nostres forces.
—Què n’hem après?
—Hauríem d’haver guanyat una gran capacitat d’autoestima. Desgraciadament, no hi hagué temps de celebrar l’èxit que va ser el primer d’octubre. Entre les patacades i els titubeigs no vam acabar de celebrar aquell torcebraç guanyat a l’estat d’una manera pacífica, amb intel·ligència i voluntariat. Una cosa francament difícil d’aconseguir.
—Personalment, íntimament, què us evoca aquella data?
—La capacitat de confrontació i de resistència dels catalans. La sensació de no tenir por, de molt de coratge. Com més ens sentíem amenaçats, més gent anava als col·legis. Personalment, és d’aquells dies que recordaràs en cas que mai dubtis de si el país té prou força per a aconseguir la independència. Segur que ho podem fer. Ho farem.
—Què s’hauria de fer aquest primer d’octubre?
—Aquest primer d’octubre és molt important. No l’hauríem de deixar passar com si res. Hauríem de fer allò que no vam poder fer l’any passat. Fa un any l’impacte de les patacades, la mobilització del 3 d’octubre i la manera com va acabar aquell mes no ens van deixar celebrar la victòria que va significar el primer d’octubre. Tot plegat va desdibuixar-ne l’èxit. Ara hauríem de fixar-nos en la capacitat de resistència i confrontar-nos pacíficament a l’estat. Donar-nos l’autoestima que necessitem per arribar a la independència.
—Vist amb perspectiva, què va faltar per a fer efectiva la república?
—Quan ha passat un cert temps, tots som molt savis. Si haguéssim previst una mica més la brutalitat amb què va actuar la policia espanyola el dia primer d’octubre, potser hauríem sabut què fer l’endemà. Però, és clar, ningú no ho sabia. Sempre hi ha gent sàvia que diu que tot era imaginable. Jo sóc dels qui no m’ho havia imaginat gens. No sabia ni si seríem capaços de tenir les urnes als col·legis electorals.
—Passat el primer d’octubre, arribarà el judici. Què s’hauria de fer aquells dies?
—Ja tenim experiències de concentracions davant els tribunals. Però s’haurà de veure on es fa aquest judici. Si és a Madrid, serà molt difícil de fer-hi grans concentracions, i no sé pas què haurem de fer. Ara, sí que és clar que haurem d’esperar els resultats i llavors prendre decisions.
—I quins resultats preveieu?
—Segur que no seran justos. Un resultat just seria que els deixessin anar i que es fessin càrrec de reparar el mal causat, cosa del tot impossible. Malgrat això, voldria pensar que a última hora no gosaran dictar les condemnes màximes que diuen. Haurem de veure com reaccionen i moure’ns per la via jurídica posant tots els recursos necessaris en l’àmbit estatal i internacional. Però, és clar, això és un fil que ha d’anar paral·lel a les altres coses que passaran al país. Perquè, mentrestant, hi haurà totes les celebracions i poden passar coses molt difícils de preveure ara.
—Difícils de preveure?
—Si res ens ha ensenyat aquest any, és que no hi ha res previsible. Parlar de fulls de ruta és la cosa més estúpida que hem fet. D’aquí a final d’any poden passar moltíssimes coses. Moltes, ni me les sé ni imaginar. Hi poden haver eleccions a Espanya, eleccions aquí, resolucions de caràcter internacional, les municipals… Continuarem tan accelerats com aquest últim any. Caldrà estar molt alerta a què vagi passant per reaccionar-hi i respondre-hi adequadament.
—Tot això que dieu pot ser decisiu per a fer efectiva la república a curt termini?
—La República, més que no pas venir com a resultat d’un gran pacte amb l’estat per a fer un gran referèndum, vindrà arran d’un esdeveniment ara difícil de preveure que ho desencadenarà tot. A l’estil de la caiguda del mur de Berlín. Vindrà a cavall d’esdeveniments no previsibles que en algun moment se’ls escaparan de les mans i que faran que passi. M’ho imagino més així que no pas esperant deu anys o quinze si finalment l’estat espanyol canvia de mentalitat. Això ja no m’ho empasso, francament.
—Quin paper han de fer els presoners polítics?
—Els hem d’escoltar molt, però haurien de decidir poc. La situació del presoner és molt dura i no és segur que en tots els casos estiguin en les millors condicions de prendre grans decisions. Cal escoltar-los i reivindicar-los. I assegurar que es respectin els seus drets polítics.
—I els exiliats?
—Els exiliats tenen l’avantatge que no són directament amenaçats i, per tant, poden tenir un pensament més tranquil. La situació és completament diferent.
— Quin paper ha de fer el Consell de la República?
—La veritat és que en sé molt poques coses, però crec que el Consell de la República pot fer un paper molt important fora del marc institucional autonòmic; un paper de relleu en la internacionalització i en l’estratègia futura del sobiranisme. Però, és clar, dependrà molt de qui en formi part i de si és capaç d’aplegar sectors diferents. Com més sectors aplegui, més força tindrà; si no, solament serà una plataforma més o menys vinculada als exiliats.
—Per tant, no hi hauria d’haver representació dels exiliats i prou?
—No en tinc informació, però m’imagino que, el Consell de la República, l’hauria de formar gent independent i compromesa amb el projecte. No me l’imagino com una representació dels partits o exiliats, sinó com un consell de gent forta amb projecció internacional i nacional. Amb capacitat d’intervenir en algunes estratègies de futur.
—La divisió entre els partits és constant. Com s’hi ha de respondre?
—Amb paciència… En realitat, aquest és un dels aspectes positius del nostre procés: el projecte no pivota en un únic partit. N’hi ha que parlen de fer una mena de partit nacional escocès, SNP. Jo no ho veig. No té gens de sentit. Aquí les tradicions polítiques són unes altres.
—Per tant, no sou partidari de llistes úniques?
—Depèn de les circumstàncies. Una cosa és que en un municipi determinat vulguin plantar cara unint forces. Això ja ha passat. Potser podria estar bé en el cas de Barcelona, però em sembla evident que no serà possible. Unes primàries podrien arrossegar una bona part de votants, però Esquerra i la CUP no s’hi avindran. En canvi, a municipis mitjans o petits, podria passar.
—Poden ser una oportunitat per a l’independentisme les eleccions municipals de l’any vinent?
—Si no ha passat res abans, serà un moment molt important. A més, a Catalunya les municipals han tingut un paper molt destacat, històricament. De vegades, encara que els discursos polítics i socials siguin molt diferents, apareixen reflexos que tenen una lògica i dinàmica política pròpies. És clar que si les municipals anessin molt bé per al sobiranisme, encara el carregarien més de raons, tant del punt de vista internacional com de possibles relacions amb l’estat. No dic pas que l’estat arribés a negociar un referèndum, però potser entendria que no es troba en condicions d’actuar com va fent fins ara.
—S’haurien de fer eleccions aquesta tardor?
—Si ens les podem estalviar, millor… Convocar-ne per convocar-ne em sembla que no té sentit. Per desavinences internes, seria un senyal de feblesa. Únicament s’haurien de convocar si sabem que són una mostra de fortalesa i sabem què fer-ne, dels resultats. No haurien de fer-se per veure si finalment Esquerra passa al davant de la Crida, o com se’n digui en aquell moment. Si és per això, no val la pena.
—Quines haurien de ser les prioritats d’aquest govern?
—Aquest govern ha de fer dues coses alhora: continuar lluitant per la república, pels drets dels represaliats, per internacionalitzar el procés… i governar. Hem estat molt mesos sense govern i s’han encallat moltes qüestions quotidianes, que ara s’han de desencallar. Hi ha un munt de coses empantanegades, pel 155, i ara el govern s’ha d’afanyar a posar el país al dia.
—Aquests últims dies hem vist força atacs de l’extrema dreta a Catalunya. Què s’ha de fer per posar fi a aquesta impunitat?
—Els Mossos d’Esquadra haurien d’actuar com han fet sempre, amb la màxima intel·ligència i informació. Tinc la seguretat que la informació la tenen, perquè ja la tenien; ara haurien d’actuar. No sé fins a quin punt la dificultat està, més que no en la policia, en els estaments judicials, però no tinc tampoc informació per a poder-ho afirmar amb contundència. En tot cas, la policia hauria d’actuar amb previsió. Vigilant l’extrema dreta.
dimecres, 25 de juliol del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)