diumenge, 3 de desembre del 2017

El 155, la metòdica deconstrucció de l'autogovern en sis setmanes

Eleccions 21-D


El 155, la metòdica deconstrucció de l'autogovern en sis setmanes

Marta Lasalas
Barcelona. Diumenge, 3 de desembre de 2017


Interior Palau Generalitat 30 O
Des que el Consell de Ministres va fulminar el Govern el passat 21 d’octubre, el temps al palau de la Generalitat sembla haver quedat congelat. Després dels dies de reunions inacabables fins a la matinada que va precedir la proclamació de la independència i la posterior suspensió de l'autogovern, el palau s'ha vist envaït pel mateix atordiment que s’ha infiltrat en tot l’executiu. A la seu del Govern ja no s'hi fan ni tan sols les reunions del Consell Tècnic, l’òrgan que reuneix tots els secretaris generals de les conselleries i on es preparen els acords que havia de rubricar el consell executiu, és a dir, els acords que ara van a la mesa del consell de ministres.
De fet, la primera setmana després de la suspensió de l'autogovern, mentre l'estructura de l'executiu maldava per d'absorbir l'impacte que acabava de rebre, el Tècnic no es va reunir. Tampoc ho va fer la següent setmana. Ni la tercera. És el vicepresident, Oriol Junqueras, qui convoca la reunió i el 21 d'octubre havia estat apartat del càrrec i a partir del 2 de novembre, empresonat a Estremera.

De Jové a Jover

La quarta setmana, finalment, els secretaris generals van rebre de nou la convocatòria a la reunió, la cita que durant la legislatura els havia enviat el secretari general de vicepresidència, Josep Maria Jové, fins que va ser substituït per evitar les multes imposades pel TC. Aquest cop, però, qui el convocava era un home de Soraya Sáenz de Santamaría, el subsecretari de presidència del govern espanyol, José María Jover. La sorprenent coincidència va provocar més d'un esglai entre els secretaris general que van rebre la convocatòria.
Des d'aleshores, el Consell Tècnic s'ha tornat a reunir setmanalment. Ho ha fet amb les absències dels secretaris generals destituïts per la Moncloa i amb la presència del secretari general tècnic del ministeri de l'Interior, Juan Antonio Puigserver, el nou responsable que el consell de ministres havia enviat a Interior. Aquest advocat de l'Estat, nascut a Palma de Mallorca, pot seguir les reunions en català, però tampoc escolta res excessivament emocionant, perquè un altre dels canvis que ha viscut el consell tècnic, on habitualment s'hi registrava un intens intercanvi de parers entre conselleries, és que ja no s'hi fa debat. Ara senzillament s'enumeren els temes de cada departament. "Sense més història", segons un dels habituals de la reunió.

Reunió fora del palau

El que no ha fet aquest Consell Tècnic és tornar-se a reunir al palau de la Generalitat. Els assistents ja no es troben, com era habitual, a la sala Tàpias, ubicada al costat de l'emblemàtic saló Torres-Garcia, i a pocs metres del Saló Daurat on se celebrava la cita setmanal del Consell Executiu. Les reunions del consell tècnic, amb el responsable del ministeri, es fan ara fora del palau. En un edifici que hi ha just al costat, a l'altra banda del carrer de Sant Honorat. Dirigeix la reunió el secretari de Govern, Víctor Cullell.
També és nova l'estela de paperassa que ha d'acompanyar cadascuna de les propostes que es porten a la reunió. Cada acord ha de travessar tots els tràmits habituals de la conselleria i, tot seguit, repetir el recorregut amb les gestions corresponents del ministeri. Això en el benentès que qualsevol mena de dotació econòmica requereix que prèviament el ministeri d'Hisenda accepti desbloquejar la partida corresponent, atès que la intervenció de les finances de la Generalitat decretada el passat mes de setembre inclou un acord de no disponibilitat que impedeix executar despeses per a serveis que no es considerin bàsics. Per tant, allà on hi havia una tramitació, ara se n'hi han de fer tres, amb el feixuc alentiment que això comporta.
El que no ha canviat amb el 155 és que els responsables dels departaments continuen mantenint l'obligació de signar setmanalment un certificat en què garanteixen que les partides que s'assignen no es destinen per a res que vagi en contra de la legalitat vigent, res que quedi fora de la Constitució. És la rèmora que encara perviu del compromís setmanal que es va imposar al Govern, amb la intervenció dels comptes, d'acreditar que els fons dels pressupost no s'utilitzaven per a res que tingués a veure amb la convocatòria del referèndum.

Congelació de partides

Tot el pressupost que no s'havia executat ja a partir de la intervenció decretada el mes de setembre i que no afecten el que es considera temes bàsics ha quedat paralitzat. Aquestes setmanes de Govern intervingut s'han multiplicat les denúncies al voltant de les inversions compromeses que s'han vist bloquejades per l'acord de no disponibilitat. Durant el mes d'octubre només es van aconseguir desbloquejar 11,7 milions dels 466 que encara estaven congelats. El novembre, s'han alliberat 88,5 més. Queden encara 378 milions del pressupost del Govern immobilitzats pel ministeri.
No ha passat per alt que algunes carpetes s’han desencallat just a les portes de la campanya electoral, com les 2.000 places de docents que el ministre portaveu, Iñigo Méndez de Vigo, va anunciar divendres en la roda de premsa del consell de ministres, i que el Govern ja havia programat.
També aquesta circumstància molesta els departaments que, no només constaten com es congelen partides que estaven ja incloses en els pressupostos aprovat pel Parlament i que en alguns casos representen greus problemes en sectors especialment sensibles, sinó que a més comproven com el govern del PP s’afanya a atribuir-se la proposta. “Tot el que aprova el consell de ministres, tot, prèviament és iniciativa del Govern de la Generalitat”, lamenta un responsable de departament.

Desactivar Exteriors

Tampoc ha passat desapercebuda la voluntat de l'Estat de neutralitzar determinades conselleries, com la d'Exteriors. Aquesta setmana, el ministeri d'Alfonso Dastis ha comunicat a tots els treballadors de les delegacions del Govern que estan acomiadats. Ho ha fet tot i saber el cost que això representa, tenint en compte les circumstàncies de contractació dels treballadors d'acord amb la legislació de cada país i les indemnitzacions que la Generalitat haurà d'assumir. Així mateix, ha prohibit accions concretes del departament, com la intervenció prevista en un fòrum sobre migracions convocat a Bèlgica. De fet, el ministeri reclama l'agenda diària de la Secretaria d'Exteriors i de les delegacions del Govern, per controlar la seva activitat.
Aquest dimarts a les 0 hores comença la campanya electoral. Serà sens dubte una campanya diferent i extraordinària, amb el Govern intervingut i amb candidats a l'exili o a la presó -si més no en les hores prèvies a l'arrencada de la cursa-. El silenci que regna al palau de la Generalitat que fins fa un mes i mig apareixia desbordat d'activitat, n'és la imatge més gràfica. El dubte és de quina manera és recuperarà la normalitat després dels comicis i com podrà sortir el Govern d'aquest forat negre que l'està engolint. Europa va obligar Rajoy a posar data de caducitat al 155 amb la convocatòria electoral immediata. No obstant, després de sis setmanes de metòdica deconstrucció de l'autogovern, l'executiu espanyol ha deixat clar que la seva intervenció no té perquè acabar amb l'aixecament de la suspensió.

La cuina de la Neus: risotto de ceps i tòfona

CULTURAGASTRONOMIA

La cuina de la Neus: risotto de ceps i tòfona


Un plat que escalfa i reconforta



Ingredients:(per a 4 persones)
—400 g d’arròs bomba o arbori
—30 g de ceps deshidratats
—Quatre escalunyes
—50 g de mantega
—50 g de parmesà
—Oli, pebre negre
—Un gotet de vi blanc
—1 l de brou de verdures
—Una tòfona negra
Elaboració:Hidratem els bolets una estona abans de fer el plat, amb aigua calentona.
Piquem molt fines les escalunyes i les sofregim en una paella a foc lent, amb oli i una mica de mantega. Un cop sofregides, hi afegim els bolets a trossos. Un cop cuits, hi afegim un gotet de vi blanc. Quan el vi blanc s’hagi evaporat, posem l’arròs a la paella i el sofregim durant uns minuts.
Tirem el brou a l’arròs, de mica en mica. Tindrem el brou al foc perquè no es refredi. Passats deu minuts, posarem la resta de la mantega i el formatge parmesà ratllat. L’arròs serà cuit al cap de setze minuts, aproximadament. El deixem reposar cinc minuts més i ja podrem emplatar.
Quan tinguem l’arròs emplatat, hi posem tòfona ratllada per sobre.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

La Universitat de Cervera, santuari de l'adoctrinament borbònic

Història

La Universitat de Cervera, santuari de l'adoctrinament borbònic

Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 3 de desembre de 2017



Gravat de la Universitat de Cervera. Finals del segle XVIII. Font Arxiu d'El Nacional

La Universitat de Cervera, creada per l'administració borbònica després de la desfeta catalana de 1714, va ser instaurada amb l'objectiu d'adoctrinar els cadells de les elits catalanes en la ideologia autoritarista, despòtica i unitarista del règim borbònic. L'antítesi del sistema polític i cultural català desballestat dramàticament el 1714. La seva fundació, precedida pel tancament de les set universitats catalanes, obeïa a un pla dissenyat per Felip V i els seus ministres Macanaz i Patiño per acabar amb el sistema universitari català, allò que el règim borbònic considerava nuclis de formació de rebels. I va venir inevitablement acompanyada d'un formidable espoli documental que tenia el clar propòsit d'esborrar la història i despersonalitzar el país. Daniel Gotthilf Moldenhawer, director de la Biblioteca Reial de Dinamarca entre 1788 i 1823, diria de la Biblioteca Nacional de España, creada el 1711, que “la major part dels seus fons documentals procedien de Catalunya, perquè es considerava sediciosos els catalans, [i quan] van destruir els palaus i les universitats, van enviar llibres i manuscrits a Madrid”.
Felip V, Macanaz i Patiño. Composició de retrats. Font Arxiu d'El Nacional

El fals mite de la Cervera borbònica

Abans d'entrar en matèria cal aclarir una qüestió —un fals mite elevat a la categoria d'estigma— que tradicionalment ha relacionat Cervera amb la seva adscripció al bàndol borbònic. Els professors Agustí Duran i Sanpere, Josep Benet i Morell i Josep Llobet i Portella han demostrat repetidament que a Cervera no hi havia més borbònics ni tenien més pes polític que a Vic o a Barcelona, per posar dos exemples de places demostradament austriacistes. Expliquen i demostren que el que va passar a Cervera és el mateix que el que va passar a Vic. Que, en els dies previs a l'ocupació borbònica, es va produir una silenciosa transferència de poder entre les faccions locals, amb el propòsit de salvar vides i béns. Això que al bot ens pot semblar una traïció als esforços de les classes populars en la defensa la causa, era molt habitual en aquella època. Arreu d'Europa. No oblidem que aquestes decisions eren exclusives de les elits representatives. En canvi no ho eren les declaracions de resistència a ultrança, que proven que a Barcelona les classes populars s'havien apoderat del seu destí i marcaven l'agenda política de la classe dirigent.

La universitat borbònica de Catalunya

Dit això, queda clar que el nou poder hauria pogut establir la universitat borbònica de Catalunya a Vic o a Barcelona. En aquella decisió política, però, hi pesava també un altre factor: el model universitari castellà. A Castella les grans universitats (Salamanca, Alcalá o Santiago) estaven fora dels grans centres del poder polític (Madrid) o econòmic (Sevilla). En la història castellana hi havia una reveladora tradició que consistia a separar, si més no geogràficament, els centres de cultura i els centres de poder. Cervera estava situada en un punt relativament equidistant entre els dos grans centres universitaris catalans anteriors a la Guerra de Successió (1705-1715): Barcelona i Lleida, que, a la vegada i per aquest ordre, havien estat els dos grans centres polítics, demogràfics, econòmics i culturals del país. I encara que podria semblar que el règim borbònic pretenia fer una “cosa” nova amb les restes de les dues velles i liquidades, la relació dels primers cancellers —l'equivalent als rectors— i dels primers catedràtics, ens revela que el món acadèmic català va ser objecte d'una profunda i horrible purga política.

Una universitat política

Les presses per desballestar el que en la ideologia del règim borbònic es consideraven nius de formació de rebels —sobretot la Universitat de Barcelona, perquè la de Lleida havia estat reduïda a cendres el 1707— era tanta que es va donar carta de naturalesa universitària a un pintoresc campus format per habitacions convertides en aules i repartides per les principals cases de Cervera. El 7 de gener de 1715, tres mesos i escaig després de la caiguda de Barcelona, començaven les classes amb tants catedràtics com estudiants. La documentadíssima correspondència que en aquells dies intercanvien catedràtics de la nova universitat i elements del nou poder polític i militar ens revela que el cos docent va ser nomenat a dit per les autoritats del règim, en un acuradíssim procés de selecció on prevalien els criteris clarament polítics. L'aparell docent de la Universitat borbònica de Cervera seria proveït de borbonistes convençuts i d'elements que durant el conflicte successori no havien manifestat la seva postura i que, acabada la guerra, s'havien convertit en entusiastes divulgadors de les virtuts personals del primer Borbó hispànic i del seu règim polític.
Decret de Constitució de la Universitat de Cervera. Font Arxiu Historic de Cervera

Una universitat dirigida pel poder

El primer canceller oficial, nomenat personalment per Felip V, seria, reveladorament, Francesc de Queralt i de Xetmar. Era l’11 de maig de 1717 i havien passat dos anys i mig de la caiguda de Barcelona i un any i mig de la publicació del Decret de Nova Planta. El primer canceller era descendent directe del comte de Santa Coloma, virrei hispànic de Catalunya, que en els anys previs a la Revolució dels Segadors (1640-1652) havia convertit la seva oficina en un cau de contraban i corrupció i que, durant la diada del Corpus de Sang (1640), havia ordenat als Tercios de Castilla disparar contra la multitud que reclamava l'alliberament dels dirigents polítics del país empresonats. Els Santa Coloma havien estat històricament a recer del poder central hispànic, el 1640 i el 1705. Seria canceller de la Universitat fins al 1725, any en què es va signar la pau política entre Borbons i Habsburg i va retornar part de l'exili català de 1714. El primer canceller va morir en circumstàncies misterioses als trenta-vuit anys, i seria reveladorament succeït pel seu germanastre Narcís de Queralt i de Reart després d'un interregne nebulós.

Una universitat doctrinària

Els successors del clan Santa Coloma no desmereixerien la naturalesa —elevada a categoria— d'aduladors del règim borbònic que imperava entre el cos docent de la Universitat de Cervera. Era condició sine qua non per exercir. No cal ni dir que a les aules de les facultats de Teologia, Cànons, Lleis, Medicina, Filosofia i Humanitats, que es van anar inaugurant progressivament, el català era una llengua humiliada i desprestigiada a propòsit i proscrita acadèmicament, reclosa en l’àmbit informal de relació entre estudiants al pati, a la taverna o a la casa de “tafura” (de joc i prostitució). En aquelles aules es faria difusió per primer cop de la ideologia —fabricada en l'administració borbònica— que relacionava la llengua i la cultura catalanes amb la gent rústica i illetrada, que representaven el passat i la derrota. També en aquelles aules es negaria, per primer cop, la història i la identitat catalana, i s’instruiria —s'adoctrinaria— en la ideologia borbònica que enaltia la figura d'un rei, màxima representació d'un règim polític que havia destruït l'aparell polític i econòmic de Catalunya i que havia causat la ruïna, l'exili o la mort de milers de catalans.

Una universitat propagandista

L'art és el reflex del pensament d'una època. I una poderosa arma de propaganda política. Aquesta va ser la divisa del règim borbònic quan va assignar, consecutivament, la construcció de l'edifici definitiu als arquitectes Soriano, Marín i Cermeño. Era l'any 1726, onze anys després de la inauguració del primer curs acadèmic, quan s'enllestia la façana principal. L'estil barroc inicial, evolucionat cap a unes formes neoclàssiques, ens revela no tan sols les preferències arquitectòniques que imperaven en la cort de Madrid, sinó també una forta càrrega ideològica que es volia projectar cap a la societat, relacionada amb el contrareformisme catòlic i la pretesa il·lustració borbònica dominada per la Inquisició. La Universitat de Cervera va ser dissenyada com un edifici que havia de ser totalment hispànic, no tan sols en la doctrina ideològica que s'impartia a les aules, sinó també constructivament en l'aspecte estètic. La Universitat de Cervera va ser concebuda pel règim borbònic com un efectiu instrument d'adoctrinament de les classes destinades a ser les elits del país.
Plànol de la Universitat de Cervera. Font Universitat de Barcelona

Un segle XVIII en blanc

Per la Universitat de Cervera hi van passar milers d'estudiants, cadells de les classes dirigents catalanes sorgides de la derrota de 1714, que es convertirien en les elits científiques, acadèmiques i mercantils catalanes del segle XVIII i primera meitat del segle XIX. Aquest és el gran actiu, innegable, que la Universitat de Cervera llega a la història contemporània de Catalunya. Fins que va tancar definitivament el 1842, coincidint amb la reobertura parcial de la Universitat de Barcelona, bressol de la Renaixença cultural i política catalanes de la centúria del 1800. Alguns d'aquests elements, curiosament, van tenir una destacada participació en els conflictes independentistes de les colònies hispàniques d'Amèrica. Posicionats al bàndol independentista o al bàndol colonialista. Cap d'aquests elements, però, va recollir el testimoni de la derrota de 1714. La supressió del sistema universitari català i la seva centralització a Cervera, perpetrada amb el propòsit d'acabar amb els pretesos nius de formació de rebels, faria bona la cita castellana que diu “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Els «altres» represaliats del referèndum


Procés català: reportatge

Els «altres» represaliats del referèndum

Diverses investigacions de la policia espanyola i la Fiscalia avancen contra ciutadans i càrrecs electes que van donar suport a l'1-O o van protestar contra la brutalitat policial

Agents dels Mossos d'Esquadra afronten denúncies i processos interns contra la suposada passivitat del cos

L'alcalde de Reus rebutja la investigació per incitació a l'odi: «Signar un manifest no pot ser delicte»

| 01/12/2017 a les 21:00h
Actuació de la policia espanyola en un col·legi electoral de Barcelona. Foto: Claudio Rivero

El referèndum de l'1 d'octubre i el procés català no només han tingut conseqüències judicials per als màxims representants de les institucions catalanes, la Generalitat i el Parlament, i els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart -per a qui aquest dissabte es celebra un concert d'homenatge. La policia espanyola i la Fiscalia han impulsat investigacions contra diverses persones arran de l'1-O que avancen en segon pla.

Segueix endavant la investigació del jutjat d'instrucció 2 de Reus, que va citar a declarar l'alcalde de la ciutat, Carles Pellicer, i els portaveus dels grups municipals independentistes Montserrat Vilella (PDECat), Noemí Llauradó (ERC), Jordi Cervera (Ara Reus) i Marta Llorens (CUP) per un suposat delicte d'incitació d'odi per signar un manifest on condemnaven la brutalitat policial i demanaven als efectius de la policia espanyola desplaçats que abandonessin la localitat per tornar a la "convivència i la pau".



També van citar –malgrat que no s'hi van presentar- dos regidors més de la CUP, Oriol Ciurana i Mariona Quadrada, per participar en manifestacions al crit de "llibertat" i "votarem" pels carrers de la capital del Baix Camp, com va recollir l'atestat de la Policia Nacional espanyola (CNP) que motiva el procediment judicial. La investigació també afecta quatre bombers i dues persones d'un gimnàs. Segons van denunciar des del consistori, es tracta d'una "macrocausa" que engloba diversos fets succeïts des que la policia va arribar a Reus fins que va marxar, incloent les protestes davant d'hotels on estaven allotjats els agents.

Un altre càrrec electe investigat és el regidor de Badalona en Comú, José Téllez. En aquest cas, el ministeri públic el va citar a declarar per presumptes delictes de desobediència i obstrucció a la justícia per suposadament haver agafat cartells de l'1-O requisats a la Guàrdia Urbana el 25 de setembre. El 9 de novembre passat es va negar a declarar i va demanar a la justícia espanyola que "deixi d'obstruir" la democràcia.



Conflictes entre establiments i la policia

Les protestes davant d'hotels amb policia espanyola també va tenir conseqüències a Calella i Pineda de Mar. En aquests casos, la Fiscalia de Barcelona va obrir una investigació per uns possibles delictes d'odi i discriminació per l'expulsió dels agents del CNP i la Guàrdia Civil allotjats en hotels de les dues localitats, punts on es van dur a terme protestes importants. L'Ajuntament de Pineda de Mar i els hotels Checkin Mont-Palau i Checkin Pineda, però, van assegurar que la decisió d'avançar dos dies la sortida dels policies responia a raons de seguretat i l'objectiu de "garantir la convivència al municipi". En una línia similar, la Guàrdia Civil va denunciar el 12 d'octubre passat el propietari d'un bar del Bages que es va negar a servir-los. L'institut armat el va acusar d'un presumpte delicte d'odi i discriminació per dir-los que "no eren benvinguts". Els agents van decidir marxar del local, però abans, van fotografiar amb el mòbil el propietari.

A la mateixa comarca, la benemèrita va detenir un home de 40 anys per, presumptament, haver llançat una cadira a un agent del cos quan entrava en un col·legi durant la intervenció policial a Sant Joan de Vilatorrada l'1 d'octubre, durant les votacions a l'institut Quercus. Una de les proves dels fets és un vídeo en el qual no es veu la cara de la persona que llença la cadira.

Detencions  i insults

Amb posterioritat a l'1-O, diverses persones també han denunciat casos de maltractament després de ser detinguts. Dos joves van denunciar haver rebut insults després de ser arrestats davant la delegació del govern espanyol a Barcelona. La Policia Nacional espanyola els va acusar d'agredir un policia però ells van negar els fets i van afirmar que els van dir coses com "a todos los catalanes os echaría al mar" i "dadle recuerdos a los Jordis en la cárcel".

El 12 de novembre passat, Arran va denunciar la suposada agressió d'agents de la Policia Nacional espanyola a un militant. En un comunicat, van assegurar que després de ser detingut i en un espai de la comissaria del cos a la Via Laietana de Barcelona sense càmeres, quatre agents van començar a bufetejar-lo i colpejar amb les botes als genolls i cuixes.

Expansió de les acusacions d'"odi"

Les investigacions per suposats delictes d'odi van arribar a l'escola catalana quan un jutjat de la Seu d'Urgell (Alt Urgell) va obrir un procediment contra vuit professors de la localitat pel tractament que van fer a classe dels fets de l'1 d'octubre. El jutge els va citar a declarar el 7 de novembre passat per determinar si els docents van incitar "de manera directa els seus alumnes" cap a la a "comissió de fets mínimament concretats dels que es pugui predicar la discriminació, l'odi, l'hostilitat o la violència contra grups o associacions".

La causa es va originar arran de la denúncia de diverses famílies que van assegurar que els nens van patir humiliacions, insults i agressions fora de l'escola en el context de la tensió política posterior al referèndum.

D'altra banda, les crítiques a la brutalitat de la policia espanyola a les xarxes ha arribat a comportar detencions. És el cas de dues persones de Lleida, que van ser arrestades per unes publicacions a Facebook amb proclames a favor de la democràcia i contra la violència policial però que van ser acusades d'incitació a l'odi. Tot plegat en el marc de la coneguda com a operació Dignity inciada per la Policia Nacional espanyola a la demarcació de Lleida després de l'1-O i que també va suposar la detenció d'un veí de Tremp. La policia espanyola també va detenir dos ebrencs per publicacions a Facebook.

L'expansió de les acusacions per odi, a més a més, arriba atiada pel Ministeri de l'Interior, que darrerament ha facilitat les denúncies per aquest delicte a Catalunya creant una bústia per rebre informació sobre presumptes casos de discriminació i que rep el nom de "Situació a Catalunya: protecció de les víctimes".

La xarxa sota la lupa

L'espai virtual ha estat un dels àmbits on els cossos policials espanyols han actuat amb més contundència per intentar evitar el referèndum. Des que la Guàrdia Civil va tancar el web del Govern per a l'1-O, diversos particulars, a més del propi executiu, van replicar el contingut del portal en altres adreces d'Internet, cosa que va generar una intensa persecució.
 
El web del referèndum

Diverses persones d'arreu de Catalunya van ser citades a declarar per la Fiscalia a finals de setembre per còpies "mirall" del web oficial clausurat. La benemèrita també va tancar sense ordre judicial el web de diverses entitats, entre elles les de l'ANC i Òmnium, o Alerta Solidària, una de les primeres en replicar la pàgina de l'1-O.

Mossos, també en el punt de mira

La persecució també ha arribat al cos dels Mossos d'Esquadra. Des de l'1-O, diversos jutjats han obert investigacions contra la suposada passivitat de la policia catalana. Aquesta setmana, la Divisió d'Afers Interns del cos ha començat a citar agents per interrogar-los sobre la seva actuació l'1 d'octubre passat.

A més a més, la policia espanyola busca qualsevol pista que pugui posar en qüestió el paper dels Mossos davant del referèndum. La Guàrdia Civil va entrar en comissaries importants, com el complex central de Sabadell, a la recerca de comunicacions que poguessin incriminar la policia catalana. D'altra banda, la Policia Nacional espanyola va detecta documents que suposadament relacionen comandaments i agents dels Mossos amb el referèndum a punt de ser incinerats a Sant Adrià de Besòs.
 
Dispositiu dels Mossos d'Esquadra a la plaça Sant Jaume Foto: Adrià Costa

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

El PP català, un partit amb l'autonomia intervinguda



eleccions Parlament 2017

El PP català, un partit amb l'autonomia intervinguda

Joan B. Culla i Manuel Milián Mestre analitzen per a NacióDigital la situació del partit davant del 21-D


| 02/12/2017 a les 08:50h

Pablo Casado, amb Xavier Garcia Albiol, candidat del PPC al 21-D | Flickr PP
El 21-D els catalans aniran a votar en unes eleccions convocades pel govern espanyol de Mariano Rajoy. Ho faran en un context d'autonomia suspesa i dirigents sobiranistes processats i a la presó. L'escenari respon a una estratègia de judicialització dissenyada des de l'executiu del Partit Popular. Paradoxalment, però, les expectatives del PP són negatives, segons la pràctica totalitat de les enquestes. Les primeres eleccions catalanes convocades per un govern espanyol poden suposar una patacada important per al partit que està a la Moncloa.

NacióDigital ha demanat a l'historiador Joan B. Culla, autor de La dreta espanyola a Catalunya (La Campana), i a l'exdiputat Manuel Milián Mestre, que dona moltes claus de la història del PP al llibre Els ponts trencats (Grup 62) que valorin la situació de la formació conservadora en l'actual moment electoral.





Culla: "Tots els líders han estat imposats per Génova"

L'historiador Joan B. Culla assegura que "el PP porta amb ell un defecte de fàbrica del qual no se n'ha pogut alliberar mai, que és que sempre ha estat la direcció de Gènova la que ha pres totes les decisions que afectaven el PP català. Això no ha variat i els populars catalans no han disposat en cap moment de cap marge de maniobra propi. Tots els líders de la formació a Catalunya han estat imposats des de Gènova".   

"Albiol -afirma Culla-, exactament com tots els seus antecessors, ha estat designat des de Madrid. Com em deia un dirigent, quan Madrid toca el xiulet, tots es posen en fila". Sobre la campanya que és a punt de començar, Culla fa un pronòstic contundent: "No veig cap opció de creixement del PP català que sigui significatiu. En un moment en què governa a Madrid des de fa sis anys, i ara ha aplicat el 155, el PP es troba amb un fet inesperat, que és la competència amb Ciutadans en el seu mateix espai".

Culla creu que en aquesta competència amb Ciutadans, el PP ho té magre: "Si ens fixem en els dos caps de llista, Albiol i Arrimadas, ens trobem amb un Albiol adust enfront una Arrimadas molt més fotogènica que, a més, pot lluir intransigència contra el sobiranisme, i expressar-la amb molta més subtilesa que Albiol. Un col·lectiu com Los de Artós, els joves espanyolistes de bona família que es reuneixen a Sarrià i han protagonitzat diverses mobilitzacions a Barcelona, ni que sigui per una qüestió generacional, dubto que es decantin pel PP".  

Manuel Milián Mestre ho sap tot del PP. Va ser-ne un dels fundadors, quan a les acaballes del franquisme un grup de persones es van aplegar entorn Manuel Fraga per preparar el que després va ser Reforma Democràtica, la primera organització del fraguisme. Després va ser diputat del Partit Popular per Barcelona i testimoni de primera mà de totes les vicissituds viscudes pels populars catalans. Milián ja no pertany al PP, des que va abandonar-lo per diferències polítiques amb José María Aznar. En declaracions a NacióDigital, explica que "la interposició de Madrid en la designació dels líders ha estat el principal defecte que ha arrossegat el PP català".

Milián: "Albiol hauria d'usar bisturí en lloc de destral"

Segons Milián, el PP -aleshores Aliança Popular- va gaudir de certa autonomia durant el mandat de Fraga: "L'any 1980 es va produir una gran inflexió. Fraga va acceptar que AP no es presentés a les primeres eleccions al Parlament, donant suport al que va ser el projecte de Solidaritat Catalana, en què estava Joan Echevarria, Joan Rosell i jo mateix. El fet de no assolir representació va suposar una inflexió. I després de Fraga, amb l'arribada d'Aznar al cim de la direcció, es va acabar l'autonomia del partit". Segons Milián, "amb Fraga t'hi podies barallar i s'enfadava molt, però després se n'oblidava. Aznar repetia sempre que podia: qui no està amb mi, està contra mi".

Per l'exdiputat, "la cúpula del PP espanyol, des d'Aznar, va considerar sempre el PP català com una simple moneda de canvi en els seus pactes amb Jordi Pujol. Després que Aznar obtingués la majoria absoluta el 2000, es va entrar en una deriva centralitzadora i després jo vaig abandonar el partit. Hi va haver una intromissió permanent de Génova posant i traient dirigents catalans: Aleix Vidal-Quadras, Alberto Fernández, Daniel Cirera, Alicia Sánchez-Camacho...".

Milián Mestre creu que "el PP pot patir una forta garrotada electoral" i és molt crític amb García Albiol: "Delata un buit cultural que es demostra en la pobresa del seu lèxic. Crec que a vegades diu coses que potser no les vol dir, com quan va declarar que a TV3 s'hi havia de posar gent normal. En aquests moments, amb una situació política tan delicada a Catalunya, un dirigent en la seva posició hauria de tenir cura de les seves paraules i emprar el bisturí i no la destral a l'hora de fer declaracions. Perquè corre el risc que Inés Arrimadas se'l mengi".  
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)



Formatges del país, premiats als World Cheese Awards

PAÍS

La bandera de la dignitat: d’Orà a Brussel·les


Els qui han estat dipositaris d’aquesta bandera republicana durant més de setanta anys en passen el relleu a Puigdemont



Les banderes tenen una càrrega simbòlica tan gran que, per protegir i exhibir els conceptes, idees, valors i actituds que representen, hi ha lleis i protocols que regulen com, quan i on han de mostrar-se. Es controla com es relacionen amb més banderes, hi ha prohibicions de desplegar-les en determinades situacions i contexts; crítiques, sancions i càstigs per a qui les ultratja o en fa un ús que no toca, i polèmiques recurrents al seu voltant.
I més enllà de l’ús solemne i institucional, inclosos els petons per a jurar-los fidelitat, les banderes pertanyen a la gent, a tothom qui se les vol fer seves i les dota de significat.
Hi ha banderes estimades i banderes detestades. N’hi ha que desperten passions i n’hi ha que causen indiferència. D’acomplexades, d’estigmatitzades i de vanitoses. D’agressives i de pacífiques. N’hi ha de feixistes i de revolucionàries.
I hi ha banderes que emocionen
La bandera d’aquesta història és robusta i fa 185 centímetres d’amplada per 171 centímetres d’alçària. Té els pals en vertical i les vores esfilagarsades, alguna taca, senyals d’haver estat penjada i inscripcions que donen pistes a l’hora d’establir-ne la cronologia. És una bandera catalana republicana, confeccionada a Orà (Algèria) durant els primers anys de la postguerra. Al llarg del temps ha anat canviant de mans. Ha estat durant molts anys a l’exili, cuidada com un tresor per diferents  persones que l’han protegida, sentint-se responsables del seu destí i amb la convicció que arribaria un dia, tard o d’hora, que ocuparia el lloc que li pertocava.
Bandera d’Orà. Fotografia: Jordi Carreño.
‘Fou confeccionada per persones treballadores, i per militants de base d’alguns partits com ara ERC i el PSUC, i ha estat custodiada, des d’aleshores, per persones de la mateixa condició social: humils, senzilles, compromeses, que van suportar les inclemències de l’exili a Algèria, al Rosselló i a Xile. Ha estat guardada per mans fermes, mirades clares, horitzons oberts, esperances infinites.’ Ho explica, amb l’emoció als ulls, Andreu Camps i Figuerola, el darrer dipositari, fins avui, d’aquesta bandera. La seva mare, Iris Abril Figuerola, que també va estardurant molt anys exiliada, primer a França i després a Xile, la va rebre el 1979. Durant trenta-vuit anys, la seva família l’ha conservada, plegada dins una tela negra de vellut, a les poblacions de Barcelona, Girona i Vilanova i la Geltrú.
L’emocionant periple d’aquesta bandera i de les persones que n’han tingut cura es va donar a conèixer públicament per primer cop amb motiu de l’homenatge que es va fer a l’Aula Magna de la Universitat de València el febrer del 2014 a l’últim bastió republicà, exiliat el  març del 1939 cap a Orà a bord del vaixell britànic Stanbrook. Aleshores, VilaWeb el va explicar a partir del testimoni del mateix Andreu Camps i Figuerola.
Bandera d’Orà. Fotografia: Jordi Carreño.
L’actual família Camps Figuerola – Penadès, fins fa ben poc era del parer que, pel valor que tenia i la seva trajectòria, la bandera havia d’acabar passant, ben aviat, a mans de les institucions públiques que treballen en la recuperació, arxiu i estudi de la història de Catalunya, per contribuir a divulgar la dignitat i la resistència de la ciutadania catalana a l’exili.
Però els fets tan greus esdevinguts durant els mesos de setembre, octubre i novembre del 2017 han alterat aquesta intenció.
La indignació davant la injustícia i la repressió, la necessitat de fer un gest reivindicatiu i alhora de suport al govern reprimit n’han estat els detonants: ‘El moment que vivim ​reprèn amb força la tradició repressora d’Espanya contra les realitats nacionals que no l’obeeixen. Ara ens toca als catalans. L’estat espanyol actua atacant la voluntat catalana de ser i d’afirmar la nostra identitat, diferència, pluralitat i llibertat, i la voluntat de determinar el nostre avenir, democràticament, modernament, obertament, inclusivament i civilitzadament. La bandera d’Orà adquireix novament tot el seu sentit com a conseqüència del violent i pervers nou atac del règim espanyol a les llibertats i drets de la ciutadania de Catalunya. L’exili al qual s’han vist abocats el president de la Generalitat i una part del govern n’assenyala el camí’.
Per això han decidit de lliurar-la al president Carles Puigdemont, a les conselleres Clara Ponsatí i Meritxell Serret i als consellers Antoni Comín i Lluís Puig, a Brussel·les, el lloc d’exili de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Francesc Macià. ‘Calia fer arribar la bandera als qui són perseguits, encara més quan es tracta del nostre govern legítim, destituït i perseguit de manera arbitrària, abusiva i profundament injusta i malvada. Fem allò que considerem que cal fer: un acte de ciutadania, de maduresa civil, de compromís amb el president, amb el govern i amb tot el país, tot ell’. ​
Andreu explica que el president va rebre l’oferiment de la bandera amb impressió, emoció i respecte, i li va manifestar que estava disposat a rebre aquest tros viu de la història de Catalunya.
Avui, quan fa un mes de l’inici de l’exili del president Puigdemont i els quatre consellers i conselleres que l’acompanyen, acaba de començar un nou capítol en la història d’aquesta bandera desbordant de dignitat, aquest cop de manera solemne i reivindicativa.
I després? ‘La destinació final de la bandera ha de ser l’arxiu nacional de Catalunya quan esdevinguem una república independent i un estat de dret, democràtic i social. Fins aleshores, aquesta bandera ens alerta que som víctimes de la negació, la repressió, la persecució, les falses acusacions, la humiliació i l’escarni, i que ens vol assimilar per mitjà d’actituds pròpies de l’autoritarisme.’
Bandera d’Orà. Fotografia: Jordi Carreño.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]