Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
La Constitució espanyola i totes les renúncies de la transició
Totes les renúncies de la restauració borbònica en el llibre “Els altres comunistes i la transició” (Lleonard Muntaner Editor)
El llibre “Els altres comunistes”, de Miquel López Crespí
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
Tenc a les mans i acab de llegir un llibre que fa molta llum sobre un dels períodes més rellevants en la història democràtica, a l’estat espanyol en general, i a les Illes Balears i Pitiüses, més concretament.
L’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb “Els altres comunistes”, ajuda a copsar certs aspectes que les versions oficials acostumen a amagar o distorsionar de forma interessada. Es mostra molt crític, sobretot, davant del comunisme oficial que encapçala Santiago Carrillo.
L’anomenada “transició”, un dels temes més recurrents a què acostuma a fer referència gairebé tota l’obra literària de l’escriptor pobler Miquel López Crespí, hi és tractada des de perspectives diverses.
Quan l’autor al·ludeix a la memòria política de la transició, tot recordant “no era això, companys, no era això”, para esment explícit i directe a actors que considera els més combatius en la lluita antifranquista dels anys seixanta i setanta. Els que situa a la base de l’anàlisi d’esdeveniments importants de la transició.
Per a l’autor pobler, la transició espanyola cap a la democràcia comença amb la mort (en atemptat) de l’almirall Carrero Blanco. Amb això, al llarg del llibre, analitza el paper de l’eurocomunisme, la socialdemocràcia i l’esquerra revolucionària durant aquells anys marcats per tanta intensitat política a l’estat espanyol.
Des del meu punt de vista personal, adquireixen importància rellevant els capítols dedicats a la consolidació de la divisió sindical, a la inoperància de determinats organismes “unitaris” de l’oposició, a l’abandonament de la lluita per la república i l’autodeterminació, o a la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa.
A l’àmbit de les Illes Balears i Pitiüses, l’autor també analitza certs aspectes que considera essencials en la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic illenc. Fa un esment especial a la preparació dels diversos cops d’estat que conflueixen el 21 de febrer de 1981, amb el tinent coronel Tejero ocupant el Congrés dels Diputats.
Amb poques paraules, es pot afirmar que aquest llibre d’en Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l’autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat a romandre dins la mateixa trinxera de combat, per un món més just i solidari.
Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que fa en Miquel, ja s’ho paga que l’autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l’exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-hi una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.
S’hi abasten els anys del període de la transició democràtica a l’estat espanyol, és a dir, els que transcorren entre dos fets singulars: l’atemptat mortal d’ETA contra l’almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, produït el 20 de desembre de 1973, i el cop d’estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de 1981.
Són vuit anys, d’una gran intensitat i efervescència polítiques, que ajuden a copsar, entre d’altres, certs aspectes que l’autor valora com a significatius: l’any 1976, com a punt àlgid en les lluites populars contra la dictadura franquista; el paper de les Comissions Obreres Anticapitalistes; la consolidació de la divisió sindical; el referèndum i la consolidació de la monarquia borbònica; la Mallorca clandestina; la debilitat del carrillisme illenc (PCE); el Pacte Social de la Moncloa; el Pacte Autonòmic; la criminalització de l’esquerra alternativa; la lluita per una constitució autènticament democràtica; la crisi de l´esquerra alternativa; l’independentisme revolucionari…
L’autor, amb aquest llibre “Els altres comunistes”, parteix d’una sèrie de conviccions i creences fermes que manté tot al llarg de la seva obra literària: la transició política cap a la democràcia a l’estat espanyol comporta renúncies grans i fortes per part d’unes esquerres que es tornen amnèsiques, per conveniència, amb ganes d’arribar a ser reconegudes oficialment. Segons l’autor pobler, arriben a signar un pacte de sang per oblidar l’heroic passat d’una resistència antifranquista perllongada en l’espai i en el temps. Renuncien al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l’Estat. Accepten de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical. Abandonen pràcticament la lluita per l’autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat. Arraconen les gestes increïbles de les guerrilles antifeixistes, actives i dinàmiques. Desactiven el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular. Renuncien a fer servir un referèndum per tal de conèixer la voluntat popular respecte d’un règim monàrquic o republicà. Retiren de les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre pengen la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats. S’obliden per complet dels moltíssims defensors de la República. Deixen intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Consenten que l’exèrcit franquista sigui el garant de la mateixa constitució democràtica. Accepten, en definitiva, la implantació i el desplegament de l’economia de lliure mercat.,,
Tot això significa, segons l’autor, l’enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l’estat espanyol. Significa també l’abandó de la lluita per l’autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
Arriba a la conclusió que els poders fàctics deixen en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d’anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars.
El meu desig, com a ciutadà i com a lector de l’obra “lopezcrespiniana”, és que l’autor pobler no es cansi mai d’escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l’intent de deixondir mentalitats i tarannàs que hom vol veure més intensament compromesos en la tasca d’aixecar una societat més culta, més lliure, més solidària i més sobirana.
Davant la publicació d’aquest llibre de Miquel López Crespí, titulat “Els altres comunistes”, no em puc estar de fer-hi algunes observacions particulars, des de la meva posició de ciutadà llis i ras i de lector assidu de la seva obra.
Durant el període de la transició democràtica, segons conta als seus llibres, l’escriptor pobler porta una mica la guerra pel seu compte, provant d’utilitzar els mitjans que la premsa oficial ofereix a la gent més revolucionària d’aquell temps.
Aleshores es dedica a escriure articles nombrosos on denuncia la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot allò que fa referència al combat per l’autodeterminació i l’autogovern.
Hores d’ara, que aprofiti l’oportunitat de fer-ho, per motius semblants: tant si fixa l’atenció en les diverses polítiques desplegades per l’autoqualificat govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses; com, sobretot, si destria certes febleses i comportaments tan poc engrescadors avui dia per part de l’oposició política al govern actual del Partit Popular.
Que no es cansi d’escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l’intent de deixondir mentalitats i tarannàs que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d’aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.
Amb la lectura d’aquest llibre d’en Miquel López Crespí m’he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo vaig de grapes per Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers són capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro…), sense que jo me’n temi, de res, ni aleshores ni en dècades posteriors.
Transcorreguts uns quants d’anys més, tampoc no tenc l’oportunitat de viure de prop allò que s’anomena la transició democràtica a l’estat espanyol. En romanc una mica informat, a la distància, amb notícies que m’arriben quan treball com a cooperant a l’Àfrica Central o a Amèrica Llatina, entre 1971 i 1981.
No visc de prop la mort d’en Carrero Blanco, ni el cop d’estat d’en Tejero. Per això mateix, per a mi, encara té molt més valor aquest llibre d’en Miquel López Crespí. Perquè em posa al corrent d’allò que ell sí va viure de ben a prop aleshores.
Ve a dir, ben a les clares, que allò que fan, defensen i promouen els altres comunistes no acostuma a figurar als llibres d’història. Que els altres comunistes fan qualque cosa més que allò que se sol dir i publicar durant el període de la transició democràtica a l’estat espanyol. Que les gestes heroiques dels altres comunistes no surten mai publicades a cap dels diaris oficials. Que, així i tot, les forces més progressistes i revolucionàries de l’estat espanyol es troben en els altres comunistes, la gent més valenta i agosarada que mira de satisfer allò que tothom desitja…
Ve a dir, també, que avui dia hi ha altres metes i objectius que, a hores d’ara, no han estat assolits encara ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la societat illenca.
El que ha d’ajudar a fer veure ben a les clares que encara queda molt a fer, per arribar a construir una societat profundament democràtica a l’estat espanyol.
Malahuradament, segons l’autor, la història d’aquestes formacions polítiques i de centenars de revolucionaris que constitueixen “els altres comunistes” no està prou explicada. No hi ha gaire interès, per part d’historiadors novells, a aclarir certes qüestions cabdals en la història més recent.
Massa sovint es basteixen històries tan partidistes, diu l’autor, com aquelles que escampen que en la lluita contra la dictadura tot o quasi tot ho fa només el PCE. Es deixa de parlar, així, dels grans crims comesos contra els revolucionaris… i no s’ajuda a aclarir què passa als autèntics marxistes catalans que no obeeixen ordres de Moscou…
[Continuar]
La mentida barroera, quan no és la inexactitud amagada rere citacions, arriba a encobrir les mentides més grans que hom pugui imaginar. S’amaguen, s’oculten, es tergiversen fets punyents de la història més recent.
Sortosament, reconeix l’autor, no tothom dins la historiografia contemporània treballa per al PCE, i ja fa anys que hi ha gent que ajuda a suplir els intencionats silencis i les mentides d’aquesta colla d’escriptors tan tendenciosos.
Amb “Els altres comunistes”, el llibre que publica l’escriptor pobler Miquel López Crespí, presenta una visió crítica sobre la restauració borbònica, el carrillisme i l´esquerra comunista a l’estat espanyol a les darreres dècades. Fa veure que l’ampli moviment anticapitalista i antifeixista s’estén arreu de l’estat. Que la radicalització popular desborda les tàctiques de contenció de Santiago Carrillo i el PCE, que sap que, en cas de produir-se una dinàmica prerevolucionària, el seu partit no podrà controlar la situació.
Para esment a organitzacions revolucionàries que, a finals dels anys 60 i als inicis dels 70, comencen a perfilar-se amb força. OEC (Organització d´Esquerra Comunista), BOC (Bloc Obrer i Camperol) i POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) a les Illes, porten a mè coll la defensa dels principis del marxisme, de l’anarquisme, de l’anticapitalisme conseqüent.
Mentrestant, el PCE continua amb l’acostumat sermó pactista: “La garantía de una transición sin violencia reside en primer término en un acuerdo con el Partido Comunista” (Munto Obrero, òrgan del PCE, juny 1962).
En el fons la feina del PCE no és, ni molt manco, fer avançar el moviment obrer i popular, consolidar els seus organismes de democràcia directa anant cap a la República Federal o el socialisme (entès com a poder dels treballadors).
Més tost, a la inversa: es tracta de controlar els sectors més combatius del poble, d’escapçar-ne la radicalitat per a després poder-se oferir a la burgesia com a interlocutor respectable.
Els homes i les dones que formen la direcció de l’OICE (més endavant, l’OEC de les Illes) mai no tenen l’ajut de la premsa oficial ni dels altres mitjans d’informació al servei de la maniobra pactada (UCD, PCE, PSOE, AP, CIU, PNB) de reinstauració de la monarquia borbònica i consolidació de l’estat centralista i capitalista.
L’OEC, com el PSAN, el PORE, la LCR, el MC, el POUM, l’OCE(BR), la CNT, el PTE o el PSAN(p), disposen de nombrosos quadres de direcció formats els darrers anys de combat contra la dictadura, per la llibertat i la revolució socialista.
Els de major consciència nacional, com el PSAN, en el combat per la independència dels Països Catalans, són homes i dones sistemàticament silenciats i marginats pels gasetillers a sou del Poder en temps de la restauració borbònica.
Creu l’autor que aleshores naveguen per un obrerisme de forta tendència cristiana (molts militants de l’OEC procedeixen de les JOC) que els porta a preocupar-se tan sols d’estar amb els treballadors.
Troba que cal recordar que els darrers anys de la dictadura, més que consignes abstractes envers els pactes amb la burgesia o amb determinats sectors del feixisme, l’OEC demana “Tot el poder a les assemblees”, és a dir, al poderós moviment de Consells d’obrers, de pagesos, d’estudiants, de veïns als barris, que s’estenen arreu amenaçant la reforma del règim franquista.
En definitiva, “Els altres comunistes”, per a l’autor, són a la base dels grans moviments socials desfermats i desplegats arreu de l’estat espanyol i, també, arreu de les Illes Balears i Pitiüses.
Sense “els altres comunistes”, la societat, Europa, seria una altra… probablement pitjor…
Cecili Buele i Ramis,
