dimecres, 4 de maig del 2016

Simon Mossa, el sard que somiava uns Països Catalans federats amb Sardenya i Còrsega

Món Cultura

Simon Mossa, el sard que somiava uns Països Catalans federats amb Sardenya i Còrsega

Article de Joan Elies Adell, amb motiu del centenari de la mort de Simon Mossa · Avui es presenta al IEC un recull dels principals texts en català d'aquest polièdric arquitecte, referent de l'independentisme



Antoni Simon Mossa, parlant durant l'acte d'inauguració del carrer de l'Alguer a València (any 1962)
Antoni Simon Mossa, parlant durant l'acte d'inauguració del carrer de l'Alguer a València (any 1962).
L’algueresista Pere Català i Roca va definir Antoni Simon Mossa com ‘l’home de més extensa cultura mediterrània’, i no ens ha d’estranyar gens ni mica aquesta definició, perquè parlava i escrivia correctament deu llengües: italià, sard, català, cors, anglès, francès, alemany, castellà, portuguès i basc, i tenia nocions d’algunes altres. Hi ha qui ha parlat d’ell com d’un geni renaixentista contemporani, perquè, a més de ser un reconegut i singular arquitecte, Simon Mossa va ser també guionista i director de cinema, escenògraf, pioner de la ràdio, músic, filòleg, antropòleg, pintor, periodista, escriptor, urbanista, etc.
Simon Mossa, visionari i intel·lectual independentista sardista, algueresista i catalanistaPerò, també i sobretot, Simon Mossa va ser un apassionat i coherent sardista, un intel·lectual convençut que la independència havia de ser un primer i necessari pas per al rescat social, cultural i econòmic de Sardenya, tractada per l’estat italià com una simple colònia: ‘Quan un poble no té el poder d’autogovernar-se ni de decidir el seu futur, hi perd no sols la llibertat col·lectiva i comunitària, sinó també la individual’, afirmava en un dels seus escrits polítics.
Simon Mossa va ser, certament, un pensador visionari i modern, allunyat d’una reivindicació identitària de caire folklorista (va ser un gran defensor d’una aliança ‘federal mediterrània’ entre Còrsega, Sardenya i els Països Catalans) i també va ser un dels protagonistes de la ‘redescoberta’ de la catalanitat de l’Alguer, perquè fou un dels fundadors del Centre d’Estudis Algueresos, com també l’impulsor del primer curset de català a l’Alguer amb l’Escoleta del Bon Pescador (1959), del viatge del Retrobament (1960) i dels Jocs Florals de la llengua catalana a l’exili fets a l’Alguer (1961). Com ha escrit el seu fill, Pere Simon i Altea, ‘amb la complicitat d’altres audaços homes de cultura algueresos, va aconseguir teixir una trama d’amistats amb la intel·lectualitat catalana que permetés als pobles de les dues ribes de la Mediterrània de poder-se trobar físicament i espiritualment’.
Presentació del llibre que recull els seus textos, en catalàAquest vespre, a les 19.00, a l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona es presenta el llibre ‘El pont retrobat‘, que recull una selecció dels seus escrits, alguns d’inèdits, en llengua catalana, curat pel seu fill. Hi intervindran, a més del curador, Francesc Ballone, membre corresponent per l’Alguer de la Secció Filològica de l’IEC, Marcel A. Farinelli, historiador i autor del llibre ‘Història de l’Alguer‘, i Simone Censi, arquitecte, amb la moderació de Manuel Llanas. Ha estat organitzat per l’Associació Cultural Pro no Ismentigare, l’Associació de Sards a Catalunya, l’Ofici de l’Alguer de la Delegació del Govern a Itàlia i la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC).
Una bona oportunitat, ara que es compleixen els cent anys del seu naixement, per a descobrir un personatge clau en la nostra recent història cultural i per aprofundir la peculiar relació entre Sardenya i els Països Catalans, possible avui gràcies al treball incansable i apassionat d’activistes com ara Antoni Simon Mossa en les dècades precedents.

Joan Elies Adell, coordinador de l’oficina de l’Alguer de la delegació del govern a Itàlia
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Indignació a la xarxa pels insults d’un periodista de Radio Marca a Guardiola

Cultura

Indignació a la xarxa pels insults d’un periodista de Radio Marca a Guardiola

Álvaro Ojeda ha esborrat els piulets i les referències a l'emissora que tenia al seu perfil de Twitter


Captura de pantalla 2016-05-04 a les 9.11.15
Un periodista del diari Ok Diario i de Radio Marca va indignar molta gent ahir a la xarxa quan va publicar missatges de Twitter insultant Pep Guardiola. Va ser després de l’eliminació del Bayern de Munic a la semifinal de la Lliga de Campions contra l’Atlètic de Madrid. Es diu Álvaro Ojeda, i ja havia aparegut en uns quants vídeos polèmics i provocadors. Al seu perfil de Twitter es presentava com a periodista de Radio Marca, però ara, després de la publicació dels piulets insultant Guardiola, n’ha fet desaparèixer aquesta referència. A més, ha esborrat els piulets. Tanmateix, com acostuma a passar en aquests casos, molts usuaris els han recuperats.

Ojeda no es presentava com a periodista de Radio Marca, sinó que a la foto del perfil es veia ell mateix estirant el dit índex i el polze de la mà, el gest que comparteixen els qui fan campanya per a evitar el tancament d’aquesta emissora. En la modificació del perfil també ha suprimit aquesta imatge. Molts usuaris de Twitter han posat de manifest el canvi de perfil:



Mostra la imatge al Twitter Mostra la imatge al Twitter Mostra la imatge al Twitter
A @alvaroojeda80 además de borrarle el tweet, alguien también le ha borrado que e


periodista de Radio Marca. 😂
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.) 

Un país per viure lliures; viure lliures per un país

País
OPINIÓ

Un país per viure lliures; viure lliures per un país

Article conjunt d'Antonio Baños, Quim Torra, Liz Castro, Agustí Alcoberro i divuit candidats més al secretariat de l'ANC


Les estelades i els punters han omplert totalment la Via Lliure de la Meridiana.
A 15 mesos de la proclamació de la independència de Catalunya ens cal, com diria Joan Vinyoli, “bastir una cabana d’esperances”. I, certament, la revolució dels somriures s’ha basat en l’esperança d’un país nou, millor, més just, solidari i pròsper. Un país de futur, que ja anem fent.
Per això, la Catalunya d’avui xoca amb la indigna realitat d’un estat espanyol que ens tracta amb hostilitat i incomprensió i ens impedeix d’avançar pel camí de la justícia i la solidaritat. I diem prou, no volem aguantar ni un dia més aquesta indignitat.
Avui som un país que viu horroritzat el drama dels refugiats a Europa, pensant que l’any 1939 érem nosaltres aquells exiliats, i a qui un estat prohibeix d’exercir tota la solidaritat. I diem prou, Catalunya és un país d’acollida.
Avui som un país que veu com, cada divendres, el TC amputa la seva sobirania, quan ja s’ha declarat sobirà. La impugnació de les lleis contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional són d’extrema gravetat. I diem prou. Els catalans volem poder garantir els drets de les persones i el respecte a les lleis que han nascut al carrer.
Avui som un país que diu prou. De cap manera acceptem anar contra el nostre poble. Som sobirans.
En els propers mesos decisius, cal recuperar l’esperança i el compromís, combinant-los amb la tensió positiva, l’ambició, l’exigència, la responsabilitat i la fidelitat a les institucions de la terra. Mirar endavant i avançar amb la màxima confiança.
I només el tindrem, si ciutadania i entitats de la societat civil viuen lliures pel país, s’abracen a l’esperit “alegre i combatiu” amb què han canviat radicalment l’escenari polític dels últims anys. Un esperit que ara exigeix la màxima perseverança i exigència. No es tracta de discutir sobre el dret a decidir, sinó d’imposar-se el deure de decidir.
Però l’esperança necessita gestos, no és tan sols un estat d’ànim, s’esvaeix si no comporta acció. Després d’anys de posar sobre la taula els arguments per a la independència (justícia social; prosperitat i benestar; solidaritat; radicalitat democràtica; trencament amb l’establishment) toca continuar avançant ara en el tram més decisiu, defensant els més perjudicats per la crisi i concretant l’exercici de la sobirania. Sí, som una nació, i exercim com a nació lliure. Per això seguem cadenes. I tornarem a demostrar que és el poble qui arrossega i  estira la corda, junts, incansables, fins al final. El procés cap a la independència no el pot aturar ningú, perquè és del poble. Per això, a la recta final no abaixarem els braços perquè ens ho juguem tot. I redoblarem els esforços. Perquè la pregunta que ens fem és: fins quan podem continuar sense ser independents? Fins quan no ens deixaran ser solidaris? Fins quan ens anul·laran les lleis?
Volem un país per a viure lliures i vivim lliures per a guanyar aquest país. Serem la força de molts. La veu de tots. Ens guien tan sols tres objectius.
RESPONSABILITAT: Treballar per eixamplar la majoria social per la independència i compartir la idea d’un país millor amb tothom.
CONFIANÇA: Preparar-nos per a afrontar amb èxit als reptes de la transició.
FUTUR: Recuperar el protagonisme de la Societat Civil com a punta de llança de l’independentisme cívic.
Res ni ningú no ens distraurà d’aquests objectius. Tots nosaltres, dins els nostres diversos i plurals àmbits, treballem incansablement per a aconseguir la llibertat de Catalunya. Igual que milers de voluntaris, que fan del seu dia a dia un compromís de llibertat. Per això, encetem les darreres passes del camí cap a la independència amb la il·lusió, el convenciment i l’orgull de saber que som molts, perquè només si hi som tots podem guanyar.
Ens hem anat trobant pel camí, hem anat teixint complicitats i enllaçant esperances, en què hi cap tothom, en què ningú restarà fora. Serem la suma de molts petits grans de sorra, perquè tots  som la força d’un país que ja comença a bategar en llibertat. Només tenim la força del poble expressada pacíficament i democràticament. Amb ella hem creuat el país i ens hem convocat a manifestacions històriques. Estem preparats per fer realitat el plebiscit del 27S.
Bastim junts la cabana d’esperances i a guanyar la República Catalana.
Agustí Alcoberro. Historiador, Universitat de Barcelona. Membre del SN de l’ANC
Josep Antolí. Psicòleg d’organitzacions. Coordinador de la Sectorial d’Administració Pública.
Antonio Baños (Barcelona) Periodista i escriptor.
Francesc Bellavista (Mataró, Maresme). Antic membre del SN de l’ANC, de la Comissió Internacional. Jurista i traductor
Jordi Calvís (Les Borges Blanques, les Garrigues). Dissenyador gràfic.
Alícia Casals (Sant Just Desvern) excoordinadora de la AT Sant Just Desvern. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Assumpció Castellví (Tarragona-Vandellòs) Psocopedagoga i professora. Assesora d’Igualtat en Associacions de dones del territori. Tresorera de l’AT de Vandellòs i l’Hospotalet de l’Infant.
Liz Castro (EUA, Gràcia) Escriptora i editora. Membre de la Sectorial de Traductors, del Secretariat Nacional i Coordinadora de la Commissió d’Incidència Internacional
Pep Cruanyes (Barcelona) Advocat. Portaveu de la Comissió de la Dignitat.
Jordi Cuyàs (Alt Penedès). Tècnic municipal expert en desenvolupament local. Activista social. Tinent d’Alcalde a Vilafranca 1991/2003. Membre de la Plataforma per una Vegueria Pròpia.
Xavier FahndrichGilbert Frigola (Montbrió del Camp, Camp de Tarragona). Membre del SN de l’ANC, Coordinador de la Comissió d’Accions al Territori.
Pere Grau (Tarragona) Advocat. Membre del SN de l’ANC, Comissió Jurídica i comissió d’Accions Sectorials
Ariadna Isern (Barcelona) Activista veïnal. Ex-coordinadora de l’AT de Les Corts i ex-secretària del Barcelonès.
Anna Pérez i Mir (Guissona, La Segarra). Editora. Membre del SN de l’ANC, coordinadora de la Comissió d’Accions Sectorials. Membre de la Sectorial d’Immigració.
Clara Ponsatí (Barcelona) Catedràtica d’Economia de la Universitat de St Andrews (Escòcia) i de la Barcelona GSE.
David Ros (Sabadell, Sant Cugat). Coordinador de la Sectorial d’Economia de l’ANC (Economistes per la Independència).
Beni Saball (La Noguera) Membre del SN de l’ANC, coordinadora d’Actes Territorials de REINICIA, Secretària Junta de Sobirania i Justícia.
Josep Sabaté (Terres de l’Ebre) Membre del SN de l’ANC, coordinador de la Comissió de Mobilitzacions. Membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.
Pau Solà (Barcelona) Responsable tècnic de l’àmbit de planificació i programació d’estudis de l’Àrea de Docència de  la UPF.
Eulalia Subirà i de Galdàcano (Bellaterra, Vallès Occidental) Ex coordinadora de l’AT de Bellaterra. Professora d’Antropologia Biològica a la Universitat Autònoma de Barcelona
Quim Torra (Blanes, La  Selva). Editor. Director del Born Centre Cultural (2012-juliol 2015) Vicepresident d’Òmnium i president del juliol a desembre 2015.

La resposta al TC serà una nova llei urgent contra la pobresa energètica

País

La resposta al TC serà una nova llei urgent contra la pobresa energètica

'No és un conflicte entre institucions, sinó que afecta gent vulnerable', diu el president de la Generalitat



El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a la conferència de premsa posterior a la cimera sobre la llei d'emergència social.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a la conferència de premsa posterior a la cimera sobre la llei d'emergència social.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha comparegut davant els mitjans després de la reunió que s’ha fet avui per defensar la llei contra la pobresa energètica. Puigdemont ha dit que el parlament aprovaria una nova llei que regularia els drets que el govern espanyol ‘ha volgut limitar presentant un recurs al TC’. Ha afegit que no era pas un conflicte entre dues administracions, sinó un conflicte que afectava molta gent en situació vulnerable. A partir de demà, el Departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, el grup que va promoure la ILP prèvia a la llei i el Consell de l’Advocacia Catalana començaran a elaborar la nova norma, que es tramitarà per lectura única, la manera més ràpida d’aprovar una llei al parlament.
Per Puigdemont, la reunió –que ha durat unes dues hores– ha estat ‘llarga, intensa, molt enriquidora i molt útil’. N’han sortit dos acords. En primer lloc, es farà una reunió entre el govern, les entitats socials i els assessors legals per començar a elaborar una nova llei que ràpidament pugui ser aprovada pel parlament. Aquesta llei ha d’esquivar el recurs del govern espanyol, però també ha de fusionar tots els instruments relatius a la lluita per l’habitatge i contra la pobresa energètica, tant si han estat impugnats com si no. L’objectiu és aquest, segons el president: ‘Dotar els qui ho ha d’aplicar de les eines per a continuar donant una resposta de país amb arguments jurídicament sòlids.’
Puigdemont ha remarcat que això es faria molt ràpidament, perquè a la reunió els batlles i entitats han demostrat la por d’una onada de desnonaments arran del recurs del govern espanyol, un fenomen que s’havia pogut contenir aquests darrers temps.
Paral·lelament, demà es fusionaran en un sol òrgan la taula de desnonaments i la taula de pobresa energètica sorgides del ple de la pobresa.
Després de donar les gràcies a tots els participants, especialment als qui ‘ho tenien més difícil’, ha celebrat que tothom hagués entès que, malgrat les discrepàncies polítiques, avui era un dia important per a enviar un missatge: ‘Això és un assumpte que ens preocupa a tots; no és un conflicte estrictament entre dues administracions, de naturalesa jurídica, entre dues ideologies o partits, sinó un conflicte que deixa entremig moltíssima gent vulnerable.’
També ha valorat especialment l’aportació dels batlles, que han fet un ‘retrat molt més enfocat de la realitat’, perquè són els que ‘donen la cara cada dia i aguanten els efectes devastadors de la crisi’. I ha remarcat, a més, la ‘diversitat ideològica i territorial’ present a la cimera.
La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha demanat que la taula de coordinació que fusiona la de pobresa energètica i la de desnonaments fixi aviat una data per a concretar un conveni i convocar les entitats subministradores. Colau vol garantir que no hi haurà talls de subministrament als col·lectius més vulnerables. ‘No hi ha motiu per a no fer-ho, hi ha urgència per a fer-ho’, ha dit. Per això creu que el missatge que ha de donar la taula de demà ha de ser que per al món local no ha canviat res, malgrat el recurs al TC contra la llei d’emergència social, i que es desplegaran les eines que hi hagi a l’abast. ‘Per nosaltres aquesta llei [24/2015] és com si continués plenament vigent, perquè la necessitat és plenament vigent i perquè esperem que la legalitat es restauri amb normalitat aviat.’

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Madurar l’enfrontament. per Vicent Partal

Opinió

Madurar l’enfrontament

«Ara la defensa de la nova llei originarà una mobilització social que ultrapassarà molt àmpliament les files estrictes de l'independentisme»



cimera puigdemont alcaldes
La Generalitat, els promotors de la ILP i tot de batllies, institucions i associacions del Principat van anunciar ahir que el Parlament de Catalunya faria una llei urgent per a deixar sense efectes pràctics les sentències del Tribunal Constitucional espanyol que afecten la llei 24/2015.
Evidentment, aquesta decisió implica un enfrontament directe amb el Tribunal Constitucional. Per a poder valorar amb detall què passarà a partir d’ara i quina importància tindrà això, caldrà saber quina resposta hi dóna la tercera cambra legislativa espanyola, però de respostes possibles només n’hi ha dues. L’una, amenaçar el parlament adduint que no pot legislar contra una decisió seua ni menystenint-la. L’altra, deixar fer i esperar que la cambra catalana haja enllestit la nova llei per a anul·lar-la també.
Tant en l’un cas com en l’altre, el Tribunal Constitucional –i l’estat–, perden.
Si proven d’evitar-ne fins i tot la redacció, per exemple si comproven que la nova llei incorpora articles literals ara prohibits, l’enfrontament institucional serà total i absolut. Fins al punt que es podrien arribar a demanar inhabilitacions de parlamentaris o de la presidenta. Si són intel·ligents, evitaran aquesta confrontació perquè pot menar a la independència ‘de facto’. Però a hores d’ara qui sap què els passa pel cap.
En el cas que deixen redactar la llei tranquil·lament i, quan siga aprovada, la tomben, també tindran un problema realment important. Perquè ara la defensa de la nova llei originarà una mobilització social que ultrapassarà molt àmpliament les files estrictes de l’independentisme. I que evidenciarà amb cruesa el debat de fons: el Parlament de Catalunya té el dret de legislar o no? Els catalans tenen el dret de decidir o no?
En definitiva, aquesta reacció pactada ahir és una manera de madurar l’enfrontament. Més enllà del gravíssim fet concret de què s’ocupa la llei, i que reclama solucions immediates, aquesta reacció fa evident el gran problema de fons que la societat catalana té i viu des del 2010: la impossibilitat de subsistir dins la cotilla institucional que és l’actual estat espanyol.
Espanya ha comès l’error més gran que es puga imaginar deixant el tren de la política en el pendent ferroviari del Constitucional –recordeu la tesi? Ara cal intel·ligència, astúcia i audàcia per a guanyar la partida. Tic-tac, tic-tac…


[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

dilluns, 2 de maig del 2016

Una oportunitat per a Puigdemont i Colau, per Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal
Opinió

Una oportunitat per a Puigdemont i Colau

«Poden demostrar amb fets que l'entesa és possible i que, junts, poden marcar horitzons ambiciosos que la immensa majoria de la societat entenga i accepte»



Colau Puigdemont
La cimera que es farà demà per a defensar les lleis catalanes sobre la pobresa energètica i d’habitatge serà un esdeveniment important. Amb la presència del president Puigdemont i de batllesses com Ada Colau, Núria Parlon i Dolors Sabater es farà visible la unanimitat de la societat catalana sobre aquest afer. No s’entén ni es pot entendre que el govern espanyol ataque les persones més desfavorides amb l’excusa que, si els donés suport, discriminaria la resta de ciutadans de l’estat. Si fos així, la solució seria ben senzilla: el govern espanyol hauria d’adoptar mesures semblants per a la resta de l’estat. L’actitud contrària, però, que ha pres el govern de Rajoy enviant aquestes lleis al Tribunal Constitucional, és incomprensible i molt irritant.
La cimera, com ha de ser, passa per damunt de les tendències politiques. Certament, però, evidencia els límits de l’autonomia que l’estat espanyol va laminant amb agressivitat i amb constància i exemplifica la distorsió del sistema democràtic que resulta de la transformació il·lícita del Tribunal Constitucional en un instrument polític. Per tant, tot i que la cimera va més enllà de les posicions polítiques de cadascú, no se’n pot negligir ni l’origen, en què hi ha la base del moviment sobiranista, des de la sentència contra l’estatut, ni la raó de ser. Per aquest motiu, la cimera de demà serà important també per al procés d’independència mateix. És clar que no canviarà les posicions ideològiques dels qui en són contraris. Tampoc no aspira a fer-ho. Però sí que palesarà com n’arriba a ser de difícil, avui, de fer costat a aquest estat espanyol que tenim encara, al seu govern i a les seues maneres de fer.
El president Puigdemont i la batllessa Colau, particularment, tindran una ocasió d’or per a demostrar la possibilitat d’una entesa que és imprescindible per a atacar aquest problema concret –i anar més enllà i tot.– Les relacions de Colau amb CDC a l’ajuntament no són bones i les de Puigdemont amb CSQP al parlament tampoc. Tanmateix, entre tots dos hi ha una proximitat que no tinc cap dubte que podria ajudar a desencallar moltes coses.
Fer visible aquesta complicitat parlant de grans conceptes i de grans objectius serà molt difícil, d’entrada, per no dir impossible, però aquesta cimera serà una gran oportunitat per a demostrar amb fets que l’entesa és possible i que, tots dos junts, poden marcar horitzons ambiciosos que la immensa majoria de la societat entenga i accepte i sé, per tot allò que m’arriba, que tant l’un com l’altra en són ben conscients.



[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]




(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Segona tanda al juny… o tercera al desembre, per Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal

Opinió

Segona tanda al juny… o tercera al desembre

«Així són les coses a Madrid i així continuaran essent si els electors no forcen un canvi, és a dir, si no donen a algun partit una quasi-majoria absoluta»



H_3054570.jpg
El temps per a arribar a un acord que fes possible un govern a Espanya es va exhaurir ahir a les quatre de la vesprada, de manera que, oficialment, ja hi ha eleccions a la vista, el dia 26 de juny. Els partits polítics espanyols han estat incapaços de posar-se d’acord. Ni en un moment com l’actual, tan difícil per a ells, no hi ha hagut manera que trobassen un denominador comú. No puc dir que em sorprenga, però no deixa de ser espectacular. Ja ho denunciava ahir el New York Times, que va arribar a parlar de ‘circ’ per a referir-se a la situació espanyola.
Ens espera, doncs, allò que, de fet, és la segona tanda de les eleccions. Ara com ara, per les enquestes, només sabem que no canviaran pas gaires coses. És evident que hi haurà un ball d’escons, però, molt possiblement, dins els mateixos blocs que ja s’havien dibuixat. El PP, segurament, recuperarà bona part dels diputats que va cedir a Ciutadans i ja veurem què passa, a la batalla de l’esquerra entre PSOE i Podem –i com queda Podem, car aquesta vegada sembla que les anomenades ‘confluències’ exigiran amb més fermesa el grup parlamentari i potser no concorreran als comicis sota el mateix paraigua.
Segons algunes anàlisis, després de la segona tanda hi haurà govern per a les pressions exteriors, d’Europa o de l’Íbex, que els partits no podran resistir. Sobre això, deixeu-me ser una mica escèptic. Europa bé va permetre que Bèlgica, on tenen la seu la majoria de les institucions, romangués sense govern 735 dies. O siga que, de tres anys, Bèlgica en va estar dos sense govern. Ja ho veurem, si arriba la pressió o no, però jo no hi posaria la mà al foc, especialment, perquè la política espanyola té una cosa única a Europa que no és fàcil de trencar: l’exclusió mútua de partits. El PSOE exclou de l’acord el PP, si no mana ell, i Podem. Podem exclou de l’acord amb el PP, que és normal, però també Ciutadans. I el PP exclou de l’acord el PSOE, si no mana ell, i, evidentment, Podem. A tot això s’hi afegeix el rebuig generalitzat –ni tan sols volen negociar-ho– envers l’independentisme català.
Aquesta actitud és molt poc europea i diria que molt poc civilitzada i tot, si s’entén no pas com un insult sinó com una descripció. La visió que els partits espanyols tenen de la política s’ha vist clarament al procés electoral que va acabar ahir: és encara ‘guerracivilista’, i la moderació i la voluntat d’arribar a acords han perdut tota la vàlua. O no tenen pas més estratègia que practicar l’enfrontament i l’exclusió. Van fer escarafalls quan David Fernàndez va abraçar Mas –Pablo Iglesias va arribar a fer-ne un eslògan, d’això. Els desconcerta que ERC accepte de governar amb CDC i ni tan sols acaben d’entendre el tripartit o el pacte del Botànic, en què diverses forces d’esquerra amb finalitats diferents van agrupar-se per a fer un tram del viatge.
Així són les coses a Madrid i així continuaran essent si els electors no forcen un canvi, és a dir, si no donen a algun partit una quasi-majoria absoluta. Si l’estat espanyol és l’únic d’Europa en què no ha governat mai cap coalició no és perquè sí. De manera que aneu a saber si la segona tanda servirà de res o si anirem cap a la tercera, que ja seria al mes de desembre. No rigueu, no…


[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]