Divendres
02.01.2015
06:00
Autor/s: Pere Cardús i Cardellach
Carod-Rovira: 'El temps corre en contra nostre'
Entrevista a l'ex-president d'ERC i ex-vice-president de la Generalitat
Vilaweb—El 2014 s'ha acabat i no hem fet el referèndum definitiu. Es va fer el 9-N amb una participació notable. N'esteu satisfet, després d'haver marcat aquest any fa temps en un llibre?
—Francament, sí. Jo vaig dir que el 2014 podia ser l'any de la democràcia i no pas l'any de la sobirania. Havia de ser l'any de decidir. Malgrat que l'expressió formal de la decisió des del punt de vista democràtic és encara molt difícil de qualificar --no sabem que vam fer exactament el 9-N--, és cert que s'ha produït un procés de presa de consciència nacional que ha adquirit una extensió social realment molt important. Com mai a la nostra història. La valoració del 2014 és francament positiva.
—Hem avançat, però no hem rematat la feina.
—També veig que determinades formes de l'expressió de la voluntat catalana han de ser deixades de banda. Allò que s'ha anomenat les 'performances' patriòtiques... Ara cal adquirir una formulació que internacionalment s'entengui millor. I això que volem fer tan sols s'entén votant. Urnes com cal i votació com cal. S'han fet passes per precisar el llenguatge d'allò que volem. Però encara hem d'avançar en aquest sentit. El llenguatge hegemònic encara reflecteix una mica les ambigüitats de la direcció del procés.
—Què voleu dir?
—No es parla d'autodeterminació, que és com es coneix internacionalment, sinó de dret de decidir. No es parla de referèndum, sinó de consulta. Cada vegada es parla menys d'estat propi i es parla més d'independència. Encara arrosseguem alguns dels tics de la indecisió habitual del catalanisme hegemònic de moltes dècades. Amb tot, la valoració del 2014 ha de ser molt positiva.
—Després d'aquests avenços, ara ens trobem encallats amb la qüestió de la fórmula electoral. Creieu que trobaran el desllorigador?
—Mentre la direcció política del procés ha estat en mans de la gent anònima i dels moviments socials, hi ha hagut il·lusió i alegria, voluntat i convicció. En el moment en què la direcció política del procés es trasllada als partits i a les institucions --perquè ja tocava!-- és quan tot això comença a trontollar. Trontolla perquè apareixen els legítims moviments tàctics electoralistes dels partits.
—I hi ha desconfiança entre partits.
—Hi ha un distanciament evident entre lideratges. El problema de tot plegat és que, si fins ara hi havia una mobilització positiva activada permanentment i amb il·lusió, era perquè hi havia uns objectius clars i identificables en un horitzó immediat. Sabíem quin seria el pròxim pas que calia fer. Sabíem que havíem d'omplir la V l'11 de setembre... sabíem que el 9 de novembre havíem d'anar a votar... Ara no sabem quin serà el proper pas. I aquest desconeixement pot començar a presentar símptomes de fatiga civil i de refredament. La gent pot començar a dir allò de 'tots els polítics i els partits són iguals' --afirmació absolutament injusta-- i això pot abonar tota mena de demagògies populistes de dretes i d'esquerres, com ja hem començat a veure en les enquestes.
—Es fa difícil de veure'n la sortida.
—Cal preguntar-se: tots els partits que van acordar la data i la pregunta de la consulta estan d'acord que el proper pas sigui fer unes eleccions? Quina és la fórmula amb què els partits concorren a les eleccions? I finalment, a més de les eleccions, hi ha d'haver un referèndum perquè la gent voti exclusivament sí o no a la independència? Davant d'aquestes tres qüestions no hi ha unanimitat. I això és el que crea aquesta situació de desconcert civil. Et trobes molta gent cada dia que diu 'tan bé que anàvem. I ara què farem?' És un error pensar que aquesta situació es pot anar estirant fins a final de legislatura. Però també és cert que mentre no es decideixen a indicar-nos quins són els propers passos, tenim un aliat que mai no ens falla: l'espanyolisme. És a dir, sense l'espanyolisme no hauríem arribat tan lluny com hem arribat. Sort en tenim que en el moment d'indecisió actual per part catalana és suplert per les actituds de l'espanyolisme polític, jurídic, administratiu, periodístic... amb les querelles, el discurs del rei d'Espanya, les mesures fiscals que tornen a perjudicar Catalunya... etc. Sort que aquests no fallen.
—Quina fórmula electoral trobeu més bona? Què us va semblar la proposta del president Mas?
—L'opció d'una llista única no l'he vista mai clara. Jo defenso aquesta opció per anar a Madrid. Estem en un punt del procés en què creure's que amb una llista única resoldrem la situació és un error. No tan sols perquè les enquestes indiquin un resultat pitjor, sinó perquè molta gent coneguda reconeix que la presència d'uns o altres a la llista pot dissuadir sectors de votants. Recordo unes declaracions de Xavier Sala i Martín que deia: 'Segons qui vagi en aquesta llista jo no la votaré. Imagineu si hi vaig jo, hi haurà gent que no la votarà perquè discreparan dels meus plantejaments liberals.'
—Us agradaria aquesta fórmula per a anar a Madrid...
—És una proposta que defenso aferrissadament per a anar a Madrid. Si les coses van com van, la pròxima legislatura espanyola ha de ser l'última amb presència catalana. Per tant, a Madrid no hi hem d'anar com a dretes o esquerres, ni per decidir quin govern s'ha de fer. A Madrid hi hem d'anar només com a catalans. Ens serveix l'exemple, en el seu moment, de Solidaritat Catalana fa més de cent anys.
—Quins inconvenients hi trobeu, a la proposta de Mas?
—No entenc la idea d'una llista tècnico-cívico-representativa... Em costa de veure-ho. Perquè finalment, del parlament que surti de les eleccions n'haurà de sortir un govern. I aquest govern haurà de governar. Haurà de decidir coses sobre l'educació, la sanitat, l'urbanisme, el medi, la dependència... que representen la quotidianitat de qualsevol govern del món. Sí que veig que cadascú, des de la pròpia identitat ideològica, vagi a les eleccions amb un punt al principi del programa amb el compromís per la independència. També em sembla bé que les candidatures portin un nom en comú amb les altres llistes. Per exemple, ERC sí+sí o Convergència per la independència... En canvi, sí que coincidiria que al final hi ha d'haver un referèndum.
—Cal fer eleccions i referèndum?
—Penso que amb unes eleccions no n'hi ha prou. Si hem de pecar d'excés d'alguna cosa, que sigui de democràcia. Que mai ningú no ens pugui dir que vam votar la constitució d'un parlament i no sobre la independència... La pregunta explícita l'hem de contestar algun dia. Per acontentar l'opinió pública internacional i per reforçar la nostra posició, crec que ens anirà molt millor amb unes eleccions amb elements de complicitat entre les llistes independentistes i un referèndum. Hi insisteixo: la llista unitària --que aquí en diria llista nacional-- és una bona opció per anar al parlament d'un estat que no volem que sigui el nostre. En aquest cas, a mi m'agradaria que en algun lloc d'aquesta llista hi hagués algun ciutadà del País Valencià, algun ciutadà de les Illes Balears i algun ciutadà de la Franja. Perquè quedés clar que en l'horitzó que democràticament aspirem a tenir sigui un horitzó nacional de Països Catalans.
—Dieu que és impossible d'esgotar la legislatura. Què ha de fer la societat civil si passen els dies i les setmanes i no es convoquen les eleccions per manca d'acord entre els partits?
—Si dic que veig impossible d'estirar la legislatura és perquè penso que el temps corre en contra nostre. Constato símptomes de fatiga civil i de refredament. La gent està desconcertada. No veig impossible d'acabar la legislatura perquè pugui caure el govern. Ho veig impossible perquè no ens interessa gens. La situació actual no es pot allargar. Tothom sap que Artur Mas i Oriol Junqueras hauran d'arribar a algun acord. Sigui de més abast o de menys.
—S'han d'afanyar...
—Si us plau, que no retardin l'anunci d'aquest acord. Com més aviat el diguin, millor. Com més aviat precisin en el calendari del procés quins seran els passos següents, millor. Tots hi guanyarem. Correm el perill de la desmobilització. No ens convé d'allargar una situació que causa desconcert i refredament. Que no passin gaires dies després de Reis abans no surti el president Mas a dir que ha parlat amb tothom i que convoca les eleccions tal dia i que portarà al primer punt del programa el compromís per la independència...
—I si això no passa, què ha de fer la societat civil?
—Allò que ha fet fins ara. Ho ha fet magníficament bé. Ser l'element catalitzador de la voluntat, la il·lusió i la sobirania del poble de Catalunya. Continuar empenyent els partits polítics cap a aquest objectiu que tanta gent desitgem. La societat civil ha de fer qualsevol cosa menys desmobilitzar-se. És que la situació actual és desmobilitzadora. Els partits se n'haurien d'adonar. Fa l'efecte que potser no n'acaben de ser prou conscients.
—Junqueras pot fer realitat el projecte de l'esquerra nacional que vàreu idear. Va pel bon camí?
—D'ençà que vaig deixar Esquerra, procuro no parlar-ne gaire ni fer valoracions públiques. És cert que les enquestes indiquen que la ciutadania valora positivament la tasca d'ERC i del seu lideratge actual. Sí que penso que Esquerra ha de mirar de continuar fent allò que ja es va veure a les europees i que caldria veure més clarament a les municipals, que és recuperar una mica el perfil de l'ERC originària dels anys trenta. És aquella Esquerra que no era un partit tancat i que tot consistia a entrar-hi i afiliar-t'hi, sinó que era un pol d'atracció que aglutinava un conglomerat divers --com una federació d'entitats, col·lectius, individus i d'aspiracions. Mirar d'arribar a donar una imatge fidel de l'esquerra d'aquest país, que és plural i de tradicions diferents. De totes les formacions polítiques, la més ben situada per a articular una esquerra nacional és sense cap mena de dubte Esquerra Republicana.
