divendres, 31 d’agost del 2018
Òmnium de l’Alguer avala la llei de política lingüística de Sardenya
24.07.2018 01:50
Òmnium Cultural de l’Alguer ha fet
públic un comunicat en què dóna suport a la llei de política
lingüística aprovada pel parlament sard el 3 de juliol passat ‘pel viu
interès del legislador per la llengua i cultura sarda, pel català de
l’Alguer, i també per les altres llengües minoritàries de Sardenya’. La
nova llei, destaquen, afegeix importants novetats en mèrit de l’ús, la
salvaguarda i la promoció del català de l’Alguer dins de les
institucions públiques i de les escoles.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
Irene Coghene: ‘El català a l’Alguer és una llengua viva, però li mancava l’escolarització’
20.07.2018 22:00
Vilaweb
Els pares podran escolaritzar els
fills en català a les escoles de primer grau de l’Alguer, és a dir,
fins a tretze anys. A més, els algueresos també podran dirigir–se en
català a les administracions i hi haurà un terç de la programació del
servei públic de ràdio i televisió en les llengües pròpies de l’illa:
català, sard, sassarès, gal·lurès (cors) i tabarquí (lígur). El català
de l’Alguer, per tant, guanya protecció legal gràcies a la nova llei de
disciplina de la política lingüística, aprovada fa dues setmanes al
Consell Regional de Sardenya per a regular les llengües. Irene Coghene
ha estat sempre al peu del canó: és coordinadora territorial de la
Plataforma per la Llengua i presidenta de la Consulta Cívica per les
Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer. El seu afany ha estat
important en la gestació de la llei que vol garantir el futur del
català.
—Sardenya és l’illa de les cinc llengües i entre aquestes hi ha el català de l’Alguer. Quina és la seva situació a la ciutat?
—L’alguerès és una llengua viva, encara més considerant que no hi havia possibilitats per a escolaritzar-se en català i que les opcions per a estudiar–lo no són obligatòries. És present al carrer i encara més a la família. Si vols, pots viure força parlant en català a l’Alguer. Tot i això, la gent gran el parla demés en comparació als joves.
—Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics de l’Alguer’ de la Generalitat de Catalunya del 2015, vora un 20% dels enquestats parla en català amb els avis, però poc més d’un 5% amb els fills.
—És cert que hi ha una substitució lingüística per l’italià. Hi ha tanta gent que viu únicament en italià, sense saber l’alguerès. Els anys seixanta no es parlava encara de substitució, ja podives parlar sol italià però, de vera substitució, se’n parla a final dels setanta i a començament dels vuitanta. Aqueixa tendència pot canviar amb mesures com la d’incloure l’alguerès al currículum escolar.
—La mateixa enquesta afegeix que només un 3% sap escriure en català, en contra del 30% que el sap parlar.
—Sí, és un dels problemes actuals. Encara que sigui una llengua emprada oralment, els qui l’entenen i la parlen, no la saben escriure, amb excepció de poques persones.
—La nova llei, que permet que l’escolarització en català sigui possible, és una bona opció per a canviar-ho.
—Sí, és així. Els pares pogueran triar que els propis minyons estudiguin en català a l’hora de la inscripció, fins a tretze anys, no solament la matèria de català, sinó com a llengua vehicular en assignatures generals, com per exemple, història. Ara tenim de veure com s’aplicarà, perquè no tots els mestres i professors són preparats.
—Per tant, l’escolarització en català no serà possible, encara, aquest curs vinent?
—No, caldrà temps per a fer efectiva la llei, perquè els professors se puguin formar. Si no, una idea sigueriva de fer venir professors de fora formats en català, amb calqui acord entre institucions o bé fer també un intercanvi amb els docents dels altres territoris de llengua catalana. L’objectiu arribarà calqui any, però de segur que arribarà.
—Quines eren les possibilitats fins ara per als qui volien estudiar en català?
—La llei estatal 842, de 15 de desembre de 1999, teniva indicacions similars a la regional actual, però mai se són aplicades. L’alguerès a les escoles és entrat els anys noranta, mitjançant projectes a cura d’associacions i de docents amb sensibilitat que han promovit l’alguerès perquè hi creieven. No era obligatori i no feva part del currículum, per tant no era una possibilitat en totes les classes.
—Hi ha interès per a aprendre’l?
—Digueriva de sí, ningú veu mal aprendre l’alguerès. Hi ha un sentiment positiu per la llengua. No és com en altres zones catalanoparlants, on la llengua està polititzada. Aquí no hi ha ningú que sigui contrari a la llengua, mai. Manca tendre una formació. Ara l’administració municipal, la consulta cívica i les associacions tenen d’informar els pares que hi ha aqueixa possibilitat i sensibilitzar–los perquè entenguin que aprendre català és un enriquiment i un coneixement més, que pot ésser útil per al futur.
—La nova llei també inclou que el català haurà de ser present en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament amb el sard i les altres llengües de l’illa.
—És força important també. No tenim cap mitjà audiovisual en català, hi ha el diari en línia Alguer.cat i un telenotícies a internet, Alghero Channel. La cosa bona sigueriva de poder veure les comunicacions dels Països Catalans i també tendre la nostra. Al primer esbós de la llei se parlava de llengua sarda. Gràcies a les diverses esmenes que havem pogut presentar a través del conseller regional Raimondo Cacciotto, que ha treballat amb l’altre conseller alguerès Marco Tedde, havem aconseguit que tot allò reconeixut pel sard, ho fossi també per al català. Amb l’aplicació de la llei podem demanar subvencions per als audiovisuals i segurament creixeran en alguerès.
—Un altre dels punts destacats és que farà possible de comunicar–se en català a les administracions.
—Ja existi un ofici lingüístic regional i és estat confirmat que continuarà a existir, endemés d’aquells als territoris. Els oficis lingüístics, entre les tantes coses, s’encarregaran de la formació dels dependents públics tant en català com en sard perquè la gent s’hi pugui adreçar amb totes dues llengües. A escala territorial l’Alguer també té un ofici i, d’ara endavant, en aqueix i al de la regió, els treballadors tengueran de tenir el nivell C1, però primer no era previst.
—Quina és la situació de les altres llengües de Sardenya?
—El sard i el català són llengües històriques i reconeixudes també de l’estat italià. El sard té la mateixa situació del català, és una llengua força viva però li manca una escolarització orgànica. També hi ha més llengües, que són el sassarès, el gal·lurès [cors] i el tabarquí [lígur] que tenen una tutela inferior. Clarament en un futur tengueran problemes si no se tutelen més. La gent encara les parla i bastant, el problema venguerà d’aquí a vint anys, perquè la transmissió oral se va perdent i les noves generacions no tenen accés a materials ni a formació en l’idioma del mateix territori. Segurament el sard i el català tengueran una vida millor gràcies a la nova llei, que ha estat possible per l’afany de l’equip tècnic de la Plataforma per la Llengua.
—Què passarà d’aquí a vint anys, doncs, amb el català?
—Si tot allò que havem vist amb la nova llei s’aplica, la gent s’hi aniguerà acostumant. Fent un bon treball de difusió i de publicitat de les possibilitats d’aplicar-la, jo tenc una visió positiva.
—Quin reconeixement fa l’estat italià de les llengües que es parlen a Sardenya?
—L’única llengua oficial, malauradament, és l’italià, però les lleis de protecció de les minories lingüístiques, com l’estatal i la darrera regional, són passos envant per a la normalització.
—Sou presidenta de la Comissió Lingüística, quin n’és el rol a l’Alguer?
—És un òrgan de consulta d’un mes de vida per a l’administració municipal relativa a les polítiques lingüístiques del català de l’Alguer. En aqueix moment sem onze associacions. Nosaltres comencem a treballar per arribar a una vera normalització, a dins de l’administració pública, a l’escola, en tota la societat i en ciutat. També a qui arriba de fora, té d’ésser clar que és arribat a una ciutat catalanoparlant, on la llengua té d’ésser parlada i ben visible.
—Sardenya és l’illa de les cinc llengües i entre aquestes hi ha el català de l’Alguer. Quina és la seva situació a la ciutat?
—L’alguerès és una llengua viva, encara més considerant que no hi havia possibilitats per a escolaritzar-se en català i que les opcions per a estudiar–lo no són obligatòries. És present al carrer i encara més a la família. Si vols, pots viure força parlant en català a l’Alguer. Tot i això, la gent gran el parla demés en comparació als joves.
—Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics de l’Alguer’ de la Generalitat de Catalunya del 2015, vora un 20% dels enquestats parla en català amb els avis, però poc més d’un 5% amb els fills.
—És cert que hi ha una substitució lingüística per l’italià. Hi ha tanta gent que viu únicament en italià, sense saber l’alguerès. Els anys seixanta no es parlava encara de substitució, ja podives parlar sol italià però, de vera substitució, se’n parla a final dels setanta i a començament dels vuitanta. Aqueixa tendència pot canviar amb mesures com la d’incloure l’alguerès al currículum escolar.
—La mateixa enquesta afegeix que només un 3% sap escriure en català, en contra del 30% que el sap parlar.
—Sí, és un dels problemes actuals. Encara que sigui una llengua emprada oralment, els qui l’entenen i la parlen, no la saben escriure, amb excepció de poques persones.
—La nova llei, que permet que l’escolarització en català sigui possible, és una bona opció per a canviar-ho.
—Sí, és així. Els pares pogueran triar que els propis minyons estudiguin en català a l’hora de la inscripció, fins a tretze anys, no solament la matèria de català, sinó com a llengua vehicular en assignatures generals, com per exemple, història. Ara tenim de veure com s’aplicarà, perquè no tots els mestres i professors són preparats.
—Per tant, l’escolarització en català no serà possible, encara, aquest curs vinent?
—No, caldrà temps per a fer efectiva la llei, perquè els professors se puguin formar. Si no, una idea sigueriva de fer venir professors de fora formats en català, amb calqui acord entre institucions o bé fer també un intercanvi amb els docents dels altres territoris de llengua catalana. L’objectiu arribarà calqui any, però de segur que arribarà.
—Quines eren les possibilitats fins ara per als qui volien estudiar en català?
—La llei estatal 842, de 15 de desembre de 1999, teniva indicacions similars a la regional actual, però mai se són aplicades. L’alguerès a les escoles és entrat els anys noranta, mitjançant projectes a cura d’associacions i de docents amb sensibilitat que han promovit l’alguerès perquè hi creieven. No era obligatori i no feva part del currículum, per tant no era una possibilitat en totes les classes.
—Hi ha interès per a aprendre’l?
—Digueriva de sí, ningú veu mal aprendre l’alguerès. Hi ha un sentiment positiu per la llengua. No és com en altres zones catalanoparlants, on la llengua està polititzada. Aquí no hi ha ningú que sigui contrari a la llengua, mai. Manca tendre una formació. Ara l’administració municipal, la consulta cívica i les associacions tenen d’informar els pares que hi ha aqueixa possibilitat i sensibilitzar–los perquè entenguin que aprendre català és un enriquiment i un coneixement més, que pot ésser útil per al futur.
—La nova llei també inclou que el català haurà de ser present en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament amb el sard i les altres llengües de l’illa.
—És força important també. No tenim cap mitjà audiovisual en català, hi ha el diari en línia Alguer.cat i un telenotícies a internet, Alghero Channel. La cosa bona sigueriva de poder veure les comunicacions dels Països Catalans i també tendre la nostra. Al primer esbós de la llei se parlava de llengua sarda. Gràcies a les diverses esmenes que havem pogut presentar a través del conseller regional Raimondo Cacciotto, que ha treballat amb l’altre conseller alguerès Marco Tedde, havem aconseguit que tot allò reconeixut pel sard, ho fossi també per al català. Amb l’aplicació de la llei podem demanar subvencions per als audiovisuals i segurament creixeran en alguerès.
—Un altre dels punts destacats és que farà possible de comunicar–se en català a les administracions.
—Ja existi un ofici lingüístic regional i és estat confirmat que continuarà a existir, endemés d’aquells als territoris. Els oficis lingüístics, entre les tantes coses, s’encarregaran de la formació dels dependents públics tant en català com en sard perquè la gent s’hi pugui adreçar amb totes dues llengües. A escala territorial l’Alguer també té un ofici i, d’ara endavant, en aqueix i al de la regió, els treballadors tengueran de tenir el nivell C1, però primer no era previst.
—Quina és la situació de les altres llengües de Sardenya?
—El sard i el català són llengües històriques i reconeixudes també de l’estat italià. El sard té la mateixa situació del català, és una llengua força viva però li manca una escolarització orgànica. També hi ha més llengües, que són el sassarès, el gal·lurès [cors] i el tabarquí [lígur] que tenen una tutela inferior. Clarament en un futur tengueran problemes si no se tutelen més. La gent encara les parla i bastant, el problema venguerà d’aquí a vint anys, perquè la transmissió oral se va perdent i les noves generacions no tenen accés a materials ni a formació en l’idioma del mateix territori. Segurament el sard i el català tengueran una vida millor gràcies a la nova llei, que ha estat possible per l’afany de l’equip tècnic de la Plataforma per la Llengua.
—Què passarà d’aquí a vint anys, doncs, amb el català?
—Si tot allò que havem vist amb la nova llei s’aplica, la gent s’hi aniguerà acostumant. Fent un bon treball de difusió i de publicitat de les possibilitats d’aplicar-la, jo tenc una visió positiva.
—Quin reconeixement fa l’estat italià de les llengües que es parlen a Sardenya?
—L’única llengua oficial, malauradament, és l’italià, però les lleis de protecció de les minories lingüístiques, com l’estatal i la darrera regional, són passos envant per a la normalització.
—Sou presidenta de la Comissió Lingüística, quin n’és el rol a l’Alguer?
—És un òrgan de consulta d’un mes de vida per a l’administració municipal relativa a les polítiques lingüístiques del català de l’Alguer. En aqueix moment sem onze associacions. Nosaltres comencem a treballar per arribar a una vera normalització, a dins de l’administració pública, a l’escola, en tota la societat i en ciutat. També a qui arriba de fora, té d’ésser clar que és arribat a una ciutat catalanoparlant, on la llengua té d’ésser parlada i ben visible.
Òmnium de l’Alguer avala la llei de política lingüística de Sardenya
24.07.2018 01:50
Òmnium Cultural de l’Alguer ha fet
públic un comunicat en què dóna suport a la llei de política
lingüística aprovada pel parlament sard el 3 de juliol passat ‘pel viu
interès del legislador per la llengua i cultura sarda, pel català de
l’Alguer, i també per les altres llengües minoritàries de Sardenya’. La
nova llei, destaquen, afegeix importants novetats en mèrit de l’ús, la
salvaguarda i la promoció del català de l’Alguer dins de les
institucions públiques i de les escoles.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
L’Alguer celebra la festa del 31 d’agost amb una forta presència del govern català
31.08.2018 01:50
L’Alguer celebra els tres dies de
la festa de final d’agost amb una forta presència del govern de
Catalunya, com també de la Diputació de Barcelona i del municipi de
Begues. Per part de la Generalitat, hi assisteix la consellera de
Cultura, Laura Borràs; el diputat Francesc de Dalmases; el
vice-president del parlament Josep Costa; i el director de la Institució
de les Lletres Catalanes, Joan Elies Adell.
Avui és l’últim dia d’aquestes festes organitzades per l’Obra Cultural de l’Alguer. A les 19.00 a la galeria d’art Bonaire s’inaugurarà una exposició de pintura titulada ‘A Carles Hac Mor, en l’esdevenidor paraparèmic de Carles Hac Mor’, dedicada al gran escriptor mort el 2016.
A les 20.30 es farà l’acte ‘Poesia als Parcs’ a la plaça de Pi Piras, que comptarà amb els poetes Odile Arqué, Iban Llop, Antoni Canu, Cinzia Paolucci, Antonello Colledanchise i Giovannin Piras.
Avui és l’últim dia d’aquestes festes organitzades per l’Obra Cultural de l’Alguer. A les 19.00 a la galeria d’art Bonaire s’inaugurarà una exposició de pintura titulada ‘A Carles Hac Mor, en l’esdevenidor paraparèmic de Carles Hac Mor’, dedicada al gran escriptor mort el 2016.
A les 20.30 es farà l’acte ‘Poesia als Parcs’ a la plaça de Pi Piras, que comptarà amb els poetes Odile Arqué, Iban Llop, Antoni Canu, Cinzia Paolucci, Antonello Colledanchise i Giovannin Piras.
55 urnes: la denúncia artística de la violència del primer d’octubre a Perpinyà
30.08.2018 22:00
‘El primer d’octubre ens van
ofegar i no pot ser que ens quedem sense aire.’ L’artista David Torrents
resumeix amb aquestes paraules tan contundents l’essència de
l’exposició ‘Urnes. 55 artistes per la llibertat’, que s’inaugurarà avui
a Perpinyà després d’haver passat per Brussel·les. La inauguració es
farà a les 18.30 a la Casa de la Catalanitat (plaça de Josep-Sebastià
Pons) i hi serà present el president de la Generalitat, Quim Torra. És
previst que s’hi llegeixin dues cartes (de Jordi Turull i Jordi Sànchez)
escrites de la presó estant. També hi haurà una actuació de l’artista
Pascal Comelade i una altra del músic Pere Figueres.
Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao” perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi podrà haver entesa entre els pobles.’
Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao” perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi podrà haver entesa entre els pobles.’
D’aquesta manera, el món de l’art vol enviar un missatge de denúncia de la violència de la policia del primer d’octubre, d’una manera contundent i col·lectiva, amb la participació de nombrosos artistes: J. Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard, Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger Cosme Esteve, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet, Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude, Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu, Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry, Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents i Jacqueline Molnar, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i Marga Ximenez.
‘És la primera denúncia d’aquesta mena, però no serà l’última. La gent de la cultura s’implica per demanar, per una banda, concòrdia i, per una altra, que s’alliberin els presos polítics’, explica Torrents. ‘Els artistes no sempre es manifesten voluntàriament en un fet històric, però en aquest cas ens manifestem tots, i ja era hora!’, afegeix. ‘Els músics van ser els primers a dir-hi la seva i nosaltres potser hem necessitat més espai per a reaccionar.’
Pladevall recorda que el món de l’art es va definir a favor del dret de decidir l’any 2014, abans que uns altres col·lectius. Tanmateix, creu que ‘la repressió ha causat molta por’ i que, per aquest motiu, alguns artistes no han volgut participar en la mostra.
A Perpinyà, la mostra es podrà visitar fins a final de setembre. Del primer d’octubre fins a final de novembre serà a l’Ars Santa Mònica de Barcelona. Arribarà a Vic al desembre i passarà també per València, Cervera i Girona l’any vinent. També ha de passar per més ciutats europees. De fet, la internacionalització de la denúncia de la repressió és un dels objectius principals de la mostra. ‘Volem cridar l’atenció sobre aquesta situació tan singular que viu Catalunya, que al cap i a la fi és un problema present a molts països d’Europa’, explica Tom Carr. En la mateixa línia, Franc Aleu entén l’exposició com una manera d’explicar al món què passa a Catalunya: ‘Convé que circuli pel món i viatgi durant anys per a deixar ben clar que “ni oblit ni perdó”.’
Quan s’acabi la tanda d’exposicions, les obres seran subhastades i els diners que se’n facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb els polítics perseguits. El catàleg de l’exposició també servirà per a finançar-la. Aquesta publicació, editada en català, anglès i francès, és a la venda del mes de juny ençà. A més de les creacions de l’exposició, inclou texts de diversos autors i fotografies de situacions viscudes durant les setmanes anteriors i posteriors al referèndum. És un llibre solidari en què tots els qui hi han participat ho han fet sense ànim de lucre, fins i tot la distribuïdora i els llibreters. ‘En diem El llibre groc perquè és tot pintat de groc. Vèiem clar que havia de ser així, per tota la càrrega simbòlica que té’, explica David Torrents, que ha dissenyat el catàleg, a més de participar en l’exposició.
dimecres, 29 d’agost del 2018
78 anys d’una extradició il·legal
78 anys d’una extradició il·legal
El 28 d’agost de 1940, el president
Companys era entregat a mans del franquisme amb la connivència de la
Gestapo. Una fotografia feta pel policia que el custodiava a Hendaia
roman en l’imaginari col·lectiu
perGemma Aguilera
28/08/2018
20:55
| Actualitzat a 29/08/2018 09:08
|
Però més enllà de la història de la fotografia i el fotògraf, cal remarcar la il·legalitat d'aquella extradició, perquè en aquell moment el conveni d'extradicions vigent entre Espanya i França des del 1877 no permetia les extradicions polítiques. Però Urraca, autèntica mà dreta del ministre Serrano Súñer, tenia encomanada una missió d'Estat i disposava de la documentació necessària per passar la frontera sense cap problema amb el seu hostatge. I així consta en la documentació que ara rau a l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb un visat per sortir de França el 26 d’agost i tornar-hi a entrar el 2 de setembre. “No serà lliurada cap persona, sentenciada o processada, si el delicte pel qual es demana l'extradició està considerat per part de qui es reclami com a delicte polític o com a fet connex amb semblança amb aquest delicte”, diu l’article tercer d’aquest conveni, que es va signar a Madrid. I pel que fa a la llei francesa sobre extradició d’estrangers que va entrar en vigor el 1927, l’article cinquè impedia l’extradició de reclamats per delictes polítics, o quan les circumstàncies emmarquessin l’extradició dins d’un objectiu polític. Aquesta vulneració demostra que la captura del president català fou considerada com un dels principals trofeus de caça del franquisme, que va comptar amb la col·laboració de la Gestapo i el règim de Vichy, que van facilitar en tot moment la feina dels serveis secrets espanyols a l’Estat francès.
|
Poques hores abans de fer aquesta fotografia el 28 d’agost, durant el trajecte entre París i Biarritz, Pedro Urraca Rendueles escrivia als seus dietaris una pàgina sencera dedicada al seu ostatge, per deixar constància de la seva entrega a Espanya, donant per fet que el seu final seria la mort imminent a mans del règim franquista: “Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas. Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado”(text recollit al llibre Agent 447, el policia que va detenir el president Companys (3i4, 2011).
Han passat 78 anys i Espanya manté vigent la condemna a mort del president i de milers i milers de republicans, a l’espera que ara sí, el PSOE compleixi la paraula donada a canvi del vot dels independentistes favorable a l’exhumació del cadàver del dictador.
TV3 estrena la superproducció ‘La catedral del mar’
26.08.2018 22:00
La catedral del mar,
la novel·la d’Ildefonso Falcones, arriba aquesta nit a TV3. La
construcció de l’església de Santa Maria del Mar és el punt de partida
d’una història d’intriga, amor, violència i passió a la caòtica
Barcelona medieval. Arnau Estanyol, el protagonista, és fill d’un jove
pagès que es refugia a la ciutat, tot fugint de la tirania del seu
senyor feudal. A poc a poc, Arnau experimenta un ascens social que li
acaba portant maldecaps i despertant velles rancúnies familiars. La seva
lluita és, alhora, la lluita per la llibertat i la dignitat dels pobres
i les minories davant els poderosos.
Rodolf Sirera, Antonio Onetti i Sergio Barrejón s’han fet càrrec de l’adaptació televisiva d’aquesta novel·la. Rere la càmera, hi ha Jordi Frades. Pel que fa als actors, Aitor Luna interpreta Arnau i Michelle Jenner, Mar. També hi participen actors reconeguts com ara Pablo Derqui, Josep Maria Pou, Ramon Madaula, Nora Navas i Anna Moliner.
Rodolf Sirera, Antonio Onetti i Sergio Barrejón s’han fet càrrec de l’adaptació televisiva d’aquesta novel·la. Rere la càmera, hi ha Jordi Frades. Pel que fa als actors, Aitor Luna interpreta Arnau i Michelle Jenner, Mar. També hi participen actors reconeguts com ara Pablo Derqui, Josep Maria Pou, Ramon Madaula, Nora Navas i Anna Moliner.
La catedral del mar és una superproducció que ha comptat amb
més de cent cinquanta actors, centenars de professionals i gairebé
quatre mil figurants. La majoria de les escenes són enregistrades en
espais exteriors. És una coproducció de TV3, Antena 3, Netflix i
Diagonal TV. Tal com establia l’acord entre aquestes cadenes, TV3 emet
la versió en català després d’Antena 3, que la va emetre en castellà, i
abans que Netflix, que l’explotarà al mercat internacional. La sèrie té
vuit capítols i s’emetrà cada dilluns a les 21.55.
dimarts, 28 d’agost del 2018
Mor el dramaturg Neil Simon, autor de ‘L'estranya parella’
Comèdia
Mor el dramaturg Neil Simon, autor de ‘L'estranya parella’
Jordi PalmerFoto: Wikimèdia
Barcelona. Diumenge, 26 d'agost de 2018
1 minut
Nascut a Nova York el 1927, Simon es va convertir durant els anys 60 i 70 en el rei de la comèdia de Broadway a partir d’un humor casolà basat sobretot en les vivències de personatges urbans en la intimitat de les seves llars. Un bon exemple n'és L'estranya parella (The Odd Couple), interpretada al cinema per Walter Matthau i Jack Lemmon i també popularitzada a Catalunya per la interpretació teatral que en van fer Paco Morán i Joan Pera.
Entre les seves obres destaquen Barefoot in the park (1963), The Odd Couple (1965), Plaza Suite (1968), The Prisoner of Second Avenue (1971) i The Sunshine Boys (1974). Així mateix, Simon va ser l’únic autor amb quatre obres seves representant-se simultàniament a Broadway.
S’ha mort l’historiador Josep Fontana
28.08.2018 10:22
S’ha mort, a vuitanta-sis anys,
Josep Fontana, un dels historiadors catalans més prolífics i de
projecció més àmplia. Era doctor en lletres per la Universitat de
Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran
Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant.
Fontana fou mestre d’historiadors per mitjà de la docència a les universitats de València, Liverpool, Autònoma de Barcelona (on fou degà) i Pompeu Fabra. En aquesta darrera fou el fundador i el director durant deu anys de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Actualment n’era professor emèrit. Deixa una quinzena de llibres i centenars d’articles escrits. Entre els títols que va publicar hi ha El siglo de la revolución (2017), La formació d’una identitat (2016), El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013), Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), Europa ante el espejo (1994, 2000) o La historia després de la fi de la història (1992).
Va introduir els treballs d’Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. L’any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys.
Més enllà de la faceta intel·lectual, Josep Fontana fou tothora un home políticament molt implicat. Vinculat a la tesi catalanista i comunista, va ser molt crític amb la transició política a Espanya. A les darreres eleccions municipals de Barcelona, va formar part de les llistes d’Ada Colau.
VilaWeb va entrevistar-lo poc abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan es parlava del full de ruta unilateral cap a la independència. Fontana era crític amb els partits. ‘A curt termini, no ens en podrem sortir mai [d’Espanya]. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos ho tenim guanyat’, deia. ‘Aquí, mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, ho tenim una mica difícil.’
Però Fontana, per sobre de tot, era un intel·lectual que havia analitzat la societat catalana a partir de la història. En una altra entrevista a VilaWeb, i amb motiu del seu llibre La formació d’una identitat, feia un recorregut des de la Catalunya medieval fins a l’actualitat. ‘El fet que la monarquia no sigui prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid, vol dir que no queden nobles. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna una mena de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella’, explicava.
Fontana fou mestre d’historiadors per mitjà de la docència a les universitats de València, Liverpool, Autònoma de Barcelona (on fou degà) i Pompeu Fabra. En aquesta darrera fou el fundador i el director durant deu anys de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Actualment n’era professor emèrit. Deixa una quinzena de llibres i centenars d’articles escrits. Entre els títols que va publicar hi ha El siglo de la revolución (2017), La formació d’una identitat (2016), El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013), Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), Europa ante el espejo (1994, 2000) o La historia després de la fi de la història (1992).
Va introduir els treballs d’Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. L’any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys.
Més enllà de la faceta intel·lectual, Josep Fontana fou tothora un home políticament molt implicat. Vinculat a la tesi catalanista i comunista, va ser molt crític amb la transició política a Espanya. A les darreres eleccions municipals de Barcelona, va formar part de les llistes d’Ada Colau.
VilaWeb va entrevistar-lo poc abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan es parlava del full de ruta unilateral cap a la independència. Fontana era crític amb els partits. ‘A curt termini, no ens en podrem sortir mai [d’Espanya]. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos ho tenim guanyat’, deia. ‘Aquí, mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, ho tenim una mica difícil.’
Però Fontana, per sobre de tot, era un intel·lectual que havia analitzat la societat catalana a partir de la història. En una altra entrevista a VilaWeb, i amb motiu del seu llibre La formació d’una identitat, feia un recorregut des de la Catalunya medieval fins a l’actualitat. ‘El fet que la monarquia no sigui prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid, vol dir que no queden nobles. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna una mena de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella’, explicava.
dilluns, 27 d’agost del 2018
El setembre esdevé una prova de foc per a la credibilitat de la cúpula judicial espanyola
26.08.2018 22:00
El setembre és un mes d’exàmens i
recuperacions d’última hora. El Consell del Poder Judicial espanyol
viurà enguany una autèntica prova de foc per a la seva credibilitat.
Després de ser criticat amb duresa per l’informe GRECO
com un òrgan més polític que no jurídic, la cúpula de la judicatura ha
pogut comprovar que les males praxis i l’estratègia de les euroordres
contra els exiliats l’han aïllada de la resta de la UE. El setembre,
doncs, pot esdevenir una autèntica estocada a una estructura judicial
que reclama a crits una reforma urgent i profunda.
Elpidio José Silva ironitzava sobre això aquesta setmana. El jurista assegurava que per transparència i austeritat es podia eliminar el CGPJ i fer dependre els jutges directament del govern espanyol i el Ministeri de Justícia. Era ironia, però el to revelava la desafecció de qui ha estat víctima dels interessos del sistema. Cal recordar que dimecres el CGPJ va ser denunciat davant del Consell d’Europa per ‘corrupció sistemàtica i prevaricació permanent’. Un denuncia que s’afegeix a la querella de l’Associació Atenes presentada al Suprem.
Elpidio José Silva ironitzava sobre això aquesta setmana. El jurista assegurava que per transparència i austeritat es podia eliminar el CGPJ i fer dependre els jutges directament del govern espanyol i el Ministeri de Justícia. Era ironia, però el to revelava la desafecció de qui ha estat víctima dels interessos del sistema. Cal recordar que dimecres el CGPJ va ser denunciat davant del Consell d’Europa per ‘corrupció sistemàtica i prevaricació permanent’. Un denuncia que s’afegeix a la querella de l’Associació Atenes presentada al Suprem.
Ara, un dels fronts principals per al CGPJ és la demanda civil del
president Carles Puigdemont i els consellers exiliats contra el jutge Pablo Llarena.
L’acusen de no haver garantit les condicions d’un judici just i
d’haver-se extralimitat en la causa contra el primer d’actubre, tot
plegat per unes declaracions fetes en una conferència a Ovieu
(Astúries). La primera vista es farà el 4 de setembre a Brussel·les i
Llarena no cal que s’hi presenti. L’advocat Paul Beakert ja ha avisat
que la cita només una primera presa de contacte amb el cas.
Tanmateix, la demanda fa temps que és un exemple de les males praxis de la cúpula judicial. Llarena va demanar empara al CGPJ –presentada dos mesos fora del termini estipulat per la llei–, perquè considera que és un ‘atac planificat’ i ‘groller’ contra la seva persona, però la temença del jutge és que s’hagi de fer càrrec de les despeses del judici i que el tribunal belga revisi la seva polèmica instrucció de la causa contra el primer d’octubre. El president del consell, Carlos Lesmes, bon amic del magistrat, li va dispensar l’empara i va instar el govern espanyol a fer tant com fos possible per a defensar-lo.
L’empara, que havia d’haver estat refusada, ha provocat urticària en diversos estaments de la judicatura, en primer lloc perquè pot constituir un delicte de prevaricació i perquè col·loca el jutge Llarena gairebé en un pla d’inviolabilitat. ‘És una decisió sorprenent perquè és contrària a la constitució’, va declarar Elpidio Silva.
El govern espanyol va explicar dijous que es personaria en el judici de Brussel·les per a ‘defensar la sobirania i la immunitat jurisdiccional dels tribunals espanyols’ i que, en cap cas, no assumiria la defensa de Llarena per les seves declaracions privades. No obstant això, Gonzalo Boye, coordinador de les defenses dels exiliats, acusa l’executiu de mentir. ‘Si contracten un advocat a Bèlgica, és per defensar Llarena. La justícia espanyola no l’ha pas demandada ningú’, assegura en una entrevista a VilaWeb.
La demanda només sol·licita una compensació d’un euro a Llarena i, com que és civil, no implicaria cap euroordre, si fos condemnat. Llavors com s’expliquen tants nervis? El cas dels presos polítics i els exiliats acabarà tard o d’hora al Tribunal Europeu de Drets Humans i el judici a Brussel·les serà part de l’argumentació de la defensa. Indiferentment del resultat de la demanda, el tribunal ha acceptat d’investigar la mala praxi de la instrucció de la causa del primer d’octubre. Si ell cau, el castell s’ensorra.
Una recusació que pot rebentar el tribunal del primer d’octubre
Però Bèlgica no és pas l’únic front obert per la cúpula judicial. El setembre el Suprem també s’ha de pronunciar sobre la recusació per a apartar cinc dels set jutges de la causa general contra l’1-O. La instrucció de Llarena ha estat farcida de polèmiques. Ara, els magistrats que s’han fet càrrec de la causa no prometen res de millor. En una entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, Boye ho va deixar clar: ‘Això no és un judici just i només se’n pot esperar una sentència injusta.’
Un dels recusats és el president del tribunal, Manuel Marchena, que també encapçala la sala penal del Suprem. La defensa dels presos polítics i exiliats consideren que el magistrat és contaminat per la causa perquè, conjuntament amb Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo Gómez i Luciano Varela Castro, formava part de la sala que va admetre a tràmit la querella per rebel·lió, sedició i malversació. De fet, Marchena fou qui va redactar la resolució d’admissió. El magistrat, però, arrossega molts més problemes: vincles amb el PP, acusacions de nepotisme i més escàndols que posen en dubte la seva professionalitat.
Si la recusació va endavant, el president del CGPJ i el Suprem, Carlos Lesmes, haurà de fer equilibris per formar un nou tribunal. Ho decidirà la sala del 61 del Suprem i, malgrat les proves contra els jutges, el perfil dels integrants i els antecedents fan pensar que la recusació no reeixirà. Només cal dir que qui porta la instrucció del cas és Vicente Magro, ex-senador del PP entre el 1996 i 1997. Poca cosa en resta, del suposat prestigi del Suprem, presentada com la flor i nata de la judicatura.
PSOE i PP comencen les negociacions per a controlar el nou CGPJ
El mandat de l’actual Consell del Poder Judicial expira el 4 de desembre. Tan solament el president, el conservador Carlos Lemes, pot repetir. Els integrants del nou CGPJ els decidiran el congrés i el senat. Cada cambra tria deu vocals: sis places són per a jutges i quatre per a juristes amb més de quinze anys d’experiència. Perquè els nomenaments tirin endavant calen els vots de tres cinquenes parts de les cambres. És a dir, si PP i PSOE es posen d’acord poden tornar a repartir-se l’òrgan de govern dels jutges, actualment sota control d’una majoria conservadora.
El procés de renovació ha començat sense que el congrés hagi abordat encara la reforma de la llei orgànica del poder judicial que hauria de permetre als professionals de la judicatura d’elegir els seus dotze vocals. Però amb el procés en marxa –la presentació de candidatures es va obrir el 3 d’agost– seran novament els partits que monopolitzaran el CGPJ, almenys cinc anys més.
Amb el congrés fragmentat i la moció de censura encara calenta, la possibilitat que no hi hagi acord entre PP i PSOE no es pot descartar del tot. Si fos el cas, Lesmes i la majoria conservadora continuarien al capdavant de la judicatura fins que no hi hagués consens per a nomenar un nou CGPJ. El 15 d’agost, però, el president del PP, Pablo Casado, va obrir la mà als socialistes per a trobar una solució. Només va posar una condició: res de negociar amb ERC, el PDECat i el PNB.
Així doncs, PP i PSOE començaran a posar fil a l’agulla aquest setembre. El 2013 van haver de menester més de dos mesos per a perfilar el CGPJ. La composició que es va pactar és la següent: 10 vocals proposats pel PP, 7 de proposats pel PSOE, 1 de pactat amb IU, 1 de pactat amb CiU i un altre amb el PNB. L’acord es va assolir amb una majoria absoluta del PP. Ara, amb els socialistes a la Moncloa i els advertiments de Casado, la formula serà distinta.
Si les negociacions s’eternitzen, la imatge per al poder judicial pot ser dramàtica. Mentre el PP i el PSOE juguen a l’estira-i-arronsa per a controlar la cúpula de la judicatura, el Suprem jutjarà els presos polítics i exiliats. Els advocats dels represaliats han anunciat que faran de la causa contra el primer d’octubre un judici polític. Tanmateix, potser no preveien que PP i PSOE, involuntàriament, també hi participarien.
Casado al Suprem pel màster fantasma?
I per acabar-ho d’adobar, si el setembre no era prou calent, el Suprem s’haurà de pronunciar sobre el màster fantasma de Pablo Casado. La jutgessa Carmen Rodríguez-Medel va elevar la causa a l’alt tribunal perquè el president del PP és aforat. La magistrada va demanar al Suprem que el cités com a investigat i li demanés els treballs que diu que va presentar per aprovar el màster, com també l’ordinador amb què els va fer.
Si el Suprem decideix d’obrir una investigació serà un cop molt fort a la carrera política de l’actual cap de l’oposició –la presidenta madrilenya Cristina Cifuentes va dimitir per un cas similar–, però també per a la renovació del PP després de la dimissió de Mariano Rajoy. Ara, Manuel Marchena presideix la sala que ha d’admetre a tràmit la petició de Rodríguez Medel. El magistrat ha arxivat anteriorment causes espinoses per al PP.
Tanmateix, la demanda fa temps que és un exemple de les males praxis de la cúpula judicial. Llarena va demanar empara al CGPJ –presentada dos mesos fora del termini estipulat per la llei–, perquè considera que és un ‘atac planificat’ i ‘groller’ contra la seva persona, però la temença del jutge és que s’hagi de fer càrrec de les despeses del judici i que el tribunal belga revisi la seva polèmica instrucció de la causa contra el primer d’octubre. El president del consell, Carlos Lesmes, bon amic del magistrat, li va dispensar l’empara i va instar el govern espanyol a fer tant com fos possible per a defensar-lo.
L’empara, que havia d’haver estat refusada, ha provocat urticària en diversos estaments de la judicatura, en primer lloc perquè pot constituir un delicte de prevaricació i perquè col·loca el jutge Llarena gairebé en un pla d’inviolabilitat. ‘És una decisió sorprenent perquè és contrària a la constitució’, va declarar Elpidio Silva.
El govern espanyol va explicar dijous que es personaria en el judici de Brussel·les per a ‘defensar la sobirania i la immunitat jurisdiccional dels tribunals espanyols’ i que, en cap cas, no assumiria la defensa de Llarena per les seves declaracions privades. No obstant això, Gonzalo Boye, coordinador de les defenses dels exiliats, acusa l’executiu de mentir. ‘Si contracten un advocat a Bèlgica, és per defensar Llarena. La justícia espanyola no l’ha pas demandada ningú’, assegura en una entrevista a VilaWeb.
La demanda només sol·licita una compensació d’un euro a Llarena i, com que és civil, no implicaria cap euroordre, si fos condemnat. Llavors com s’expliquen tants nervis? El cas dels presos polítics i els exiliats acabarà tard o d’hora al Tribunal Europeu de Drets Humans i el judici a Brussel·les serà part de l’argumentació de la defensa. Indiferentment del resultat de la demanda, el tribunal ha acceptat d’investigar la mala praxi de la instrucció de la causa del primer d’octubre. Si ell cau, el castell s’ensorra.
Una recusació que pot rebentar el tribunal del primer d’octubre
Però Bèlgica no és pas l’únic front obert per la cúpula judicial. El setembre el Suprem també s’ha de pronunciar sobre la recusació per a apartar cinc dels set jutges de la causa general contra l’1-O. La instrucció de Llarena ha estat farcida de polèmiques. Ara, els magistrats que s’han fet càrrec de la causa no prometen res de millor. En una entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, Boye ho va deixar clar: ‘Això no és un judici just i només se’n pot esperar una sentència injusta.’
Un dels recusats és el president del tribunal, Manuel Marchena, que també encapçala la sala penal del Suprem. La defensa dels presos polítics i exiliats consideren que el magistrat és contaminat per la causa perquè, conjuntament amb Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo Gómez i Luciano Varela Castro, formava part de la sala que va admetre a tràmit la querella per rebel·lió, sedició i malversació. De fet, Marchena fou qui va redactar la resolució d’admissió. El magistrat, però, arrossega molts més problemes: vincles amb el PP, acusacions de nepotisme i més escàndols que posen en dubte la seva professionalitat.
Si la recusació va endavant, el president del CGPJ i el Suprem, Carlos Lesmes, haurà de fer equilibris per formar un nou tribunal. Ho decidirà la sala del 61 del Suprem i, malgrat les proves contra els jutges, el perfil dels integrants i els antecedents fan pensar que la recusació no reeixirà. Només cal dir que qui porta la instrucció del cas és Vicente Magro, ex-senador del PP entre el 1996 i 1997. Poca cosa en resta, del suposat prestigi del Suprem, presentada com la flor i nata de la judicatura.
PSOE i PP comencen les negociacions per a controlar el nou CGPJ
El mandat de l’actual Consell del Poder Judicial expira el 4 de desembre. Tan solament el president, el conservador Carlos Lemes, pot repetir. Els integrants del nou CGPJ els decidiran el congrés i el senat. Cada cambra tria deu vocals: sis places són per a jutges i quatre per a juristes amb més de quinze anys d’experiència. Perquè els nomenaments tirin endavant calen els vots de tres cinquenes parts de les cambres. És a dir, si PP i PSOE es posen d’acord poden tornar a repartir-se l’òrgan de govern dels jutges, actualment sota control d’una majoria conservadora.
El procés de renovació ha començat sense que el congrés hagi abordat encara la reforma de la llei orgànica del poder judicial que hauria de permetre als professionals de la judicatura d’elegir els seus dotze vocals. Però amb el procés en marxa –la presentació de candidatures es va obrir el 3 d’agost– seran novament els partits que monopolitzaran el CGPJ, almenys cinc anys més.
Amb el congrés fragmentat i la moció de censura encara calenta, la possibilitat que no hi hagi acord entre PP i PSOE no es pot descartar del tot. Si fos el cas, Lesmes i la majoria conservadora continuarien al capdavant de la judicatura fins que no hi hagués consens per a nomenar un nou CGPJ. El 15 d’agost, però, el president del PP, Pablo Casado, va obrir la mà als socialistes per a trobar una solució. Només va posar una condició: res de negociar amb ERC, el PDECat i el PNB.
Així doncs, PP i PSOE començaran a posar fil a l’agulla aquest setembre. El 2013 van haver de menester més de dos mesos per a perfilar el CGPJ. La composició que es va pactar és la següent: 10 vocals proposats pel PP, 7 de proposats pel PSOE, 1 de pactat amb IU, 1 de pactat amb CiU i un altre amb el PNB. L’acord es va assolir amb una majoria absoluta del PP. Ara, amb els socialistes a la Moncloa i els advertiments de Casado, la formula serà distinta.
Si les negociacions s’eternitzen, la imatge per al poder judicial pot ser dramàtica. Mentre el PP i el PSOE juguen a l’estira-i-arronsa per a controlar la cúpula de la judicatura, el Suprem jutjarà els presos polítics i exiliats. Els advocats dels represaliats han anunciat que faran de la causa contra el primer d’octubre un judici polític. Tanmateix, potser no preveien que PP i PSOE, involuntàriament, també hi participarien.
Casado al Suprem pel màster fantasma?
I per acabar-ho d’adobar, si el setembre no era prou calent, el Suprem s’haurà de pronunciar sobre el màster fantasma de Pablo Casado. La jutgessa Carmen Rodríguez-Medel va elevar la causa a l’alt tribunal perquè el president del PP és aforat. La magistrada va demanar al Suprem que el cités com a investigat i li demanés els treballs que diu que va presentar per aprovar el màster, com també l’ordinador amb què els va fer.
Si el Suprem decideix d’obrir una investigació serà un cop molt fort a la carrera política de l’actual cap de l’oposició –la presidenta madrilenya Cristina Cifuentes va dimitir per un cas similar–, però també per a la renovació del PP després de la dimissió de Mariano Rajoy. Ara, Manuel Marchena presideix la sala que ha d’admetre a tràmit la petició de Rodríguez Medel. El magistrat ha arxivat anteriorment causes espinoses per al PP.
diumenge, 26 d’agost del 2018
Susana Hernández, millor novel·la negra en català del 2017
Susana Hernández, millor novel·la negra en català del 2017
El guardó l'atorga el festival Cubelles Noir i Esperança Camps n'ha estat finalista per tercera vegada
25.08.2018 22:00
L’escriptora Susana Hernández ha guanyat amb Males decisions el
premi del Cubelles Noir a millor novel·la negra escrita per una dona el
2017. Hernández succeeix Elena Torres i Margarida Aritzeta en el
palmarès amb la seva obra de debut en català després d’una trajectòria
brillant en castellà que li ha valgut el reconeixement del públic i de
la crítica i ser considerada una de les millors autores espanyoles del
gènere juntament amb Empar Fernández o Rosa Ribas, tres escriptores
catalanes que triat el castellà com a llengua de creació.
Males decisions, d’Alrevés editorial, publicat a la col·lecció Crims.cat, s’ha imposat als llibres Instint de supervivència, de Ramona Solé, Seràs un dels nostres, d’Ariadna Herrero i La Draga, d’Esperança Camps, tots dos editats per la mateixa editorial, Llibres del Delicte.
S’esdevé la circumstància que Esperança Camps ha estat finalista tres anys consecutius amb La Cara B, L’illa sense temps i ara amb La draga. I malgrat que en cada una de les ocasions la crítica especialitzada ha considerat les seves obres com les millors novel·les negres escrites per dones el 2015, 2016 i 2017 respectivament, en cap de les tres no ha aconseguit el guardó de Cubelles. Llibres del delicte, l’editorial de Marc Moreno, també és la que més finalistes hi ha aconseguit aquests tres anys, però només ha rebut el guardó un cop, amb Margarida Aritzeta.
Debut en català
L’estrena en català de Susana Hernández no podia haver estat millor. El llibre fou publicat la tardor passada i va ser nominat a millor novel·la en català al festival Valencia Negra i ara ha aconseguit el guardó a Cubelles. La trama se situa a la comarca d’Osona i és protagonitzada per una família en la qual dos germans amaguen més secrets que no sembla, però on, i sobretot, serà el més feble, en aquest cas un menor, qui pagarà els plats trencats. La novel·la, a més, s’allunya dels paràmetres habituals de l’escriptura d’Hernández, qui fins ara havia obtingut un èxit important amb una sèrie dedicada sobretot a la inspectora Santana, caracteritzada per ser lesbiana. Però que ningú no es confongui, la novel·la no és homosexual en cap cas, sinó que solament alguns dels seus personatges ho són amb total normalitat. Unes trames molt àgils i ben trenades i una alta dosi de realisme i de preocupació social són uns dels trets estilístics que l’han consagrada en la nova generació de dones que conreen el noir. Tot això li va valdre el mateix guardó en la categoria de millor novel·la negra publicada el 2015 amb Cuentas pendientes.
També convé de destacar que aquesta obra és la primera que publica la col·lecció Crims.cat escrita per una dona originalment en català. Fins ara el catàleg era eminentment masculí i només hi destacava la presència de l’escriptora gal·la Dominique Manotti, una de les grans escriptores de novel·la negra franceses, pertanyents al corrent més polititzat, hereu dels autors sorgits a la darreria dels seixanta i el començament dels setanta.
Quant a la resta de finalistes, cal destacar que el 2017 la proposta de les autores ha estat prou variada. Ramona Solé ha indagat en les conseqüències de la crisi econòmica i Ariadna Herrero ha entrat de ple en el món de les sectes. Un esment a banda mereix el cas d’Esperança Camps. Tot i no haver assolit mai el premi de Cubelles (i val a dir que tampoc el de València Negra), l’obra narrativa dels darrers deu anys –tant la que s’inscriu de ple en el gènere com la que hi flirteja– l’ha convertida en una de les millors escriptores de la seva generació i la seva aportació ha significat una obertura de possibilitats de cap a l’alta qualitat literària que sovint han valorat més els crítics i els companys d’ofici que no pas el gran públic. Però sense cap mena de dubtes podem afirmar que Camps i la seva investigació de l’ànima humana han significat una fita important en el gènere en català.
Recuperar-se de les ferides
El festival Cubelles Noir, que dijous passat va començar les activitats i que les acaba avui –tot i que el gruix s’ha concentrat entre divendres i dissabte– s’ha recuperat a la perfecció de les ferides col·laterals de l’edició de l’any passat a causa dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Aquella inauguració era prevista per al dia 17 i les activitats es varen fer com es va poder amb els autors i autores que sí que aconseguiren d’arribar a la vila. Enguany el festival s’ha consolidat en la seva quarta edició com una de les referències culturals ineludibles pels amants de la novel·la negra. Cal recordar que només Tiana Negra i El Vi fa sang són festivals exclusivament en català. També convé de destacar que enguany es recuperarà el festival Sang Cugat i que se n’estrenarà un de nou a Sabadell, amb la qual cosa el nombre de certàmens dedicats al gènere negre als Països Catalans arriba fins a quinze amb aquestes localitats implicades: Tiana, Barcelona, L’Espluga de Francolí, les Borges Blanques, Lloret, Lleida, Cubelles, Sant Cugat, Sabadell, Vilassar de Mar, Ontinyent, Alacant, València, Castelló i Palma, a més a més de jornades o activitats puntuals que es dediquen al gènere negre en diferents indrets del territori i que demostren la consolidació tant del gènere com del format festival, una moda copiada directament de França que ha arribat els darrers anys a casa nostra per consolidar-se.
Males decisions, d’Alrevés editorial, publicat a la col·lecció Crims.cat, s’ha imposat als llibres Instint de supervivència, de Ramona Solé, Seràs un dels nostres, d’Ariadna Herrero i La Draga, d’Esperança Camps, tots dos editats per la mateixa editorial, Llibres del Delicte.
S’esdevé la circumstància que Esperança Camps ha estat finalista tres anys consecutius amb La Cara B, L’illa sense temps i ara amb La draga. I malgrat que en cada una de les ocasions la crítica especialitzada ha considerat les seves obres com les millors novel·les negres escrites per dones el 2015, 2016 i 2017 respectivament, en cap de les tres no ha aconseguit el guardó de Cubelles. Llibres del delicte, l’editorial de Marc Moreno, també és la que més finalistes hi ha aconseguit aquests tres anys, però només ha rebut el guardó un cop, amb Margarida Aritzeta.
Debut en català
L’estrena en català de Susana Hernández no podia haver estat millor. El llibre fou publicat la tardor passada i va ser nominat a millor novel·la en català al festival Valencia Negra i ara ha aconseguit el guardó a Cubelles. La trama se situa a la comarca d’Osona i és protagonitzada per una família en la qual dos germans amaguen més secrets que no sembla, però on, i sobretot, serà el més feble, en aquest cas un menor, qui pagarà els plats trencats. La novel·la, a més, s’allunya dels paràmetres habituals de l’escriptura d’Hernández, qui fins ara havia obtingut un èxit important amb una sèrie dedicada sobretot a la inspectora Santana, caracteritzada per ser lesbiana. Però que ningú no es confongui, la novel·la no és homosexual en cap cas, sinó que solament alguns dels seus personatges ho són amb total normalitat. Unes trames molt àgils i ben trenades i una alta dosi de realisme i de preocupació social són uns dels trets estilístics que l’han consagrada en la nova generació de dones que conreen el noir. Tot això li va valdre el mateix guardó en la categoria de millor novel·la negra publicada el 2015 amb Cuentas pendientes.
També convé de destacar que aquesta obra és la primera que publica la col·lecció Crims.cat escrita per una dona originalment en català. Fins ara el catàleg era eminentment masculí i només hi destacava la presència de l’escriptora gal·la Dominique Manotti, una de les grans escriptores de novel·la negra franceses, pertanyents al corrent més polititzat, hereu dels autors sorgits a la darreria dels seixanta i el començament dels setanta.
Quant a la resta de finalistes, cal destacar que el 2017 la proposta de les autores ha estat prou variada. Ramona Solé ha indagat en les conseqüències de la crisi econòmica i Ariadna Herrero ha entrat de ple en el món de les sectes. Un esment a banda mereix el cas d’Esperança Camps. Tot i no haver assolit mai el premi de Cubelles (i val a dir que tampoc el de València Negra), l’obra narrativa dels darrers deu anys –tant la que s’inscriu de ple en el gènere com la que hi flirteja– l’ha convertida en una de les millors escriptores de la seva generació i la seva aportació ha significat una obertura de possibilitats de cap a l’alta qualitat literària que sovint han valorat més els crítics i els companys d’ofici que no pas el gran públic. Però sense cap mena de dubtes podem afirmar que Camps i la seva investigació de l’ànima humana han significat una fita important en el gènere en català.
Recuperar-se de les ferides
El festival Cubelles Noir, que dijous passat va començar les activitats i que les acaba avui –tot i que el gruix s’ha concentrat entre divendres i dissabte– s’ha recuperat a la perfecció de les ferides col·laterals de l’edició de l’any passat a causa dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Aquella inauguració era prevista per al dia 17 i les activitats es varen fer com es va poder amb els autors i autores que sí que aconseguiren d’arribar a la vila. Enguany el festival s’ha consolidat en la seva quarta edició com una de les referències culturals ineludibles pels amants de la novel·la negra. Cal recordar que només Tiana Negra i El Vi fa sang són festivals exclusivament en català. També convé de destacar que enguany es recuperarà el festival Sang Cugat i que se n’estrenarà un de nou a Sabadell, amb la qual cosa el nombre de certàmens dedicats al gènere negre als Països Catalans arriba fins a quinze amb aquestes localitats implicades: Tiana, Barcelona, L’Espluga de Francolí, les Borges Blanques, Lloret, Lleida, Cubelles, Sant Cugat, Sabadell, Vilassar de Mar, Ontinyent, Alacant, València, Castelló i Palma, a més a més de jornades o activitats puntuals que es dediquen al gènere negre en diferents indrets del territori i que demostren la consolidació tant del gènere com del format festival, una moda copiada directament de França que ha arribat els darrers anys a casa nostra per consolidar-se.
Puigdemont en un col·loqui a Escòcia: ‘Mai no suspendria la declaració d’independència del 27 d’octubre’
26.08.2018 14:32
El president Carles Puigdemont
participa en el fòrum internacional Beyond Borders que es fa a Escòcia,
amb el col·loqui que s’està duent a terme avui al migdia titulat ‘Where
Now For Catalonia and Europe’. En el debat, que ha començat poc després
de les dues del migdia, hora catalana, Puigdemont ha defensat la
República catalana: ‘Mai no suspendre la declaració d’independència del
27 d’octubre’ i ha dit que per a la independència de Catalunya calen
‘persones, drets humans i respecte per a l’altre’.
Puigdemont ha dit que sempre lluitarà per la llibertat i ha recordat que, quan el dictador Franco va morir, ell tenia 13 anys. ‘Així que sé què és viure sense democràcia’.
President @KRLS: Every day people legally pay homage to Franco’s mausoleum, Fundation Francisco Franco is legal and gets public money, duchess of Franco title is legal and renewed, etc. However calling for a self-determination referendum is ilegal
El president explica el conflicte polític català i com afecta el continent europeu en el primer viatge que fa a un tercer país d’ençà que va tornar d’Alemanya, després d’haver recuperat la seva condició de ciutadà europeu lliure.
El fòrum Beyond Borders és un esdeveniment cultural i polític centrat en l’intercanvi i el diàleg entre nacions, pobles i cultures. Enguany hi participaran acadèmics i diplomàtics reconeguts, especialment europeus i nord-americans, en els àmbits de la negociació internacional, la mediació, els refugiats i l’autodeterminació.
Considera correcta la postura del govern espanyol amb la demanda a Llarena
Abans de començar el col·loqui Puigdemont ha dit a TV3 que considera ‘correcta’ la posició del govern espanyol en la demanda contra el jutge Pablo Llarena a Bèlgica. ‘Ha fet el que havia de fer’, ha dit. El Ministeri de Justícia espanyol va deixar clar que si es persona en el procediment obert contra el jutge Llarena a Bèlgica, ho farà només per defensar la justícia espanyola però no ‘actes privats’ del magistrat.
En aquest sentit, Puigdemont ha recordat que el procediment que instrueix el magistrat no forma part de la demanda. A més, el president ha criticat el ‘corporativisme cec’ de les associacions de jutges i de fiscals espanyoles, que han exigit a l’estat espanyol que presenti i sufragui la defensa de Llarena a Bèlgica.
A CORRE-CUITA. (38).- Visca la Festa Major!-Sitges 2018.
Articles del Víctor
23-25.08.18
A
CORRE-CUITA.
(38).
Visca
la Festa Major!-Sitges
2018.
Les
Festes Majors d'arreu, en general si assemblen molt, alguns diuen que
totes són iguals, però unes són més iguals que altres i aquests
és el cas de la Festa
Major de Sitges.
Segurament d'aquest munt de paraules, frases , dades i records que he
posat en aquest A
CORRE-CUITA,
hi mancarà molta cosa, i suposo que els nostres lectors, ho podrien
incrementar moltíssim, ho farem en pròximes edicions, així i tot
espero que ús agradi.
DIJOUS
23 D'AGOST - LA VIGÍLIA; DIVENDRES 24 D'AGOST - DIADA DE ST.
BARTOMEU APÒSTOL, PATRÓ DE SITGES; DISSABTE 25 D'AGOST - VOT DE
VILA A SANT LLI; DIUMENGE 26 D'AGOST; Pregó
de la Festa Major de Sitges; Pregoner, Pregó Satíric; sons de
gralles, amb una barreja d'olors, de colors, de gustos, de suors, de
coneguts,
d'amics, d'enemics, de barrets de palla, de
cerveses,cerveses,cerveses,..., de copes de cava, de“xupitos”;
d'ennuvolats, de grallers, d'ànima sitgetana, de cors festius,
d'esperit col-lectiu; d'antics coneguts, de cartells de Sant
Bartomeu;de xafarderies vàries, de tapes, d'apujades de preus; de
balls populars, de tocs de gralla,i tocs de tambors; d'abillats de
colles de diables;de tiradors de birra; de mòbils, de fotos
antigues, de creus de Sant Jordi (bandera de Sitges) als balcons;de
llaços grocs;de petons indiscriminats; d'esmorzars matiners; de
color groc a dojo;de fotos perecederes; de copes de plàstic pel
cava; de bars plens; de sons de picarols; d'alegries desmesurades; de
botigues obertes; de records d'amics i moments que mai moren; L'Eco
de Sitges especial; La processó de Sant Bartomeu; i de records
amagats; d'espurnes indiscriminades; d'aparadors tapats; de gelats
que és desfant; de gots de plàstic; de les Pizzes al“Don Pollo”
i els durums ; de masses , carretilles i foc;Uns
balcons curulls amb l'estelada, llaç groc, creu de Sant Jordi i el
cartell de la FM;
Grallers; Santa Tecla, Colles de grallers; Moixiganga;
Canal BlauTV ; Samarretes grogues ;les Matinals; Bars, Restaurants,
vermuts,i Picon; barrets, Colles de Diables; forans de fora,
sitgetans fora vila; són endarrerida, molta calor; molta gentada,
Focs artificials,
Sant Bartomeu,
Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla; Tabernacle de Sant
Bartomeu; canelons i pollastre ,tapes, visitants i turistes,
Pendonista, Agost, Cap de Colla; Cap de la Vila; Ofici, el Drac,
Versos diabòlics, Color groc; Bastoners, Caps Grossos, Entrada de
gralles o Grallers; Munió de gent al Cap de la Vila; Cartell de la
FM; Setembre; Gegants:
Gegants
“Americanos” (Cubanitos); Gegants de la Vila; Gegants Moros,i
Cabeçuts; Castells i castellers; Balls
populars: De
Cercolets,De Cintes, De Diables, De Gitanes ,De Panderetes, De
Pastorets, De Bastons; Palmeres..., Gent de barra de bar; l'Àliga
de Sitges,
(que diuen porta les ales a l'inrevés); El Negre-Negre de Sitges;
Respecte, la Colla Vella dels Diables; la Colla Jove dels Diables;
crits, bots,i disbauxa; Rua, cercavila, desitxos de”Bona
Festa Major...!!!”;
Dinars de Festa Major; dinars per emportar : mocadors vermells; crits
de ”Visca
la Festa Major...!!!;“Gloriós
Sant Bartomeu, que de Sitges n'és patró, Visca la Festa Major!”;
Sant Bartomeu i Santa Tecla compatrons sitgetans; Traques;
espardenyes emvetades, soroll de picarols,”La
Colla del Cep”;
taules familiars; balls clàssics, Casino Prado , Societat Recreativa
El Retiro; barrets de palla, portants del Drac; sortida d'Ofici;
Cercavila infantil, la
Jove de Sitges;
un Mòbil per persona, ”Un agost pels bars i restaurants”; moltes
pubilles; balcons guarnits, colles de nois i noies amb les mateixes
samarretes;La Festa
Major de Sitges, una festa patrimonial d’interès nacional;
Ràdio Maricel, Encesa de 21 morterets a la Platja de la Fragata;
Repic de campanes; Havaneres, TRACA, lliurament de la bandera;
trasllat de la imatge de Sant Bartomeu a casa del Pendonista; els
darrers petards; i un xic de pluja, i
no ens deixem
els silencis,
dels darrers dies,
que
al final s' agraeixen i molt.
Tot
això que de debò ho he fet A
CORRE-CUITA,
i que segurament m'he deixat molta cosa al magí, per una altra
vegada, i encara hi arribaré a temps a dir: Visca
la Festa Major!
Víctor Lluelles i Cardona
Subscriure's a:
Missatges (Atom)