EMILIO PÉREZ DE ROZAS41
Bayern i Barça, atac sense premi
MARCOS LÓPEZ / BARCELONA6
Els dos equips s'han estavellat contra la mateixa pedra de l'Atlètic
Els dos equips s'han estavellat contra la mateixa pedra de l'Atlètic i veuran frustrats per la tele la final de Milà
MARCOS LÓPEZ / BARCELONA
Dimecres, 4 de maig del 2016 - 21:45 CEST
Amb la defensa convertida en un art tan exquisit que serà estudiada d'aquí uns anys, Simeone s'ha colat a la final de Milà deixant dos il·lustres cadàvers a la cuneta. A l'estacada i de mala manera, encara incapaços de trobar respostes per a aquest atac sense premi, estan el Barça i el Bayern. El Barça del trident. No hi ha equip al món que pugui presumir d'un trio integrat per Messi, el millor de l'última dècada i, potser, de les pròximes, Neymar, l'hereu que ha perdut el rumb adequat, i Suárez, el golejador que es pren cada partit com si fos l'últim de la seva vida. El Bayern de Guardiola, la màquina més sofisticada que s'ha dissenyat per atacar per diferents camins, també va acabar igual de desesperat.
Els dos equips («dos dels tres millors del món», com es va encarregar de precisar Simeone encara al saquejat Allianz Arena, amb gairebé 3.000 matalassers invocant la memòria de Luis), van acabar agenollats --i frustrats-- davant la màquina defensiva del cholisme, aquest univers que converteix cada centímetre de gespa en un territori ocupat.
Però la vehemència del Bayern a la primera part (17 llançaments) gairebé equilibra la resposta del Barça en l'anada del Camp Nou (21 rematades en 90 minuts). «Seguiu així, no hi ha cap correcció tàctica», és el que va dir Guardiola als jugadors en el descans, poc abans que l'entrada de Carrasco per Augusto oferís un panorama nou a l'Atlètic perquè tenia moltes alternatives noves en aquest jove espigat davanter belga (22 anys) que va dibuixar un altre paisatge. Tenia cames per córrer i, al mateix temps, regat per espantar el Bayern.
Amb la defensa convertida en un art tan exquisit que serà estudiada d'aquí uns anys, Simeone s'ha colat a la final de Milà deixant dos il·lustres cadàvers a la cuneta. A l'estacada i de mala manera, encara incapaços de trobar respostes per a aquest atac sense premi, estan el Barça i el Bayern. El Barça del trident. No hi ha equip al món que pugui presumir d'un trio integrat per Messi, el millor de l'última dècada i, potser, de les pròximes, Neymar, l'hereu que ha perdut el rumb adequat, i Suárez, el golejador que es pren cada partit com si fos l'últim de la seva vida. El Bayern de Guardiola, la màquina més sofisticada que s'ha dissenyat per atacar per diferents camins, també va acabar igual de desesperat.
Els dos equips («dos dels tres millors del món», com es va encarregar de precisar Simeone encara al saquejat Allianz Arena, amb gairebé 3.000 matalassers invocant la memòria de Luis), van acabar agenollats --i frustrats-- davant la màquina defensiva del cholisme, aquest univers que converteix cada centímetre de gespa en un territori ocupat.
«HA SIGUT GRANDIÓS»
Simeone va quedar esparverat pel poltre de tortura en què el va col·locar el Bayern en uns «grandiosos» 45 minuts, és definició del tècnic argentí, que li van fer viure la pitjor angoixa que recorda. 17 xuts (6 a porta) va fer el Bayern a la primera part, només sis menys dels que va firmar el Barça amb el Chelsea el 2012 en 90 dramàtics minuts que van certificar el final del guardiolisme al Camp Nou: 23 xuts, també sis a porta. «M'ha recordat molt la semifinal amb el Chelsea», va admetre Guardiola, esgotant els últims dies a Munic, orgullós de si mateix («he donat la meva vida aquí», va dir), però assumint que la seva obra quedarà inconclusa. Va injectar la seva revolució «contracultural», com va subratllar, a un Bayern que mai va entendre la pausa i la passada com un vehicle per guanyar.
Pep Guardiola
TÈCNIC DEL BAYERN MUNIC
«Espero que Ancelotti pugui fer el pas que jo no he pogut fer», va afirmar el tècnic, assumint que el seu llegat és més ideològic que de títols després d'arribar fa tres anys a Baviera per canviar-los la mirada sobre el joc. Primer va fer el camp molt més ample que llarg, després els va dir als jugadors una cosa que no havien sentit mai abans («no correu tant») ni potser tornaran a sentir quan ell marxi. Però va topar amb l'art defensiu de Simeone, un sacerdot d'aquest ofici on el control de la ment és gairebé tan important com l'ordre tàctic i la fortalesa de les cames.TÈCNIC DEL BAYERN MUNIC
M'ha recordat molt la semifinal amb el Chelsea. Sé que els grans equips ho han de guanyar tot i sé que seré jutjat per no guanyar la Champions"
DE CECH A OBLAK
On no arriben aquests registres, treballats per Simeone de manera tan fanàtica com Guardiola en la recerca de noves vies ofensives, apareixen fantasmes del passat. Del penal de Messi al Chelsea, que es va estavellar al travesser, al penal errat per Müller, a qui consideren el Messi alemany amb una desproporcionada i, alhora, desmesurada arrogància. De Cech a Oblak, porters grans, immensos, tan decisius en les dues eliminatòries com si fossin realment el Messi dels seus equips. Ells, sí; Müller, no. En menys d'un mes, dos partits gairebé calcats.Però la vehemència del Bayern a la primera part (17 llançaments) gairebé equilibra la resposta del Barça en l'anada del Camp Nou (21 rematades en 90 minuts). «Seguiu així, no hi ha cap correcció tàctica», és el que va dir Guardiola als jugadors en el descans, poc abans que l'entrada de Carrasco per Augusto oferís un panorama nou a l'Atlètic perquè tenia moltes alternatives noves en aquest jove espigat davanter belga (22 anys) que va dibuixar un altre paisatge. Tenia cames per córrer i, al mateix temps, regat per espantar el Bayern.
"Mai m'he enfrontat a un rival així com el de la primera part. Ha sigut grandiós, meravellós" (Simeone)«Mai m'he enfrontat a un rival així. Ha sigut meravellós», va admetre el Cholo, que va sobreviure a una tempesta que semblava perfecta, encara que, curiosament, l'únic gol del Bayern va arribar en una acció a pilota parada amb la falta picada per Xabi Alonso des de fora de l'àrea. En els moments decisius, l'Atlètic es va agafar a Oblak, tant al Camp Nou com a l'Allianz. «Vam saber reaccionar a jugar amb un menys a Barcelona i a aquest primer temps grandiós que hem suportat», va explicar Simeone, mentre Guardiola s'acomiadava de la Champions amb una reflexió final. «He sigut molt feliç aquí. Sé que els grans equips ho han de guanyar tot i sé que seré jutjat per no guanyar la Champions», va admetre abans d'acabar el seu trienni a Munic buscant la Lliga i la Copa. Fins i tot en això s'assembla al Barça de Luis Enrique. Van atacar amb tot per al triplet, però sense la punteria necessària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada