Abans d'Antoni Gaudí
Daniel Sánchez Pardos revisa els anys de joventut de l'arquitecte en la novel·la 'G' (Planeta)
En aquest article l'autor repassa algunes de les veritats que
DANIEL SANCHEZ PARDOS
Divendres, 4 de setembre del 2015 - 18.10 h
EL PERIODICO
Dues fotografies emmarquen els anys públics de joventut d’Antoni Gaudí.
La primera és del 1878 i retrata un home amb barba, pèl-roig, de mirada
intensa i complexió robusta, que s’acaba d’iniciar en l’ofici d’arquitecte. La data és important: el 1878 París va celebrar la seva gran Exposició Universal i
Esteve Comella, propietari d’una guanteria al carrer d’Avinyó, va
encarregar a Gaudí el disseny d’una vitrina per mostrar els seus
productes a la cita francesa. L’industrial Eusebi Güell
va veure aquella vitrina i es va sentir tan impressionat que va voler
conèixer el seu creador. Gaudí tenia 26 anys i acabava de plantar les
bases, sense saber-ho, de tota la seva carrera i la seva vida futures.
La segona fotografia va ser feta 10 anys després, el 1888, com a acreditació per a l’Exposició Universal de Barcelona. Gaudí hi conserva els ulls intensos i la barba abundant que ja lluïa en la imatge anterior, però ara porta el cap afaitat i sembla que esbossi un mig somriure irònic que no s’ajusta a la seva fama ja establerta de geni taciturn. Segueix sent un home jove, però la maduresa i la fama ja l’han atrapat. S’ha convertit en un dels arquitectes més respectats del país, i aviat el seu nom quedarà lligat al de la ciutat que aquell any intentava donar-se a conèixer amb la seva primera gran operació de màrqueting internacional.
Aquestes dues fotografies acoten la
joventut pública de Gaudí, la que va des de l’origen de la seva relació
amb el seu futur mecenes fins a la seva definitiva consagració, una
dècada més tard, com un dels principals creadors de la nova Barcelona modernista.
Però abans hi va haver un altre jove Gaudí. Un Gaudí privat. Un Gaudí
del qual a penes sabem res amb certesa, però al qual tots els indicis
ens permeten imaginar com algú molt diferent del que avui tots coneixem.
Imaginar-se la Barcelona d’aquells anys és viatjar a un lloc molt diferent del que avui coneixem. Les muralles que històricament havien envoltat la ciutat havien desaparegut gairebé del tot, però el nou Eixample de Cerdà encara estava en construcció i el gruix de la població seguia confinada en un nucli medieval atapeït de gent i insalubre. Una última muralla, la del mar, tancava la part inferior de la Rambla i mantenia Barcelona aïllada del Mediterrani. El fum de les fàbriques es barrejava amb les freqüents boires marines per formar el particular boirum barceloní, i les ruïnes dels vells convents expropiats, dels bastions demolits de les muralles i de la desmilitaritzada Ciutadella atorgaven a la ciutat un aire de lloc arrasat, fantasmal, que avui sorprèn en les fotografies de l’època i suggereix paisatges de novel·la de Charles Dickens o de conte victorià de terror.
Aquesta va ser la barcelona que Gaudí va conèixer durant els seus anys d’estudiant a la ciutat. La Barcelona de la Gloriosa, de la I República i de la gairebé immediata Restauració, que es va iniciar amb l’arribada al país del futur Alfons XII el 9 de gener de 1875, a través precisament del port. Una ciutat fosca i fascinant, sorpresa en plena transició, plena de llums i ombres i destinada a alimentar ja per sempre el foc de la imaginació del futur arquitecte.
El mite del vell Gaudí vestit amb parracs, sotmès a dejunis i penitències i aïllat del món a la cripta del seu temple en construcció, contrasta radicalment amb l’estudiant que els seus condeixebles van conèixer: un jove pèl-roig i d’ulls blaus, ben vestit, de maneres elegants, aficionat a la bona taula i a les distraccions que Barcelona oferia a un home de la seva edat.
Ens el podem imaginar freqüentant les animades fondes de quatres i sisos, anomenades així pel preu en rals dels seus menús, o recorrent els locals nocturns de tota mena que brotaven als voltants de la Rambla, o compartint taula i tertúlia al 7 Portes, una fonda oberta el 1836 als baixos dels porxos d’en Xifré, just davant de la Llotja, i avui convertida en història viva de la ciutat. Gaudí ja era un jove de tracte aspre i caràcter orgullós, però també era un estudiant dotat d’una curiositat insaciable, obert a les noves idees que portaven de l’estranger els diaris i les revistes especialitzades, fascinat pels avanços de la ciència i la tecnologia i aficionat a passar-se llargues hores estudiant fotografies d’edificis de tot el món a la biblioteca de la Llotja.
Es diu que gaudí s’hauria distanciat en aquells anys del catolicisme, i que hauria arribat fins i tot a expressar públicament idees anticlericals. Això últim sembla poc probable, però sí que és indubtable que el jove vivia les seves relacions amb l’esfera transcendent de manera molt diferent de la que després marcaria la seva maduresa.
La vida sentimental del jove Gaudí és un d’aquells misteris que només es poden narrar a través de tradicions i llegendes. L’arquitecte no es va casar mai, ni se li coneixen tampoc relacions amb cap dona. Es parla de Pepeta Moreu, una dona de Mataró a qui Gaudí hauria proposat matrimoni el 1885. El seu rebuig l’hauria portat a concentrar les seves energies en la seva vida professional. També es parla d’una altra dona estrangera, probablement francesa, a la qual deu anys abans hauria estimat inútilment, i que va tornar al seu país amb el seu marit sense sospitar els sentiments que havia despertat en el jove arquitecte. Es parla d’aquella espiritista anònima i conjectural. El cert és que el 1888, quan es va fer aquella fotografia que el mostra amb el cap afaitat, Antoni Gaudí ja era un home bolcat completament en la seva feina. No hi hauria més dones conegudes en la seva vida, i a partir de llavors totes les seves energies quedarien reservades per a la creació d’una obra visionària i immortal.
Quan Gaudí es va llicenciar a l’Escola d’Arquitectura de la Llotja, el seu director, Elies Rogent, va sentenciar famosament que no sabia si li acabava de concedir el títol a un geni o a un boig. Era el 4 de gener de 1878, i Gaudí estava a punt d’iniciar l’exitós primer any de la seva vida pública. Molts triomfs l’esperaven en el futur, i també moltes llegendes; però poques de tan suggerents com les que segueixen envoltant aquells anys en què Gaudí encara no s’havia arribat a convertir del tot en Gaudí.
EL PERIODICO
Retrat a un jove Antoni Gaudí el 1878 amb 26 anys.
La segona fotografia va ser feta 10 anys després, el 1888, com a acreditació per a l’Exposició Universal de Barcelona. Gaudí hi conserva els ulls intensos i la barba abundant que ja lluïa en la imatge anterior, però ara porta el cap afaitat i sembla que esbossi un mig somriure irònic que no s’ajusta a la seva fama ja establerta de geni taciturn. Segueix sent un home jove, però la maduresa i la fama ja l’han atrapat. S’ha convertit en un dels arquitectes més respectats del país, i aviat el seu nom quedarà lligat al de la ciutat que aquell any intentava donar-se a conèixer amb la seva primera gran operació de màrqueting internacional.
Ciutat convulsa. Una imatge de la Barcelona portuària.
L'arribada de Gaudí a la Ciutat Comtal
Gaudí va arribar a barcelona des de Reus amb 16 anys, el setembre de 1868, només uns dies després del triomf de la revolució que va expulsar Isabel II del tron d’Espanya i va donar inici a l’anomenat Sexenni Democràtic: un temps de grans esperances i d’enormes decepcions, que es va acabar el 1875 amb la Restauració borbònica. En companyia del seu germà Francesc, Gaudí es va instal·lar en unes golfes del número 12 de la placeta de Montcada, paret amb paret amb l’absis de l’església de Santa Maria del Mar i en ple cor del barri de la Ribera. El port de la ciutat i el barri de la Barceloneta, la Ciutadella militar que s’acabava d’enderrocar, els palaus medievals del carrer de Montcada o el pla de Palau eren a pocs passos del seu domicili, i aviat es convertirien en escenaris principals de la vida del jove Gaudí.Imaginar-se la Barcelona d’aquells anys és viatjar a un lloc molt diferent del que avui coneixem. Les muralles que històricament havien envoltat la ciutat havien desaparegut gairebé del tot, però el nou Eixample de Cerdà encara estava en construcció i el gruix de la població seguia confinada en un nucli medieval atapeït de gent i insalubre. Una última muralla, la del mar, tancava la part inferior de la Rambla i mantenia Barcelona aïllada del Mediterrani. El fum de les fàbriques es barrejava amb les freqüents boires marines per formar el particular boirum barceloní, i les ruïnes dels vells convents expropiats, dels bastions demolits de les muralles i de la desmilitaritzada Ciutadella atorgaven a la ciutat un aire de lloc arrasat, fantasmal, que avui sorprèn en les fotografies de l’època i suggereix paisatges de novel·la de Charles Dickens o de conte victorià de terror.
Aquesta va ser la barcelona que Gaudí va conèixer durant els seus anys d’estudiant a la ciutat. La Barcelona de la Gloriosa, de la I República i de la gairebé immediata Restauració, que es va iniciar amb l’arribada al país del futur Alfons XII el 9 de gener de 1875, a través precisament del port. Una ciutat fosca i fascinant, sorpresa en plena transició, plena de llums i ombres i destinada a alimentar ja per sempre el foc de la imaginació del futur arquitecte.
Inicis de la llegenda
El 1873, Gaudí va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de la Llotja i va començar a forjar una llegenda d’home peculiar que ja no l’abandonaria la resta dels seus dies. Tenia llavors 21 anys i era, segons expliquen, un jove de caràcter molt diferent del de l’home que acabaria sent.El mite del vell Gaudí vestit amb parracs, sotmès a dejunis i penitències i aïllat del món a la cripta del seu temple en construcció, contrasta radicalment amb l’estudiant que els seus condeixebles van conèixer: un jove pèl-roig i d’ulls blaus, ben vestit, de maneres elegants, aficionat a la bona taula i a les distraccions que Barcelona oferia a un home de la seva edat.
Ens el podem imaginar freqüentant les animades fondes de quatres i sisos, anomenades així pel preu en rals dels seus menús, o recorrent els locals nocturns de tota mena que brotaven als voltants de la Rambla, o compartint taula i tertúlia al 7 Portes, una fonda oberta el 1836 als baixos dels porxos d’en Xifré, just davant de la Llotja, i avui convertida en història viva de la ciutat. Gaudí ja era un jove de tracte aspre i caràcter orgullós, però també era un estudiant dotat d’una curiositat insaciable, obert a les noves idees que portaven de l’estranger els diaris i les revistes especialitzades, fascinat pels avanços de la ciència i la tecnologia i aficionat a passar-se llargues hores estudiant fotografies d’edificis de tot el món a la biblioteca de la Llotja.
Es diu que gaudí s’hauria distanciat en aquells anys del catolicisme, i que hauria arribat fins i tot a expressar públicament idees anticlericals. Això últim sembla poc probable, però sí que és indubtable que el jove vivia les seves relacions amb l’esfera transcendent de manera molt diferent de la que després marcaria la seva maduresa.
Els misteris de Gaudí
Una tradició el situa en l’òrbita del moviment espiritista, que tenia llavors a Barcelona un dels seus centres principals d’irradiació. Gaudí s’hauria enamorat d’una dona que professava aquesta nova fe, de caràcter progressista, i l’hauria acompanyat a diverses de les reunions que la Societat Barcelonina Propagadora de l’Espiritisme portava a terme a la seva seu de la plaça Reial. Tant si és veritat com si no, dóna la casualitat que pocs anys després el nom de Gaudí va quedar lligat per sempre a aquella plaça gràcies als dos fanals que l’ajuntament li va encarregar dissenyar el 1878, i que encara es poden admirar al centre de la plaça.La vida sentimental del jove Gaudí és un d’aquells misteris que només es poden narrar a través de tradicions i llegendes. L’arquitecte no es va casar mai, ni se li coneixen tampoc relacions amb cap dona. Es parla de Pepeta Moreu, una dona de Mataró a qui Gaudí hauria proposat matrimoni el 1885. El seu rebuig l’hauria portat a concentrar les seves energies en la seva vida professional. També es parla d’una altra dona estrangera, probablement francesa, a la qual deu anys abans hauria estimat inútilment, i que va tornar al seu país amb el seu marit sense sospitar els sentiments que havia despertat en el jove arquitecte. Es parla d’aquella espiritista anònima i conjectural. El cert és que el 1888, quan es va fer aquella fotografia que el mostra amb el cap afaitat, Antoni Gaudí ja era un home bolcat completament en la seva feina. No hi hauria més dones conegudes en la seva vida, i a partir de llavors totes les seves energies quedarien reservades per a la creació d’una obra visionària i immortal.
Quan Gaudí es va llicenciar a l’Escola d’Arquitectura de la Llotja, el seu director, Elies Rogent, va sentenciar famosament que no sabia si li acabava de concedir el títol a un geni o a un boig. Era el 4 de gener de 1878, i Gaudí estava a punt d’iniciar l’exitós primer any de la seva vida pública. Molts triomfs l’esperaven en el futur, i també moltes llegendes; però poques de tan suggerents com les que segueixen envoltant aquells anys en què Gaudí encara no s’havia arribat a convertir del tot en Gaudí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada