diumenge, 27 de setembre del 2020
dijous, 24 de setembre del 2020
Cinc vins catalans, dos d’ells escumosos, entre els millors del món
Cinc vins catalans, dos d’ells escumosos, entre els millors del món
Fins a 109 vins catalans han obtingut 90 o més punts als premis Decanter.Els escumosos de la DO CAVA, amb 31 vins, són els més nombrosos, seguits de la DOQ Priorat amb 26 vins i la DO Terra Alta amb 13 vins
Els prestigiosos Decanter World Wine Awards 2020 han fet públic els seus resultats. Durant el mes d’agost, 116 dels millors experts en vi del món, inclosos 37 Masters of Wine i nou Master Sommeliers, van tastar 16.518 vins sota estrictes pautes de seguretat Covid. Aquest jurat va atorgar 50 mencions Best in Show, 178 medalles de platí, 537 medalles d’pr, 5.234 medalles de plata i 7.508 medalles de bronze.
En el palmarès dels premis hi apareixen puntuats poc més de 300 vins catalans, 47 dels quals han estat puntuats entre 83 i 85 punts, són els que la revista Decanter considera com a Recomanables, 149 han estat puntuats entre 86 i 89 punts, són els de categoria Bronze, 91 han estat puntuats entre 90 i 94 punts, són els de la categoria argent, 13 han estat puntuats entre 95 i 96 punts, són els de la categoria Or i 5 han assolit una puntuació de 97 punts, són els de la categoria Platí. Un d’ells ha estat guardonat amb la menció “Best in Show”.
El cinc vins que han encapçalat la llista de vins catalans amb 97 punts són els següents:
- Grans Muralles 2016 del celler Família Torres de la DO Conca de Barberà, que a més ha estat distingit amb la menció “Best in Show”, que només han rebut 50 vins d’arreu del món.
- Mas de la Rosa Vi de Finca 2017 del celler Vall-Llach de la DOQ Priorat
- Doix Costers de Vinyes Velles 2016 del celler Mas Doix de la DOQ Priorat
- Rabetllat i Vidal Gran Reserva Brut Nature 2015 del celler Ca N’Estella de la DO CAVA
- III Lustros Brut Nature 2012 del celler Gramona de l’agrupació Corpinnat
Els vins procedents de l’estat espanyol són els que han guanyat més medalles de platí amb un total de 20, entre ells els 5 vins catalans citats.
Podreu trobar totes les puntuacions dels DWWA fent click aquí.
dimecres, 16 de setembre del 2020
Xevi Xirgo: ‘Puigdemont encara és el parallamps de Catalunya’. Per: Vicent Partal
09.09.2020 21:50
El periodisme que l'actualitat necessita
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Avui surt a la venda La lluita a l’exili, el segon volum del llibre M’explico, que Xevi Xirgo (director del Punt-Avui) ha escrit amb el president Carles Puigdemont. El projecte és d’una ambició extraordinària i obre la porta a una mirada molt íntima no únicament del personatge, sinó de la manera com es fa la política, una mirada que atreu el lector. Amb motiu de l’aparició del primer volum VilaWeb va entrevistar el president Puigdemont; i ara, amb motiu de l’aparició d’aquest segon volum entrevistem l’home que ha fet de notari dels temps més convulsos de la política catalana, Xevi Xirgo.
—Puc dir-vos que això que heu fet és molt difícil?
—Més que difícil jo diria que és complicat. No sé si diria difícil. Les
circumstàncies han estat difícils, increïblement difícils, però per a mi
ha estat més aviat un privilegi. Com a periodista.
—Però parlem de mil pàgines escrites i unes quantes més que no s’han arribat a publicar…
—Potser hi ha unes dues-centes pàgines més que al final han quedat fora
però per motius editorials: eren repetitives o ja no aportaven gaire més
cosa i calia controlar l’extensió. Podríem dir que eren les pàgines
complementàries…
—Bé, deixem-ho que heu escrit mil pàgines i heu mogut una quantitat enorme de documentació. Com ha anat això?
—He descobert que tinc disciplina, ordre i constància. I no ho sabia.
Per a fer el llibre he estat metòdic perquè, si no, era impossible de
fer-lo: s’ha fet en directe. Eren converses cada quinze dies o cada mes a
tot estirar, per a repassar els fets que anaven passant en el moment
que passaven. I aleshores havia d’arribar a casa i transcriure les notes
o l’enregistrament, perquè, si no, passat el temps, simplement no
podria reconstruir-ho amb fidelitat. I no volia refiar-me de la memòria.
Era massa perillós fer-ho.
—Però no són les converses i prou. També hi ha molta documentació a remenar.
—Sí, també. No sempre, però també.
—Hi ha un moment que expliqueu que arriba una caixa que el president havia deixat a Palau…
—Sí. Va trigar mesos i va ser molta feina perquè en aquest cas concret
vaig haver de contrastar amb el president Puigdemont què era cada cosa
que hi havia dins aquella caixa i a quin període corresponia.
—De qui va ser la idea de fer una cosa així?
—Meva. Vaig ser jo qui va fer la proposta.
—I com va nàixer la idea?
—Quan Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat alguns
periodistes, companys meus del Punt Avui, van escriure uns quants
llibres explicant qui era aquell home que, en definitiva, era conegut a
Girona però poc a la resta del país. A mi també em van oferir de fer-ne
un i no m’hi vaig veure amb cor. Però la idea se’m va mantenir al cap. I
vaig pensar que potser sí que podia documentar una presidència que
aleshores no sabia –ni jo ni ningú– que seria tan transcendental. Quan
feia un mes que era president, li vaig explicar el projecte, li vaig
demanar si ho acceptava i em va dir que sí.
—Imagine que amb condicions…
—És clar. Per totes dues parts. Jo necessitava una transparència
completa i ell lògicament havia d’autoritzar-ne la publicació en el
moment que considerés oportú.
—He de dir que no conec massa històries semblants, tret del famós llibre fruit de la relació entre Ben Bradlee i John Kennedy. Tots dos eren amics d’abans de ser president i director del Post. Bradlee va documentar i prendre notes de tot durant cinc anys, des que Kennedy va començar la campanya electoral, i ho va publicar deu anys després de la mort del president. Al pròleg explica que Kennedy li va dir que era un projecte interessant perquè la gent sobretot volia saber com era el president de prop. Com és el president Puigdemont?
—Jo l’he vist en un moment molt complicat però sempre convençut
d’allò que fa. Sap que té un encàrrec i el vol fer; diu: ‘Jo vinc a fer
la independència; si no fos per això no m’hi hauria posat.’ En algun
moment va tenir l’oportunitat de no continuar. Però té una gran
consciència històrica, una mirada històrica que em fa la impressió que
hi ha gent, al seu voltant i tot, que no l’acaba de copsar.
—I com a persona? En aquest segon volum fa la impressió que aneu més a fons en els aspectes personals.
—Sí. El primer volum és més polític, més dietari, hi ha més fets. El
segon, també per la manera com es va fer i les circumstància de l’exili,
és més íntim. Hi ha més conversa entre nosaltres dos i hi ha moments en
què m’interesso molt per com ho viu. Els dos llibres s’han de llegir
junts per a fer-se’n una visió completa.
—Heu viscut moments molt complicats al seu costat.
—Sí. Per les circumstàncies. Ha estat així.
—A l’exili els pitjors?
—Crec que un dels més difícils van ser després del Primer d’Octubre,
entre el 10 d’octubre i el 27 d’octubre de 2107. Aquells dies van ser
d’una intensitat i una duresa com no s’ha vist mai. De vegades em deia
que tenia deu minuts i jo anava a Palau o a Canonges a enregistrar les
seves impressions. Era un privilegi viure allò, però vaig patir molt
també. Aquella tensió és molt difícil d’esborrar del meu cap. És
aleshores quan ell escriu al seu dietari, de puny i lletra una frase que
em va impactar: ‘Em sento el parallamps de Catalunya.’
—Ho era?
—Crec que ho era i ho és. El president Puigdemont continua essent el
parallamps de Catalunya. Continua aguantant tota la tempesta. Fins i tot
la busca, no pas a nivell personal sinó polític. En l’àmbit judicial i
amb els seus constants viatges ha anat a buscar una tempesta que se’l
podia emportar literalment, amb un gran cost personal, però que era
necessària per a avançar políticament. I jo he vist de prop com
aguantava.
—Però a l’exili també hi ha hagut situacions molt complicades…
—Hi ha dies molt forts a l’exili, sí. Els primers dies a Bèlgica, per
exemple. On ens instal·larem? Què farem? I evidentment l’entrada a la
presó a Alemanya. Jo vaig poder entrar a la presó de Neumünster,
acompanyant la seva dona, la Marcela, i en Jami. I serà molt difícil,
molt, que aquella escena se’n vagi de la meva retina.
—L’exili, en qualsevol cas, és un bon combat de boxa: li peguen molt, però ell pega molt fort.
—Tu diràs! Hi ha moments fantàstics, de victòria. La sortida de la
presó, l’entrada finalment al Parlament Europeu, sí, sí. I abans també,
eh! El Primer d’Octubre és una victòria enorme i una alegria
indescriptible malgrat la duresa de tot allò que passa. És clar que sí.
—Aquest segon volum que avui surt a la venda, què té de particular?
—El primer, com deia, es va fer en directe però aquest és més difícil
per les circumstàncies. Anar a Barcelona no és anar a Waterloo o Berlín,
a qualsevol altre lloc per tot Europa. Per tant, les circumstàncies de
tot són diferents. Però continua havent-hi la voluntat de concretar
sobre els fets que passen en el moment que passen. Narrativament, a
voltes hi ha gent que no ho entén…
—No entén què?
—Doncs que pot passar que en un moment determinat ell pensi una cosa i
unes pàgines més endavant en pensi una altra i això és perquè ha canviat
d’opinió. El llibre no ha estat embellit ni retocat a posteriori; per
això passen coses com aquesta, que precisament crec que són les que li
donen valor.
—No s’ha tocat res?
—No. D’allò substancial res.
—Hi ha hagut cap temptació en aquest aspecte?
—No. Hi ha hagut una lectura prèvia i molt detallada dels advocats, que
tothom pot entendre que és normal, però el president Puigdemont no hi ha
tocat res. I encara més: el va llegir molt poc abans de la publicació.
—De debò?
—El va llegir a començament d’aquest any. És a dir, quan ja anava cap a la impremta, com qui diu.
—I?
—Em va dir que havia patit molt llegint-lo. Que havia reviscut moments
que tenia aparcats. I em va dir que no en sortíem gaire ben parats. Ell
tampoc.
—S’ha creat una certa polèmica amb això del fragments censurats…
—Això parteix de la lectura d’un llibre que es diu ‘Els homes’,
d’Angelika Schrobsdorff, que precisament va publicar la Campana i que jo
estava llegint a finals de l’any passat. És una novel·la censurada a
Alemanya i que quan s’ha publicat en català ha incorporat les parts
censurades però distingint-les perquè el lector sabés que era allò els
lectors originals no havien pogut llegir. Vaig treure la idea d’allà. El
recurs era interessant…
—Però per què heu optat per aquestes ratlles en negre?
—Perquè vivim en una anomalia i així queda claríssim. Reflectim a la
perfecció les circumstàncies que vivim. En un país normal i en un temps
normal no hauríem de patir pel fet de dir aquest nom o aquell. Algú es
creu, però, que ací ara es pot dir tot i que no tingui conseqüències? De
debò?
—Què en penseu de la gent que s’ha indignat per això?
—Algunes reaccions les he trobat un divertiment, sincerament. Hi ha gent
que sembla que no sàpiga on vivim. Qui no ho ha entès és perquè no ha
volgut entendre-ho.
—Ha restat res important fora del llibre?
—No. Diria que no.
—Com heu compaginat la vostra feina de director del Punt-Avui amb aquesta?
—Ha tingut complicacions, no ho negaré pas. No sempre va ser una cosa
fàcil. Però l’actual propietari i periodista, Joan Vall i Clara ho va
entendre a la perfecció i sempre em va dir que havia de continuar
fent-ho, que això acabaria essent un llibre important. Però…
—Però?
—Però jo vaig haver d’ensenyar al meu cervell a separar les dues feines
que feia a la vegada. Hi ha hagut dies que he vist com alguns altres
diaris publicaven temes que jo ja sabia però que no podia fer servir al
diari que dirigeixo. Senzill no ho era, tampoc.
—Quan decidiu de publicar-ho?
—La veritat és que al principi no hi havia cap idea concreta, jo anava
escrivint. Quan ja feia dos anys que escrivia va ser quan vaig anar a
veure Isabel Martí, l’editora de la Campana, per primer cop i en va
poder llegir algunes coses. I em va ajudar molt. A entendre allò que jo
mateix feia. A entendre el meu paper. Martí va ser clau.
—I mentrestant el president Puigdemont encara no ho llegia?
—No. Hi confiava. Com he comentat abans, no és fins fa pocs mesos que s’ho va mirar.
—Hi confiava per l’amistat d’anys, entenc.
—I confiava que jo estava fent una feina professional.
—Com us vau conèixer?
—A començament dels anys vuitanta, quan ell ja treballava al Punt, vaig
entrar també al diari i vam començar a parlar. I quan ell va plegar del
diari, el 1992, vam continuar parlant. Fins ara.
—Algun dia us vau aturar a pensar que aquell vell amic de sobte era el president?
—Va ser molt divertit. Un dia, sí. Jo li vaig dir: ‘Ostres, és que tu
ets el president!’ I ell em va respondre: ‘Ostres, és que tu ets el
director!’ Ni l’un ni l’altre no ho hauríem pensat, quan ens vam
conèixer, que ho seríem. Ni president ni director.
—El fet que el president Puigdemont siga un periodista –ell reivindica que encara ho és– us sembla que ha fet més fàcil o més difícil escriure aquest llibre?
—Més fàcil. Sens dubte. Ell entenia això que feia jo. No estic segur que cap altre polític en fos capaç.
—El primer volum és al carrer fa setmanes amb un gran èxit. Us han sorprès algunes reaccions? Us ha sorprès que es faça servir per al pim-pam-pum polític?
—La meva sensació és que s’ha entès bé, que els lectors l’han entès bé.
El president Puigdemont insisteix sempre que s’ha de llegir sencer i que
és una mala pràctica agafar frases d’aquí i d’allà i treure’n
conclusions. Però no pots evitar que algú ho faci.
—Essent periodistes tots dos, ja devíeu ser conscients que escrius allò que pots però la gent llegeix allò que vol…
—Això mateix. Però vull deixar clar que estic molt satisfet del
resultat. La gent que em parla del llibre, a les presentacions o pel
carrer, l’ha entès molt bé i ha sabut fer la lectura crítica que volíem
que fes. És molt satisfactori
—Vivim temps molt complicats per al periodisme. Quina lliçó n’heu extret d’aquesta aventura?
—Tinc la sensació que he fet una marató. Que he compaginat dues
especialitats: la dels cent metres, que és el dia a dia del periodisme
d’un diari amb la marató que és un llibre. I m’hi he sentit molt còmode,
certament. Escriure ‘M’explico’ m’ha donat una gran perspectiva. He
après que per entendre la realitat s’ha de mirar amb els llums llargs,
més que no pas amb els curts.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
diumenge, 13 de setembre del 2020
Carme Junyent: “El futur del català depèn de tu; si tu no el parles, no el parlarà ningú més”
Carme Junyent: “El futur del català depèn de tu; si tu no el parles, no el parlarà ningú més”
La professora de lingüística de la Universitat de Barcelona afirma que "els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà” i apunta que “no és que la immersió no funcioni, és que el sistema funciona com si no hi hagués immersió”
10 min.
"Un dia em van telefonar d’una operadora. El telefonista em va parlar en castellà i jo li vaig respondre en català. Em va demanar que li parlés en castellà i li vaig dir que no, que era ell qui trucava. «A Catalunya hi ha bilingüisme», em va dir. «Sí, per a tothom», li vaig respondre”. Aquesta és la Carme Junyent Figueras (Masquefa, Anoia, 1955). Però no es pensin que aquesta professora de lingüística de la Universitat de Barcelona es dedica a la moderna tendència de repartir clatellots a qui diu tenir que, sinó que amb precisió científica ha abordat les situacions socials en què els catalanoparlants renunciem voluntàriament a parlar en català. La Carme Junyent ha escrit, en col·laboració amb la periodista BelZaballa Madrid, el llibre El futur del català depèn de tu, que, com el seu nom indica, és una apel·lació directa als catalanoparlants perquè parlem en català, per desculpabilitzar-nos de segles de canviar d’idioma “ para que lo entienda todo el mundo ” o de dir que “ hablo en castellano por educación”. És el llibre activista d’una científica, que detecta un 15% de militants del català, un 15% d’hostils (convida a ignorar-los i a no barallar-s’hi) i un 70% d’indiferents amb els quals cal treballar des d’un tractament molt senzill: “Són només dos mesos d’esforç actiu i conscient de parlar només en català, després ja et surt sol”.
El llibre traspua un punt d’angoixa existencial.
Potser sí, però jo no em sento angoixada, perquè encara hi som a temps de revertir la situació. De fet per això treballo. Ara bé, veig les dades i són inequívoques, i fa molts anys que ho són. Potser ara ja és tan evident que ens n’adonem, però ja era perfectament previsible als anys 90.
Quines són aquestes dades?
Es veu d’entrada una caiguda sostinguda en termes absoluts del nombre de parlants de català a Catalunya. Si pensem on es parlava català fa 200 anys i on es parla ara, la diferència és evident, i 200 anys en la vida d’una llengua són molt pocs, però quan s’arriba cap al final el procés s’accelera. I després un altre símptoma claríssim, que és l’ús de la llengua entre els joves. Els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà. Això voldria dir que no tenen la consciència que podíem tenir nosaltres que era una llengua per la qual calia lluitar, per les circumstancies en què havia viscut. La darrera generació que ha tingut el català com a llengua habitual a l’entreteniment és la generació de Bola de Drac, la dels meus fills, que estan al voltant dels 30. Quan parles amb parlants de llengües en què ja clarament no s’hi pot fer res i els preguntes per què la van deixar de transmetre als seus fills, tothom diu que ningú era conscient del que estava passant.
Doncs tots han estudiat en català.
Als anys 80, el creixement del coneixement de la llengua i fins i tot de l’ús va ser espectacular. Segurament és el moment més important de creixement de la llengua catalana, i a més era un moment de molta il·lusió, que és una altra de les coses que hem perdut. Tots els esforços que es van fer a l’ensenyament primari amb la immersió, a secundària no es van fer igual, i la llengua de l’ensenyament segueix sent una opció del professor. Pot ser que declarin que ho fan en català, però la realitat és que no i, esclar, quan els nanos passen de primària a secundària es troben un canvi en el comportament lingüístic i senzillament es deixen portar. Fa anys vam fer un projecte en instituts; molts nanos ens deien que havien oblidat el català quan havien anat a l’institut. Per tant, no és que la immersió no funcioni, és que el sistema funciona com si no hi hagués immersió. No es dona per descomptat que els nanos saben català. És a dir, parlant amb professors que fan les classes en castellà, els preguntes per què i una de les respostes habituals és: “Vull que m’entenguin”. O sigui, suposen que els nanos no en saben i, per tant, els has de parlar en castellà. Però, aleshores, on queda la feina dels companys que han ensenyat català?
Em diu que s’ha perdut aquella il·lusió dels anys 80.
El català era vist com una eina de convivència, la gent volia que els seus fills aprenguessin català: és conegut que si la immersió va començar va ser perquè la van demanar pares d’alumnes castellanoparlants a Santa Coloma de Gramenet. Aquesta il·lusió es va començar a perdre als anys 90, per diverses raons, des d’atacs de col·lectius com el Foro Babel a l’evidència que en qualsevol àmbit de la vida és molt difícil mantenir sempre la mateixa il·lusió. I, després, els comportaments lingüístics dels nascuts abans del 73 ja són molt diferents dels dels nascuts després del 83. El 1996 va arribar a la universitat la primera generació de catalans que havien pogut fer tot l’ensenyament en català. El fet que es donés com a normal o natural, també va fer baixar la guàrdia.
¿El que li passa al català té a veure amb l’estatus polític de llengua?
La política hi té a veure, però és molt més important el comportament dels parlants. Per això he titulat el llibre El futur del català depèn de tu, que he manllevat d’una campanya de la Generalitat dels anys 80, amb aquest eslògan que, per cert, va ser una idea de Josep Maria Espinàs.
I per què depèn de mi?
Perquè si tu no el parles, no el parlarà ningú més. Aquesta és la responsabilitat dels catalanoparlants. Si nosaltres volem, la llengua no ens la poden prendre. Aquesta és la força real que tenim i la manera més clara de rebel·lar-nos contra aquest procés d’homogeneïtzació: parlar la nostra llengua. Frederic Mistral ho va dir amb altres paraules: “Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingues les claus de la presó”. Doncs és això, i si en fóssim conscients segurament tindríem un motiu més per preservar la llengua, perquè el que volen és que deixem de fer-la servir perquè així ens controlen més fàcilment. I no parlo només de polítics: si tens un mercat que només parla una llengua, t’és més fàcil col·locar el producte.
Examinem algunes raons per canviar d’idioma: “No estava segur que m’entendria si li parlava en català”.
No li dones l’oportunitat de comprovar si t’entén o no. Amb això hauríem d’anar força alerta perquè el català ara té molts parlants de segona llengua, persones que l’aprenen, que han vingut de fora i el parlen i la seva primera llengua no és el castellà.
O el “Parlo castellà per educació”.
Això sí que és un prejudici induït. Primer, no és de mala educació parlar la teva llengua, és mala educació demanar als altres que no parlin la seva. Segon, si parles anglès no el parles per educació, el parles perquè és la teva llengua. Doncs si parles català no el parles per mala educació en aquest cas, sinó perquè és la teva llengua. Això és la moral de l’esclau, la subordinació, la supeditació, l’haver de treballar per a un altre.
I es pot canviar aquesta mentalitat?
Sí, la bona notícia és que això són dos mesos de comportament conscient. Si durant dos mesos t’esforces a parlar només en català, després ja surt de manera natural. I, normalment, no tens cap conflicte, si ho proves funciona. I una altra cosa hauríem de tenir molt clara: quan parlem en català estem donant el millor que tenim; és a dir, no és una cosa que vulguem per a nosaltres sols, és una cosa que ens han transmès i que la volem compartir. En molts sentits, la igualtat d’oportunitats és això: quan compartim la llengua també estem considerant que l’altre està en les mateixes condicions que nosaltres a l’hora de conviure. I fins i tot, si hi ha confiança, se li pot explicar una intimitat a aquesta persona.
Quina intimitat?
“És que per a mi parlar el català no és el mateix que per a tu parlar en castellà”. Digues-li que es posi al teu lloc: “La meva llengua pot desaparèixer si no la parlo. La teva no”.
De les llengües que penses que et poden donar problemes si les parles vostè en diu “llengües marcades”.
Sí, aquesta terminologia és de lingüística teòrica pura i dura, però crec que ho explica molt bé: una llengua està marcada quan penses que el seu ús et pot complicar la vida o penses que l’altre interpretarà que si parles aquesta llengua ets de la ceba o votes a tal. La marca més comuna és considerar que una llengua és més útil o que una altra fa pagès.
Doncs hi ha pares que, en nom de la utilitat, parlen en anglès als seus fills. Com ho veu?
Quina necessitat hi ha? A mi em consulten molt sovint escoles quan hi ha problemes d’adquisició (d’aprenentatge d’una llengua) i he tingut la sort durant molts anys de compartir despatx amb la millor experta en adquisició que tenim, que és la Liliana Tolchinsky. Es detecten molt sovint problemes a l’adolescència per parlar correctament una llengua aquells a qui no els l’han transmesa correctament. Aleshores no tenen aquesta primera adquisició d’una llengua, que és el que et permet després adquirir totes les que facin falta. Els pares que parlen en anglès als seus fills, si l’anglès no és la seva llengua, trobo que s’arrisquen molt. I en l’àmbit acadèmic, tinc col·legues parlants de suec o danès o holandès, que poden parlar en anglès de lingüística, però en la seva llengua no. I això és una altra de les pèrdues que jo crec que Europa pagarà molt cara, perquè estem renunciant a tota la creativitat de les llengües per l’anglès.
Vostè afirma que ser un bon metge és també parlar en català al pacient catalanoparlant.
Ho he vist molt de prop i és molt dolorós. Si me’n vaig a viure als EUA m’hauré de morir en anglès, però quan ets aquí no poder morir en català... Buf... Per a una persona gran, parlar de la pròpia malaltia, del procés d’envelliment, de qüestions molt íntimes, si ho has de fer en una altra llengua és molt dur. No em crec que cap bon metge no entengui aquesta necessitat. És més, conec molts bons metges que han vingut de fora i parlen català perquè tenen clar que poden entendre amb més precisió què li passa al seu pacient.
Per acabar, expliqui’m la fórmula: 30-60-10.
Miri, el problema de desequilibri entre parlants de llengües grans i petites no el resoldrem si no tenim la solidaritat dels parlants de llengües majoritàries. Per tant, els que tenim el català com a primera llengua tenim un 30% de responsabilitat: si no ho fem nosaltres, això no ho fa ningú. Però tampoc ens en sortirem si no tenim la solidaritat del 60% que són els que tenen el castellà com a primera llengua. I el 10% és l’esperança en aquesta nova població (que potser és un 12%) que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua i que poden canviar les dinàmiques.
I com es fa que uns se solidaritzin, uns altres es responsabilitzin i els altres juguin el paper de revitalitzar?
Amb consciència. I això demana, sobretot, informació. Tenim un 15% de militants i després tenim un 15% d’hostils. És inútil perdre el temps amb ells (quin greu em sap, perquè renunciar al coneixement d’una manera tan gratuïta em sembla trist, però és la seva opció). Ara, tenim un 70% d’indiferents. I un 70% és molta gent i amb aquesta sí que pots aconseguir canvis. Tenim molt camp per córrer.
Puigdemont: "JxCat és l'única garantia que aquest país tingui un govern netament independentista"
ENTREVISTA
Puigdemont: "JxCat és l'única garantia que aquest país tingui un govern netament independentista"
Entrevista al president a l'exili la setmana que s'ha publicat la segona part del seu llibre 'M'explico', titulada 'La lluita a l'exili'
La segona part del llibre del president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont –dos volums sota el títol genèric M'explico– ja és a la venda. Es titula La lluita a l'exili, i l'ha editat La Campana, com la primera part, De la investidura a l'exili. Com en el primer volum, està escrit amb el director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, que la seguit molt de prop durant els quatre anys que van passar des que va ser escollit president fins que es va acabar d'escriure l'obra, fa uns mesos. El text combina pàgines escrites directament per Puigdemont, a mode de dietari, amb d'altres en què el narrador és Xirgo, testimoni directe moltes vegades o bé entrevistador en altres. És en aquest volum que es troba la narració de com viure la seva detenció a Alemanya i com van ser les setmanes que va estar empresonat. També reflecteix les tensions amb ERC, sobretot el daltabaix que li va suposar que Oriol Junqueras qüestionés l'exili en una entrevista al diari francès Le Figaró just quan estaven a punt de publicar un article conjunt. També un inclou un quadern central de fotografies de gran valor històric, com la que va fer una de les persones que l'acompanyaven de l'escenari de la detenció en una autopista alemanya.
El coautor del llibre, Xevi Xirgo, adverteix en el pròleg que no és una novel·la. Però hi ha passatges que es llegeixen com una novel·la perquè són trepidants. Passa, per exemple, amb l’episodi de la detenció a Alemanya i tots els de la presó. Quina efecte li fa llegir-ho després d’haver-ho ha viscut?
Rellegir o tornar a recórrer moments de la vida que han estat durs costa una mica. Però també és veritat que fins i tot en moments com el de la detenció vaig buscar tenir una perspectiva del context i del moment històric. Això em va ajudar a mantenir la serenor i a tenir clar que allò era un moment més d’un llarg recorregut, que allà no s’acabava res, que segons com juguéssim les cartes allò ens podia anar a favor. Potser això és el que explica que al final semblés que hi hagi un guió, que no hi era.
Vostè ha llegit el llibre com a lector, tot seguit, un cop acabat del tot?
Sí. Primer el vaig llegir a trossos, en les diferents versions, per fer les correccions. I després l’he llegit un cop editat.
Quina part l'impacta més, en aquesta lectura?
La vida a l’exili és una vida caracteritzada per dues constants, almenys en el meu cas. Una és la incertesa. I l’altra constant són els alts i baixos. Jo he après a conviure amb aquestes dues coses. Passes moments de tot. Podria assenyalar uns quants passatges agres i uns quants que són just el contrari. Però no em quedaria amb cap en particular perquè és un tot. Un fet particular, més o menys agre, no es pot desvincular de la cadena que el porta. I això és el que he intentat en el llibre.
Una de les constants en el llibre és que explica moltes interioritats, per exemple pel que fa a les relacions tenses amb ERC, que ara estan en un moment especialment delicat. Ha tingut dubtes sobre si era massa aviat per treure-les a la llum?
És una pregunta que m’he fet des del primer dia. Quan vam començar amb Xevi Xirgo a fer aquest treball, ens preguntàvem si es podria publicar mai i, en tot cas, quan es podria publicar. Em circumstàncies normals, jo hauria trigat molts anys a publicar-ho. Però les circumstàncies no han sigut normals. Em sento gairebé obligat a explicar-me. Perquè si no m’explicava ara, i no és massa aviat perquè no soc el primer, portem tres anys escoltant moltes versions sobre moltes coses que m’han afectat, corria el risc que es quedés instal·lada una determinada narrativa que no correspon a la realitat i que és molt interessada, tant sobre les meves decisions com sobre el paper de l’exili. Això m’ho puc permetre personalment, però continuo representant una institució i un llegat. I una lluita, la de l’exili. Calia explicar com hem arribat fins aquí sobretot per desmuntar alguns relats.
En diversos moments del llibre remarca que el que més li ha dolgut han sigut els atacs dels seus, de l’independentisme.
Jo vaig anar a l’exili amb tot un estat espanyol perseguint-me i assetjant-me. I estic disposat a aguantar el pols amb l’estat espanyol. Com més assetjament facin, més fort em sento. Ara, reconec que no estic preparat i em desmunta molt que hàgim de fer segons quines feines dintre del mateix independentisme, haver de respondre a altres independentistes per què vaig anar a l’exili. Em dol molt que hi hagi un corrent gairebé organitzat de qüestionament de la feina de l’exili i de les idees que represento. Ja no és només una qüestió de coincidència estratègica de l’independentisme, sinó de respecte.
En el capítol del 30 de gener del 2018, diu explícitament que, malgrat el que sent pel fet que Roger Torrent hagi suspès el ple que l’havia d’investir president de la Generalitat, ha volgut evitar els retrets en el missatge que enregistra. Concretament, diu: “La gent no ho entendria. Hi ha coses que ara no cal que se sàpiguen, perquè no s’entendrien. No podem fallar a la gent, en aquests moments”. I posteriorment hi ha un altre moment en què parla del “paper pervers d’ERC i del PDECat”. Ara sí que decideix fer-ho públic.
Igual que en el primer volum del llibre, aquests fragments no deixen de ser fotografies del moment en què passen. Després els fets van evolucionant, no són immutables. El 30 de gener del 2018 hi ha una fotografia en què jo descric exactament com la vaig viure i la vaig veure. I vaig complir amb el que deia. Perquè jo tenia molta pressió, de molta gent que em preguntava per què no explicava la veritat. Aleshores no era el moment, perquè començàvem la legislatura, estàvem amb el 155 i semblava que tots teníem un adversari comú. Tenia clar que havia de tenir paciència fins a la sentència. Ha parlat moltíssima gent sobre mi i sobre l’exili, i jo he callat. Perquè hi havia un judici i no podia interferir i perjudicar companys. I havia de donar una oportunitat que qui havia emprès aquella deriva de posar a la diana l’exili i molt particularment a mi pogués rectificar. Això no ha passat. Ara que ja no hi ha cap risc per a ningú, perquè el judici ja s’ha fet, i que tothom ha dit el que ha volgut de mi, ja tocava poder-me explicar. I no és en clau de retret, és en clau de descripció d’aquell moment, perquè hi ha alts i baixos, hi ha moments de gran sintonia. I hi ha retrets que són també al PDEcat, com deia vostè. I és un llibre molt viscut, no és un tractat polític.
Diversos representants d’ERC utilitzen el concepte del retret des de fa dies per contraposar-se suposadament a vostè. De fet, s’ha fet servir com a eslògan publicitari del llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, que es presenta com un llibre “sense retrets”.
En tot cas aquest el meu és un llibre que ve de lluny. Qui el llegeixi entendrà les raons que m’han portat a fer-lo, que en cap cas són anar a burxar sinó a donar llum a episodis importants col·lectivament sobre els quals hi ha hagut una narrativa interessada. L’estalvi dels retrets havia d’haver començat molt abans. No s’havia d’haver obert la porta a desacreditar d’una manera fins i tot humana el rol de l’exili. I jo no tinc a l’abast la freqüència d’invitacions mediàtiques que tenen altres, jo no ocupo el TN. La meva única possibilitat d’explicar-me és fer un llibre. He tingut molta paciència. Crec que ningú podrà dir que hagi entrat en totes les provocacions que hi ha hagut en aquests tres anys. He anat callant. I si no ens expliquem bé no podem construir el futur.
Una altra de les constants del llibre són les apel·lacions a la unitat. De fet, el llibre recorre l’època en què estava sobre la taula la possibilitat de fer candidatures conjuntes per a les eleccions. Això ara ja no es planteja i les relacions amb ERC, soci de govern i l’altre grup independentista gran, estan pitjor que mai. Aquestes relacions es poden refer?
En tot cas les relacions que tinguem a partir d’ara han de basar-se en el que hem recorregut fins ara. Si no proposem una llista conjunta ara no és perquè no pensem que és la millor fórmula, sinó perquè no hi ha ningú que la ‘compri’. Hi va haver moltes ofertes i molts intents, i és bo explicar-ho. Com que el paradigma ha canviat, perquè és una opció descartadíssima per una part de l’independentisme, ens obliga a competir entre nosaltres. No és una decisió que hagi pres Junts per Catalunya, que hauria volgut no haver d’entrar en una competició electoral. Però n’hi haurà. El que no podem fer ara és lamentar-nos ara perquè anem confrontats a les eleccions.
La qüestió no és la campanya, és que la competició i els desacords ja hi són ara, quan comparteixen el Govern. Trobaran la fórmula per tornar a governar junts?
Aquesta situació és la que sabíem que arribaria si no es plantejaven unitats. Jo vaig proposar crear una direcció aliada per establir estratègies compartides per continuar el procés cap a la independència. No cal dir que això no s’ha produït. I ara no ens podem lamentar de les conseqüències. La manca d’unitat política porta a aquestes situacions. Nosaltres hem treballat perquè no hi hagi aquesta manca d’unitat política, però no ens n’hem sortit, necessitem ser més d’un per intentar la unitat. Si s’aposta per la disgregació després no es pot lamentar del fet que Junts per Catalunya defensi les seves idees. Junts per Catalunya és un actor molt important de la política catalana i jugarà aquest rol. Hi haurà un contrast d’opinions. Hem arribat fins aquí per una decisió de l’independentisme de no crear una direcció aliada, un espai on totes les decisions fossin compartides, des de la mesa de diàleg fins a l’acabament de la legislatura. I però per d’això encara hi ha una altra cosa que falla, que és la falta de respecte. Tenim dret que se’ns respecti. Som Junts per Catalunya i representem, en el cas de les eleccions europees, més d’un milió de vots. I si es vol continuar col·laborant amb aquesta realitat, és bàsic abans de tot el respecte, començant per com ens diem.
Marta Rovira ha dit recentment que parla cada setmana amb vostè.
És la persona d’ERC amb qui he parlat més, abans de l’exili i sobretot des de l’exili, perquè he anat moltes vegades a Ginebra. Hem tingut una relació molt sovintejada i espero que continuï sent així. No només perquè és la secretària general d’ERC sinó perquè és una líder política exiliada, i crec que a part de la qüestió política també hi ha la qüestió personal. Ens hem d’ajudar. I si a més a més podem establir una relació que fomenti confiances és molt bo per a tothom.
I la relació amb Oriol Junqueras, amb el qual va estar molt temps sense tenir contacte, en quin punt està?
Vam poder reprendre el contacte personal, telemàticament, durant el seu tercer grau. Abans m’hi havia comunicat tant com vaig poder epistolarment, però aquest és un canal difícil per arribar a acords polítics perquè el ritme de les comunicacions no ho facilita. Després, la represa del contacte lamentablement es va trencar abruptament quan es va tirar enrere el tercer grau i des d’aleshores no hem pogut tornar a parlar.
I durant aquesta etapa el tercer grau van arribar a una relació fluïda?
Tots dos teníem la voluntat que fos cada cop més fluïda i més productiva. Però és evident que portàvem anys sense poder parlar, i que abans de parlar de cap altra cosa havíem de tenir una conversa de qüestions personals, saber com estàvem, al marge de la política. I després havíem de reprendre fils per continuar teixint la relació. De tota manera, per sort, la relació entre JxCat i ERC no depèn de si nosaltres dos parlem. Ja funciona per altres canals.
El cas és que hi ha una percepció general, expressada per exemple per la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que la situació entre ERC i JxCat està generant una clima una mica irrespirable i que li preocupa que s’ajornin les eleccions. En la situació actual, fins quan considera que es poden ajornar les eleccions?
Les eleccions en principi s’haurien de fer el desembre del 2021, que és quan s’acaba la legislatura.
Però el president Torra va anunciar a principi d’any que la legislatura ja no tenia més recorregut i que caldria anar a eleccions un cop aprovats. els pressupostos.
I després ha passat una cosa que no és menor, que és la pandèmia, amb l’impacte socioeconòmic més greu que hem tingut en les últimes dècades. Per tant, per responsabilitat el president Torra pren una decisió que tenia tot el sentit del món, perquè no m’imagino que en plena pandèmia haguéssim estat barallant-nos pel repartiment de les conselleries mentre la gent perdia la feina i perdia la salut. I crec que la decisió del president Torra va ser presa amb molt rigor i que els efectes es veuen, perquè ara tenim un govern que està preparat per afrontar una segona onada de la pandèmia del que ho estaria un govern nou.
De tota manera, tot indica serà difícil esgotar la legislatura si inhabiliten el president.
Una de les coses que han passat aquesta legislatura i que és un error està pensant en què podria passar si… S’ha de fer anàlisi prospectiva, però l’acció del Govern s’ha de basar sobretot en el que està passant ara i en el que volem que passi en els propers temps. I aquests jocs d’especulació sobre el calendari electoral segurament entretenen molt les executives dels partits però no és el que ara hauria d’ocupar els governs. Si diem que no volem que el Suprem afecti la política catalana hem de tirar endavant el que hem de tirar endavant.
Per tant, rebutja la lectura de la remodelació del Govern com un pacte entre els dos presidents?
La remodelació és del president Torra i pren aquesta decisió perquè creu que és la que convé per encarar aquest tram final de la legislatura. S’ha dit amb molta lleugeresa que ha sigut un canvi decidit a Waterloo. Això és una autèntica ximpleria indocumentada. Però jo no puc fer res més que dir-ho i escriure llibres.
El fet és que, precisament en el llibre, hi ha un fragment de l’època en què es parlava de Jordi Sánchez com a candidat a la investidura que explica que hi havia un acord amb ERC perquè vostè conservés algunes prerrogatives, com per exemple decidir quan han de ser les eleccions. Hi ha una frase textual seva en què ho subratlla.
Això tenia a veure amb un acord d’investidura en què també hi havia el desplegament del Consell de la República i tot un seguit de coses que després s’han de materialitzar.
Vol dir que amb el president Torra, doncs, no és d’aplicació aquest punt?
Amb el president Torra funcionem amb la màxima coordinació. Però malgrat que s’ha volgut dir que és un govern teledirigit jo he sigut molt curós perquè això no sigui així. La qual cosa no vol dir que no anem coordinats i que no parlem d’aquestes coses i que les decisions finals les puguem compartir. Nosaltres al president Torra li devem el respecte que no tothom li té, i això inclou plantejar escenaris electorals i poder fer una remodelació de govern. El president Torra em va explicar els canvis abans de fer-los i jo li respecto.
Hi ha un moment el llibre en què s’esmenta un CEO, el del 23 de novembre del 2018, que dona la victòria a ERC si s’haguessin fet eleccions en aquell moment. Vostè explica que aquesta tendència és mès atribuïble al “desgavell” del seu espai polític que a una millora de resultats d’ERC. Fa uns dies va sortir una enquesta a La Vanguardia que donava una victòria similar a ERC. És atribuïble a la crisi recent entre JxCat i el PDECat?
Les enquestes són una mica com el meu llibre, una fotografia fixa d’un moment determinat. I nosaltres tenim experiència en el sentit que en un moment determinat no ens han sigut mai favorables. I al final el resultat ha sigut més favorable i fins i tot molt favorable, com va passar en les eleccions europees. Però això no és perquè l’enquesta estigués equivocada, sinó perquè nosaltres vam saber treballar amb la informació que donava l’enquesta. Això ho hem fet fins ara i estem en condicions de continuar-ho fent. Potser és que fem alguna cosa ben feta, no tot és desgavell. Estem construint un espai polític de molta complexitat, que és la seva gràcia, i ho fem contra moltes adversitats i amb una escassedat de recursos brutal. I el que és indiscutible és que, si aquest país ha de tenir un govern netament independentista ,l’única garantia que sigui així és que hi sigui JxCat. Si no en formem part, seria un altre tipus de govern.
En el llibre hi ha un fragment en què Artur Mas, que és qui el va proposar per ser president, li diu: “Un cop ja està fet [la declaració d’independència], ara no et deixis agafar; a la presó no hi faràs res i t’hi passaràs molts anys”. Li dona suport per exiliar-se i transmet una molt bona relació entre tots dos. Ara, gairebé tres anys després, estan en dos partits diferents de fet vostè ha estripat el carnet del partit que ell va impular. Com està la seva relació?
Sempre hem tingut bona relació perquè sempre ha sigut franca i honesta, i continuarà sent així. Em sap greu decebre els que voldrien veure’ns enfrontats, però això no passarà. Ens hem donat proves de lleialtat personal mútuament. Jo no estic en política per fer hooliganisme d’un partit, sinó per la independència de Catalunya. I al president Mas sempre l’ha mogut la millora de Catalunya, per totes les vies que ha considerat possibles. I ha fet una evolució admirable i imprescindible per entendre què ha passat en aquest país. Li estic enormement agraït i continuarà sent així tinguem el carnet que tinguem a la butxaca.
Qui ha de ser el cap de llista de JxCat en les pròximes eleccions. Elsa Artadi recordava en una entrevista al Tot Barcelona aquest estiu que tenen una base electoral d’un milió de vots quan vostè es presenta.
La millor manera per decidir el candidat és passar per la militància de JxCat. Serà la militància la que hi decidirà quan toqui, que no és ara perquè encara estem desplegant tota l’estructura territorial.
Però si hi ha un procés de primàries perquè la militància es pugui pronunciar bé s’hauran de presentar els candidats que ho vulguin. És una decisió que depèn del candidat a primàries.
Quan hi hagi primàries es veurà qui es presenta i com es fa el procés, però és un futurible que encara és lluny. El que està clar és que JxCat competirà en aquestes eleccions i que del seu resultat en dependrà que hi hagi un govern netament independentista.
En un acte de l’ANC a Brussel·les la setmana passada, amb motiu de la Diada, vostè va dir que amb un estat opressor com l’espanyol no s’hi pot transaccionar sinó que se l’ha de derrotar i doblegar. Quin són els camins que veu ara per anar en aquesta direcció?
Hem de defensar la nostra posició encara que siguin una minoria nacional davant d’un colós. És una qüestió de dignitat. Hem de demanar a l’altra part que deixi d’oprimir, perquè és la condició indispensable per arribar a acords. Però Espanya continua en mode estat opressor, i quan fas això és perquè el que vols és administrar els resultats de la teva opressió. Quan plantejo una unitat estratègica per poder preparar una confrontació intel·ligent amb l’Estat, em refereixo que hem de ser conscients d’aquestes coses. Sempre dic que no hi ha cap fórmula màgica, no hi ha cap botó que si el prems et surti una república, que l’únic camí que tenim és el més incert. El conflicte el decideix l’estat espanyol, nosaltres volíem la via de la negociació i un referèndum, la via escocesa. Per tant, som en un terreny en què l’Estat és fort i nosaltres no, però això no ens eximeix de preparar-nos i buscar la manera de sortir airosos d’aquest conflicte, sabent el que ara sabem i coneixent les febleses i les fortaleses que tenim. I, quan diem que només hi ha un camí que passa pel conflicte, no hi ha ningú que pugui desmentir-ho. O és que algú pensa que es resoldrà el conflicte perquè en una mesa de diàleg l’estat espanyol de cop i volta accedirà a reconèixer que els catalans tenim dret a l’autodeterminació? Si ho fa, faré l’onada, però hem de ser realistes. Hem de parlar clar. No fem res enganyant-nos dient que tot això ho resoldrà un govern progressista i d’esquerres d’Espanya.
Per tant, no s’hauria d’anar a la taula de diàleg a la qual finalment s’ha acceptat anar novament?
Tindria sentit si s’anés a parlar del que planteja el president Torra, que ha deixat clar que la part catalana hi ha d’anar només a parlar d’autodeterminació i d’amnistia. Si és per això, pot haver-hi una reunió cada dia. No podem ser ingenus. Avui Catalunya té més recursos i més competències que abans de la taula de diàleg? Jo mesuro resultats, no intencions. Ara ja portem prou temps amb el govern de Pedro Sánchez per saber si ha canviat l’agenda política del govern espanyol a Catalunya ha canviat respecte de la que tenia Mariano Rajoy. I continua sent la mateixa. No s’ha avançat gens. Jo no formo part d’aquesta gent que fa actes de fe davant d’un govern que ja ha demostrat del que era capaç. És de molta irresponsabilitat no sé conscient de qui tenim davant.
dissabte, 12 de setembre del 2020
La DO Catalunya, els vins oficials de la 38a setmana del llibre en català
VADEVI
La DO Catalunya, els vins oficials de la 38a setmana del llibre en català
La Denominació d’Origen Catalunya repeteix la col·laboració amb La Setmana, considerada una de les propostes culturals més importants del país, perquè permet reconèixer tant la tasca de les editorials que editen en català com dels llibreters, que en donen visibilitat. Es tracta d’un punt de trobada per lectors, llibreries, editorials i revistes amb una àmplia proposta d’activitats per a tots els públics. I la DO Catalunya, ferma defensora del vi com a part del nostre patrimoni cultural, no podia faltar a la cita. En total, es podran tastar fins a 5 referències de vi DO Catalunya: 2 blancs, 2 negres i un rosat.
Enguany, i de manera excepcional, La Setmana es trasllada al Moll de la Fusta de Barcelona per tal de garantir tots els protocols sanitaris i de seguretat. A més, la programació de les activitats es reforça amb una aposta digital que per primera vegada, permet estendre la fira a tot el territori.
Fem una copa DO Catalunya amb…
A banda de la barra, els vins DO Catalunya acompanyaran de nou el cicle d’activitats anomenat “Fem una copa DO Catalunya amb…” dirigit per la periodista i guionista Anna Guitart, que conversarà amb diferents autors. Els autors que hi participaran són: Martí Gironell, Anna Ballbona, Julià Guillamon, Eva Baltasar, Carlota Gurt o Rafel Nadal. I tancant la programació d’aquesta edició, el diumenge a partir de les 19:10h, Txell Feixas Torras i Carles Porta.
dijous, 10 de setembre del 2020
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
Totxanes, totxos i maons
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí).
Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i que parla d’uns fets relacionats amb l’arquitecte Antoni Gaudí que potser no són gaire coneguts.
Comprovareu que, en segons quines coses, per españa i els seus lacais sembla que el temps no passa.
Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924
Joan Crexell (Serra d’Or núm. 335, setembre de 1987)
A Barcelona, la tradicional commemoració de l’Onze de Setembre de 1714, l’any 1923 va acabar malament. En efecte, la força pública va carregar brutalment contra els milers i milers de manifestants que cridaven “Visca Catalunya lliure!” i “Mori Espanya!” davant l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan alt. Dos dies després dels fets, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat amb el vist i plau del rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista. No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-1930, comportaria una nova persecució contra Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la dictadura, es van programar alguns actes que foren prohibits per les noves “autoridades”. Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa que des del 1899 organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat —Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la seva fundació– a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que Gaudí, home profundament religiós, cada tarda s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a fer les seves oracions. Amb això volem dir que la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat Fulls Volanders, hi hem trobat unes quartilles escrites a màquina, on s’explica de forma molt detallada com va tenir lloc la detenció de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase, ratllada a mà, que diu: “Això, quasi textualment, és el que n’ha contat el Sr. Valls”, és a dir, la persona que va presenciar bona part dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església de Sant Just, fou deturat per un policia que li preguntà:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
—És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
—Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura preguntant-li:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—Per què m’agafa pel braç, vostè?
—Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí. Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i un altre mirant com l’altre escrivia.
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago. però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si Vd. no fuese viejo…
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat! Vol que li porti un vas de llet?
—¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—A la porta he demanat permís i me l’han donat.
—Siéntese Vd. —la senyora s’asseu. Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
—Señores: sería muy triste que la señora también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas…
Un policia:
—Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
—Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volent-los dir: ja veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza. En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir, gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
—El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El Sr.Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho yo. Y si a él le prenden, también hay que prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr. Valls, sense saber com, es troba al mig del carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse una bella estona per veure si podia enterar-se de com acabava allò, però de seguida cregué que el millor era anar a la Sagrada Família a donar avís del que passava. L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb el Sr. Gaudí i li preguntà què li havia passat després que els separaren. El Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa, que em varen tornar. Després em conduïren per uns corredors de la Delegació i obrint i tancant tres reixats de ferro, em van deixar en un calabosso molt fosc. No vaig distingir res més que un banc, del qual en acostar-m’hi se n’alçaren dos homes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment que tractava d’anar a missa. Les meves armes són aquestes: el sant Crist, els rosaris i el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions i després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han dut avui aquí on em donaran els papers necessaris per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de multa, i no tenint-los per pagar m’han dut aquí.
Entra un policia: porta uns papers que entrega a un dels detinguts i el posa en llibertat. En havent sortit aquest, el policia diu al Sr. Gaudí que li ha estat imposada una multa de cinquanta pessetes i que, si les paga, el posaran immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta. El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a quin amic, proper a la Delegació, podria escriure, demanant-li les cinquanta pessetes, i es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè. Demanà al policia que es passejava per defora del reixat, paper, tinter i ploma per a escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-li setanta-cinc pessetes: 50 per a pagar la seva multa i les altres 25 per a pagar la del pres que estava amb ell.
Demana al policia si podrien fer-li la mercè de donar curs a la carta, a la qual cosa aquest accedí. Molt aviat comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-se que efectivament el Sr. Gaudí es trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li donà les setanta-cinc pessetes, amb les quals pagà la seva multa i la de l’altre pres. Al cap de poca estona sortiren en llibertat, juntament amb el Sr. Rector. Al carrer, el pres —que era castellà— li va demanar plorant al Sr. Gaudí el nom i l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu com jo avui, en el cas de poder fer un acte de caritat, feu-lo pensant en les 25 pessetes que em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7 de juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un tramvia vora la plaça de Tetuan. Traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de dos dies sense haver recuperat el coneixement. Com que anava vestit molt senzillament i no portava documentació, no es va saber qui era fins poc abans del seu traspàs.”
dimecres, 9 de setembre del 2020
Articles del Víctor -EL CANVI CLIMÀTIC, I EL FUTUR- El problema del CC., és el Neocapitalisme, i els seus derivats.
