El primer estudi després de l’anunci d’eleccions augura un empat entre JxCat i ERC i una forta pujada de la CUP

PAÍS > PRINCIPAT

El primer estudi després de l’anunci d’eleccions augura un empat entre JxCat i ERC i una forta pujada de la CUP

Es podria formar un govern independentista JxCat-ERC-CUP o un tripartit ERC-Comuns-PSC

Per: Redacció

29.01.2020  19:48

VILAWEB

Després de l’anunci del president de la Generalitat, Quim Torra, de convocar eleccions quan s’aprovi el pressupost, s’ha fet pública la primera estimació d’escons i vots sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, a càrrec d’Electomania.
Segons aquest estudi que es fa de manera regular d’ençà de temps, les dues principals forces en el nou parlament serien ERC i JxCat, amb 31 escons cadascú. Per la seva part, la CUP obtindria 10 escons, fet que suposaria que es mantingués la majoria independentista i es pogués formar govern.
Actualment JxCat té 34 escons, ERC 32 i la CUP en té quatre. L’estudi d’Electomania detecta un fort augment de JxCat en relació a les dades del mateix estudi del 30 de novembre. Concretament JxCat guanya set escons respecte el novembre, mentre que ERC i CUP en perden tres cada partit.
El mateix estudi en l’edició del passat octubre donava 38 diputats a ERC, només 19 a JxCat i 13 a la CUP. En total sumaven 70 diputats, dos menys que en l’estimació actual i la mateixa xifra que hi ha ara en el parlament.
Segons aquest estudi, ERC, els comuns i el PSC també podrien formar govern, ja que arribarien a la majoria absoluta d’escons.
La dada més espectacular seria la caiguda de Ciutadans, que passaria de 36 escons a només 9. En canvi, Vox entraria per primera vegada al parlament català amb 6 escons. El PP en tindria onze i el PSC seria tercera força amb 27. No podria haver-hi un govern unionista PSC-PP-Vox-Ciutadans.


En vots, ERC seria la primera força, amb JxCat i PSC a molt poca distància i  l’independentisme aconseguiria un 48,5% dels vots.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb

Víctor Pàmies: ‘Hem posat deu mil refranys catalans a internet’

CULTURA > LLENGUA

Víctor Pàmies: ‘Hem posat deu mil refranys catalans a internet’

Entrevista al filòleg, que fa vint-i-cinc anys que recull refranys i frases fetes · La nova Paremiologia Catalana Comparada Digital conté 150.000 registres i s’anirà ampliant · Demà al vespre es presentarà a VilaWeb, amb la intervenció de l’autor i de Pere Orga (de Softcatalà), que n’ha fet el desenvolupament

Per: Jordi Badia i Pujol i Albert Salamé (fotografies)

27.01.2020  21:50

VILAWEB

Demà al vespre es presentarà a l’Espai VilaWeb la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD), un cercador de refranys i frases fetes en línia. Aquesta eina conté una part del banc de dades que durant vint-i-cinc anys ha acumulat el filòleg Víctor Pàmies i Riudor (Barcelona, 1963), a còpia de buidar centenars de reculls de refranys. ‘Tinc un miler de llibres a casa i, a més, rebo molt sovint correus de gent que em diuen refranys que no tenia aplegats’, explica. De manera que la feina no s’ha pas acabat.
A la PCCD hi ha 150.000 registres, corresponents a 10.000 refranys i frases fetes diferents. Però el nombre de registres del seu banc de dades puja a 650.000 i abans de jubilar-se vol arribar a un milió. Un home que ha remenat tants milers de refranys els sap definir amb precisió: ‘Aquestes peces poètiques, curtes, amb rima, amb ritme i enginy, que són fàcils de memoritzar i que condensen una saviesa ancestral.’ La passió —i el rigor— pels refranys catalans es diu Víctor Pàmies.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

—Sempre s’ha dit que els refranys reflecteixen una manera de viure. Hi esteu d’acord?
—Penso que sí. Per això al nostre país tenim moltes dites del món del vi. I no en tenim d’alta muntanya, perquè les muntanyes més altes que hi ha per aquests verals són de tres mil metres.
—Veient que hi ha milers de refranys i que no sembla que la gent en sàpiga pas gaires, què podríem fer per aprendre’n?
—Una manera bonica és mitjançant el joc. Jugar amb els refranys serveix per a acostar-los tant als més petits com als nouvinguts. Hi ha un joc en línia molt divertit i interessant, L’arbre refranyer, que et serveix per a jugar tot sol o bé de fer partides amb els altres jugadors. De seguida que va sortir en vaig descarregar l’aplicació. El recomano a tothom. Aquesta aplicació va lligada amb un llibre-joc. 
—I de tota manera, què es pot fer res perquè no es perdin, els refranys?
—Crec que es fa prou. A l’escola s’hi treballa, els homes del temps contribueixen a difondre’n, a la ràdio també se’n parla (hi havia l’espai ‘Entre paraules, d’en Ramon Solsona a Catalunya Ràdio, per exemple), hi ha sectors (com ara el del vi) que s’interessen per elaborar-ne reculls, se n’editen molts llibres, etc. Ara, no es pot pretendre que la gent parli amb refranys, avui dia. A més, alguns són totalment inadequats per a la societat del segle XXI.
—Ens en podeu dir cap exemple?
—Bona part del refranyer de la dona. És terrible. Reflecteix els papers que tenia en la societat rural, bàsicament com a mare i amb unes tasques molt importants, encara que no sempre reconegudes en el manteniment de la casa i les famílies. Anna M. Fernández Poncela ho ha estudiat amb molt detall i en l’obra Sexe i refranyer hi podem trobar, per exemple: Alzina i dona, de cent una de bona; La dona és l’esca del pecat; No hi ha animal més traïdor que una dona i una mula; Al carrer senyora, a la finestra dama i al llit bagassa…
—Déu n’hi do…
—I sobre la moral també hi ha dites allunyades dels valors actuals, perquè recomanen de ser conservador, no gaire emprenedor (Més val boig conegut que savi per conèixer), o aquelles que recelen de qualsevol cosa bona (No hi ha roses sense espines), o alguns que ens predestinen d’alguna manera (Qui és fill del gat se li retira de la cua o del cap o No hi ha pitjor clavilla que la de la mateixa fusta…).

—I aquell dels advocats?
—Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. És que abans hi havia oficis malvistos, perquè deien que els qui s’hi dedicaven robaven i enganyaven. Diu el refranyer: Set sastres, set moliners, set sabaters i set estudiants, vint-i-un lladres i set bergants o De moliner mudaràs, però de lladre no t’escaparàs… 
—Podríem trobar refranys compartits per tots els Països Catalans?
—Sí, però molt sovint són refranys que ens arriben de la tradició clàssica (àrab, bíblica i grecollatina, bàsicament). N’hi ha que són més o menys coneguts, però més propis de zones concretes. Per exemple, al País Valencià diuen Tota pedra fa paret, per dir que tot ajuda. O bé Diu el mort al degollat: ‘Qui t’ha fet eixe forat?’, allà on al Principat ens referiríem abans al símil de la palla o la biga a l’ull, depenent de si és nostre o dels altres; i a les Illes dirien: S’ase va dir a n’es porc orellut.
—Per tant, en trobaríem, posem per cas, que es diuen al País Valencià i són desconeguts al Principat?
—I tant. Per exemple, un dia, parlant amb un amic valencià, vaig dir El més calent és a l’aigüera i no em va entendre. Al País Valencià fan servir usualment El gat és ajagut en el foguer, és a dir, si els focs encara són freds vol dir que no hi ha res de menjar preparat. 
—Els refranys catalans tenen característiques pròpies?
—Més que a refranys o proverbis, ens hem de referir al llenguatge figurat. Això també inclou embarbussaments, palíndroms, corrandes, cançons, jocs de paraules, endevinalles i un llarg etcètera que ho enriqueix i ho diversifica. S’hi barreja enginy, humor, poesia i recursos lingüístics com ara la repetició, la cacofonia, l’exabrupte, la sortida de to… Tot això i més conté la llengua figurada catalana.
—Els refranys són propis de les cultures del nostre entorn o en tenen totes?
—Totes, diria. Tots hem sentit parlar dels proverbis xinesos o africans, per exemple. Bona part de la tradició llatina i grega clàssica prové del món àrab, molt avançat en medicina i matemàtiques, entre altres àmbits. Gyula Paczolay, el 2002, va publicar European proverbs in 55 languages, un recull d’un centenar llarg de proverbis existents en una cinquantena de llengües europees. I alguns també es troben en àrab, persa, xinès, japonès… És una saviesa transversal, de tota la humanitat. 
—Vint-i-cinc anys és quasi la meitat de la vostra vida. La gent que us envolta com l’ha viscuda i com la viu, aquesta passió vostra pels refranys?
—Una de les persones que la vivia més de prop era la meva mare. Durant molt temps, al matí, me n’anava a treballar i ella es quedava a casa. Solia escoltar ‘El matí de Catalunya Ràdio’, presentat llavors per Antoni Bassas. Doncs parava l’orella i sempre que sentia algun refrany, l’apuntava en un paper i jo me’l trobava quan arribava. Aquell refrany, escrit en un tros de calendari o al revers de la llista d’anar a comprar, per mi tenia molt de valor.
—Ja m’ho penso…
—Però és que l’endemà, quan arribava a la feina, trobava tot de paperets grocs enganxats a la pantalla de l’ordinador, cada paperet amb un refrany. Encara ara, molts coneguts me n’envien per correu, em telefonen, m’escriuen a Twitter, a Facebook, als blocs.
—Heu dit ‘blocs’. Que en teniu més d’un?
—Una vintena.
—I com és que en teniu tants?
—Per a no tenir tot el material junt, el reparteixo en subadreces diverses: un bloc dedicat a un refranyer temàtic, un altre a un vocabulari de refranys català-castellà, un de tallers i conferències (amb vídeos i documents de presentacions), una paremiologia didàctica amb breus lliçons, un bloc de VilaWeb amb material gràfic, una enciclopèdia terminològica amb correspondències català-castellà-anglès-francès, el llibre de l’ull i del cap en versió digital…

—Això dels refranys sabem que ve de molt antic. Però avui se’n creen, encara?
—No. El repertori de refranys és tancat, perquè la llengua ja no n’ha de fer ús. En canvi, sí que neixen frases fetes i locucions, perquè canvien els referents. Hem passat de fer Pasqua abans de Rams a casar-se de penal (prenent un referent futbolístic); de plegar veles a llançar la tovallola. Abans d’algú que corria molt se’n deia ser un nuvolari i després ser un fitipaldi (referint-se a dos automobilistes d’origen italià). I ara, com que aquests referents s’han perdut, tornes a sentir Córrer com una daina. De tota manera, una de les meves aspiracions és veure com autors moderns van més enllà del diccionari i van creant fraseologia nova, lligada al món actual.
—De manera que el refranyer va lligat a les giragonses històriques.
—Sí. La història és cabdal en el cas dels refranys. Provenen de la transmissió oral, quan la gent no sabia de lletra i per força havia de trobar una manera de transmetre coneixements: meteorològics, de moral, de país, del camp… Els pares els deien als fills perquè no es perdés aquest saber acumulat i per tenir eines a l’hora d’interpretar el món. Per això apareixen aquestes peces poètiques, curtes, amb rima, amb ritme i enginy, que són fàcils de memoritzar i que condensen una saviesa ancestral. Actualment ja no tenim necessitat d’acudir als refranys per trobar coneixement. Fem la prova de cercar refranys que tractin de coses quotidianes d’ara: cotxes, autobusos, rentadores, televisors, contaminació… No n’hi ha.
—Cap?
—Com que tota regla té excepcions, en podem trobar alguns que semblen de creació recent: Per Sant Jordi, llibres i roses; Entre caixes i bancs, tot són entrebancs; Qui roba un pa, el tanquen a la presó, i qui en roba mil, el fan senyor…
—Parlem de la Paremiologia Catalana Comparada Digital. Què hi podem trobar?
—Amb la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD), hem posat 10.000 refranys i frases fetes catalans a internet. Però de fet conté 150.000 registres, perquè cada entrada té el refrany estàndard (que anomenem ‘paremiotipus’) i tot de variants: de vegades, són variants simples, com la presència o l’absència d’una coma; de vegades, dialectològiques; de vegades, amb algun mot canviat, etc. Aquests 150.000 registres són tan sols una part del meu banc de dades. 

—Una part, solament? Quants en teniu, doncs, d’aplegats?
—Uns 650.000. Però a casa tinc uns 1.000 llibres de refranys, molts dels quals encara no he buidat. Treballo a un ritme de buidatge de 100 registres diaris, vora 40.000 cada any. Sempre dic que em vull jubilar amb un milió de registres. Hauré d’accelerar perquè em falten menys de vuit anys…
—Són xifres que fan rodar el cap. Tornem a la PCCD: a banda els 10.000 refranys catalans, què més hi trobem?
—Segons quines siguin les fonts buidades, hi podem trobar informació sobre l’explicació de la parèmia, sobre expressions sinònimes, col·locacions i exemples, origen de les dites, zones on es diu, equivalents idiomàtics… 
—S’hi poden cercar refranys en castellà i veure’n la traducció al català?
—Sí. Simplement has d’escriure el refrany i activar el botó ‘equivalents idiomàtics’. Com que no s’ha pensat per a això, pot ser que hi hagi dites en castellà que no hi siguin. Més endavant farem el refranyer multilingüístic.
—Què serà?
—Com que tinc molts refranys d’altres llengües al meu banc de dades i en llibres que encara he de buidar, hem pensat que crearem una altra eina per a fer una cerca a partir de la dita catalana o a partir d’una dita estrangera cap al català.
—Aquesta feina ha estat possible gràcies a la col·laboració amb Softcatalà? N’esteu content?
Molt, perquè van en la meva línia. Ells, com jo, tampoc no tenen subvencions, sinó que són gent voluntària que treballa per la llengua catalana. Ho han fet sempre, amb el programari que han creat o traduït, amb el Catalanitzador, amb el corrector, el traductor… Cerquen els buits que s’han d’omplir i els omplen. A més, són gent molt competent i que et posen facilitats. Per això ens hem entès tan bé.
—Què hi ha fet, doncs, Softcatalà?
—Pere Orga, de Softcatalà, n’ha fet el desenvolupament. El cercador és hostatjat al servidor de Softcatalà i redirigit a la meva pàgina de Paremiologia Catalana, sota el domini de Dites.cat. Jo ja havia intentat això mateix amb alguna altra empresa, però me’n demanaven molts diners i no m’oferien una garantia de manteniment i estabilitat. Per a una persona com jo, que no s’hi guanya la vida, això era impossible. 
—Per fer tot això no heu rebut cap subvenció?
—No he rebut cap subvenció ni hi ha cap entitat al darrere. Sempre he preferit no deure res a ningú i poder-me llevar cada dia sentint-me lliure. En aquest cas, no vull que em condicionin el contingut. Imaginem-nos, per exemple, que el qui subvenciona digués que no vol que hi hagi refranys sobre les dones perquè considera que al segle XXI són políticament incorrectes. No m’hi sentiria lliure.
—Aneu a la vostra, però si vingués el president de la Generalitat i us digués: ‘Volem que acabeu aquesta feina i us ajudarem’, us hi avindríeu?
—Sí. Es podria fer. Caldria formar un equip i posar fil a l’agulla. Si ho faig jo sol, arribaré fins on pugui, però no ho podré acabar, per dues raons: pel temps que requereix i pels diners. Hi ha moltes obres antigues a les quals no puc accedir perquè són molt cares.

—De quines fonts heu extret el material?
—De moltes. Tinc un miler de llibres a casa i, a més, rebo molt sovint correus de gent que em diuen refranys que no tenia aplegats. En el cas dels refranys i proverbis, són imprescindibles els vuit volums de la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés. També ho és el diccionari Alcover-Moll, perquè hi surt tot i amb indicacions dialectals i de variants; no l’he pogut buidar sencer, encara. També són importants les obres de Joan Amades, que va aplegar uns 25.000 refranys, i Tots els refranys catalans, d’Anna Parés, amb 25.000 més.
—I d’obres no tan magnes com aquestes?
—És important el Diccionari de locucions i frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí. També, és clar, el Diccionari de sinònims de frases fetes, de M. Teresa Espinal [consultable en pdf i en línia, interactiu]; el Diccionari de frases fetes, refranys i locucions, d’Enciclopèdia Catalana; i el meu Dites.cat, que conté 2.500 refranys de tots els àmbits. I afegim-hi obres més locals, com ara El refranyer de Joan Viladot, de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, que aplega uns 7.000 refranys. Al País Valencià també n’han sortit ara fa poc, com ara Gat vell. Dites marineres, de Francesc-Xavier Llorca. I no fa gaire que es va publicar el Corpus de fraseologia de les Illes Balears, de Bàrbara Sagrera, amb 15.000 refranys i moltes explicacions d’ús. Totes les obres buidades tenen una fitxa en la PCCD que es pot veure cada vegada que es consulta un refrany.
—Què feu quan trobeu un refrany nou, per a saber si l’heu de registrar o no? Hi ha una manera de ‘validar-lo’?
—Quan trobem un refrany, mirem de saber d’on prové. De vegades és molt difícil de determinar si és català. Molts dels primers autors d’aplecs de refranys castellans són de nació catalana, que fan reculls de dites castellanes i també de dites catalanes traduïdes al castellà. Per exemple, un dels primers reculls, Refranys en prosa catalana glossats, de mossèn Dimas, editat el 1509, ens ha arribat en una traducció castellana. Això fa que tot sovint no sàpigues ben bé on neix el refrany.
—Expliqueu-nos com vau començar a interessar-vos per la paremiologia.
—Hi va haver dos moments decisius. El primer, assistint a una assignatura de tercer de filologia catalana que impartia Joan Solà: història de la filologia catalana. Hi feia, entre altres coses, una repassada dels reculls lexicogràfics històrics de la llengua catalana. Amb ell vaig descobrir la rica tradició d’aquests reculls lexicogràfics i vaig tenir coneixement del de Carles Ros (Tratat d’adages y refranys valencians), de 1733, entre moltes obres que contenien parèmies. També em va descobrir l’obra de Sebastià Farnés i la de Joan Amades. Em va obrir un món. 
—I el segon moment?
—Preparava les proves per a fer de becari a la Unitat d’Assessorament Lingüístic de Catalunya Ràdio i una de les proves era trobar equivalències entre frases fetes catalanes i castellanes. De primer, vaig pensar que no sabria on trobar-les. Però de seguida vaig començar a estirar un fil que encara ara descabdello: les fitxes de l’Avui del diumenge dels anys vuitanta, Josep Balbastre i el seu Nou recull de modismes i frases fetes (Pòrtic, 1977), els diccionaris bilingües d’Enciclopèdia Catalana…
—I aquest fil on més us va dur?
—Vaig anar veient que hi havia parèmies amagades a tot arreu: a la Bíblia, als clàssics llatins, diccionaris, lèxics i vocabularis, llegendes, obres de cultura popular, literatura d’abans i d’ara, columnes de diaris, contes infantils… Vaig descobrir la paremiologia comparada i vaig començar a furgar en les tradicions lexicogràfiques de les altres cultures. I així he arribat a acumular més d’un miler de llibres als prestatges de la biblioteca de casa. En català, en castellà, en occità, en francès, italià, portuguès, gallec, anglès…
—Teniu un refrany preferit?
—’Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.’ L’estimo especialment perquè va guanyar el ‘Top ten dels refranys catalans‘. I des de llavors m’ha acompanyat tot sovint. Me n’ha sorprès que, tot i que molta gent ja no sap què és una era (i molt menys les feines que s’hi feien) encara sigui una parèmia coneguda i usada.

—Què és aquest ‘Top ten’?
—El 2010, en una època en què tenia molta activitat en els blocs, vaig pensar: ‘Demanaré a la gent els deu refranys que els vinguin al cap.’ Amb això pretenia fer un petit rànquing dels refranys més coneguts. En poc més de tres mesos vaig poder enviar més de 1.200 enquestes, de manera que vaig obtenir 12.000 registres. Les setmanes següents vaig mirar d’ajustar respostes, arribar allà on tenia poques respostes en relació amb el total. Vaig fer-ne el buidatge, tot garbellant les dades també per localització de respostes. De manera que vaig poder fer el ‘Top ten de les Illes Balears’ i el ‘Top ten del País Valencià’. 
—I d’allà en va eixir el primer llibre?
—Sí, la gent de Verkami, que tot just era un projecte, aprofitant l’embranzida que m’havia donat el ‘Top ten’, em van venir a veure per a publicar algun llibre amb micromecenatge. I com que ja tenia a punt un recull de dites sobre l’ull (Amb cara i ulls), vam decidir de començar amb aquell llibre. Va tenir un acolliment molt bo. Vaig aconseguir els dos-cents mecenes que necessitava per a autopublicar el llibre i allò em va animar a publicar, també a Verkami, el segon llibre, el del cap (En cap cap cap). Llavors, amb en Jordi Palou, vam pensar de publicar el resultat de Top Ten en un llibre, i l’editorial Cossetània ho va acceptar amb entusiasme. En va sortir el llibre Els 100 refranys més populars, del qual ja s’han fet quatre edicions. Després l’editorial Barcanova em va encarregar Dites.cat. I, finalment, Els refranys més usuals de la llengua catalana (Llibres de l’Índex), sorgit a partir d’una enquesta sobre els refranys més usuals i un estudi posterior amb José Enrique Gargallo (UB), Joan Fontana (UB) i Xus Ugarte (UVic).
—Teniu més projectes?
—Voldria reprendre la idea inicial d’anar publicant llibres temàtics com els dos primers. En tinc un de dedicat a la mà, força avançat, i el quart serà més escatològic, dedicat al cul.
—Un llibre sobre el cul! És ben bé que hi ha refranys de tota mena, oi?
—Hi ha una temàtica molt diversa, sí. Hi ha tot el vessant proverbial, de consells morals, de religió… Però aquest àmbit condiciona molt les persones i ha quedat obsolet. En trobem també de l’àmbit meteorològic, d’agricultura o de natura: l’home observa els signes per a deduir quin temps farà, deixa fixats els cicles de conreus, parla de l’allargament o escurçament del dia: tot això configura una petita enciclopèdia que tenien antigament per a viure. I en acabat hi ha tota la part humorística: el sexe, les dites tòpiques…
—Què són les dites tòpiques?
—Les que escriu gent d’un poble sobre el poble veí, per destacar-ne els aspectes més idiosincràtics. D’aquestes, n’hi ha poques que parlin bé dels veïns. Generalment, busquen una certa humiliació o mofa. Com passa entre Terrassa i Sabadell, passa amb moltes poblacions.
—I d’aquestes dites tòpiques, no en teniu cap bloc?
—I tant: un bloc, un mapa on es poden localitzar totes les que he anat aplegant, un formulari per si algú me’n vol enviar…
—Ja m’ho pensava…

Llengua catalana

Paremiologia Catalana Comparada Digital

refranys

Víctor Pàmies

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.

PARLAMENT EUROPEU | Puigdemont envia un missatge a Pedro Sánchez

PARLAMENT EUROPEU | Puigdemont bromea con Boye: "Me he ganado alguna que...

PARLAMENT EUROPEU | Entrevista a Carles Puigdemont abans d'entrar al Par...

El Nacional

Parlament Europeu

Un viatge en cotxe des de Waterloo

Marta Lasalas
Estrasburg. Dilluns, 13 de gener de 2020
2 minuts

El president a l'exili, Carles Puigdemont, i el conseller Toni Comín han arribat a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg a tres quarts de dues de la tarda d'aquest dilluns. Això ha estat sis mesos després del 2 de juliol, quan es va constituir la Cambra i no van poder travessar la frontera entre França i Alemanya.
Dins l'edifici els esperaven el president de la Generalitat, Quim Torra, i el del Parlament, Roger Torrent, encapçalant una àmplia delegació política amb quatre consellers i representants de tots els grups independentistes. A les portes del Parlament, uns centenars de persones esperaven des de mig matí suportant el fred intens d'Estrasburg.
Puigdemont i Comín han viatjat directes des de Waterloo en dos cotxes. Han aprofitat el viatge per treballar. Només han fet una parada per fer benzina i s’han adreçat a un hotel proper a la Cambra, on els esperaven alguns col·laboradors. D’allà han anat directament a la Cambra. Hi han entrat recorrent els darrers 500 metres a peu, passant per davant dels manifestants que els han acollit amb crits de suport, fins arribar al control de seguretat perseguits per càmeres.
Dins l'edifici, davant d’un núvol de periodistes, Puigdemont ha advertit que el Parlament Europeu no pot mirar a una altra banda el torcebraç polític que es viu a Catalunya. Darrere seu, alguns manifestants aixecaven cartells amb la imatge d'Oriol Junqueras.
El president ha assegurat que es troba feliç i satisfet per la seva entrada al Parlament. Considera que aquest moviment demostra que l'exili era "el camí correcte per obtenir victòries". "Mantenir-nos, resistir, plantar cara, no cedir ni un mil·límetre, fer front a les dificultats i, quan hi ha oportunitats, aprofitar-les. Avui és una oportunitat i la volem aprofitar", ha explicat a ElNacional.cat
Els dos polítics no han pogut amagar la satisfacció pel revés que avui ha hagut d'encaixar l'Estat espanyol contemplant com accedien al seu escó dins l'hemicicle. Puigdemont fins i tot ha intercanviat bromes amb el seu advocat, Gonzalo Boye. "Què? He guanyat alguna querella més?", li ha preguntat amb ironia.
A punt d'entrar a l'hemicicle, Puigdemont ha assegurat que sap què hi ve a fer al Parlament, que ja ho va advertir el 2017: ara la Cambra europea no tindrà més remei que escoltar Catalunya.
No ha estat fàcil i sap que tampoc ho serà d'ara endavant. Per això, davant del suplicatori anunciat pel jutge Pablo Llarena, recorda que malgrat tiri endavant continuaran sent diputats. "Estem preparats per lliurar aquesta batalla", assegura, alhora que reclama al president espanyol, Pedro Sánchez, "coherència" amb el discurs que va protagonitzar durant la investidura en què es va comprometre a desjudicialitzar la política.
A les cinc de la tarda, quan Puigdemont i Comín han ocupat el seu escó per primer cop, el president del Parlament Europeu, David Sassoli, ha anunciat que assumien l'acta de diputat i que l'escó de Junqueras es manté vacant. Sassoli ha hagut de fer callar dos cops, el diputat de Vox que ha intentat interrompre el ple per denunciar la presència dels dos eurodiputats independentistes. Dimarts, Puigdemont i Comín es podran dirigir per primer cop a l'Eurocambra.

Parlament Europeu Puigdemont: "És impossible que la UE continuï girant els ulls a un altre costat" Marta Lasalas

parlament europeu El Suprem envia a Sassoli la petició de suspensió de la immunitat de Puigdemont El Nacional

• Toni Comín
• Carles Puigdemont

S’ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó

PAÍS

S’ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó

Considerada una de les escriptores més importants de la literatura catalana moderna, va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les lletres catalanes el 2017

Per: Redacció

13.01.2020  11:36

VILAWEB

Isabel-Clara Simó s’ha mort aquesta matinada a setanta-sis anys després d’una llarga malaltia. Considerada una de les escriptores més importants de la literatura catalana moderna, va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les lletres catalanes el 2017. En aquella cerimònia, l’escriptora alcoiana va sorprendre el Palau de la Música amb la seva energia i reivindicant el talent artístic dels Països Catalans. A més a més, va fer una confessió personal: ‘He donat la imatge, pel fet de ser dona i més, que escric històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i m’he sentit rebutjada moltes vegades. De tota manera, no he abandonat: a cada bufetada una mica més d’impuls. No m’he sentit estimada sovint.’

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

Les obres de Simó han estat traduïdes a deu llengües. El 1993 va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la per La Selvatge, un relat amorós de desig i possessió entre una noia de catorze anys i un sexagenari, ric i divorciat. Sis anys més tard, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. A part de La Salvatge, alguns dels seus llibres més importants són Júlia (1983), Amor meva (2010), Homes (2010) o Els invisibles (2013). Les dues últimes novel·les que va publicar són Prime time. Irreverències (2019) i La sarbatana (2019).
Com a periodista, Simó va exercir de directora del setmanari Canigó, però també fou columnista del diari Punt Avui. El comiat de l’escriptora serà demà, però encara no s’ha concretat l’hora.
Isabel-Clara Simó: ‘No estic convençuda del procés, no estic convençuda dels mitjans, no estic convençuda del resultat’

Isabel-Clara Simó

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Cinquanta pobles que us agradarà de visitar

CULTURA

Cinquanta pobles que us agradarà de visitar

Cossetània publica el llibre 'Catalunya, 50 pobles amb caràcter', un recorregut singular pel conjunt de la nostra geografia obra de Carles Cartañà i Jordi Longás

Per: Sebastià Bennasar

04.01.2020  21:50

VILAWEB

Quan l’escriptor Sergio del Molino va publicar el 2016 l’assaig La España vacía, va palesar un fet molt curiós: hi ha grans àrees de l’estat espanyol amb menys densitat de població que no pas Lapònia, al cercle polar àrtic. De fet, alguns indrets de la península Ibèrica –el concepte Espanya buida es pot fer extensiu també a Portugal– són dels menys poblats d’Europa. Una altra de les dades que palesava el llibre és que també en això Catalunya és diferent de la resta de l’estat. La divisió en comarques, amb pobles que actuen com a capital (encara que siguin petites) i les distàncies relativament curtes de cap a les grans ciutats fan que no es produeixin exactament les mateixes circumstàncies que a l’Espanya buida. Ara, el rerepaís presenta comarques poc poblades i, sobretot, en molts casos abundants en pobles petits, singulars, amb una vida rural marcada.
És allà on cada persona compta, on els escons es juguen vot a vot, i també on la vida es mesura per uns paràmetres absolutament diferents dels de la ciutat. Com expliquen alguns Mossos d’Esquadra: ‘Allà on realment nosaltres som necessaris és en tots aquests territoris on cada veí té una escopeta a casa i on cadascú podria trobar motius per a fer-la servir.’

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

I la geografia catalana és plena d’indrets singulars que ara s’han redescobert gràcies a una fal·lera pel món neorural (i que explica èxits com el programa de televisió ‘El Foraster’). Seguint aquesta estela de passió pels indrets menys poblats del país, Cossetània acaba de publicar el llibre Catalunya, 50 pobles amb caràcter, amb texts de Carles Cartañá i fotografies de Jordi Longás.
Segons que comenta Cartañá, ‘aquest llibre, doncs, no vol ser una guia ni un catàleg de pobles amb encant. L’hem concebut més aviat com un viatge a través de la nostra geografia, que iniciarem a l’antic illot de Sant Martí d’Empúries per dirigir-nos cap al centre i el sud del país fins a arribar a les terres de l’Ebre. Continuarem riu amunt per enfilar la conca del Segre i a continuació de la Noguera Pallaresa i assolirem els cims del Pirineu que travessarem fins a tocar la terra occitana. D’aquí cavalcarem la serralada en direcció a la sortida del sol. Retornats a l’Empordà farem una visita als catalans del Nord i finalitzarem el nostre periple al peu de la serra de les Corberes. Allà hi ha el jaciment prehistòric de Talteüll, on tot va començar. I potser en algun moment, quan visiteu algun d’aquests indrets o altres de similars, us envairà una sensació ben curiosa i un xic inquietant, com de déjà-vu. Una sensació d’haver estat aquí quan encara no havíeu nascut. Perquè tots venim d’algun lloc, encara que no en siguem del tot conscients’.

Verdú, un dels pobles que apareixen al llibre. Foto: Wikipèdia.

Els pobles seleccionats són Sant Martí d’Empúries, Brunyola, Tavèrnoles, Lluçà, l’Estany, Talamanca, Òrrius, Garraf, Castellet, Collbató, Argençola, Tarroja de Segarra, Sanaüja, Verdú, Conesa, El Vilosell, Vistabella, L’Albiol, La Febró, Siurana, La Morera de Montsant, Porrera, Pratdip, Freginals, Alfara de Carles, Paüls, El Pinell de Brai, Miravet, Vilanova de la Barca, Àger, Llimiana, Abella de la Conca, Salàs de Pallars, Peramea, Durro, Bausèn, Son, Boldís Jussà, Castellbò, Cabó, Estamariu, Gósol, Meranges, La Roca de Pelancà, Oix, Costoja, Rabós, Bula d’Amunt, Fenollet i Talteüll.

Bausèn, a la Vall d’Aran.

Una de les inspiracions del treball va ser, sense cap mena de dubte, la cançó ‘Agafant l’horitzó‘ de Txarango, perquè el llibre volia trobar pobles de ‘mar, de rius i de muntanyes’. ‘Els cinquanta pobles escollits havien de ser pobles amb caràcter, amb caràcter de poble, és a dir que conservin un cert mode de vida que puguem entendre com rural.’ I si bé volien fer un llibre compensat territorialment, que fossin bells fotogràficament parlant i no turístics, no sempre han aconseguit els objectius: ‘I no hem aconseguit gairebé cap dels nostres objectius inicials perquè un cop iniciat aquest viatge apassionant, hem deixat de banda tota racionalitat i ens hem deixat portar per la intuïció, l’aventura i els gustos personals. Ens ha enamorat una posta de sol a la Terra Alta, hem tastat uns caragols irresistibles a la Selva, ens han seduït uns vins del Rosselló, el Priorat, l’Empordà o el Penedès i ens ha captivat la simpatia d’una àvia d’un poblet del Vallespir. Però també ens van perseguir els gossos a la vall de Cardós, vam passar calor i ens van picar les abelles a la Noguera, vam punxar una roda prop del Canigó i, moles vegades, a Osona, al Pla de l’Estany o al Baix Camp, senzillament ens hem perdut. En aquest viatge hem après moltes coses i una d’elles és que no heu de fer cas dels fulletons publicitaris o les guies turístiques, dels llibres de viatges o de les enciclopèdies, ni de les imatges que surten a internet. Ni tampoc del que us expliquem en aquest llibre. És tot molt diferent quan t’hi trobes i hem tingut la grata experiència que, en tots i cadascun dels pobles que hem visitat, la realitat és millor.’
Cartañá també explica que ‘la majoria de pobles que surten en aquest llibre van ser creats amb l’aparició dels nous comtats que seguiren la descomposició de l’imperi carolingi, ara fa mil anys, i que habitaren indrets que ja havien estat ocupats prèviament, fos durant el regnat dels visigots o en la dominació islàmica. Alguns conserven encara vestigis dels temps dels romans, dels monuments o les calçades, alguns altres tenen passat grec, sobretot a la costa, en espais compartits amb els indrets que ocuparen els diferents pobles ibèrics. Quant a la dimensió i distribució geogràfica, aquesta és una qüestió que avui diríem de desenvolupament sostenible, atès que el poble té la mida que pot tenir i no una altra, segons el nombre màxim d’habitants que poden subsistir amb els recursos disponibles’.

La riera de Talamanca

Al llibre també s’afirma que ‘podem mesurar el grau de desenvolupament d’un país per la potència econòmica de les seves grans ciutats, però un país divers i ric sap mantenir un equilibri en el conjunt del seu territori que li permeti mantenir les seves diverses formes de vida, això és, la ciutat i el camp, amb els avantatges que proporciona un desenvolupament sostenible que ha de perseguir, en definitiva, la qualitat de vida i el benestar de les persones’.
Així, llegint el capítol dedicat a cada un dels pobles, el lector hi troba una fitxa que indica el municipi a què pertany, la comarca, l’altitud respecte del nivell del mar, la població i una guia per a arribar-hi. Després hi ha el text pròpiament dit, en què Cartañà ens explica les seves experiències i impressions sobre el poble, i les fotografies de Longlàs. El conjunt, un recorregut per la geografia sencera del país marcat per la sensació que tot un món de possibilitats s’obre més enllà de la ciutat i que potser, quan algú parla del país, del poble i de Catalunya i se n’omple tant la boca, li caldria haver trepitjat més sovint algun d’aquests cinquanta pobles i tants més, si més no, per matisar el discurs. I és que aquests pobles amb caràcter tenen tot un caràcter.

Cossetània

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot