es

Nosotr@s,
con Puigdemont

Manifiesto de apoyo a la candidatura

del presidente Puigdemont, Toni Comín y Clara Ponsatí,

promovido por ciudadanos del Estado español no residentes en Catalunya.

Ningún demócrata puede tolerar que se le impida tener una lista electoral que les represente y a la que quieran votar. La cosa ya no va de ideología, sino de democracia.
Ante situaciones extraordinarias se ha de reaccionar, la Junta Electoral Central (JEC) pretendía excluir, por razones políticas, al cabeza de lista de Lliures per Europa (Junts), Carles Puigdemont, y al números dos y tres de la lista, Toni Comín y Clara Ponsatí, de las elecciones europeas, y eso no se puede tolerar.
Hay que determinar es si estamos a favor o en contra del “derecho a tener derechos” y si dicha categorización es también aplicable al president Puigdemont y sus consellers o no.
Los derechos humanos y también los civiles y políticos son patrimonio del conjunto de la sociedad y su defensa es obligación de todos. La equidistancia es complicidad y ningún demócrata debería ser cómplice de tales abusos. No existirá una sociedad igualitaria, justa y democrática si a todos no se nos reconocen y garantizan los derechos fundamentales.
El president Puigdemont, Toni Comín y Clara Ponsatí han desafiado el régimen del 78 como nunca se había hecho hasta ahora, poniendo sobre la mesa terminar con una transición inconclusa.
Puigdemont, Comín y Ponsatí representan la desfranquización de España para conseguir que España se comporte como una democracia europea, y es por esto que apelamos a todos los demócratas de España.
Que España respete el derecho a la autodeterminación supone que se comporta como una democracia plena, y que otras naciones del Estado tengan una oportunidad futura de ejercer su soberanía y decidir libremente sobre su destino. Y esto es de interés de todos los españoles, no sólo de los catalanes. Puigdemont, Comín y Ponsatí estan defendiendo la democracia en España.
Impedir que el president Puigdemont y los consellers Ponsatí y Comín se presentaran a las elecciones europeas vulnera también al derecho de todos los catalanes y españoles a votar libremente a quienes consideren oportuno y afecta a los derechos de todos porque estamos ante unas elecciones que son en circunscripción única y con la intención de impedir que ni siquiera la lista que ellos encabezan se pudiese presentar.
El objetivo de la Junta Electoral Central era silenciar a una parte importante de los electores catalanes y como demócratas lo tenemos que denunciar. Aquí la cosa ni va de candidatos ni va de partidos, simplemente va de democracia sí o democracia no.
Nosotros, como ciudadanos del Estado español, hemos decidido vencer el miedo, vencer la represión y denunciar esta violación de derechos fundamentales. Nosotros defendemos la libertad.
Las elecciones europeas son circunscripción única, cualquier ciudadano del Estado, viva donde viva, puede votar la lista del president Puigdemont, la candidatura Lliures per Europa (Junts). Estas elecciones se han convertido en un plebiscito entre la democracia o el autoritarismo. Por esto defendemos y apoyamos la candidatura del presidente Puigdemont, es quien más miedo les da. Nosotros, los ciudadanos, podemos dar voz  al presidente Puigdemont, Toni Comín y Clara Ponsatí con nuestros votos. Es fundamental que tengan voz en Europa, en el Parlamento Europeo, por la democracia, por la libertad.

Agustin Gainza. Economista. Bilbao
Alejandro Pacheco Yepes, diseñador. El Garaje Ediciones, loquesomos.org. Madrid
Antonio Galo Ibarrondo Gamboa. Hostelero jubilado. Bilbao
Antonio Rincon. Profesor. Redondela, Galiza
Anxela Pereira. Profesora. Vigo
Arantza Goyoaga. Periodista. Bilbao
Asier Fdez. de Truchuelo. Mecánico. Vitoria-Gasteiz
Bea Talegón. Abogada y periodista. Madrid
Beñi Agirre. Historiador, profesor de euskera. Gipuzkoa
Bráulio Amaro. Profesor. Vigo
Carmen Sorauren. Iruñea/Pamplona
Cristina Ridruejo. Traductora, miembro de Mujeres X la República. Madrid
Dionisio Pereira. Historiador. A Coruña
Dolores Varela Salgado. Profesora. Galiza
Eneko Egibar Artola- Albaitaria eta Politika Zientzietan Lizentziatua. Vitoria-Gasteiz
Fernando Ealo Bravo. Delineante proyectista jubilado. Bilbao
Fernando Sánchez Aranaz. Escritor, historiador. Araba
Francisco Cisneros Medina. Movilidad. Málaga
Gonzalo Boye. Abogado penalista. Madrid
Guillermo Canut Garramiola. Ondarroa. ExPresidente del Zazpirak Bat de Rosario (Argentina)
Gustavo Luca de Tena. Xornalista. Vigo
Henrique del Bosque. Profesor. Vigo
Humberto Astibia. Catedrático de la EHU/UPV. Iruñea/Pamplona
Ikel Castrillo Urrejola. Administrativo. Madrid
Iñaki Alonso Ruiz. Editor de LoQueSomos, miembro de las Consultas Republicanas de Madrid. Madrid
Iñaki Anasagasti Iturriaga. Electricista jubilado. Bilbao
Iñaki Arrondo. Soraluze(Gipuzkoa)
Iñaki Baseta Isundegi. Guarda forestal jubilado. Bilbao
Iñaki Elejalde. Farmacéutico. Vitoria-Gasteiz
Iñaki López Rentería. Licenciado en medicina, jubilado. Bilbao
Iñigo Larramendi. Economista. Vitoria-Gasteiz
Isabel Elbal. Abogada penalista. Madrid
Javier Vizcaya. Periodista. Jefe de prensa de Xabier Arzalluz. Bilbao
Jean-Marie Bidegainberry. Biarritz
Jesus Pérez de Viñaspre. Médico. Vitoria-Gasteiz
Jexux Agirresarobe. Baserritarra. Gipuzkoa
José Joaquín Odriozola. Gipuzkoa
José María Lara. Productor de cine. Madrid
José María Rous. Enginiero telecos. Collado Villalba - Madrid
Joseba Ealo Barrena. Licenciado en Ciencias Políticas. Bilbao
Joxan Jauregi Mindegia. Papergintzako langilea. Gipuzkoa.
Joxe Migel Agirre. Psiquiatra.  Vitoria-Gasteiz
Joxean Larrañaga “Urko”. Kantaria. Donostia.
Juan Manuel Rey de la Torre. Gestor laboral. Sevilla
Lourdes Gutiérrez Cano, diseñadora, Málaga
Luis Gereka. Médico. Donostia.
Luis Mª Martínez Garate. Ingeniero de telecomunicaciones. Escritor. Donostia.
Mª Ángeles Pérez Lamana. Iruñea/Pamplona
Mª Carmen Rekalde. Ilaskea/estudiante. Gipuzkoa
María Angustias Cortés Ortiz. Secretariado Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
María del Carmen Barrena Arizamendi. Administrativa jubilada. Bilbao
María Esperanza Silva Mendoza. Estudiante. Sevilla
Maria Luisa Fernández Clavo. Limpiedora. Utrera
María Xosé Rial Conde. Profesora. Vigo
Miguel Salazar. Pelotari. Markina. Miami
Mikel Ezkerro. Buenos Aires.
Mikel Sorauren. Historiador. Iruñea/Pamplona
Mireille Tumba. Docente. Madrid
Mohamed-Rida Lkhluf Ouaddana. Ingeniero de telecomunicaciones. Málaga
Montserrat Toll del Cacho. logopeda escolar. Madrid
Moraia Grau. Madrid
Nekane Alzelai. Irakaslea/Profesora. Donostia.
Omar Salcedo de la Torre. Estudiante. Sevilla
Pedro Ignacio Altamirano Macarron. Coordinador Federal Partido Somos Andaluces, Partido Andaluz. Málaga
Pedro Santana Montoya. Escritor. Málaga
Rafael Sanmartin. Periodista y escritor. Sevilla
Robert Knörr. Sacramento State University (CA)
Rosa Minguella. Madrid
Salvador Garcia Urbano. Presidente de la Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
Victor Manuel Vaca Arcila. Empresario hostelero. Puerto de Santa María, Cádiz
Xabier Añua. Abogado. Primera Mesa de Herri Batasuna. Vitoria-Gasteiz
Xabier Garaloces. Responsable Relaciones Insitucionales Xuntos Actua. Galiza

Futbol

L’extraordinària oferta de renovació que li hauria fet el City a Guardiola

Segons el ‘The Sun’, el conjunt de Manchester ha demostrat que confia en el seu projecte amb un suculent contracte per als pròxims cinc anys

per Redacció 20 de maig de 2019 12:42

 

elMón

 

El Manchester City sap valorar el que té. El conjunt masculí citizen ha completat una temporada històrica en aconseguir el seu primer triplet anglès (Premier, FA Cup i Copa de la Lliga) i fer-ho amb un estil de joc que ha tornat a meravellar a Europa i té molt clar que bona part de l’èxit es deu a l’aportació de Pep Guardiola. Tant és així que, encara que al català li queden dos anys més de contracte, a les oficines mancunianes ja s’està preparant un nou contracte per al de Santpedor.

Segons el The Sun, els dirigents del City li haurien fet una oferta de renovació al català molt més que suculenta. El club de Manchester vol ampliar tres anys més el seu vincle amb Guardiola i està disposat a pagar-li 114 milions d’euros per les cinc temporades que seurà a la banqueta local de l’Etihad Stadium si ho accepta. Anualment, l’extècnic del Barça i del Bayern passaria a cobrar gairebé 23 milions d’euros per curs, uns sis més dels que ingressa en l’actualitat.

El mitjà de comunicació en qüestió no ha informat sobre la reacció de Guardiola a la proposta, però la realitat és que el català sempre ha dit que al Manchester City se sent molt còmode i tranquil. Els directius sempre han confiat en ell més enllà dels resultats i només l’ombra de la possible expulsió de la Champions podria condicionar-ho tot negativament. Ell, en la roda de premsa posterior a la consecució de la FA Cup a Wembley, va deixar clares les seves intencions: “No sé quantes vegades ho haig de dir. No me n’aniré a Torí ni a Itàlia tot i la marxa d’Allegri de la Juventus. Estic satisfet treballant en aquest club amb la gent que hi ha aquí. Així és com em sento en l’actualitat, encara que el futbol canvia molt”.

El president Puigdemont.per Víctor Alexandre

Opinió

El president Puigdemont

"Catalunya és la nació més fuetejada perquè es la nació que mai no han pogut sotmetre"

per Víctor Alexandre 19 de maig de 2019 18:50

elMón 

Ara fa un any i set mesos que el president Puigdemont, al costat de quatre consellers del govern de Catalunya, es va haver d’exiliar a Bèlgica davant la certesa que Espanya, com va fer tot seguit amb l’altra meitat del govern, volia empresonar-lo i imposar-li una condemna de 25 anys sota l’acusació d’haver comès el delicte més aberrant, més abjecte, més infame i ignominiós que pot cometre un president demòcrata: posar les urnes al servei dels ciutadans. Per això, a més d’empresonar-lo, volien tractar-lo com un reu de l’època medieval i sotmetre’l a tota mena de vexacions a la plaça pública no sols amb la voluntat d’escarnir la seva persona, també la seva figura presidencial i, alhora, humiliar Catalunya. Exactament el mateix que el Règim anterior havia fet quan va empresonar el president Companys. Catalunya és la nació més fuetejada perquè es la nació que mai no han pogut sotmetre, és la nació que, com deia el gran Francesc Pujols, quan creuen que ja la tenen morta i enterrada, sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors.

No cal enumerar les barbaritats que Espanya i els partits nacionalistes espanyols (PP-PSOE-Vox-Ciudadanos) han arribat a dir i a fer al llarg d’aquests darrers dinou mesos per apaivagar la immensa ràbia que els provoca que, a més de no poder engarjolar-lo, el president Puigdemont es mogui lliurement per Europa, doni conferències de premsa i posi en evidència davant de tot el món que Espanya és un Estat que viola sense escrúpols els drets fonamentals. No hi ha res que tregui tant de polleguera Espanya com la internacionalització de la causa catalana. S’entén, però. Tota dèria totalitària, covarda de mena, necessita opacitat per martiritzar impunement. Aquesta és la raó per la qual han intentat torpedinar la candidatura europea del president Puigdemont. Però s’han estavellat contra la tossuda realitat de la mateixa manera que, amb la cua entre cames i a corre-cuita, van haver de retirar l’ordre de recerca que havien dictat contra ell.

El president Puigdemont és una persona íntegra, amb uns valors humanístics de fraternitat universal que pot fer una tasca extraordinària a Europa en diverses direccions. D’una banda, per denunciar que la ideologia de Vox, PP i Ciudadanos, que és una ideologia d’ultradreta, ultranacionalista i xenòfoba, constitueix una amenaça per a les llibertats i la consecució d’una veritable Unió Europea. De l’altra, per la immensa càrrega simbòlica que té que la veu del president Puigdemont, un president forçat a l’exili per un règim autoritari, pugui sonar forta i clara al Parlament Europeu. La Unió Europea, tal com és ara, un club privat controlat per una dreta abjecta i per una colla de personatges sinistres, entre els quals Jean-Claude Juncker, Antonio Tajani o Margaritis Schinas, està abocada a la desintegració. Representen el pitjor d’Europa i un càncer per a la coexistència pacífica dels pobles. Ells decideixen quin poble té dret a ser i quin no en té, ells decideixen quin pobles són ‘superiors’, és a dir, els seus, i quins pobles són inferiors, és a dir, el poble català. I aquesta infàmia la financem nosaltres. Som nosaltres els qui mantenim aquesta colla de vividors impermeables a les terribles realitats socials del seu entorn.

Cap ni una de les aberracions que està cometent Espanya amb Catalunya seria possible sense aquesta Unió Europea indigna del seu nom. És la Unió Europea que es mostra absolutament indiferent davant el règim dictatorial encobert espanyol, un règim que ha embogit, en sentir-se impune, i que persegueix i empresona la dissidència, que manté entre reixes durant anys persones innocents sense cap sentència, que fabrica proves falses a través de les clavegueres de l’Estat per incriminar opositors, que organitza judicis farsa en què els testimonis de la fiscalia reciten un per un, fil per randa, un mateix manual ple de falsedats, que talla i limita la participació dels advocats defensors, que prohibeix l’exhibició audiovisual de les proves que desemmascaren les mentides dels qui cometen perjuri, que obliga el president de Catalunya i la meitat del seu govern a exiliar-se per salvaguardar la veu del país a l’exterior i que viola la integritat física de la ciutadania obrint caps a cops de porra per mitjà de les seves forces policials.

El president Puigdemont és la gran bèstia negra de l’Estat espanyol, perquè no sols ha deixat en ridícul els serveis d’intel·ligència que l’espiaven, sinó que ha esdevingut un símbol de la lluita pacífica, democràtica i tenaç per les llibertats. L’odi de l’Estat espanyol al president Puigdemont té un fons molt profund de ràbia, de despit i de fatxenderia burlada, sí, però també de por, de por per l’engrandiment de la seva figura i de tot el que això significa. Observo amb atenció diverses fotografies actuals del president Puigdemont i les comparo amb altres de fa només dos anys i hi veig un canvi que no es correspon al pas d’un grapat de mesos. El seu rostre, tot i el somriure i la bonhomia permanents que l’acompanyen, reflecteix el pes immens que suposa el lloc on l’ha situat la vida i que difícilment podia imaginar quan era l’estimat batlle de Girona.

Ara, però, no són només gironins, els qui us estimen, president; ara us estimen milers i milers de catalans de tot arreu, catalans que estan al vostre costat, que us agraeixen la perseverança i que saben que la vostra elecció com a eurodiputat, al capdavant de la llista de Lliures per Europa, constituirà una derrota espectacular de l’Estat espanyol en la seva encegada, irracional i virulenta obsessió per emmordassar la veu de Catalunya al món. Us odien, sí, però en la mesura del seu odi hi ha la prova de la vostra grandària. Us odien perquè sou lliure, president; us odien perquè camineu lliure per Europa.

Pep Guardiola previews the FA Cup Final | PRESS CONFERENCE

El Nacional

Futbol

L'exemplar resposta de Guardiola en ser preguntat pel triplet: "El femení ja ho ha fet"

El Nacional
Foto: EFE
Barcelona. Dissabte, 18 de maig de 2019
1 minut

Pep Guardiola té l'opció de fer una temporada històrica. L'entrenador català ja ha aconseguit la segona Premier consecutiva i la Copa de la Lliga, i aquest dissabte té una nova oportunitat per sumar un nou títol i fer el triplet domèstic. El Manchester City disputa aquest dissabte a les 18.00 hores la final de la FA Cup contra el Watford.
Si el City aconsegueix imposar-se a l'equip de Deulofeu, seria la primera vegada a la història que un equip pot guanyar tots els títols a Anglaterra. "La primera vegada en el futbol masculí, el femení ja ho ha fet", recorda Guardiola en la roda de premsa prèvia al matx.
I és que el Manchester City femení va guanyar en la temporada 2016/2017 el triplet domèstic amb la Women's Super League, la Women's FA Cup i la FA WSL Continental Cup.

Women's Champions League El Barça vol reescriure la història a Budapest El Nacional

Lliga Santander Què es juguen els 20 equips en l'última jornada? Albert Viladegut

• Pep Guardiola
• Manchester City
• Futbol

El Nacional

FA Cup

El City de Guardiola destrossa el Watford i signa un triplet anglès històric (6-0)

Pau Cusí
Foto: EFE
Barcelona. Dissabte, 18 de maig de 2019
2 minuts

Pep Guardiola no es cansa mai de guanyar. Aquest dissabte, el seu Manchester City s'ha proclamat campió de la FA Cup després de derrotar el Watford de Gerard Deulofeu gràcies als gols de David Silva, Kévin de Bruyne i Raheem Sterling i Gabriel Jesús per partida doble (6-0).

EFE

Amb aquest triomf, el tècnic de Santpedor bat tots rècords d'Anglaterra, i és que fins ara cap equip havia aconseguit guanyar la Premier League, la Copa de la Lliga i la FA Cup en una mateixa temporada.

Silva obre la llauna

Guardiola ha sorprès a Javi Gracia, el seu homònim al Watford, i a la seva pròpia afició alineant Gabriel Jesús en la posició del Kun Agüero. En el darrer partit de la temporada, el punta argentí s'ha quedat a la banqueta juntament amb De Bruyne o Lero Sané.
L'encarregat d'obrir la llauna, però, no ha estat el davanter brasiler. David Silva ha marcat el primer gol del partit en el minut 26 després d'aprofitar una assistència amb el cap de Sterling. El Watford s'havia pogut avançar minuts abans gràcies a Roberto Pereyra, però Ederson ha aturat el seu xut i a partir d'aquest moment el duel s'ha tenyit de blau cel.
13 minuts. Aquest és el temps que ha tardat el City en tornar a batre Heurelho Gomes, aquest cop gràcies a Gabriel Jesús. El brasiler, sense gaire angle, ha perforat la porteria dels groc-i-negres fent valer una gran passada de Bernardo.

Festival skyblue

Amb el partit gairebé sentenciat, el Watford ha hagut d'arriscar per buscar l'empat i ho ha pagat molt car. El City de Guardiola és una màquina pràcticament perfecta i mai té pietat. Amb un joc de posició excels, el conjunt skyblue s'ha proposat guanyar el títol per la porta gran.
Quan s'havia disputat una hora de partit De Bruyne ha culminat un contraatac letal amb molta sang freda. En una jugada molt similar 8 minuts després, Gabriel Jesús ha tornat a mullar i ha enfonsat de manera definitiva el Watford. El City, però, volia més sang. En els minuts 83 i 87 Sterling s'ha unit a la festa amb dos dianes que ja són història de la competició, de Wembley i del futbol en general.
Guardiola suma el seu 27è títol -el 6è a Anglaterra- i demostra que, encara que alguns ho vulguin negar per ser independentista, és el millor entrenador del món.

Women's Champions League El Barça perd la final de la Champions davant d’un Lió molt superior (4-1) Albert Malla

Lliga Santander El somni europeu ja és una realitat per a l'Espanyol (2-0) Albert Malla

• Pep Guardiola
• Manchester City

Arriba el temps de les cireres: les Festes de la Cirera que no us podeu perdre

CULTURA > GASTRONOMIA

Arriba el temps de les cireres: les Festes de la Cirera que no us podeu perdre

Entre els mesos de maig i juny les cireres arriben al seu punt òptim de maduració i el país s’omple de fires i festes

Per: Redacció

16.05.2019  17:00

Vilaweb

Sucoses, brillants, de textura carnosa i amb un punt just de dolçor i d’acidesa. Les cireres són un dels productes estrella de la família de la fruita de pinyol. A més, com que no es poden fer créixer en hivernacles, només se’n poden trobar d’autòctones durant unes quantes setmanes a l’any i això fa que siguin una fruita molt esperada. Arriben al punt òptim de maduració entre els mesos de maig i juny i és per això que per aquestes dates proliferen per tot el país diverses fires i mercats especialitzats.
De cireres n’hi ha de molts tipus i es podria dir que gairebé cada arbre fa fruits diferents: n’hi ha que tenen un roig intens com la sang i també n’hi ha d’un color vermell ben viu. També se’n fan de més dolces i d’altres que són apreciades pel seu punt d’acidesa, de la mateixa manera que n’hi ha de molt carnoses i varietats amb una textura molt més lleugera. De fet, hi ha desenes de varietats de cireres. Algunes de les més freqüents són la Burlat, que són les més primerenques; la Starky Hardy Giant, una de les espècies més resistents; la Picota o la Sweetheart, que és de les darreres a sortir i serveix per a allargar la temporada.

Per tot el país també hi ha determinades zones que produeixen cireres amb un renom especial. Aquest és el cas de la comarca del Baix Llobregat, que tota sola conrea la meitat de les cireres que es consumeixen al Principat. També són molt conegudes les cireres de Ceret, que creixen al peu del Canigó; les de la Ribera d’Ebre, una zona amb una llarga tradició de fruita de pinyol; i les d’en Roca, que són una varietat provinent d’Arenys de Munt.

Festes i fires de la cirera 2019

Festa de la Cirera. Sant Climent de Llobregat (Baix Llobregat). 18 i 19 de maig.
Festa de la Cirera. Ceret (el Vallespir). 25 i 26 de maig.
Dia de la Cirera. Serra (Camp de Túria). 25 i 26 de maig.
Festa de la Cirera. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. Caudiel (Alt Palància). 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. La Salzadella (Baix Maestrat). 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. El Papiol (Baix Llobregat). 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. Paüls (Baix Ebre). 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. Bràfim (Alt Camp). 2 de juny.
Fira de la Cirera. Terrades (Alt Empordà). 2 de juny.
Festa de la Cirera de la Vall de Gallinera. Benissili (Marina Alta). 8 i 9 de juny.
Fira de la Cirera. Llers (Alt Empordà). 9 de juny.
Festa de la Cirera. Miravet (Ribera d’Ebre). 9 de juny.
Fira de la cirera d’en Roca. Arenys de Munt (el Maresme). 24 de juny.

cap de setmana

cireres

fires

Previsió de resultats per les europees.

ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

16 de maig de 2019    General
 

Vilaweb 

Previsió de resultats per les europees.

Anem a fer una anàlisi sobre els possibles resultats que es poden donar a les properes eleccions europees. Partim del mosaic de la població que resulta de l’encreuament dels eixos identitari i social. Adjudiquem les caselles d’acord amb els resultats del 28A tal com ja vam explicar:

Ens preguntem quins canvis es donaran cap a les europees. Què passarà a les diverses fronteres?. Per tenir-ne una idea més clara agafarem l’última enquesta del CEO. Cal dir que aquesta última enquesta és menys fiable de l’habitual ja que és feta sobre mil entrevistes i telefònicament. Farem l’encreuament entre record de vot el 28A i intenció de vot al Parlament europeu:

Les files indiquen a on (partits) van els vots de cada record de vot, i les columnes d’on, de quins partits segons record, s’obtenen els vots.
Els votants de la CUP (Front Republicà) proposem que tendiran a l’abstenció, però una part votaran Puigdemont i alguns altres ERC. Mirem-ho al quadre, la CUP es troba dins l’epígraf NS/NC/A, veiem que efectivament els seus vots van majoritàriament a l’abstenció, JxC (6,52%) i ERC (4,52%).
ERC només manté el 52,45% de fidelitat de vot, l’efecte Puigdemont comporta un 10,64% de traspàs cap a JxC. ERC obté vots en primer lloc de ECP (4,78%).
JxC manté una alta fidelitat de vot 82,49%, és a dir, no trapassa vot i en rep d’ERC (10,64%) i CUP (6,52%). He suposat que rep vots d’esquerra radical allunyats perquè considero que aquest sector prioritza la legitimitat democràtica per sobre del posicionament esquerra-dreta.
ECP: fidelitat, 51,26%, traspàs a ERC (4,78%) i PSC (3,48%), rep de CUP.
PP: fidelitat 73,73%, traspàs cap a C’s (6,43%).
PSC: fidelitat 63,03%, rep de ECP, cedeix cap a C’s, Podem i ERC
C’s: fidelitat, 55,74%, traspàs a PSC i Vox, rep de Vox, PPC, PSC
A partir d’aquí proposo el següent repartiment de les caselles:

Cosa que donaria (suposant l’abstenció igualment repartida):

És a dir, 50,82% pels partits independentistes. Recordem, però, que a les eleccions passades del 28A vam errar el FR, no per adjudicar malament les caselles, sinó per l’abstenció d’aquestes caselles. Si aquestes caselles opten, en un grau molt superior a la mitjana, per no anar a votar els resultats de JxC i ERC poden baixar uns 2 punts i, aleshores, no es superaria el 50%.
Intentem escatir-ho. Anem a comparar, segons l’enquesta, la declaració d’abstenció en aquestes caselles amb el conjunt general. Efectivament, globalment només el 3,37% declaren explicitament que no aniran a votar (deixem de banda els NS/NC); però a les caselles dels que es declaren «només catalans d’extrema esquerra», el 11,11% declaren que no aniran a votar. Per tant, hem de restar, i aleshores el vot independentista es quedaria al voltant del 48%. Convèncer els «només catalans d’extrema esquerra» que vagin a votar és la clau per superar el 50% en aquestes europees.

Comparteix això:

• Feu clic per compartir al Twitter (Opens in new window)
• Click to share on Facebook (Opens in new window)
• Feu clic per compartir a Google+ (Opens in new window)
• 
  

El Nacional

Europees 2019

Enquesta Barcelona: Puigdemont guanyarà les eleccions europees

David González
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dijous, 16 de maig de 2019
2 minuts

La candidatura de Lliures per Europa (JxCat), encapçalada pel president a l'exili, Carles Puigdemont, serà la guanyadora de les eleccions europees a la ciutat de Barcelona. La llista d'Ara Repúbliques (ERC), que lidera el vicepresident empresonat, Oriol Junqueras, serà la segona més votada.
Aquest és el resultat d'una enquesta de Feedback per a ElNacional.cat en motiu de les properes eleccions municipals, i en la qual també s'ha demanat als enquestats qui votarien a les europees, que també se celebren el diumenge 26 de maig. El sondeig, de 800 entrevistes telefòniques, es va realitzar entre els dies 9 i 14 de maig, coincidint amb l'arrencada de la campanya electoral que aquest divendres arriba l'equador.
La majoria dels barcelonins triaran paperetes diferents per elegir els representants a l'Ajuntament i a Europa. Segons l'enquesta de Feedback, mentre que en el pols per l'alcaldia entre Ernest Maragall (ERC) i Ada Colau (BComú) el primer manté un lleuger avantatge, la pugna de les europees entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es resoldrà a Barcelona a favor del líder de JxCat.
Lliures per Europa (JxCat) obté un 27,78% dels vots. Ara Repúbliques (ERC), un 22,62%. C's, encapçalada per Luis Garicano, queda en tercer lloc amb un 16,34% en un empat tècnic amb la llista del PSC-PSOE, liderada per Josep Borrell, que seria quarta, amb un 15,43%. La de Unidas Podemos-Catalunya en Comú, amb Ernest Urtasun, seria cinquena amb un 8,94%. Al sisè lloc quedaria el PP, liderat per Dolors Montserrat, amb un 5,34% de projecció de vot a l'enquesta, mentre que Vox recolliria l'1,53% dels vots dels barcelonins.

Tendència del resultat global

Malgrat que el resultat de les eleccions a l'Eurocambra es decideix no ja a nivell de Catalunya sinó de la circumscripció única que és tot l'Estat espanyol, el cert és que el resultat a Barcelona sol ser molt indicatiu de la tendència del global català. A les últimes europees, les del 2014, ERC va ser la llista més votada a Barcelona (21,77%) i a Catalunya (23,69%); l'extinta federació de CiU va ser segona, amb un 20,86% a la ciutat i un 21,84% a Catalunya. Això sí, ICV va ser tercera a la ciutat, amb un 12,62% i el PSC quarta força amb un 12,22, mentre que a Catalunya aquesta relació es va invertir, amb la tercera plaça per al PSC, amb un 14,29% i la quarta per a ICV amb un 10,31.

Valoració de candidats

Pel que fa al coneixement i valoració dels candidats al Parlament Europeu, el més ben valorat pels barcelonins és Ernest Urtasun, dels comuns, que rep una nota mitjana de 6,43 en una escala de 0 a 10. El segueix Oriol Junqueras, d'Ara Repúbliques, amb un 5,58 i Diana Riba, número dos de la mateixa llista, amb un 5,19. Tota la resta de candidats suspenen en la valoració. Pel que fa a l'índex de coneixement, els més coneguts són Carles Puigdemont (99,3%), Oriol Junqueras (98,4%) i el socialista Josep Borrell (95,8%).

Fitxa tècnica:

• Àmbit: Barcelona.
• Univers: Població major de 18 anys empadronada a Barcelona i amb dret a vot en unes eleccions municipals.
• Mètode: Enquesta telefònica.
• Mostra: 800 enquestes.
• Quotes: Proporcionals a tres variables: (1) estructura per grups d’edat, (2) sexe i (3) control per districtes de la ciutat.
• Condicions estadístiques: Marge d’error total possible de +3,53%, per una població infinita (cens de 1.161.140 persones), amb un nivell de confiança del 95,5%, on K=2, i el supòsit de màxima indeterminació (p=q=50/50).
• Treball de camp: Les enquestes s’han realitzat entre el dijous 9 al dimarts 14 de de maig de 2019.

Municipals 2019 Enquesta Barcelona: Maragall i Colau mantenen la pugna i Collboni se'n despenja David González

Eleccions europees Enquesta Barcelona: L'independentisme supera el 50% per primera vegada David González

Eleccions europees Enquesta Barcelona: Puigdemont guanya als districtes de rendes mitjanes El Nacional

• Oriol Junqueras
• enquestes
• Carles Puigdemont
• Eleccions Europees

Joan B. Culla: ‘Al segle XXI, hi estic mal adaptat’

PAÍS > PRINCIPAT

Joan B. Culla: ‘Al segle XXI, hi estic mal adaptat’

Entrevista a l'historiador, que publica el llibre de memòries 'La història viscuda' (Pòrtic)

Per: Andreu Barnils i Albert Salamé (fotografies)

15.05.2019  21:50

Vilaweb

L’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) acaba de publicar el llibre La història viscuda (Pòrtic). És el llibre de memòries d’un dels historiadors de més prestigi del país, que ha conegut més bé la classe política catalana, de Tarradellas a Jordi Pujol. En aquest volum Culla repassa el seu origen de classe popular a Barcelona, amb uns pares que van entrar a treballar a les fàbriques a catorze anys, i explica que la vida l’ha portat a ser actualment membre de la junta del Cercle d’Economia. Va començar a escriure el llibre quan li van detectar una malaltia emparentada amb el càncer, que ja té superada de fa temps. Ple de salut, amb una mare que ja té noranta-sis anys i un pare que va arribar a cent tres, el senyor Culla repassa en el llibre les seves grans passions: política catalana, periodisme i Israel.
—Per què l’escriviu, el llibre?
—La idea de començar a fer memòria, i escriure sobre el meu origen familiar, la meva infantesa, m’apareix la primavera del 2014. L’any anterior em van detectar un problema emparentat amb el càncer. I el març-abril del 2014 he de passar per una experiència duríssima: la radioteràpia. Però no al genoll, sinó aquí [assenyala la galta]. És horrible: et queda tota la boca ulcerada. No pots menjar. No pots parlar. I, per primera vegada a la meva vida universitària, demano la baixa. Tinc moltes hores a casa i vaig molt baix de moral. I penso: potser t’aniria psicològicament bé posar-te davant l’ordinador, fer memòria, recollir papers i començar a explicar. Com una autoteràpia. Ho dic seriosament. I escric els dos primers capítols. Sense cap idea de publicar res. Però quan tens un problema de salut seriós, la teva manera de veure les coses canvia. Morir, no, que no em van dir que em morís. Ho deixo. I el 2016 i el 2017, l’he acabat.
—A les memòries expliqueu que sou un home del segle XX i que al segle XXI, en canvi…
—Jo, al segle XXI, hi estic mal adaptat.
—Per què mal adaptat?
—Per la meva sideral inutilitat tecnològica. Vaig arribar a la informàtica arrossegat. I aquest món de les xarxes socials el trobo horrorós. Dic de broma: Twitter i altres posaran fi a la vida intel·ligent del planeta terra. No serà el canvi climàtic. La gent hi diu parides i tenen necessita compulsiva d’opinar sobre tot. Tot això ho trobo malaltís. I formular idees en pocs caràcters és grotesc. Un retweet t’obliga a renunciar a la creu de Sant Jordi. Això no pot ser normal, ni pot ser bo. El mateix deteriorament, a parer meu, de la professió periodística, que no en sóc, però hi he viscut molt a prop. Jo he vist davant els meus ulls gent, col·legues, que a seixanta anys els han jubilat. Quan estaven al moment culminant. Ho trobo descapitalització.

—Comencem parlant de la vostra vida. Sou nascut a Barcelona. I la mare, Pepita, a catorze anys, treballava a la fàbrica. Hispano Olivetti. Fa gràcia quan llegim que les dones s’han incorporat al mercat de treball just ara.
—Si algú em diu això en un examen, el fulmino. Al tèxtil català, dels segles XVIII, XIX i XX, hi havia moltes més dones que no homes. Cobraven menys de la meitat. Per això l’amo era molt feminista: dones, dones, porteu-me dones. Ma mare, a catorze anys, a la fàbrica. Però ella i el seu encarregat van acabar molt enfrontats. Molt. Penseu que ella tenia alguna foto, dels seus anys a la Hispano Olivetti, i en una hi sortia aquell encarregat. Doncs ella l’havia retallat. [Riu] Amb la baixa maternal, quan vaig néixer jo, va dir: ara el perdré de vista. I mon pare, per una cosa de mentalitat d’encarregat de fàbrica , ja volia que la dona no treballés. Però ella no es va fer pregar gaire, no. I ja no va tornar a la fàbrica quan em va tenir a mi. Fill únic.
—El pare comença a treballar a tretze anys. Al taller de Ca l’Oliva. Barcelona. Arriba la guerra. L’empresa acaba formant part de les indústries de guerra. I acaba funcionant millor sense amo, que havia fugit, que no pas amb amo. I els obrers elegeixen el vostre pare, de vint-i-quatre anys, director.
—Doncs sí. Mon pare n’estava molt orgullós, d’aquells anys. Era molt jove, i va tenir una oportunitat extraordinària de dirigir. Abans de la guerra feien maquinària per a la indústria tèxtil i durant la guerra es van transformar. Ara fabriquen maquinària que fan els cartutxos, projectils, etc. Ell era el director, però no l’amo. Des del juliol del 1936 aquestes empreses van ser nacionalitzades sota tutela de la Generalitat. Després dels fets del maig del 1937 Negrín s’instal·la a Barcelona i la cosa és de l’estat. I la seva fàbrica depenia del subsecretari de Defensa. I cada dissabte anava al matí a retre comptes. I suposo que els salaris dels treballadors també els pagava l’estat.
—Quina influència en rebeu, dels pares, políticament parlant?
—De la meva mare, cap. Tenia una catalanitat bàsica. Mon pare, sense que mai m’adoctrinés ni em fotés sermons polítics, m’anava explicant coses. Deixava caure coses d’en Macià, Companys, i dels missatges de ràdio de la Generalitat durant la guerra advertint del perill de bombardament. Deixava caure coses que jo anava caçant.
—Lector, el pare, ho era?
—De jove, en aquesta joventut llarga que va tenir, perquè fins als trenta-sis o trenta-set anys no es va casar, tenia com a grans àmbits de socialització el Júpiter, el club de futbol, però també anava al teatre, i al cinema, a sarsuela. I passió per Pau Casals. Es va fer membre de l’Orfeó. Lector? Recordo a casa un centenar màxim de llibres. Novel·les. Certament no hi havia llibre d’història o política.
—Els pares van viure amb orgull el vostre ascens social?
—La meva mare encara és viva. Noranta-sis anys. I el meu pare va viure fins a cent tres. Mor el 2015. I sí, quan es trobava amb els amics de l’Olivetti li deien: Culla, ja hem vist el teu fill per la tele. Que bé que s’explica, eh! L’home s’estarrufava, sí.
—El vostre pare es jubila el 1971. I viu fins el 2015. Quina pensió.
—És molt bèstia. Va entrar a treballar a tretze anys. I es va jubilar a cinquanta-nou. Si comptem, va estar més anys jubilat que no en actiu. Recordo que quan es va jubilar va dir: ara vull saber què se sent quan no es va a toc de xiulet. Va estar sis mesos sense fotre brot. Ens va reunir a la meva mare i a mi i ens va dir: ara ja ho he provat. I no m’agrada. Per tant compro La Vanguardia, els anuncis econòmics, i busco una feina de mitja jornada. La va buscar, la va trobar. I en aquesta feina s’hi va estar… vint-i-dos anys més!
—Sou de classe popular i nacionalista. Jo que em pensava que s’havia de ser burgès.
—També hi ha aquell tòpic que diu que aquí, als anys seixanta, la classe treballadora era tota immigrada. I una merda. I amb perdó. Al meu barri, i ho explico, bona part dels cinquanta i seixanta, barri treballador, a cinc minuts de la Hispano Olivetti, tothom hi parlava català.
—A tres anys retallàveu diaris sense ni saber llegir. A set anys, jugàveu a ser mestre. A deu anys comuniqueu als pares que voleu ser historiador.
—Paraula que a casa no s’havia pronunciat mai. Haurien pogut reaccionar de la mateixa manera que si els arribo a dir: vull ser astronauta. Certament no hi havia cap antecedent familiar. Ningú. Cap universitari a la família. Per tant, no ho sé: hauríem de creure en la predestinació.
—Brilleu més a la universitat que a secundària. De fet, de nen, el senyor Culla repeteix un curs.
—A la Universitat jo ja feia el que m’agradava. Mentre que a secundària a la Salle Condal, havia de passar comptes amb matèries de ciències que no m’interessaven gens. I per les quals segurament no tenia aptituds.
—A la Universitat, els únics que porteu corbata sou vós i…
—I la social. La policia. I explico l’anècdota que un dia entro en una assemblea i una noia diu: fills de puta, has vist, cada vegada envien socials més joves! I sort que l’altre em coneixia. La cosa de formar part del ramat, no m’ha agradat mai. I en aquell moment portar corbata era una forma claríssima de diferenciar-se del ramat. Tothom va informal? Doncs jo, formal. Ara, jo no hauria confós mai un social amb un estudiant perquè se’ls veia d’una hora lluny. Anaven amb gavardina i amb el diari Marca enrotllat.

—Entreu de professor d’història a la UAB, a vint-i-cinc anys.
—Acabats de fer. Jo faig els anys el 5 de setembre, i el contracte és de final de setembre. I encara ho sóc. Quaranta-dos cursos a l’esquena.
—Heu fet classes a milers de periodistes, molts policies, funcionaris… i a la infanta Cristina.
—Aquesta noia acaba els estudis i l’envien a UNESCO París. I al cap d’un any de ser París va demanar Barcelona. I l’aterratge és al Centre UNESCO Barcelona, que dirigia Fèlix Martí. ‘He pensat –em va dir en Fèlix– amic meu, que aprofitem l’ocasió per fer-li una mica de bany per immersió. Llengua, literatura, història. I he pensat que li fessis classes d’història de Catalunya.’ Vaig fer un grapat de classes. A banda, aquesta noia treballava, i encara treballa, a la Fundació la Caixa. I la meva dona, Imma Cervià, també. I quan vaig tenir problemes de salut el 2014, ella demanava per mi a l’Imma. I jo, que me’n recordo dels greuges, també me’n recordo dels moments positius. No m’he convertit en monàrquic. Però ho valoro, ho valoro. És una noia amable, cordial. Però no diria que sigui cap eminència. Ells, i els he tractats poc, com al seu germà Felipe VI, són una família de Madrid que han estat tota la vida subscrita a l’ABC. Sabeu què vull dir? I a més ell va anar a les acadèmies militars. I encara marca més.
—’No tinc l’honor.’
—Això ve d’un llibre. Un dia detenen un revolucionari rus a França durant l’ocupació nazi. Vostè és jueu? I respon: no tinc l’honor. M’ho he sentit a dir moltes vegades: Joan, tu ets jueu, oi? Doncs no tinc l’honor, no. I tampoc no cal ser-ho per a explicar la meva actitud envers els jueus. Israel m’interessa com un procés històric de dos mil anys. Aquesta gent, essent molt poquets, han fet un paper, crec, molt remarcable i estel·lar en la història de la humanitat. De joventut, l’any 1966, em vaig comprar una edició barata de la novel·la Éxodo. I em va agradar. I vaig començar a retallar articles de diaris amb la guerra dels Sis Dies. I ara a casa dec tenir quatre-cents llibres sobre temàtica judeo-israeliana. En francès, sobretot. I alguns en anglès. Jo fa cinquanta anys que hi estic, amb aquesta dèria. He conegut i tractat els vuit ambaixadors que han passat per aquí. Alguns, amics. Com Shlomo Ben Ami. Jo no els he dit mai que quan declarem la independència el primer ambaixador ha de ser el d’Israel. Però sí que els he dit: entengueu que alguns som pro-israelians de fa cinquanta anys, i posem la cara, i a vegades ens l’han tocat, per nacionalistes catalans. No per cap altra cosa. Ells et diuen: si, sí. Però pensa que ens pressionen d’una manera obsessiva. És el contuberni judeo-separatista. Autèntica fixació, tenen, amb Israel a l’estat. Convençudíssim que si mai un país ens reconeix, serà Israel. Estan molt enderiats.
—’Potser m’hauria agradat ser diputat a Madrid’.
—Cert. Això deia. Només a amics. Això té una explicació molt fàcil. Per professió, des dels anys setanta, m’he mirat milers de pàgines del diari de sessions del congrés de diputats espanyol. Tenia la sensació que sense haver-ne estat mai membre, tot allò em sonava molt. En sabia molt la mecànica. Així com diputat al Parlament de Catalunya, mai, això altre pensava: potser podries marcar-te un punt demostrant una erudició sobre la casa que la majoria dels diputats no tenen en absolut. I ho comentava amb amics. Sense més ni més. Fins que un dia em truca… Duran i Lleida. 2011. Jo llegia a l’ombra d’un castell francès. Vacances. I sona el mòbil. Tu has dit que et faria gràcia ser diputat al congrés? O ho he somniat? I vaig pensar: sí que em faria gràcia, però en un lloc d’Unió? Vaig pensar, com li dius que no? Et faràs fort amb el tema dels diners. Vaig anar al carrer de Nàpols, al magnífic despatx del Duran, i em va oferir el número 7, que per cert va sortir. Dic, quan guanya un diputat? I ell, mentint com un lladre, diu: jo, tres mil euros. Tu tres mil euros?, vaig pensar. Tu que ets president de grup, de comissió?
—I com va acabar?
—Mireu com sóc. Havia anat a la reunió amb una declaració de la renda de l’any 2010. Per si de cas em responia: Tu què t’has cregut, quan guanyes? I dic: Mira. No sóc un bocamoll. Amb la universitat sol,  ja guanyo més que això que guanyeu els diputats. No puc anar a Madrid i veure els meus ingressos reduïts. No puc. Vaig fer-li aquest raonament, i s’ho va prendre la mar de bé. Cap problema. Però tot això es va espatllar al cap d’uns pocs anys. Després d’una tertúlia, on jo havia criticat Unió que posava entrebancs al pacte de Convergència amb Esquerra, em sona el telèfon. Era Duran. Cridant. Fet una fúria. Ell reconeix que és un home de molt caràcter. S’inflama. Té mal caràcter. I en va fer una demostració.
—Expliqueu que Jordi Pujol us ha anat passant escrits seus després de la catàstrofe que ha sofert. Aquests darrers temps.
—En Pujol el conec el 1983, de manera fortuïta. He arribat a la conclusió que li agrada fer-me servir d’espàrring. M’ha escoltat força. M’ha preguntat molt. No m’ha fet cas mai. Ho he dir.
—I per què us en passa, d’escrits?
—’Perquè li tinc molta confiança.’ Frase seva. Li deixo veure aquests escrits, que no deixo veure a ningú, perquè li tinc molta confiança. I sap que no diré res indiscret. I no ho penso fer. Ho tinc guardat, una pila així. Potser en faria algun llibre. Vam jugar amb la idea de si la fèiem, la biografia. I al cap de mesos veig a la premsa Pujol que confia les seves memòries a en Cuyàs. I t’ho juro que no m’ho vaig prendre malament. Al contrari. La meva interpretació, amb tota l’estima, va ser que Pujol va voler fer unes memòries i Cuyàs va limitar-se a transcriure. President, jo li havia dit, no faré una biografia autoritzada, ni panegírica, ni oficial. No faré una biografia destinada a ensorrar en Pujol. Ara, tampoc no la faré dictada.
—Tarradellas, Maragall, Montilla, Mas, Pujol. Els coneixeu, tots. Però Puigdemont, no.
—Pràcticament, no. Un dia al consolat per la festa del 4 de juliol als Estats Units vam tenir una conversa. I poca cosa més.
—Cercle d’Economia. Josep Piqué us convida a formar-ne part de la junta. Un món que no és el vostre. I què hi descobreix?
—El món no era el meu, certament. La cosa interessant va ser el moment històric. Hi entro el 2011 i el 2012 comença tot el sidral. I encara hi sóc. Va haver-hi moments de grandíssim nerviosisme, preocupació i neguit. No tant pel referèndum, com per la declaració d’independència. Va haver-hi un sopar-junta un parell o tres de dies abans. Algú, un altíssim directiu d’una altíssima entitat financera, no diré el nom, va dir: ‘Jo demano per favor que tothom que conegui un conseller, que conegui el president, que tingui un contacte directe amb el govern, que els truqui perquè no ho facin, que no declarin la independència.’ Cosa que trobo lògica. No me n’escandalitzo. L’ambient va ser tal que vaig estar a punt de demanar la paraula i dir: com que tot això que escolto no ho comparteixo gens, aquí us deixo, me’n vaig, i demà al matí el president rebrà una carta de dimissió. Però no ho vaig fer. Vaig aguantar flegmàticament. Sí que vaig consultar amb el president per WhatsApp: escolta, si vols que plegui… No. No. no.
—I Josep Ramoneda, també del Cercle, que anava dient: si tingués divuit anys em faria de la CUP !
—Dues vegades, en poques setmanes, va dir-ho. En Ramoneda i jo, que havíem començat barallant-nos bastant, hem acabat no diré amics (seria exagerat) però sí que a les juntes del Cercle ell i jo defensàvem el procés. O si més no el justificàvem. La crisi de la tardor del 17 tenia compromesa una conferència a Madrid. Vaig enviar un correu: no puc venir com si no passés res sabent que a quaranta quilòmetres hi ha amics meus de fa molts anys que són a la presó. I no per haver mort ningú, ni haver robat res. Sinó per raons estrictament polítiques. Jo ho veig així.
—No us ha fet anticapitalista estar al cercle?
—Jo, a diferència d’en Ramoneda, que ho deia de broma, jo no he dit mai: hòstia, si tingués divuit anys em faria de la CUP. No sóc cap apologeta del capitalisme, entre altres raons perquè no sóc cap burgès. Jo sóc propietari d’un mitjà de producció que és el meu cervell. I no crec que Marx pensés en això.


Podeu comprar La història viscuda a la Botiga de VilaWeb

Joan B. Culla

Joaquim Maria Puyal acte d'investidura Doctor 'Honoris Causa' de la UAB