—
I el senyor Benet, qui era?
—La persona que he vist que ha estat més treballadora. Ningú com ell.
Tenia una gestoria a Lleida, heretada de l’avi, on es guanyava la vida.
I, a la vegada, era periodista. Durant 25 anys va ser el delegat d’El
Correo Catalán a Lleida. Abans havia treballat a La Mañana. Treballava
set dies a la setmana. Tot l’estiu. Mai vacances. Com a molt, alguns
dies per Setmana Santa. El deliri de la feina l’he agafat d’ell.
—
Vau anar a un col·legi de l’Opus. Us hi van enviar per creients?
—No eren especialment religiosos. Però és el que hi havia. I a l’ambient
dels meus pares ningú es plantejava portar els nens a un col·legi
nacional. Era mal vist. Per mal ensenyament.
—
Heu quedat marcat pel col·legi de l’Opus?
—Tothom, Opus o no, està marcat pel col·legi. Hi ha gent que ha quedat
molt pitjor. Marcada, fins i tot, físicament. La fama de determinats
Maristes, a Lleida, per exemple… Nosaltres no teníem capellans. Només el
director espiritual. Ara, jo he sortit tot el contrari. No crec en Déu.
I només crec en la ciència. Coses bones? Encara ara tenim un xat amb
tots els quaranta alumnes que anàvem a classe. Érem la primera promoció.
Els Terra Ferms, perquè el col·legi era Terra Ferma. I fa dos anys, que
els vaig convocar jo, vam trobar-nos a Lleida.
—
Sou cinc germans. Bon rotllo, amb els germans?
—No és que tingui bon rotllo. Estem molt units. El germà gran, molt
intel·ligent, ha fet psicologia, antropologia i alguns altres estudis.
No ha deixat d’estudiar. I ara es dedica a un negoci d’electricitat. Jo
sóc el segon. El tercer va anar a viure als Estats Units fa 33 anys o
34. I encara hi és. Conseller delegat d’una multinacional. Productes de
laboratori. El quart, arquitecte. Viu a Lleida. I el petit, el Jordi,
drogoaddicte, es va morir de sida el 1992. Quan el germà ve dels Estats
Units fem colònies, així en diem. Ens n’anem a un lloc de Catalunya, el
congost de Mont-rebei o el càmping d’Àger, i els quatre ens estem allà. I
fem excursions. Fem molta pinya.
—
Fills?
—Dues filles i dos fills. I la meva actual dona té dues filles per la
seva banda. La gran fa coreografia, i ara estudia a Los Angeles direcció
de cinema. La segona estudia enginyeria informàtica. El tercer ha
estudiat educació social i treballa d’integrador. I el petit estudia
màrqueting.
—
A casa vostra, de quin bàndol eren?
—A casa meva, la família del pare eren carlins. Mon pare va arribar a
ser regidor, paer, de l’Ajuntament de Lleida als anys cinquanta i
seixanta. Gent tradicional, conservadora, que havien donat suport a
Franco, però que no n’eren adoradors. Ja els estava bé el règim, tot i
que alguns d’ells, com el meu avi, carlí, no li semblava gaire bé que
mon pare fos paer, entre altres coses pel tema de la llengua catalana.
La mare, en canvi, era filla d’un taxista. El taxi número 1 de Lleida.
N’estàvem molt orgullosos, que fos el número 1. L’home era d’Esquerra
Republicana. I ma mare era molt avançada políticament. Jo a casa vaig
tenir aquesta doble visió.
—
Per què feu periodisme? Pel pare?
—Segurament. Jo l’acompanyava de petit. De sempre vaig dir que volia ser
periodista. Cap dels meus germans ho deia. Jo no he estudiat gaire
periodisme. Aquesta és la veritat. Treballar, sí. Des dels 16 anys
treballava de periodista al Correo Catalán i al Barcelona Deportiva. I
l’any 1975, que n’acabava de fer divuit, vaig anar al Diari de Lleida.
—
No teniu carrera?
—No. No he acabat cap de les dues carreres que vaig començar. Vaig
començar dret a Lleida perquè ma mare em deia: això de periodisme no et
servirà de res, estudia dret per agafar cultura d’alguna cosa. Primer em
va agradar molt. Era molt agraït. Perquè els professors represaliats de
Barcelona els enviaven a Lleida. Teníem Jordi Solé Tura, Pedro Jover.
Eliseo Aja. I fèiem dret romà, que és molt divertit. Dret polític, on
vaig acabar fent un treball sobre el Maig de 1968. Però dret, a segon,
la cosa és codi civil. Codi penal. ‘Artículo 545 que va en remisión con
el 548’. Ui, vaig dir, això no m’agrada. Vaig deixar dret. I estudiava
periodisme a Barcelona, que no vaig acabar, i treballava al diari a
Lleida. El primer dia que vaig anar a classe de periodisme era el 20 de
novembre de 1975.
—
Ha!
—Mon germà gran tenia un pis, i ens vam passar la nit rebentant
Barcelona amb un que era poeta. I a les sis del matí, havíem d’anar a
l’Autònoma. Era a la cuina, i vaig sentir-ho a la ràdio del veí. Hòstia,
s’ha mort Franco. I a la UAB hi havia una festa brutal. Ho vaig trobar
sensacional. Però jo havia de tornar al diari a Lleida. Hi havia
notícia. Aquest va ser el meu primer dia de classe.
—
Treballeu de periodista de seguida.
—A Barcelona vaig col·laborar amb un diari que es deia Catalunya
Express. Només col·laboracions en temes d’esport. No em donava gaire. I
jo no volia demanar res a casa. Era caparrut. Me’n vaig atipar i vaig
anar a Pamplona amb una xicota. Uns mesos. I vaig tornar a Lleida. I em
vaig oferir a treballar pel diari El País. Hi havia Enric Canals i
Alfons Quintà. Un dia era a casa i, per televisió, vaig veure detinguts
per l’atemptat del Papus. I eren tots gent de Lleida que jo coneixia.
Eren de la guàrdia de Franco. Gómez Benet, Bosch. Extrema dreta de
Lleida. Jo sabia que tots eren de la guàrdia de Franco. I ningú ho deia.
Aquesta és la meva, vaig dir. Vaig trucar a El País. ‘Hola, us volia
oferir una informació: aquesta gent són de la guàrdia de Franco.’ El
País va ser el primer que va dir que els assassins eren de la guàrdia de
Franco. I arran d’això, vaig passar a ser corresponsal d’El País a
Lleida.
—
Militàveu en algun partit?
—No. Però estava polititzat. Jo en aquella època estava fascinat per
Herbert Marcuse, Erich Fromm. Em va fascinar molt el Maig del 68. I vaig
veure que els comunistes s’hi posicionaven en contra. I adonar-me
d’això, a 17 anys, va ser veure que d’autoritarismes n’hi ha de moltes
menes.
—
I d’independentista, quan us en feu?
—Jo crec que sempre ho he estat. Però no és tant de ser independentista
de tota la vida. Si vols l’autogovern, en quin moment poses el límit?
Per què decideixes que els catalans són bons fent sanitat, però dolents
amb afers exteriors? Per què? Només té una raó de ser, i és que creguis
que hi ha d’haver un marc que és Espanya. I, per tant, podem donar coses
a Catalunya, però mai trencar aquest marc. Però això és una cosa
sentimental. Si som capaços d’autogovernar-nos, ho som per a tot. En
vols dir independència? Doncs digues-ne independència. Catalunya és
sobirana, però no es pot independitzar? Aleshores no és sobirana. No té
cap mena de sentit.
—
El judici als presos, el seguiu?
—L’he arribat a escoltar amb la wifi d’un avió. Tot el viatge. Les sis
hores o set. Crec que amb el judici s’intenta acabar de construir el
relat fals que s’ha fet sobre què va passar aquí a Catalunya. Ho veiem
amb els guàrdies civils que van sortint. I suposo que el fiscal pretén
demostrar un clima de violència. Al final aconsegueixen allò que
buscaven: que els mitjans de Madrid creïn un cultiu, i que expliquin que
això era molt violent, per justificar una sentència que ja tenen feta.
—
Quin és l’eslògan de Tatxo Benet?
—En tinc dos, que em vénen de la meva època de minyó escolta: Tant com puc. I sempre endavant.
—
Poses ‘Tatxo Benet’ a Google i la primera cosa que surt és un article a El Mundo. Us situen al lloc 182 dels més rics d’Espanya. 260 milions. Xifres certes?
—No. La xifra certa és que jo tinc el 12% d’aquesta companyia. Això és
cert. Però ells consideren el que val Mediapro, i calculen que val 2.000
milions. I el 12% són 240. Però per tenir-los, primer, jo m’ho hauria
de vendre i, segon, que m’ho paguessin al preu que diuen ells. En fi.
—
David Graeber, antropòleg. Autor de ‘The debt’. Tesi: qualsevol multinacional s’ha aixecat fent trampa. Sense complir les lleis. Trencant-les. Impossible fer-se ric, si no.
—No. Jo no conec les altres multinacionals. Però si ens referim a
nosaltres, no. En absolut. Es pot crear un gran grup sense que calgui
atropellar ningú. Sense que calgui que la gent que hi treballa se senti
cohibida.
—
Com passeu d’escriure articles a fer negocis?
—Jo era un periodista que m’entusiasmava la meva feina. Súper
apassionat. Jo era dels qui treballava a El Periódico de Catalunya i, si
sentia unes ambulàncies a les dues de la matinada, trucava de seguida,
agafava el cotxe i me n’anava a veure-ho. Era el que m’agradava. I quan
entro a TV3, em diuen que si vull fer de cap d’esports. I allà, en Jaume
Roures fa de cap de producció. Has de comprar drets, perquè si no, no
tindràs material per a emetre. Tens producció, realització. I començo a
veure que s’han de comprar coses. Vendre coses. Gestionar equips. I
sense haver acabat la carrera de periodisme, que vaig fer tres anys, ni
la de dret, un any, vaig haver d’aprendre i entendre un negoci. El
negoci de la televisió. Quan es va acabar això de TV3, vaig anar a
Madrid, a ser director general d’una companyia. Audiovisual Sports. La
que tenia els drets del futbol. 40% Asensio. 40% Sogecable. I 20% TV3.
TV3 una mica arbitrava, i vaig anar-hi de director general. Vaig
estar-hi sis mesos, un any. Molt poc. Perquè Telefònica va comprar la
part d’Asensio, per enfrontar-se amb Sogecable. I entre els dos era
impossible de gestionar. I me’n vaig anar. I quan vaig marxar, vaig
pensar que la cosa normal era dedicar-me a fer allò que sabia fer:
comprar i vendre drets, programes. I d’aquí ve.
—
Com és el vostre dia a dia? Per exemple, el darrer mes.
—Del darrer mes, quinze nits fora. Som en un moment d’expansió
internacional. L’últim mes he estat a Los Angeles, Nova York, Londres,
Xangai, Buenos Aires. A Los Angeles i Nova York, presentant Mediapro
Studio, la nostra divisió de continguts, on els tenim tots empaquetats. A
Londres, reunions amb bancs i financers. A Xangai, hi tenim el consell.
Un de cada tres es fa allà. I dos de cada tres a Barcelona. I a Buenos
Aires hi tenim un
hub de negocis força importants. I tenim força operacions.
—
Els homes de negocis us mateu entre vosaltres. Des de fora, ho sembla.
—No. No tinc aquesta sensació que sigui una cosa gaire agressiva.
Nosaltres fem la nostra feina. Sí que a vegades molta gent s’ho pren
així. Aquí a Espanya som en el punt de mira molt sovint. Però nosaltres
no tenim una actitud agressiva amb la competència.
—
Teniu un vessant de mecenes cultural. Per exemple, per què voleu fer mil metres quadrats de llibreria Ona, a Barcelona?
—Perquè sóc molt fan dels llibres. Molt. Quan vaig venir a Barcelona
vaig començar a comprar els llibres a la llibreria Ona. I des de
llavors, sempre. M’ha agradat el seu posicionament sobre la cultura. Un
dia vaig parlar amb la Montse: m’agradaria quedar-me la llibreria, i que
tu continuessis portant-la. I vinga, endavant. I la meva dona, notària,
i de León, em va dir: per què no ho fas ben fet? I vam buscar un local.
Si em pregunteu quina estratègia hi ha darrere, jo crec que les
cultures només viuen si hi ha escriptors que escriguin en aquesta
cultura. Si escriuen en la llengua. Els intel·lectuals, els escriptors,
són el gran tresor. Són els qui fan que s’aguanti aquesta cultura,
llengua i país. És així. I hi ha un moment a la vida, que aquí tots ells
han de decidir: ho faig en català o en castellà? No se n’adonen. Però
els passa. Doncs els qui volem col·laborar, podem posar-los-ho fàcil
perquè en el moment que hagin de prendre la decisió, triïn el català. La
llibreria és una manera d’ajudar en aquesta direcció. La meva manera
d’ajudar és fer una llibreria només en català, gran i amb ambició. La
intenció és guanyar diners. I espero poder obrir el Sant Jordi vinent.
—
Com combatreu Amazon?
—Tindrem un catàleg de llibres en català que ells no tindran mai.
—
No es podran comprar per Amazon?
—Si els venc jo, ja em va bé. Però el catàleg el tindrem nosaltres. I segon, donant servei a la llibreria que no tenen.
—
Autors que us agradi llegir?
—De Catalunya, m’agrada molt tota la poesia catalana. Papasseit. Carles
Riba. Maria-Mercè Marçal. I Mercè Rodoreda i Joan Sales. Crec que
Catalunya ha tingut grans poetes, i molt mala sort: molts han mort
joves. Sempre he estat, ja de jove, fanàtic de Graham Green. I de Julio
Cortázar.
—
Comprareu més obres d’art censurades, com vau fer amb la peça ‘Presos polítics’?
—He fet una col·lecció d’obres censurades. En tinc unes quaranta o
cinquanta. Mireu, m’acaben de portar el catàleg. No és definitiu. Tot
això d’aquí són obres que han estat censurades en algun moment. De tot
el món. M’agradaria exposar-les a Barcelona. Això forma part de la meva
ideologia liberal que us deia. Ningú pot coartar la llibertat
d’expressió. Hi ha obres de molta qualitat.
—
Per exemple?
—Robert Mapplethorpe. Fotògraf dels EUA. Marta Minujin. Artista
argentina. David Cherney. Artista txec, que va fer una mena de tauró
d’Hirst, però a partir de la figura de Sadam Hussein. Tinc coses
prohibides per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest torero, per exemple,
prohibit per Xavier Trias. I aquest altre torero, prohibit per Ada
Colau. És Morante de la Puebla, que va fer un pòster per a anunciar la
corrida que feia a Saragossa. I l’ajuntament no li va deixar posar
aquest cartell a Barcelona. Aquest altre és de Figueres. 2010. Una
exposició sobre el franquisme de Núria Güell i Levi Orta, que van fer
una acció: un cotxe pintat de simbologia franquista. I s’havia de
passejar per Figueres. L’alcalde ho va prohibir.
—
L’alcalde Santi Vila?
—No ho sé. Jo ara tinc el cotxe. I mireu aquesta altra, és meravellosa.
Zoulikha Bouabdellah. Són catifes d’oració, els ha fet un foradet al mig
i hi col·loca sabates de dona occidental. Amb taló. Sensacional.
Prohibit a França, durant l’època dels atemptats gihadistes. Hi ha obres
de tota mena. Mireu aquesta. Eléaza. Pintor que viu aquí a Catalunya.
Hi diu: ‘Polític a l’atur busca cantonada segura i confortable’. Ja
veieu quina ximpleria. Doncs li van fer treure, la Diputació de Màlaga.
‘Per atemptar contra la dignitat dels polítics i de la dona.’
—
Res a afegir?
—Abans m’heu demanat qui m’influïa. I sabeu qui m’influeix molt, ara?
Els meus fills. Sembla una bestiesa. Doncs moltes vegades em fan de
consciència. Moltes.
